Àngels Martínez: “S’han donat dos anys d’una treva que em sembla nefasta d’acceptar”

Una de les imatges més recordades del ple del 6 i 7 de setembre al parlament és la d’Àngels Martínez Castells retirant, una per una, les banderes espanyoles que els diputats unionistes havien col·locat als seus escons. Aquell mateix dia 6, la professora de política econòmica, activista i ex-diputada de Catalunya Sí que es Pot també va ser un dels quatre membres del grup parlamentari que van abandonar el ple arran de la posició de Joan Coscubiela, moment que va evidenciar el trencament de la formació. Parlem de tot plegat amb ella, ara que fa quatre anys de l’aprovació de les lleis de desconnexió. “No ho veia gaire clar”, explica. “Vaig canviar de parer l’1-O i el 3-O.” Comentem també la situació política actual i el moment que viu l’independentisme.

—Vau ser una de les protagonistes del ple del 6 i 7 de setembre. Com ho vau viure i com ho recordeu?
—La cosa que més em va impressionar va ser que tres dones van dominar i canviar el ple d’alguna manera: Marta Rovira, Anna Gabriel i Carme Forcadell. Em van despertar molta admiració perquè van assumir personalment de tirar-ho endavant. Jo no ho veia gaire clar… No tenia la certesa que, malgrat el coratge i la determinació que van mostrar totes tres, es portés fins al final. Vaig canviar radicalment de parer i el meu escepticisme va desaparèixer l’1-O, i també el 3-O. El referèndum em semblava magnífic. De fet, a proposta de l’Albano-Dante Fachin i meva, el nostre grup va aixecar, al principi de la legislatura, un cartell que deia: “Referèndum.” Vam aconseguir que es veiés claríssimament que els comuns estaven a favor del referèndum. Però no veia tan clara la llei de transició, hi veia moltes inconcrecions que es justificaven amb l’argument que en aquell moment no es podien dir les coses. Però una cosa era el fet parlamentari i una altra, l’1-O, en què la gent es va mostrar molt diferent. Al parlament hi havia picabaralles, reticències, divisions. En canvi, del Primer al 3 d’Octubre la gent ens va donar una lliçó.

—Què va fallar perquè no s’aconseguís l’objectiu?
—Jo no era al nucli… Crec que hi havia una certa inconsciència de la brutalitat de la repressió. No es pensaven que podia passar allò que va passar. Han llegit poc Miquel Caminal o Lenin. Caminal explicava que, en aquest estat, ell passava de federalista-confederalista a independentista perquè amb aquesta gent no es podia anar enlloc i eren capaços de tot. Lenin deia que l’estat dominant mai no ha cedit gustosament el poder. Jo n’estava segura, pensava molt més en la guerra civil –que arribéssim a un punt de tensió que es tornés a sentir soroll de sabres– que no pas que tirés endavant. Perquè ja sabíem que venia la policia… La gent l’1-O ho va guanyar tot, però no es va poder concretar. Em sorprèn quan alguns dirigents diuen que hi podria haver hagut represàlies tremendes i que fins i tot els havien amenaçats amb morts al carrer. No desitjo que ningú es mori mai, però estaven avisats que hi hauria represàlies terribles, i hi van ser. No ho van fer, i tot i això, hi van ser i hi són, les represàlies. Els va fer falta determinació. Hi havia moltes coses que no s’havien lligat bé per part de molta gent, també de la CUP.

—Quina mena de coses?
—Per exemple, què es fa amb l’aeroport, amb les emissores… Mirem què van fer a Portugal el 25 d’abril: ocupar les emissores, els diaris i l’aeroport, que és fonamental, i per això va ser tan important i va coure tant l’acte del Tsunami Democràtic. Però la fase del 2017 no té res a veure amb la d’ara. No vull dir que ara calgui ocupar-lo, ja s’ha vist ben clar que és de l’estat, d’Aena… No solament ens hi han posat el nom, sinó que a sobre ens diuen que els veïns se n’han d’anar a fer punyetes. Tant de bo en aquells moments s’hagués ocupat! Potser així hauríem salvat la Ricarda…

—El 6 i 7 de setembre es va evidenciar la divisió de Catalunya Sí que es Pot: Joan Coscubiela va acabar ovacionat per Ciutadans i el PP, mentre que vós, juntament amb Albano-Dante Fachin, Joan Giner i Joan Josep Nuet, vau abandonar el ple.
—Vam sortir del parlament empipats. Coscubiela era el portaveu, però deia que de tant en tant ens deixaria parlar. Nosaltres podíem votar igual que ells, però per motius diferents, i volíem explicar el sentit del nostre vot, que Coscubiela no podia explicar perquè no el compartia. Li demanàvem que ens deixés cinc minuts pel cap baix perquè Fachin pogués sortir a explicar-se. Quan va arribar el dia, Coscubiela ens va dir que no ens deixaria temps. La CUP va deixar cinc minuts a l’Albano-Dante Fachin, que va fer un dels seus millors discursos. Quan Fachin demana per parlar i Coscubiela li diu que no, ens n’anem.

