26.07.2019 - 21:50
La Moncloa, el congrés, la CEOE, l’Ibex 35… El poder a l’estat espanyol sembla molt fàcil d’identificar, però les evidències tenen arrels més profundes i protagonistes molt més desconeguts, fins i tot grisos segons com es miri. Andrés Villena, autor de Las redes de poder en España, explica com s’organitzen les elits i quin és el paper dels alts funcionaris d’estat. En aquesta entrevista relata que el poder real és un entramat de relacions i influències que posa en dubte que Espanya sigui una democràcia plena.
—Qui mana realment a Espanya? Dir que és el president seria ser massa ingenu, suposo.
—Hi ha una dita dels liberals, els autèntics, que diu que el president del govern és qui controla el Butlletí Oficial de l’Estat, on es deixa constància de totes les decisions estatals. Però ara et posaré un exemple, que de fet no surt al llibre, que demostra com funciona Espanya. El 2012, el govern de Mariano Rajoy va nomenar Jaime Pérez Renovales com a president de l’Agència Estatal del Butlletí Oficial de l’Estat. Aquest senyor és un advocat de l’estat que venia del consell d’administració del Banc de Santander. Durant dos anys va tenir el BOE literalment a les mans i després va tornar al Santander. Sembla una anècdota parcial, però en part respon a la teva pregunta. El poder, més que exercir-lo un individu és un conjunt de relacions de tres forces combinades: l’alt funcionariat, els partits polítics i les grans empreses.
—Què diríeu a qui assegura que l’Ibex 35 és qui remena les cireres?
—Que s’equivoca, en part. El problema és que cerquem sempre un amo o bé uns quants, i això ens acaba donant una informació incompleta sobre el poder. No l’encertem si diem que mana l’Ibex 35, perquè qui mana és una xarxa, un conjunt de relacions, que involucra els alts funcionaris, els polítics de rang alt i les grans empreses. El teixit de les seves relacions creen les àrees on es prenen realment les decisions que ens afecten a tots.
—I això que diuen que Espanya és una de les vint democràcies plenes del món…
—Hi ha un autor anomenat Joseph Schumpeter que deia que no es pot deixar elegir a la gent perquè és bruta, ignorant i com una massa, i que estava esgotada per a decidir per si mateixa. Per això teoritzava sobre una democràcia limitada per evitar allò que temia Hobbes al Leviatan, que ens matéssim els uns als altres. Aquesta visió tan pessimista és la que vertebra la nostra democràcia. Tenim una democràcia limitada en què el votant delega a una tecnocràcia. Una de les tesis principals del meu treball és que amb el nostre vot no fem sinó legitimar un seguit d’operacions i decisions que moltes vegades ens acaben perjudicant.
—A què us referiu?
—Grans privatitzacions, la reforma exprés de l’article 135 de la constitució per tornar el deute… Fins i tot l’aplicació del 155. Són decisions francament discutibles si te les mires de l’espiell de la democràcia participativa. En aquestes decisions hi intervenen alts funcionaris, la direcció política, les grans empreses o fins i tot Brussel·les, que té molt poder i no pas precisament elegit de manera democràtica. Aquesta combinació és la que constitueix l’elit de poder: un conjunt molt reduït de persones que, com que són tan poques i s’assemblen tant, no els costa gens d’estar d’acord. Tot i els processos electorals, nosaltres som molt lluny de controlar o saber en veritat què passa en aquest petit cercle de poder real. Això que tenim és una democràcia representativa, delegada i limitada que garanteix una sèrie de serveis, però que produeix allò que Marx anomenava alienació.
—I què pot fer el ciutadà per alliberar-se d’aquestes limitacions i fiscalitzar les elits?
—És una molt bona pregunta, però jo no sóc capaç d’aportar-hi cap solució. Entenc el llibre com una obertura d’un debat per a tenir uns electors més crítics amb les coses que passen ara. Al capdavall, els nostres polítics municipals, nacionals i comunitaris són construccions socials.
—Ho podeu desenvolupar?
