Anaïs Franquesa: “Quan fem servir l’ordre públic, hem fracassat”

S’ha de dissoldre la BRIMO? S’han de prohibir les bales de foam? Quines alternatives hi ha? L’advocada penalista Anaïs Franquesa (Vilafranca del Penedès, 1983) és una veu autoritzada per a parlar de les protestes d’aquests dies i de la controvèrsia sobre les actuacions dels Mossos i del model policíac. La directora del Centre Irídia demana un debat profund i pausat sobre el model al Parlament de Catalunya, però insisteix a dir que calen mecanismes de control i fiscalització de les actuacions d’ordre públic per contribuir a evitar-les i també perquè no hi hagi impunitat.

Quant a la investigació per la violència policíaca de l’1-O, en què Irídia representa diverses víctimes –com ara Roger Español–, Franquesa no preveu el judici fins el 2022, pel cap baix, i creu que hi haurà condemnes. El focus és sobre el cap de les UIP, José Miguel Ruiz Iguzquiza, a qui s’atribueix l’ordre de carregar contra els votants i d’aturar la violència a migdia, amb Diego Pérez de los Cobos i José Antonio Nieto contemplant-ho, impassibles.

—Se us ha girat feina amb les protestes d’aquests dies?
—Hem rebut una quinzena de peticions de persones que volen posar denúncies o fer constar els fets. Especialment, força casos de la càrrega de Gràcia, i també casos per foam i per bastó policial.

—Hi ha hagut molta controvèrsia pública sobre el model policíac, però a Irídia poseu més l’accent en la fiscalització de les actuacions dels Mossos, no tant en el model.
—Podem entrar a valorar els models que hi ha o les estratègies d’ordre públic, i francament hi ha coses que es poden millorar. Però nosaltres trobem important que, més enllà de l’estratègia o l’eina, si quan hi ha actuacions desproporcionades els mecanismes de control i fiscalització no funcionen, aquestes situacions es mantindran. A més, duen a unes situacions d’impunitat que són reals. Potser no és una impunitat absoluta, però hi ha un gran marge. La impunitat crea desconfiança en els mateixos cossos policials i alimenta la sensació que es pot actuar amb desproporció perquè després no hi haurà resposta. Podem valorar si cal més mediació, relaxar la situació, etc., però sobretot cal que quan no s’actua bé hi hagi conseqüències.

—Quins mecanismes fan servir els altres països? De quins podem aprendre’n?
—Si es fa un grup de treball al parlament, volem precisament portar-hi les experiències d’altres països. Hi ha moltes qüestions a aprendre’n. Una, per exemple, ve del Regne Unit. Allà hi ha òrgans independents de control i fiscalització dels cossos policials. Primer es fa una investigació interna, i si no funciona es pot passar a aquest altre òrgan. A Irlanda, per exemple, tenen un defensor del poble específic per a casos de violència policial. En alguns altres llocs es decanten per una mediació més intensa, fins i tot en els moments més crítics dels aldarulls. Cal augmentar la transparència sobre l’ús de la força. Al Regne Unit està establert qui respon, qui n’és responsable, qui l’autoritza, quan, quin és el protocol intern per valorar després si s’ha aplicat adequadament o no, si l’ordre s’havia de donar… Són dos exemples. A l’Argentina tenen també una fiscalia especialitzada en casos de violència institucional, i aquí això tampoc no hi és. Aquí les víctimes de la violència institucional se senten desemparades i soles. Això no pot ser. Hi ha moltes iniciatives que podríem impulsar.

—La CUP ha tornat a demanar la dissolució de la BRIMO. Quina alternativa hi ha a eliminar un cos d’antiavalots? Com es podria gestionar l’ordre públic?
—Aquesta discussió s’ha de dur a terme al parlament de manera pausada i amb especialistes en la matèria i amb tots els sectors implicats, i un cop fet aquest procés decidir quins són els passos a seguir. És difícil de pronunciar-se sobre una mesura concreta sense veure tot el quadre. Efectivament, és clar que la Brigada Mòbil no pot continuar funcionant com fins ara. S’hi han de canviar moltíssimes coses. Ara, decidir si s’ha de dissoldre o no sense haver fet cap reflexió prèvia sobre quin ordre públic es vol, amb quins objectius, de quina manera… és difícil de respondre.

