Andrés Fajngold: “Vaig venir a Barcelona per amor i al cap d’una setmana vam tallar”

L’humorista Andrés Fajngold (Buenos Aires, 1980) s’ha convertit en una de les estrelles del programa nocturn Zona Franca, de TV3. Les seves converses absurdes i completament arítmiques amb Joel Díaz han captivat a l’audiència, especialment a Twitter. Fajngold ens rep al Poblenou, on ens es porta a un restaurant argentí. “Som una autèntica plaga. Hi ha més argentins a Barcelona que a Buenos Aires. Som a tot arreu”, diu. Parlem sobre la seva història familiar, la seva trajectòria humorística, la irrupció a la televisió, el català i una mica de política. Ah, és seguidor del Boca Juniors i no creu que l’Argentina guanyi el Mundial.

👨🏻‍🦰 @afajngold: "aquest paràgraf és la gran aportació de Friedrich Nietzsche a la literatura mundial". #ZonaFrancaTV3 pic.twitter.com/v4OPjUw2Cb

— Zona Franca (@ZonaFrancaTV3) November 6, 2022

—Com es pronuncia el vostre cognom?
—Es pronuncia faíngol, com si la jota fos una i. La resta, tal qual. És d’origen polonès. M’agrada molt que em facis aquesta pregunta perquè així puc fer pedagogia de la pronunciació correcta.

—Heu notat un canvi d’ençà que sortiu a la televisió?
—Alguna gent ja em coneixia d’abans, dels cercles de la comèdia a Barcelona, però estic molt content de la rebuda que han tingut les meves seccions a Zona Franca. Estic al·lucinant força amb totes les reaccions a les xarxes.

—Us paren al carrer?
—No he arribat a aquest extrem, però sí que he notat alguna mirada de cua d’ull al metro [riu].

—No sou gaire difícil de confondre.
—Sóc un blanc molt fàcil. No és una cosa que em preocupi. Quan et dediques a la comèdia, en qualsevol de les seves formes, sempre esperes que a la gent li agradi i que t’estimin. Però quan a l’estiu em van proposar d’afegir-me al programa, no m’esperava res d’això. Tinc una mica de vertigen, la veritat.

—Crec que una part de Catalunya ja us estima més que a en Messi.
—Ara faig un curs megaintensiu de català, però encara no he guanyat cap títol, a part del bàsic 1.

—Sou argentí?
—Sí.

—I d’orígens jueu i polonès, oi?
—Tota la meva família és d’origen jueu. Però només el meu avi patern, el Fajngold, era polonès.

—De quin poble?
—D’un de molt petit que es diu Zaklików.

—Hi heu anat mai?
—Encara no. És un lloc on vull anar amb el meu pare o amb els meus fills. Sobretot m’agradaria anar-hi amb el pare, però no sé si hi arribarem a anar.

—Per què?
—Ell és gran. Viu a Buenos Aires i és complicat. Si tenim la possibilitat, m’encantaria. És un somni.

—Com hi va arribar, el vostre avi, a l’Argentina?
—Entre 1938 i 1939 va fugir de Polònia. La intenció era que tota la família abandonés el país. Ell va marxar una mica abans que la primera esposa i la filla, que van acabar d’enllestir l’equipatge del trasllat. Però no es van tornar a veure mai més, perquè van ser assassinades. De fet, molts familiars meus van morir durant els pogroms.

—…
—Tampoc no tinc gaire informació sobre la meva família, perquè el meu avi es va morir quan tenia deu anys. No vaig tenir mai l’oportunitat de parlar seriosament amb ell sobre això. És una cosa que m’entristeix i que m’inquieta… De totes maneres, si li hagués preguntat, potser ell no n’hauria volgut parlar.

—De Polònia va arribar directament a l’Argentina?
—No, va intentar d’entrar als Estats Units, a Nova York, però no el van deixar. Quan va arribar a Ellis Island, estava tan demacrat que es van pensar que tenia alguna malaltia greu. D’allà, no sé ben bé com, va rebotar i va acabar a Bolívia, on més tard va conèixer la meva àvia, que era argentina, i el va acabar portant a Buenos Aires.