—En vista d’una societat passiva que deixa un xec en blanc i que es desentén de la cosa pública, ells poden fer com vulguin, tal com passa ara. No fan servir la democràcia per a millorar les nostres condicions de vida. Tanmateix, en unes altres èpoques, com ara la transició, la gent tenia una forta consciència política, sortia al carrer i els sindicats eren molt poderosos. Al cap i a la fi, bona part de la valentia política atribuïda a Suárez, com ara la legalització del divorci, és gràcies a la mobilització i la pressió de la gent. L’estabilització de la democràcia ha dut una societat passiva i un sistema democràtic que sembla de consumidor: només hi connectem quan hi ha alguna cosa que ens interessa.
—Una bona part del llibre la dediqueu al poder de la tecnostructura. Podeu explicar qui la forma?
—Són els alts funcionaris. És a dir, advocats de l’estat, diplomàtics, tècnics comercials i economistes de l’estat, etc. Gent molt especialitzada i molt qualificada que és absolutament imprescindible en el govern de la cosa pública, però també en el món privat. Són molt pocs i provenen dels mateixos entorns, tant socials com acadèmics. Això fa que s’assemblin molt, que comparteixin valors i que creïn xarxes d’interessos, més que no pas de privilegis. Configuren una mena de classe administrativa tan necessària que acaba essent atreta cap a interessos partidistes o de les grans empreses. Els primers els ofereixen quotes de poder, i els segons, bonificacions i sous molt sucosos. I al final, aquesta tecnostructura no acaba essent ni pública ni privada, sinó un continu entre la cosa pública i la privada.
—En podeu posar cap exemple que coneguin els lectors?
—Alguns d’aquests funcionaris s’acaben fent molt coneguts, com ara Nadia Calviño, actual ministra de Pedro Sánchez, que és una tècnica comercial i economista de l’estat. Abans havia format part de l’equip de Pedro Solbes, quan era ministre de Zapatero, i també ha passat per la Comissió Europea. I ara, després de la partida de Christine Lagarde, la postulen per ser presidenta del Fons Monetari Internacional. Aquesta mena de portes giratòries no tenen res d’il·legal, però sí que defineixen la rellevància d’aquestes persones. Un altre exemple és Soraya Sáenz de Santamaría, que és advocada de l’estat i ha passat molt fàcilment del món públic al privat. Ha estat alta funcionària, ministra, vice-presidenta del govern i ara l’ha fitxat el bufet Cuatrecasas. A més, tot i haver canviat de costat, conserva la seva butaca al Consell d’Estat.
—Ara que n’heu citat un exemple, per què són tan importants els advocats de l’estat?
—Són gent que tenen l’estat al cap i una capacitat memorística bestial. Són considerats una mena d’eminències grises. Les promocions ronden la vintena de persones. Són molt pocs. Pensa que les oposicions són com una mili intel·lectual duríssima que no tothom pot aguantar. Cal molta la força psicològica, però també cal un altre factor: diners. Són gent que es passa anys i anys estudiant en acadèmies caríssimes. A més, cal anar a Madrid, fet que implica una trava més. D’aquesta manera, cada promoció genera una comunitat d’interessos, però també de sentiments. A més, gairebé tots tenen el mateix perfil ideològic conservador.
—Aquesta endogàmia o sentiment de comunitat, l’exemplifica molt bé la mateixa Santamaría, que és casada amb Iván Rosa, un advocat de l’estat.
—Sí, forma part de la promoció del 1996, que es coneix per la ‘Gloriosa’, perquè pràcticament tots tenen càrrecs molt influents. Rosa és assessor jurídic de la divisió internacional de Telefónica, González-Echenique va ser president de RTVE, Lourdes Centeno va ser vice-presidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Marta Silva Lapuerta va ser advocada general de l’estat. Tots s’han col·locat. Hi ha sots-secretaris d’estat, directors generals, etc.
—No vull ni saber-ne els sous.