—Quins problemes de la BRIMO considereu més greus?
—Els mecanismes de fiscalització i control. Nosaltres sempre tornem aquí. No funcionen. Alguns més que altres, però en general no funcionen, i no hi ha gens de traçabilitat. I passen les coses que passen. Potser hi hauria d’haver més rotació dels agents, amb un límit d’anys per a formar part d’aquesta unitat, més formació…

—La sensació és que sovint hi ha una falta de sensibilitat en les intervencions d’ordre públic. Quan agredeixen un manifestant amb cops de porra al cap, el deixen convulsant i ni tan sols el socorren, com és el cas de Nil Canyelles… per què no reaccionen al dolor que origina una intervenció així?
—És la seva obligació. Els principis d’ús de la força són molt clars. Necessitat, idoneïtat, congruència, proporcionalitat. Una de les qüestions bàsiques és que quan es fa un dany immediatament hi hagi assistència mèdica. El problema està en l’actuació inicial, l’anàlisi d’aquesta càrrega i els cops. I després, és gravíssim que ningú de la unitat no faci res. Tots els agents en són responsables, especialment el comandament. Hem vist en moltíssimes ocasions que es causen ferits i no s’actua perquè hi hagi una atenció mèdica immediata. Això no pot ser.

—Si es prohibeixen les bales de foam, quines alternatives hi ha?
—Es parla del model i de les eines, però si es canvia l’eina i la nova pot fer un dany, tornem al control i la fiscalització de les actuacions… Òbviament el foam és una arma molt lesiva i en alguns casos es fa servir de manera irregular. Cal una revisió d’aquesta arma, és evident. Però és clar… si el model és de distància se substituirà per una altra arma també de distància. Si és un model més de contacte, també té desavantatges, perquè pot haver-hi més lesionats amb el bastó policial. En altres països veiem canons d’aigua, però també porten problemes. Som molt conscients que la gestió de l’ordre públic és molt complexa i per això les intervencions sempre han de ser l’última opció. Quan fem servir l’ordre públic, hem fracassat. Cal fer una gestió prèvia dels motius pels quals la gent surt al carrer, i també de la planificació dels dispositius, el tipus i nombre de presència policial…

—La falta de transparència és una de les crítiques que feu. Tant dels Mossos com del Departament d’Interior.
—No es publiquen els protocols. L’exercici de transparència no s’ha fet mai. Ni tan sols donen la instrucció de l’ús de foam al Síndic de Greuges… És molt greu. La justificació és que això pot fer perillar les operacions i la seguretat dels agents. Però segur que si es llegeix la instrucció de l’ús de foam es pot valorar quina informació es pot fer pública i quina no. No es pot negar la major i no fer públic res, perquè aleshores és impossible de fiscalitzar quan s’actua d’acord amb el protocol i quan no, i si es compleixen els requisits internacionals.

—Per què creieu que hi ha tanta resistència interna? 
—Perquè s’actua a partir d’un corporativisme mal entès, molt sovint. És gravíssim que un sindicat policial surti a dir que farà el cos ingovernable. Són els encarregats de fer complir la llei i haurien de ser els primers a complir-la. El primer mecanisme de rendició de comptes i fiscalització haurien de ser els mateixos companys i els comandaments que són sobre el terreny. Però no pot ser que hi hagi actuacions clarament irregulars i tant els companys ho permetin com els comandaments no comencin un procediment sancionador o una investigació. Acaba havent-hi un encobriment, i sembla que qüestionar un agent en concret signifiqui qüestionar la totalitat del cos. Si, arran d’una actuació clarament irregular, la reacció interna és de no investigar-la i d’encobrir-la, això acaba originat la percepció, que és errònia, que tot el cos actua igual. No tot el cos actua igual, però s’ha de ser contundent quan hi ha actuacions irregulars.

—Venim d’una cultura política i policíaca d’impunitat?
—Absolutament. Venim de quaranta anys de dictadura i no s’ha passat factura ni s’han jutjat crims de lesa humanitat. Es va fer un tancament en fals que es podia entendre en aquell moment, però no ara, quaranta anys després. Encara ara no podem investigar les tortures sofertes durant el franquisme. Evidentment, això ha originat una cultura política en què no es poden qüestionar les actuacions policials. Si les qüestiones, et diuen que vas contra la policia. També crec que ha anat canviant, no és igual ara que fa quinze anys o vint. Hi ha qüestions que susciten moltíssima resistència i que després s’acaben adoptant perquè van en benefici dels mateixos agents. Sempre poso d’exemple les càmeres de videovigilància de la comissaria de les Corts. Quan s’hi van introduir, tots els sindicats policials van sortir en tromba a dir que era intolerable i un acte de desconfiança, que es qüestionava el cos. Resulta que després van baixar radicalment les denúncies per maltractaments a la comissaria i que els mateixos agents demanaven que es posessin càmeres per a evitar possibles casos de denúncies falses. La transparència, quan es fa amb visió democratitzadora, no ha d’implicar cap problema. Si algunes qüestions no es poden fer públiques per seguretat, que ens expliquin quines són i per què. Però quan s’actua amb opacitat, se segueix una roda d’impunitat.

