Andrej Hunko: ‘L’arrest de Puigdemont va canviar les coses a Alemanya’

Andrej Hunko, és diputat del partit alemany Die Linke, i membre del Consell d’Europa des de l’any 2010. El senyor Hunke ha visitat els presos polítics a la presó de Lledoners. En aquesta entrevista feta en un restaurant del centre de Barcelona, Hunko ens parla de com ha vist els presos, i de la importància que dóna al Consell d’Europa, organisme internacional que es va posicionar contra la repressió de la policia espanyola durant el Primer d’Octubre.

—Per què els heu volgut visitar, els presos?
—Visitant els presos vull enviar un missatge a Europa. Això és molt seriós. Hi ha un judici que s’acosta. I ningú no en parla prou. L’arrest de Puigdemont va fer que el vostre cas fos molt seguit. Però ara ja no. Ara no en parla ningú, de Catalunya. Jo vull mantenir la meva feina i la meva idea: Europa ha de tractar d’aquesta qüestió.

—I com ha anat la visita?
—Els he vists tots menys Turull i Forn. L’ambient ha estat molt positiu, els he trobats molt forts. Romeva m’ha dit que els condemnarien, però que acabarien guanyant perquè demostrarien que no han comès cap crim. I que és una venjança d’Espanya però que anirien a Estrasburg. He quedat impressionat de la integritat dels presos. Desprenen una energia molt positiva. Els responsables de la presó ens han tractat molt bé. Els polítics m’han dit que aquí hi ha una lluita per defensar la democràcia i contra l’extrema dreta.

—Per situar-nos, quina opinió en teniu, del cas català?
—Jo no sóc pro-independència, jo sóc partidari de trobar una solució democràtica i pacífica en el marc europeu. I veig què passa. I les detencions. I crec que ara és el moment de venir aquí a enviar el missatge a Europa que la qüestió de Catalunya s’ha d’afrontar. I m’agradaria portar-la a l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, també. Ja vaig fer-ho a l’octubre. I vull tornar-ho a fer.

—I com va anar el debat a l’octubre?
—Va ser molt interessant. Vam aconseguir que hi hagués debat. Un debat sense conclusions, és cert, però es van poder veure les posicions. Jo vaig fer-hi la introducció i vaig veure com tots els representants de les velles nacions centreeuropees anaven més o menys a favor d’una solució democràtica. Els suïssos es van oferir a ajudar i tot. I a l’altra banda hi havia els turcs, els representants de l’Azerbaitjan, els nacionalistes serbs i els representats espanyols, tots menys Podem.

—I al parlament alemany, no hi podeu portar un debat?
—Vaig provar que el cas català entrés en el programa que anomenem ‘Parlamentaris protegeixen parlamentaris’. Ajudem diputats de tot el món que tenen problemes, víctimes de repressió. Ho hem fet amb polítics de Turquia –per exemple, els kurds– i d’Egipte. Vaig maldar per fer-ho amb els catalans, i amb els Jordis. I m’ho van refusar dient que Espanya era un país de la UE.

—Com el vau arribar a conèixer el cas de Catalunya?
—A Alemanya m’havia trobat amb parlamentaris catalans, de la CUP, d’ERC, del PDECat i de més partits, gràcies a Marie Kapretz, delegada de la Generalitat. I gràcies a l’ANC. I vaig formar part dels observadors internacionals el Primer d’Octubre. Per mi, personalment, i políticament, l’1-O va ser molt important. Molt. Aquell dia vaig pensar que Europa havia d’implicar-s’hi. És una situació molt greu i no podem amagar-nos. És d’aleshores ençà que hi he estat amatent. Per exemple, vaig voler documentar-me bé sobre què passaria si un polític català fos detingut a Alemanya per una euroordre. Quan van detenir Puigdemont jo ja m’havia documentat.

—Perdó?
—Mesos abans de la detenció, vaig demanar als experts del parlament alemany què es podia fer, i què no, en cas de detenció. Per si de cas. I els experts que vaig consultar em van dir que l’euroordre no s’havia de seguir necessàriament. I que la rebel·lió no era a la llista dels casos automàtics. De fet, el tribunal va acabar dient això.

—Per què creieu que Puigdemont el van detenir a Alemanya? És casualitat?
—No ho sé. L’euroordre hi era. Però certament és una pregunta que jo també em vaig fer. Per què el detenen a Alemanya? Entre Espanya i Alemanya hi ha hagut, històricament, una relació molt estreta, sobretot en qüestions de seguretat i serveis secrets. Per exemple, amb la División Azul.

—La División Azul?
—Avui l’estat alemany paga les pensions dels espanyols que van formar part de la División Azul. En queden molt poquets. Però la paguen, i de manera oficial. És tan sols un exemple de l’estreta relació entre tots dos estats. Aquests darrers anys, en el terreny dels moviments independentistes la relació s’ha mantingut. I per això Alemanya va prendre una posició molt dura a favor de Madrid després del Primer d’Octubre i no van condemnar la violència policíaca. Però tota aquesta tradició, que feia tants anys que durava, va canviar amb la detenció de Puigdemont.

