Ángel Martín: “Vaig sortir de l’hospital completament buit i trencat”

Ángel Martín (Barcelona, 1977) és un dels humoristes més coneguts de l’estat espanyol, sobretot perquè participà en l’exitós programa Sé lo que hicisteis, de La Sexta. Ara, fora dels focus i els platós, ha arribat a noves audiències gràcies a plataformes com Twitter, Youtube i Twitch, en què penja un informatiu diari en clau d’humor, el podcast Misterios Cotidianos i converses. A més, per si no n’hi hagués prou, acaba de publicar el llibre Por si vuelven la voces (Planeta), en què relata que arran d’un brot psicòtic el 2017 va estar ingressat durant quinze dies a l’Hospital Puerta del Hierro de Madrid. Durant dues-centes cinquanta pàgines, Martín mescla detalls de la seva recuperació amb pinzellades de les seves al·lucinacions i de la seva vida privada, com ara els abusos amb les drogues.

—És possible de ser un ex-boig, tal com dieu al llibre?
—Durant tot aquest periple d’entrevistes hem trobat un concepte que crec que s’adapta més bé a la meva realitat: nuevo cuerdo (nou entenimentat). Crec que encaixa més bé en el procés de reconstrucció pel qual he passat. L’Ángel d’abans del brot ha desaparegut completament, no sé on és. En aquesta situació, tens dues possibilitats: et quedes al pou o et reconstrueixes.

—Com es fa?
—No hi tens més remei. És això o el pou. És un procés llarg, que dura anys. Et vas fent a tu mateix amb valors que vas adquirint i et reformules moltes de les coses que t’agradaven o que donaves per certes. M’he desfet de molts prejudicis que tenia molt arrelats. I així, pas a pas, vas canviant. Et fas de nou i, al final, no t’assembles gens a la persona d’abans.

—Al llibre comenteu que heu perdut la por a la mort i a una possible recaiguda. Hi ha alguna cosa que us faci por, ara?
—No et vull enganyar, ni vull semblar superb, però ara no tinc cap mena de por. Suposo que com a tothom, em preocupa de perdre la gent que m’estimo, però això són coses que se m’escapen del control. Si parlem estrictament de pors, crec que no en tinc cap. Al final, moltes de les pors es basen en suposicions: “I si passa això? I si passa allò altre? I si res no em surt com volia?” Bla, bla, bla. Moltes de les pors són simples suposicions i perdem molt de temps espantats per coses que després no acaben passant.

—Dieu que el brot és la millor cosa que us ha passat a la vida.
—Sí, és així.

—Trobeu a faltar alguna cosa d’aquells dies?
—Home, vius en un món una mica màgic. Em fot una mica de ràbia tenir la sensació aquesta que no hi tornaré mai més. “Com pots dir que tornar-se boig és una cosa bona?”, m’ha dit alguns periodistes. A veure, si et creus que ets fill dels déus, viatges a través del temps, parles amb els gossos o escoltes Mozart en directe, doncs… sí, la cosa és una mica més ben parida que això que tenim ara. Era una mica com viure a Alícia al país de les meravelles.

—No trobeu a faltar res de l’Ángel d’abans del brot?
—No. Quan et pots reconstruir i vas posant els ingredients que t’agraden, és molt difícil que trobis a faltar res. De fet, ni t’ho penses. No em miro al mirall i em dic què em trobo a faltar.

—Com és, parlar amb la mort?
—És molt cansat [riu]. Ella vol i insisteix en el fet que t’has de morir, mentre tu t’hi negues. És una conversa molt llarga i extenuant. Ara, és molt interessant, especialment quan arribes a un punt comú en què, mitjançant un seguit de condicions, et permeten de morir sense morir-te. És bastant satisfactori. Segurament amb la mort i amb l’univers he tingut les converses més intenses de la meva vida.

—En algun moment vau pensar en el suïcidi?
—No, no. Durant tot aquest procés mai no hi vaig pensar.

—En el llibre expliqueu que en ple brot us vau discutir amb el vostre pare i el vau fer plorar, tot i que no recordeu què li vau dir. Com eren, aquestes discussions, per a vós?
–Eren molt reals per als meus amics o familiars, però no pas per a mi. Ara, que en sóc conscient, em fa ràbia quan hi penso. Però en aquell moment estava en una altra freqüència. Per a ells, era una cosa molt real, però jo en un altre pla fotia befa d’aquests dos paios que s’escridassaven. Resumint molt, és com si fos un videojoc, com si jo interactués amb ells com si fos el Sim d’una altra persona. Durant el procés no et sents malament per les coses que dius. Et sents malament quan, passat tot plegat, t’adones que has fet molt de mal a certa gent.