—Són gent que, com a advocats de l’estat, poden guanyar més de 4.000 euros al mes, però en un càrrec empresarial, com ara una assessoria jurídica al Banc Santander, poden quintuplicar-los fàcilment. La temptació de fer el salt és molt humana. Què passa? Que les empreses fan servir el seu coneixement per a aprofitar-se de totes les esquerdes i buits del sistema. Al cap i a la fi, els fan servir per a extreure grans plusvàlues de l’estat. Fa gràcia perquè grans empreses com ara OHL o ACS, tot i ser monstres capitalistes, depenen en gran part dels contractes estatals. Parlem de desenes de milions d’euros. Per ells, l’estat són unes grans mamelles que s’han de munyir.
—A llibre assegureu que tenim mal enfocat el concepte de portes giratòries. Per què?
—En lloc de portes giratòries, crec que hauríem de canviar de metàfora i parlar d’un hotel que té moltíssimes portes giratòries. Només ens fixem en els ministres que canvien de bàndol i no és això. Són alts funcionaris, secretaris d’estat o directors generals que se’n van a la gran empresa. Alts càrrecs empresarials que entren al govern a fer de lobby. Les adjudicacions de contractes públics i com es fan els plecs a mida de certes empreses ben connectades. Fiscalitzar tot això és pràcticament impossible. Al llibre, per exemple, explico que inspectors d’Hisenda despatxen en la jornada laboral amb grans empresaris per donar-los consells per a evadir impostos. Alguns altres participen en xerrades o conferències sobre optimització fiscal. Tot això no són estrictament portes giratòries, però exemplifiquen com funcionen les xarxes de poder.
—Em podeu donar cap exemple de lobby dins el govern espanyol?
—El primer govern de Mariano Rajoy (2012) és paradigmàtic. El ministre de Defensa era Pedro Morenés, que era un home de la indústria de l’armament. Luis de Guindos venia de Lehman Brothers i Endesa. El seu número dos, Íñigo Fernández de Mesa també tenia passat a la banca, Lehman Brothers i Barclays. Però el lobbisme anava molt més endins. Per exemple, la directora general de seguretat alimentària venia d’ocupar un càrrec similar a Coca Cola.
—S’han de prohibir les portes giratòries?
—És molt fàcil de criticar, però crec que la solució és molt més complicada que no pas una simple prohibició. Fiscalitzar al detall els moviments d’aquesta gent podria atemptar contra la seva llibertat individual.
—En aquestes xarxes de poder, el PP i el PSOE s’han comportat de la mateixa manera quan han governat?
—El comportament no és igual. Bona part dels alts càrrecs del PSOE són marcadament més humils que els del PP. Aquesta extracció de classe més humil determina unes expectatives més moderades. Per tant, no és estrany que alts càrrecs com ara Alfredo Pérez Rubalcaba tornin a la docència després d’haver passat per la política. Aquests casos gairebé no existeixen en el PP. Ara, en carteres com Economia, les diferències es dilueixen. Luis de Guindos, Pedro Solbes, Rodrigo Rato i Nadia Calviño segurament podrien sopar junts i estarien d’acord en moltes coses. De fet, les diferències les marquen més les conjuntures del moment que no pas les sigles del partit. Abans de les eleccions del 2015, la Comissió Europea va permetre a De Guindos d’augmentar el dèficit i suavitzar les mesures d’austeritat. Això seria una maniobra gairebé esquerranosa, però cercava de frenar el creixement de Podem, que tenia un discurs antiausteritat molt marcat i unes perspectives electorals molt bones. El PP i el PSOE, en l’economia, només tenen un objectiu: donar confiança a la UE i els mercats. Aquestes semblances, en part, també es deuen a la manca de sobirania de l’estat. La política monetària, per exemple, és cedida a una institució no democràtica. En aquest sentit, crec que els nostres polítics són castrats d’ençà de l’entrada en vigor del tractat de Maastricht.
—Per què s’organitzen tan bé les elits?
—Hi ha una frase demolidora de Gaetano Mosca, un pensador força conservador italià, que crec és bastant encertada. Ell deia que cent persones poden dominar-ne a deu mil, perquè els és molt més fàcil de posar-se d’acord. Imagina’t el procés perquè deu mil persones arribin a un consens, o més de quaranta milions, com és el cas d’Espanya. Doncs aquesta minoria, que per nombre ja els és més fàcil posar-se d’acord, a més a més, procedeix de llocs similars, han estudiat tots als mateixos centres i van als mateixos clubs socials. Tot això els genera una consciència de classe, unes complicitats i unes confiances que els faciliten molt les coses.