—Per què?
—Diguem que per primera vegada van aparèixer contradiccions entre les autoritats alemanyes. La línia mantinguda fins aleshores ja no era homogènia. Per exemple, la ministra de Justícia va fer unes declaracions que ja no mantenien aquesta línia d’estreta col·laboració. Hi ha un petit canvi. M’he reunit també amb el president Torra i li ho he dit. Vam guanyar la batalla. Vam guanyar el debat sobre si Puigdemont havia de retornar-se. I Puigdemont, he de dir, va acabar caient molt simpàtic. No sé per què. Però a la gent li va agradar. És un bon paio, deien, que intenta fer alguna cosa per la gent que el va votar. Quan la gent llegia que volien tancar-lo trenta anys per rebel·lió no ho entenien. Aquest home ha d’estar trenta anys tancat a la presó per haver organitzat un referèndum pacífic? L’arrest de Puigdemont va canviar les coses, sí. Abans la gent no pensava igual sobre el cas català.

—Què en pensava abans la gent?
—Deien que els catalans eren nacionalistes insolidaris que no volien contribuir amb els pobres extremenys. I feien paral·lelisme amb Baviera. Aquest era el discurs. I aquest discurs es va canviar.

—Per què Die Linke, partit d’esquerra radical, té aquesta posició amb els catalans independentistes?
—Nosaltres no donem suport a la independència. Donem suport a una solució pacífica i democràtica. I ens manifestem clarament contra la repressió. Aquesta és la posició oficial del partit. El CDU té vincle amb el PP. Els liberals alemanys, amb Ciutadans. L’SPD amb el PSOE. I els Verds i nosaltres som els que hi donem més suport, sí. Però els Verds, com que són tan i tan pro-Unió Europea, tenen una mica més de reserves. I no hi volen entrar en conflicte. Al Parlament Europeu, si ho observeu, també és l’esquerra que ha posat la qüestió catalana damunt la taula. Com hem fet nosaltres, sí. Dins el partit vam tenir el debat. I la nostra idea va guanyar el debat.

—Ara heu visitat els presos. Heu conegut Puigdemont en persona?
—Sí. Crec que és una bona persona. El considero un demòcrata de veritat. I no diria pas que sigui un polític de dretes. Potser és un conservador. Suau. Però primer de tot un demòcrata. El vaig conèixer en una reunió més o menys secreta, per a evitar la premsa, just després de ser alliberat. I una altra vegada, obertament, va venir a veure’m al meu despatx al parlament alemany. Li vaig fer de guia pel parlament. Casualment va venir el dia de portes obertes del parlament. Ple de gent. I la gent el reconeixia, s’aturava, i demanava de fer-s’hi una fotografia. Despertava molta simpatia.

—I a Alemanya, més enllà de Die Linke, com es veu el cas?
—Abans el cas català era portada. A mi em convidaven cada setmana per parlar-ne a alguna banda. Des de l’estiu, en canvi, ja no se’n parla. Des de l’alliberament de Puigdemont ha decaigut molt.

—Us heu reunit amb polítics espanyols?
—Sí. El 4 d’octubre. Després de la manifestació, Pablo Iglesias va organitzar una reunió a Madrid. Vaig anar-hi d’aquí estant. Amb l’AVE. Un tren impressionant. A Alemanya no en tenim, de trens com aquests. No ens funcionen, els trens. Hi havia Pablo Iglesias, Alberto Garzón, els dirigents d’UGT i CCOO, Jordi Xuclà, bascs, i al final Pedro Sánchez no es va presentar. Hi havia gent dels Verds europeus, jo i alguns altres per Die Lienke, i representants de Melenchon, a França. Iglesias volia que hi hagués diàleg i no confrontació, i pressionar Rajoy per negociar, i que els europeus també s’hi involucressin. Vam tenir un gran debat.

—Us heu reunit mai amb representants d’Ada Colau?
—Diria que personalment, no. Però com que som d’esquerres, els partits tenen relació, sí.

—Un consell als independentistes?
—Continueu amb la via pacífica i democràtica. Us fan guanyar molta simpatia. És extraordinari, el vostre cas. No tan sols en l’àmbit polític, sinó també en l’àmbit de societat civil. Rebo molts correus que m’ho diuen, això.

—Vau ser observador internacional l’1-O . Què en penseu? Complia els estàndards internacionals?
—El vostre referèndum no es pot comparar amb uns altres. N’he fet molts. He estat a Turquia, a les zones kurdes, i més. No és com el cas escocès, per exemple, perquè no hi havia acord entre les dues parts. Nosaltres vam venir com a testimonis, més que no pas com a delegació oficial. Ho teníem clar de bon començament. Crec que hauríeu de tenir un referèndum, i que les dues parts ho veiessin bé. I m’adono que serà molt difícil, veient la tradició espanyola. Entenc que és part del problema. Per mi el referèndum del Primer d’Octubre forma part del procés democràtic. I el fa avançar. I no tinc dubte dels resultats que va haver-hi. Un 90% a favor. I una participació del 42%. És a dir, que potser l’altra banda no es va presentar. Jo veig que la situació a Catalunya està dividida. I que hi ha una claríssima majoria a favor de fer el referèndum. Nosaltres, l’esquerra, vam ser molt crítics amb el referèndum de Kossove. No es va fer segons la llei internacional. I part de l’esquerra d’Alemanya també ho diu: no volem que Espanya sigui una altra Iugoslàvia, que es divideixi amb guerres. Hi ha una altra part de l’esquerra a la qual pertanyo –i que de moment guanya el debat–, que veu clarament que el vostre cas és diferent del de Iugoslàvia. Especialment els polítics, són diferents.