19.11.2019 - 21:50
El passat cap de setmana, a Ljubljana, la capital d’Eslovènia, s’hi va fer el congrés de les joventuts socialdemòcrates. A l’acte, hi havien convidat el conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, Alfred Bosch, i això va ser motiu d’una forta polèmica per les pressions espanyoles perquè no hi intervingués. Finalment, Bosch hi va intervenir, però la direcció del Fòrum Jove, nom que rep l’organització juvenil del partit, va dimitir en ple com a protesta per les pressions rebudes. VilaWeb ha parlat amb qui n’era el president fins aquest cap de setmana.
—Qui és Andrej Omerzel?
—Sóc eslovè, tinc 26 anys i acabo de dimitir de la meva posició com a dirigent del Fòrum Jove, l’organització de les joventuts socialdemòcrates a Eslovènia, que és la principal organització política jove del país. Ho he fet arran del conflicte creat per la nostra invitació al conseller d’Afers Exteriors de Catalunya per a parlar al congrés.
—Quan parleu de conflicte a què us referiu, exactament?
—Parlo de les pressions rebudes tant d’Eslovènia com, sobretot, d’Espanya per a impedir que hi participés. Unes pressions que considerem intolerables.
—Quines han estat aquestes pressions?
—Quan vam anunciar que el conseller Bosch hi parlaria i que debatríem sobre la situació a Catalunya, la presidenta actual de les joventuts socialistes europees, l’eurodiputada mallorquina Alícia Homs, va començar una campanya d’intimidació a totes les organitzacions d’altres països convidades al nostre congrés, exigint-los que no hi participessin.
—I ho va aconseguir?
—Les organitzacions van venir a Eslovènia, com era previst, però no van prendre part en el congrés.
—Dieu que també va haver-hi pressions del govern del vostre país.
—Sí, però van ser d’una altra mena. No hi va haver pressions directes sinó insinuacions. Eslovènia té ara un govern minoritari, del qual els socialdemòcrates en formen part, i se’ns va insinuar que la situació catalana era benzina política i que nosaltres érem el llumí que podia encendre un conflicte diplomàtic important. Per aquesta raó, alguns càrrecs polítics que tradicionalment acudien a un congrés com el nostre no hi van anar, tot i que la secretària de justícia i l’eurodiputat socialdemòcrata Milan Brglez sí que hi van assistir, i van ser molt clars a l’hora d’expressar el seu suport al poble de Catalunya.
—La vostra decisió ha estat personal?
—No. No és cap qüestió personal. Hem dimitit tota la direcció de les joventuts socialdemòcrates a Eslovènia. Aquesta situació és intolerable, per a nosaltres. No ho he fet jo i prou. Hem dimitit tots. I he de dir que dimitint hem fet molt soroll a Eslovènia i Espanya. No podíem tolerar pressions d’aquesta mena, era la gota que feia vessar el got.
—I ara què fareu?
—El nostre compromís polític el podem expressar d’altres maneres. Per exemple, amb el comitè de suport a Catalunya que ha creat a Eslovènia el president Milan Kucan, el president que va fer la independència del nostre país el 1991.
—En aquest sentit, heu dit que Catalunya va ser al costat d‘Eslovènia el 1991 i que ara és el moment que Eslovènia faci costat a Catalunya.
—Sí. Em sembla evident. Jo no havia nascut en el moment de la nostra independència, però tots els eslovens sabem els esforços de Catalunya i el suport que vam rebre del vostre país quan érem nosaltres els qui lluitàvem per esdevenir un país independent i ens deien que allò no podia ser. Crec que és fàcil d’entendre que ara sentim la necessitat de tornar-vos aquell suport. Però no és això i prou, pel record del passat i prou. La nostra obligació, el nostre compromís polític, és ser al costat amb Catalunya perquè sempre cal ser al costat correcte de la història.
—Què voleu dir amb això?
—Que nosaltres no podem romandre indiferents a la violència que el govern espanyol exerceix a Catalunya. Les imatges de la gent que rebia cops per intentar votar, només per intentar votar, van causar un gran impacte, aquí. Igual com han impactat les imatges de la violència recent de la policia contra els manifestants a Barcelona. Nosaltres no podem entendre que avui a la Unió Europea s’intenti reprimir la voluntat popular d’aquesta manera, i tampoc no podem entendre que dins la Unió Europea hi hagi presos polítics i exiliats. Això no hauria de passar. Com va dir el nostre eurodiputat Milan Brglez, com a europeus no podem permetre que les institucions de la Unió violin els drets humans, per exemple, acceptant les pressions perquè Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín no puguin participar en les tasques del Parlament Europeu.
—Suposo que esteu al corrent que algunes autoritats espanyoles i partits polítics parlen, precisament, de la via eslovena a la independència com un mal exemple. Què en penseu?
—Que com a tàctica diplomàtica és realment dolenta per part d’Espanya. Així no aconseguirà gaires simpaties en aquest país. A banda que és un plantejament erroni.
—Entenc, doncs, que no esteu d‘acord amb aquesta caracterització.
—És clar que no. No podria estar-hi d’acord en cap cas. Els eslovens estem molt orgullosos d’allò que vam fer com a país el 1991. Vam ser un poble unit darrere una causa justa, un objectiu, que vam aconseguir. És cert que va haver-hi combats durant uns dies i que va haver-hi morts, però no va ser pas la nostra voluntat haver de defensar-nos, ens ho van imposar. Avui Eslovènia és un país molt millor i, sobretot, més lliure. I els objectius de llibertat col·lectiva es van aconseguir gràcies a la independència. És gràcies a la independència que avui formem part de les democràcies europees.
—Heu estat mai a Catalunya?
—Hi he estat un parell de vegades, sí.
—I si tinguéssiu l‘oportunitat de parlar amb aquests joves que ara són al carrer lluitant per la independència de Catalunya, què els diríeu?
—Per a mi seria tot un honor parlar amb ells. Els diria que continuessin lluitant. Que continuïn amb la protesta pacífica, que persisteixin, perquè aquest és un problema polític important que només es pot resoldre obligant Espanya a seure i parlar. ‘Sit and talk’ és un bon eslògan que resumeix a la perfecció la situació. Cal que el govern espanyol s’adoni que no hi ha cap més sortida i que canviï d’actitud.