—I en el vostre cas, per què vau decidir de deixar Buenos Aires per Barcelona?
—Ui…

—Vejam, digueu…
—Havia estudiat publicitat i treballava en una agència de promocions, tot i que no m’agradava gens el que feia. De fet, treballava amb la meva xicota. Jo era redactor i ella era dissenyadora gràfica. Però ella i uns quants amics van marxar i em vaig quedar una mica sol. Vaig pensar a canviar de sector i em vaig posar a treballar en una ONG.

—Quin canvi, no?
—Sí, sí [esbufega]. La cosa no millorava. Vaig trencar amb la xicota i estava força malament, trist. Necessitava canvis. I vaig decidir d’anar de viatge sol a Salvador de Bahia, al Brasil. A l’alberg vaig conèixer dues persones, una argentí i un paio suís raríssim, vam anar junts d’excursió al Morro de Sao Paulo, que és un poble a l’illa de Tinharé. El lloc era turístic, però era un paradís. Petit, accessible i molt còmode. En canvi, Salvador és una ciutat molt gran i perillosa. La meva mare estava molt preocupada per mi.

—Buenos Aires tampoc no té fama de ser Teletubbielàndia.
—[Riu] També, també… No sé, depèn dels barris… Em vaig enamorar del lloc i vaig tornar a Salvador a buscar les meves coses, amb la intenció de passar més dies a l’illa. En el viatge en llanxa cap allà, vaig coincidir amb tres catalanes, que va resultar que dormien al mateix hotelet que jo. No hi vaig donar gens d’importància, simplement havíem coincidit, però l’endemà vaig anar a la platja amb una d’elles i vam estar parlant i parlant… i és clar, vam fer clic.

—Sembla que a poc a poc ens acostem a Barcelona…
—[Riu] Al cap d’una setmana, jo havia de tornar a Buenos Aires per feina, però ella va decidir de retallar el seu viatge a Brasil per venir amb mi. Vam passar dues setmanes molt idíl·liques i després ella va tornar a Barcelona. Era febrer o març del 2005, però no vaig venir fins a l’agost. De totes maneres, durant aquells mesos, vam estar en contacte, sobretot per correu electrònic i telèfon.

—I quan vau arribar, què?
—Vaig venir per amor i al cap d’una setmana vam tallar.

—No pot ser…
—Sí.

—Què va passar?
—Gairebé tal com vaig arribar, vam anar a passar uns dies a Palma, perquè uns veïns mallorquins ens hi havien convidat. Jo no em trobava gaire bé, aquells dies. Tenia molt mal de coll i malestar. Crec que somatitzava tots els canvis i em sentia fatal. Però quin remei…

—Per amor es fa qualsevol cosa.
—Sí, sí. Vam arribar a Palma, però de seguida ens van portar cap a l’interior de l’illa per dinar a casa de la família. No podia ni menjar, no em podia empassar res. Estava fet una coca i tothom em mirava. A més, havien preparat una paella de marisc… Sóc molt perepunyetes amb el menjar i em van haver de servir un arròs blanc amb oli.

—Sou un llepafils?
—Perdó? No és per al·lèrgies ni res. Simplement sóc primmirat.

—De la gent que té moltes manies amb el menjar, en diuen llepafils.
—Llepa…?

—Llepafils.
—Ah, fils! Havia entès fills. Com si fossin pedòfils llepant nens.

—Ha ha ha…
—En fi, recordo que estava molt incòmode. Era el xicot de l’homenatjada i era una decepció absoluta. Una pelleringa. Em sabia molt de greu per ella, sobretot.

—Perdoneu que rigui, però és una història increïble.
—No, no, està molt bé. En directe no era gaire còmic, però amb la perspectiva dels anys és un bon xou.

—I després de tot aquest merder, què?
—La idea era passar dos dies sols per Palma en un hotelet. La intenció era connectar i fer una cosa més romàntica, però la cosa ja estava molt malament. Vam sortir a caminar. Me’n recordo perfectament. Érem al port, parlant, agafats de les mans, i, de cop, ens vam dir, això no funciona, i ens vam deixar anar. Va ser un moment molt simbòlic. I allà es va quedar la cosa. Ella va tornar amb els veïns i jo vaig anar sol a l’hotel.

—I a Barcelona?
—En comptes de tornar a casa seva, vaig anar a casa d’un amic argentí, que feia anys que vivia aquí.