—Colau i els comuns han passat de defensar el referèndum acordat a deixar-lo de banda progressivament. De fet, ahir Colau va dir que no hi havia cap condició per a fer-ne un. Com valoreu aquesta evolució?
—Em queixo molt de la manca de coherència dels polítics. A sobre, creuen que no han de donar explicacions de la seva incoherència. Pots canviar d’opinió, però explica-ho. A més, ha fet servir una paraula ofensiva. No es pot ser incoherent, no explicar-ho i a sobre no tenir respecte… Colau, des que la va votar Valls, s’ha fet públic i manifest que és una de les persones més incoherents que hi ha. Sobre l’opinió de Podem, Pablo Iglesias el 2017 va dir que si fos català no aniria a votar, per tant, són allà mateix o pitjor! Iglesias ha arribat a vice-president i ha tingut una actuació nefasta. Mai no he vist una pobresa política tan gran com la de Pablo Iglesias, que ha tingut un comportament impropi d’algú que es diu hereu del 15-M. Has d’escoltar molt més les teves bases. Li vam explicar què significava el dret d’autodeterminació a Catalunya. Ell sempre parla molt bé del PSUC, i allà el dret d’autodeterminació era fonamental. De fet, un grup de quatre diputats procedents del PSUC ja l’havien demanat al parlament. Els qui hem militat en organitzacions comunistes portem aquestes coses a l’ADN, forma part de les polítiques socials, no fem cap separació. Ells… Potser tampoc no la fan, perquè per la resta de coses tampoc no es mouen gaire! Van tenir molt més el comportament de Santiago Carrillo que no pas el del PSUC.

—Creieu que l’espai que representàveu amb Albano-Dante Fachin s’ha tornat orfe?
—Molts sectors volen evitar que aquest espai aparegui. Per exemple, l’altre dia, al Tot es mou, Sergi Sol es va menjar tot el temps d’intervenció de Fachin, i això és una mica la cosa que passa. Hi ha interessos perquè no es vegi gaire la gent amb més empenta.

—A qui us sentiu lligada políticament, ara per ara?
—Em sento molt lliure, em represento a mi mateixa i ja està. Hi ha gent amb qui em sento més a prop, però són persones individuals i no grups polítics: tinc molta estimació per Clara Ponsatí, també em sento propera a l’Albano-Dante Fachin; Josep Costa i Ramón Grosfoguel em semblen molt interessants i tinc una profunda consideració pel president Torra. Podria haver estat una persona molt més determinant, però el seu govern no li feia ni cas… Era el govern del president Torra per a carregar-se el president Torra.

—Per això que defensa la gent que esmenteu, sou escèptica amb la taula de diàleg.
—En política s’ha de parlar clar, no es pot anar amb foteses: donar-li dos anys, veure si ens reunim un dia o un altre, discutir si les ponsèties són grogues o vermelles… S’han d’agafar la política més seriosament. En aquest sentit, l’exili ha ajudat Comín i Puigdemont a entendre la gravetat i el pes específic que té ser polític.

—Com veieu els lideratges en l’independentisme?
—No veig lideratges clars. Tenim un problema molt greu amb la llum, que fa dies que s’arrossega, i el govern hauria d’haver-hi fet alguna cosa. Passa igual amb la llengua, amb la televisió, amb l’ensenyament, amb la sanitat… Com és possible que no tinguem les infermeres i metges que calen si estem en pandèmia? És absolutament prioritari. Si parles de república, però no fas que els CAP tancats obrin, que les infermeres hi siguin i que els metges puguin acudir a les especialitats… Fer pedagogia republicana implica millorar les condicions de vida, enfortir la democràcia. I això s’aconsegueix amb serveis socials que facin amable la vida de la gent.

—Dieu que ara som en una fase diferent de la del 2017. Percebeu desmobilització?
—Ara, l’independentisme està dividit, alguns que havien de tenir una certa determinació en els seus actes, ja no van tots a l’una, s’han donat dos anys d’una treva que em sembla nefasta d’acceptar… Per què dos anys? Vull veure una voluntat real d’imposar i guanyar coses i fer passos concrets. Ja va passar amb allò dels divuit mesos. És absurd parlar de terminis, com si al final del termini s’aconseguís res per art de màgia… D’aquí a dos anys hi haurà eleccions i el PSOE ja ha començat la campanya de: “Si no sóc jo, vénen Vox i el PP.” N’estic farta, de viure en la por… La gent es va pronunciar molt clarament el Primer d’Octubre, i s’ha de respectar. Que hi ha d’haver una altra votació? Busquem una altra manera.

—Per exemple?
—Ara es fa el Debat Constituent, que és una iniciativa que en el seu moment va tenir el president Torra, però l’havia tinguda molta altra gent abans, la idea de fer una constitució per a Catalunya. Aquests treballs estan força avançats. Per què no votem aquesta constitució? Per què en lloc de portar-la al parlament, com es preveia al començament, no fem que la gent conegui els arguments i voti? Hi ha grups que volen eixamplar la base. Si tenen un text que convé a la immensa majoria de la població, ho tindrien més fàcil que no pas amb una pregunta de sí o no. I les coses estan molt més preparades que no el 2017. Al Debat Constituent es pregunta pel territori, per les vegueries… Si a algú se li acudeix que un tema és important, pot portar-lo. Per què s’ha de deixar perdre aquesta riquesa? Segurament al parlament diran: “Moltes gràcies, passi-ho bé…” Això queda marginat, com el Consell per la República, que no passa pels seus millors moments.

—Què en penseu, del Consell per la República?
—Com el Debat Constituent, podria tenir moltíssimes possibilitats per a preparar opinions internacionals i fer entendre a la gent que és possible una organització que no estigui sotmesa a les lleis espanyoles. El problema és la determinació. Aquell 6 i 7 de setembre vaig detectar un paper molt valent i decidit de les dones i, en canvi, un gran dubte sobre si estaria tot preparat. No hi havia res preparat, i algú ho sabia… Hi havia els sanedrins i, per exemple, a Carme Forcadell mai no la van fer participar en aquestes qüestions. Li feien jugar un paper molt valent i no tenia tota la informació. A Clara Ponsatí, també. I a molts als qui ens van demanar el vot l’1-O tampoc no ens van tenir prou respecte.