—I què passa amb la resta, la gran majoria?
—La resta és una massa de gent que és diversa i que es baralla per matisos. Assolir un acord, una organització, és francament difícil. Aquesta diversitat ens dificulta de trobar una identitat comuna, tot i que en els fons ens assemblem més que no ens pensem pas. Per això Podem, quan sorgeix, ho fa per oposar-se a la casta. Van generar una identitat en negatiu perquè no van trobar la manera de fer-ne en positiu, tot i que podien haver parlat de classe obrera, mileuristes, precariat, etc. Però van prioritzar la lluita contra la casta… Què ha passat? Que el relat ha aguantat una temporada, però una volta ets a les institucions i t’hi relaciones directament, amb la casta, la idea s’esfondra. El 15-M feia eslògans com ‘No som mercaderia, no som com ells’, però quan ha tocat fer el pas per a definir què som, només ens posem d’acord en una cosa: som molts. Encara no hi ha hagut un intent reeixit de definir-nos. Som una massa i, probablement, allò que més ens homogeneïtza són els productes que consumim. Amazon, Netflix, Coca Cola… Per dir alguna cosa. Però això no genera ni consolida una identitat.
—L’endogàmia de les elits és heretada del franquisme?
—Jo m’atreviria a dir que fins i tot ve de més lluny. El franquisme és la restauració d’un poder de classe que era amenaçat durant un període molt curt i tumultuós, la segona República. És una restauració pseudo-monàrquica, dictatorial i totalitària que restableix per la força uns interessos de classe gairebé medievals. La demostració de la influència que té encara és la irrupció de Vox. En aquest partit hi ha dirigents com Iván Espinosa de los Monteros, el rebesoncle del qual era l’ambaixador espanyol a l’Alemanya nazi. No et vull dir que ell sigui nazi, però sí que hi ha una sèrie de famílies que vénen del franquisme que han cristal·litzat en aquesta formació d’extrema dreta. Però no és solament això, molts dels cossos funcionarials van ser creats o reforçats pels tecnòcrates de l’Opus Dei del final dels cinquanta i principi dels seixanta. I el model, que cercava de sofisticar el sistema, encara perviu.
—El cas d’Espinosa de los Monteros és interessant. El seu pare també té un bon currículum.
—Carlos Espinosa de los Monteros és un noble. És marquès de Valtierra i, quan es mori, Iván Espinosa és qui heretarà el marquesat. És una dinastia aristocràtica que va ser clau durant la transició perquè Carlos Espinosa va ser assessor de Calvo Sotelo. Ell és un economista de l’estat. I tornem a la història de sempre, un alt funcionari, en aquest cas franquista, que aprofita la seva especialització per col·locar-se. Va ser vice-president de l’Institut Nacional d’Indústria (INI) durant la transició i president d’Ibèria per ordre de Felipe González. També ha passat per Mercedes o Inditex. Però no s’acaba aquí. El 2012, Rajoy el va recuperar per la cosa pública i el va nomenar alt comissionat de la marca Espanya. El motiu? Els seus contactes amb els grans empresaris.
—Dieu que l’Institut Nacional d’Indústria fou clau en la transició. Per què?
—La transició que ens han explicat de les manifestacions, les protestes, els sindicats… només n’és una part, perquè què va passar a l’INI és molt interessant i s’ha d’explicar. Va ser l’escola de gent que després va tenir molta responsabilitat en els governs de la UDC i el PSOE. Em refereixo a Calvo Sotelo, Miguel Boyer, Juan Antonio García Díez, Carlos Bustelo i García del Real o Oscar Fanjul, el primer director de Repsol. Eren personatges molt brillants que van estar sota la tutela de grans empresaris del franquisme. Penso en Claudio Boada o Rafael del Pino, franquistes aperturistes, que realment eren oportunistes. Variaven de posició segons el vent. L’INI demostra molt bé què fou la transició, una successió d’elits.