—I les coses?
—L’endemà vaig anar a casa seva a buscar les meves coses. M’hi esperava amb el seu millor amic, un suec de dos metres a la porta. Tenien la meva motxilla preparadíssima.

—En quin moment van pensar que us posaríeu violent?
—Crec que ell era allà per donar suport a la seva amiga, però sí que semblava com… aquí no volem problemes. A més, jo era un gosset mullat, sense sostre i amb la cua entre les cames. Estava molt i molt avergonyit de mi mateix.

—Vau pensar de tornar a Buenos Aires?
—Veia molt clar que volia tenir una experiència fora de l’Argentina. A més, un grup d’amics de Buenos Aires havien fet una juguesca dient que tornaria abans de tres mesos. Això per mi era un incentiu. No els podia donar la raó.

—Què s’hi van jugar? Diners?
—Em sembla que sí. No recordo quants. Fa molts anys.

—S’ha devaluat molt el peso de llavors ençà, no?
—Molt, molt.

—I què vau fer?
—Vaig estar dues setmanes dormint al sofà del meu col·lega, metre rumiava què feia, perquè només tenia 1.500 euros.

—Tampoc no teníeu papers, no?
—No, no. Ara tinc el passaport polonès, però aconseguir-lo va ser una odissea. Vaig ser dos anys il·legal amb un visat de turista caducat.

—I què vau fer?
—Vaig agafar totes les feines que em sortien. Per exemple, vaig repartir caramels al metro.

—Com?
—Per la campanya de Nadal i de Reis.

—Fora d’aquest context seria una mica violent...
—Sí, a fora de les escoles [riu]. No, no, no, dins el metro a la plaça de Catalunya i disfressat. Llavors també vaig informar del tancament per obres d’una part de la línia 2, a la parada de Gorg…

—Us contractava l’ajuntament o una subcontractada?
—Era una subcontractada. No em van demanar mai els papers. Res d’alta a la seguretat social i tot en negre.

—Quina merda de país…
—Mira, això passa a tot el món. Si ells ho haguessin fet bé, no hauria tingut feina.

—Però hauria de ser més fàcil aconseguir els papers…
—Donar-me d’alta implicava fer un visat de treball i en aquella època no en donaven ni un. Era just després de l’última gran regularització. Totes les portes de l’administració eren tancades.

—…
—En fi, després també vaig treballar de guia en un museu sobre la història jueva de Barcelona, a prop de la plaça de Sant Jaume. Allà vaig tenir la sort de conèixer una companya de feina, que era mexicana i jueva, que actualment és la mare dels meus fills.

—I del museu cap on vau anar?
—Després em vaig dedicar a vendre un programari que servia per a imprimir diaris d’arreu del món. Ara sembla una antigalla, però abans era molt apreciat als hotels, però sobretot en creuers. El 2013, després del naixement de la meva filla, estava molt ofuscat perquè la feina anava molt malament. La vaig deixar i vaig estar uns mesos a l’atur, fins que va sortir un lloc de feina de logística a l’empresa de cosmètica on treballava la meva parella. Aquesta és la feina que encara tinc ara.

—Quan vau començar a fer camí en el món de la comèdia?
—Aquell mateix any a Ciutat de Mèxic.

—Perdó?
—Vam anar a fer una visita a la família i dos amics d’infància de la meva dona em van apuntar a un xou de micròfon obert de stand-up.

—Teníeu res pensat?
—Quan ja era Mèxic vaig començar a pensar coses. Va ser la típica primera experiència…

—Un desastre?
—No, no… va ser una barreja.

—Per què vau fer el pas?
—Era una cosa que em cridava. Sabia que tenia un perfil adequat per a fer això. No m’havia posat mai davant una audiència, però tota la vida havia fet el pallasso. Després de provar-ho a Mèxic, vaig començar-me a endinsar en l’escena de Barcelona, que era molt diferent de l’actual. Ara hi ha moltíssima gent que s’hi dedica i molt més públic, fins i tot hi ha escoles de stand-up. És totalment diferent.

—En què us baseu per a fer comèdia? Teniu cap referent?
—Sempre he intentat de parlar de mi, de la meva vida i de les meves experiències. No m’he volgut assemblar mai a ningú, però sí que he tingut algun referent. Quan vivia a l’Argentina m’agradaven molt Les Luthiers, Roberto Fontanarrosa i Quino. Aquests eren els meus herois. D’adolescent, quan feia secundària i batxillerat, dinava sempre a casa mirant Seinfield.