—Per què costa tant de governar el Departament d’Interior? Sempre és l’àrea més qüestionada del govern.
—La gestió de l’ordre públic és molt complexa, i efectivament sempre és sota el focus mediàtic. Té sentit que sigui així perquè és el moment més explícit de l’ús del monopoli de la força. No crec que sigui una qüestió exclusiva de Catalunya ni de l’estat espanyol. Si mirem altres països és precisament en qüestions d’ordre públic com es desgasta més un govern o un conseller. És la conselleria més delicada perquè porta moltes tensions. Hi ha determinades dinàmiques molt arrelades, que ja hem comentat, que costen de vehicular. Però també hi ha hagut canvis i avenços. La introducció del número operatiu policial (NOP) és un avenç, per exemple. Si l’agent en concret sap que una actuació irregular pot tenir conseqüències perquè pot ser identificat, obrir-li un expedient, etc., s’ho pensarà dues vegades.

—Canviem de tema. Com es troba la manifestant que va perdre l’ull?
—Encara està en una situació greu, força en xoc.

—Heu pogut identificar l’agent que li va disparar?
—Ho anem investigant. Encara no podem dir clarament quin agent del cordó és. Som molt prudents en això. Les setmanes vinents, parlant-ne amb la família, anirem veient els següents passos.

—Hem tornat a veure casos d’empresonaments i mesures cautelars de prohibició d’assistència a manifestacions. Fins a quin punt es pot limitar un dret fonamental així?
—Ja es feia a les vagues generals del 2012. Els prohibeix d’anar a qualsevol mobilització de contingut polític. És molt obert, això. Què vol dir? Un dinar en protesta pels presos polítics, una calçotada per a recaptar diners… també tenen contingut polític? No es restringeix només el dret de manifestació, sinó el fet de participar en qualsevol acte o activitat semblant. És desproporcionat limitar drets fonamentals d’acord amb un risc de reiteració delictiva. Moltes vegades l’audiència provincial ha dit que és desproporcionat.

—En quin punt es troba la investigació del jutjat 7 per la violència policíaca de l’1-O?
—Som en un punt important. L’Audiència de Barcelona ha de decidir diverses coses que hi tenen relació. Si es continuen investigant o s’amplia el nombre de comandaments encausats; si es continua la causa com un bloc de totes les actuacions a Barcelona, com fins ara, perquè era un operatiu conjunt i hi havia unes ordres determinades i una capacitat d’aturar-ho i no es va fer, o bé es fa com diu la fiscalia, que s’ha d’investigar separadament i alguns casos s’han d’arxivar.

—En el cas de Roger Español, heu recorregut a l’Audiència de Barcelona contra la decisió del jutge de negar-se a investigar els agents.
—S’ha de decidir si la discussió sobre si es va disparar expressament, o amb la intenció de mutilar-lo –o, acceptant aquesta possibilitat, allò que anomenem ‘dol directe o eventual’– o bé si es va fer sense voler. Seria normal discutir-ho en un judici. No té sentit fer-ho ara perquè si es confirma el que diu el jutge es veda la possibilitat de les acusacions d’acusar del delicte de lesions amb dol, que té una pena entre sis anys i dotze anys de presó. Al judici s’hauria de poder discutir això i l’absolució, però impedir d’arribar al judici creiem que no té sentit.

—Intuïu qui va ordenar les càrregues de l’1-O?
—Sabem segur que qui va ordenar l’ordre d’intervenció va ser José Miguel Ruiz Iguzquiza, el cap de les UIP. Això segur, perquè tots ho han confirmat. També va ser qui va donar l’ordre d’aturar l’operatiu a migdia. També sabem que Informació va participar en l’elaboració de les llistes dels col·legis on s’havia d’intervenir, i que es duia a terme tot l’operatiu i fins a migdia no va haver-hi ordre d’acabar-lo. Entenem que Iguzquiza és responsable d’allò que es feia.

—I quin paper atribuïu a Pérez de los Cobos i José Antonio Nieto?
—Tots dos eren al centre de coordinació, veient com anava l’operatiu. Eren conscients de què passava i no van ordenar d’aturar-ho.

—El desembre l’Ajuntament de Barcelona va ser expulsat de la causa. És normal, això? Us sorprèn?
—Ho hem vist en més causes. Es va fer un ple de les diverses sales i sorprèn que es faci en aquest cas en concret, perquè és especialment significatiu i l’Ajuntament de Barcelona hi tenia un paper d’acusació molt clar, suplint allò que hauria de fer la fiscalia. En part sorprèn que hagi estat expulsat, però no és casual que s’hagin posat d’acord en aquest cas.

—Ja fa tres anys i mig del referèndum. Veurem un judici per les càrregues?
—Sí, clarament. Veurem un judici segur.

—I condemnes?
—També. Crec que sí. No es jutjarà tot allò que caldria jutjar, això també ho tenim clar. Haurem d’acabar de veure quins comandaments han de respondre, a més d’agents. Ara és important de veure si la causa se separa o es manté junta.

—Quan?
—Essent optimistes, anem al 2022.