—Comenteu que abandonar l’hospital, després d’haver-hi estat ingressat uns quants dies, va ser el pitjor moment de tots. Per què?
—Quan et donen l’alta i surts per la porta de l’hospital, molta gent es pensa que ja estàs bé o que estàs millor, però la veritat és que és el pitjor moment. Res no té valor. No entenia res, no em trobava bé i no sabia què m’havia passat. Les veus dins el meu cap havien desaparegut i res encaixava. Tota la màgia s’havia esvaït. Quan vaig sortir de l’hospital, estava completament buit i trencat.

—Qui us va venir a buscar?
—La meva parella i la meva mare.

—I què feu?
—Quan surts, les emocions no existeixen. No et fa il·lusió veure-les. Saps, més o menys, que són elles, però t’importa poc. Els fas una abraçada o dos petons de cortesia, però realment vols saber què coi ha passat.

—I què passa quan arribeu a casa?
—Quan arribo a casa i no sento res, absolutament res, me n’adono del cert que tot s’ha trencat, que tot segurament se n’ha anat a la merda. Sortir de l’hospital és la confirmació que no serveixes per a res.

—Al llibre comenteu que les setmanes i mesos de després de l’ingrés us feia vergonya parlar.
—Quan descobreixo que m’han ingressat per haver verbalitzat allò que em passava, que escoltava veus o tenia gent vivint dins el meu cap, començo a mesurar les paraules que dic. Em feia respecte parlar. No volia que la gent del meu voltant es pensés que havia caigut en un altre brot. Especialment quan, poc després de sortir, estava molt malament i tenia una sensació, una veu, un home gris, que tota l’estona em volia apagar. Quan obria la boca anava amb molt de compte. Feia servir metàfores per explicar-me i algunes coses fins i tot les amagava.

—Què voleu dir amb “amagar”?
—Hi havia coses que no sabia explicar. La intenció no era d’enganyar o mentir a ningú. Simplement, no trobava les paraules exactes per a expressar-me amb tranquil·litat i sense haver de patir per ser mal interpretat.

—Quina relació teniu ara amb les drogues?
—Ni fumo marihuana, ni prenc èxtasis.

—I l’alcohol?
—Ni recordo quan em vaig prendre l’última cervesa, crec que va ser a l’estiu, a la terrassa d’un bar amb un amic. Per a mi, l’alcohol era el recurs habitual quan socialitzava, quan sortia a menjar o a prendre qualsevol cosa. Prenia una cervesa, una copa de vi o, segons l’ambient o el lloc, un gintònic. Ara hi ha d’haver unes condicions molt salvatges perquè em vingui de gust una cervesa.

—Com recupereu l’hàbit d’escriure sense drogues?
—La sort és que no necessites readaptar-te, sinó que descobreixes que gran part de la teva feina i de la teva carrera s’ha creat i ha crescut quan no consumies drogues. Vull dir, mentre treballava a la televisió no en consumia. Tampoc no bevia, més enllà que em pogués emborratxar un dissabte. Al final, com que tenia el compromís d’anar a treballar cada dilluns, no prenia res. El meu consum s’accentua quan deixo la televisió i no tinc cap responsabilitat, quan noto que la vida és meva i puc fer allò que vulgui. És en aquest moment que començo a relacionar les drogues amb el procés d’escriptura.

—I com ho trenqueu?
—Doncs és això que et deia, arriba un moment que t’adones que escrivies sense consumir, i que ho feies francament bé i tenies èxit. La qüestió és trobar aquesta casella per tornar a arrencar, per començar a reconstruir. Afortunadament, no sóc una persona que hagi relacionat sempre el procés creatiu amb les drogues. Si hagués estat així, segurament ho hauria tingut més cardat.

—El sotrac que expliqueu al llibre no és l’únic que heu tingut. També en vau passar un al final de Sé lo que hicisteis…
—En aquell moment no pensava, i ni tan sols avui n’estic segur, que fos per un problema de salut mental. Sí que sabia que no em divertia ni m’interessava el programa que feia. Els darrers mesos no tenia res a veure amb allò que havia estat en un començament. Sé lo que hicisteis era un programa d’èxit i hi havia molta gent guanyant diners. Quan dius que vols plegar, a tothom li va malament. És com si estiguessis en una festa amb amics. Tu te’n vols anar a casa, però ells volen que et quedis. I et van entretenint, et porten cerveses, et diuen que ara vindrà no sé qui… I tu fa sis hores que voldries ser a casa. Doncs, a la televisió, el procés és bastant similar, però amb diners, pressió i tot multiplicat per mil.

—Us va tancar alguna porta?
—Crec que cap. T’amenacen que es tancaran moltes portes, però després d’allò, he tornat a fer televisió, fins i tot amb gent i directius d’aquella època. És com en totes les feines. Quan te’n vols anar, t’amenacen que no tornaràs a treballar, però quan et necessiten, et tornen a trucar.