—Com en Josep Català.
—Què li passa?

—És un gran seguidor de Seinfield.
—Ah, jo també. M’ho mirava cada dia i admirava la seva manera de fer, com explicava les coses i com dominava l’escena.

—Com el definiríeu, el vostre estil?
—Moltíssimes vegades la gent em pregunta si dalt de l’escenari interpreto un personatge o sóc realment així. La veritat és que sóc bastant així. Potser hi ha algun canvi petit o alguna exageració, però l’Andrés de l’escenari és el mateix que després va a buscar els nens a l’escola. I sobre el meu estil? Diria que és força absurd i a la vegada tranquil… però no tinc gaire tirada a definir-me a mi mateix. Al final, l’objectiu és que la gent rigui, tot i que aconseguir alguna mena de reacció del públic ja està bé.

—Quines aspiracions teniu després de sortir a TV3?
—Poder-me dedicar plenament a la comèdia. Aquest és el meu somni. No haver de fer cap altra feina que no m’apassioni. Seria tot un detall.

—Com hi vau anar a parar, a Zona Franca?
—Els principals culpables són els guionistes. En Magí, en Joan Ferrús i companyia.

—La secció us la prepareu vosaltres o ells hi intervenen?
—Em donen plena llibertat i amb prou feines em fan explicar res. Per això em dol quan es publiquen crítiques dolentes contra un programa que acaba d’arrencar. A mi em sembla un espai molt obert que és absolutament necessari a la televisió.

—Hi ha una part de venjança en aquestes crítiques, no?
—Per què?

—Pel recorregut que han fet en Joel i en Magí fora dels mitjans sense pèls a la llengua.
—Algunes crítiques em semblen més polítiques que artístiques. I, no sé, potser no cal que s’analitzin tant les coses. Al final és un espai d’humor dedicat a entretenir. No entenc que es remiri tot amb lupa, com l’acudit de Mauthausen.

—Què en penseu de la polèmica?
—Estic totalment acostumat als acudits sobre l’Holocaust. No em veuràs parar el programa per un acudit com aquest. Sóc jueu, me’n sento orgullós de ser-ho, especialment per la cultura, que inclou una gran tradició d’humor negre. La part religiosa no m’interessa gaire. I crec que s’ha de poder fer humor de tot, també d’Israel i de Palestina. A més, si repasses l’acudit, l’accent no es posa en la pobra gent que va morir allà, sinó en la precarietat del sector editorial. Em sembla que alguns, intencionadament, no han volgut entendre l’acudit.

—Us va preocupar que el vostre estil de comèdia arítmic no s’adaptés al frenesí televisiu?
—Tenia clar que m’havien trucat per fer el que sempre he fet. Intentar de canviar-ho seria ridícul. Però he patit molt.

—Sí?
— He patit abans de sortir al plató, després de sortir i avui mateix. Tot és patir. Pateixo molt.

—Sou molt nerviós?
—No t’ho pots ni imaginar.

—No ho sembleu gens.
—Encara que no es noti… és una barreja. Sóc molt tranquil, però dono moltes voltes al cap. Quan tu fas un xou de stand-up ja tens un material rodat, però a la televisió cada dia s’ha de saltar al buit i enfrontar-te a una cosa desconeguda.

—Després de sortir us escalfeu el cap amb l’acudit que no ha funcionat, amb el gest, el no sé què… i així fins a la setmana següent?
—Sí, més o menys.

—Quina tortura, no? Us compensa?
—Té un costat molt agradable, quan les coses surten bé, però al mateix temps estàs pendent de tot el que fas. Sóc molt insegur.

—I com ho feu per sortir en directe a la televisió?
—Hi ha una força superior a la inseguretat…

—L’ego?
—No ho diria així. Sempre he estat així, d’una manera natural, de fer el pallasso. Per mi això és molt més fort que la inseguretat i la por.

—És un mecanisme de protecció?
—També. Diria que tots els humoristes, d’una manera o altra, l’hem utilitzat.

—I de què us voleu protegir?
—De la vida en general. Dels inputs diaris de la vida.

—Això és molt pessimista…
—Sóc molt pessi… vejam, no sé… mmmm… no sé si sóc molt pessimista. De vegades em sembla que sí, però després crec que sóc bastant optimista.

—Com podeu passar de l’una banda a l’altra?
—És que sóc optimista, però també tinc un sentit tràgic de la vida que no em puc treure del cap. Això, la vida, sempre acaba malament.

—Això és argentí?
—Podria ser una cosa molt argentina, però també jueva. En definitiva, crec que sóc optimista. Tanmateix, tinc un sentit tràgic de la vida. D’aquí ningú no en sortirà viu. Ara ballem, però en algun moment la música s’aturarà.

—Us angoixa la mort?
—Ui, sí. La mort és molt present.

—Què voleu dir?
—No és res suïcida. Vull dir que em motiva a fer coses encara que tingui por de fer-les. Quin sentit té no fer-ho? Si al final em moriré, ni pensaré, ni existiré. No seré res.

—És la primera vegada que actueu en català?
—No. Fa més o menys un any que vaig començar a actuar en català fent monòlegs.

—I com us prova?
—A mi m’agrada molt. No vaig començar pas per una qüestió estratègica, de pensar que tindria més oportunitats, perquè això ja ho sabia de feia temps. Simplement, va ser com una confluència amb l’escena en català que ha fet eclosió recentment. Les primeres actuacions en català les vaig a l’Altre Mic, on sabia que el públic era molt català i ho apreciava. M’ho vaig proposar com un repte.

—A TV3 actueu sense guió, no?
—No tinc teleapuntador. Alguna vegada he fet servir una targeta perquè havia de llegir alguna cosa, però no m’agrada actuar amb apunts.

—I com l’heu après, el català?
—Oficialment he fet el bàsic 1, però d’això fa molt de temps. De llavors ençà no he fet més cursos. Extraoficialment, he viscut a la ciutat, escolto la ràdio, miro la televisió, els meus fills estudien en català… L’entrenament és a tot arreu si t’ho proposes. Actuar en català m’ha servit per a veure que estava més integrat que no em pensava i que una bona part de mi és d’aquí.

—Com us ha afectat la manera d’actuar la vostra història personal? El recorregut, el fet de ser argentí, ser pèl-roig…
—No me’n vaig mai gaire lluny del que sóc. Molts xous els he començat amb l’acudit: “He nascut a Argentina, i aquest és un dels motius pels quals no sóc irlandès.” Sóc com sóc i parlo de la meva vida. Si fos diferent no sé com ho faria, però treballo amb el que tinc.

—Feu comèdia de l’experiència personal i de l’absurd. Heu pensat mai a fer res més polític?
—No tinc una preferència especial per fer humor d’una cosa o d’una altra. A mi m’agrada fer broma de tot i no m’agrada encasellar-me en la rigidesa de la política i els partits. Però si parlem en termes d’ideologia, sóc d’esquerres.

—No hi ha cap humorista de dretes en aquest país.
—[Riu] No n’hi ha cap?

—En l’escena actual ningú no en fa bandera.
—A mi, una de les coses que m’agrada tractar a l’escenari són les contradiccions internes. Jo m’identifico com un paio d’esquerres, però sé que en determinades situacions he estat intolerant. Tots tenim costats foscos. Riure’s d’un mateix és molt necessari.

—Els argentins el tema polític el teniu complicat…
—És molt fastigós. A la meva família es parla moltíssim de política. És una tertúlia constant, també en els grups de WhatsApp. He crescut sempre envoltat de política. Per això ara intento d’allunyar-me de les coses que m’encasellen i m’impedeixen de dir coses més universals.

—També esteu fastiguejat del procés?
—Simpatitzo i empatitzo amb la qüestió que tenim aquí a Catalunya amb la independència. Gairebé tot el meu cercle català és independentista. Si ells són els meus amics, no puc no empatitzar amb això. Quan es va fer l’1-O, estava molt sensibilitzat i vaig estar dins d’una escola.

—Us va agradar la sensació de comunitat?
—Vaig sentir que allò era històric. No sabíem què podia passar, tot era a punt de rebentar. L’escola la van tancar per si venia la policia, i al final res [riu]. Van anar a molts llocs del voltant, però no a la nostra. Ara, després de l’1-O, sí que he fet un pas enrere.

—No vau poder votar, no?
—No podia. Amb el passaport polonès només puc votar a les municipals. No vaig poder votar ni en un referèndum il·legal [riu].