Ana Polo: “No volia ser lesbiana, volia ser normal, tenir l’aprovació dels homes”

“Ser dona en aquest món s’assembla una mica a anar per la vida amb les sabates descordades.” A La meva primera guia feminista (la Galera) la periodista i humorista Ana Polo s’explica de manera senzilla i pedagògica, però a l’hora precisa i contundent. És un llibre que dóna les claus bàsiques per a entendre el feminisme i que va dirigit a criatures a partir de deu anys, tot i que també podria ser útil a més d’un adult sense contacte amb el moviment. Parlem amb ella ara que fa pocs dies que la guia s’ha publicat i que és a punt de presentar-se –divendres, a les 18.45 a la Setmana del Llibre en Català. Respon amb seguretat, sense embuts i amb les idees molt clares. S’explica, si la volen escoltar, però també alerta que les feministes no devem pedagogia a ningú.

—Al llibre dieu que una vegada t’has posat les ulleres feministes ja no te les pots treure. Com vau viure aquest procés?
—De petita ja veia injust que em diguessin certes coses només perquè era una nena. Coses de tasques o responsabilitats que em deien a mi i no al meu germà gran. Però evidentment no era conscient de tot l’abast del patriarcat. Ha estat molt a poc a poc, i en gran part gràcies a internet, a compartir experiències i punts de vista. L’onada feminista actual s’explica molt perquè internet ens ha permès unir els punts, veure que moltes de les coses que ens passaven, ens passaven pel fet de ser dones, i que ens feien sentir malament perquè són violència. Hem fet pinya, hem començat a confiar més les unes en les altres i hem vist que som en el mateix bàndol.

—La guia també explica, amb paraules senzilles, la importància de la interseccionalitat. No sé si el fet de ser lesbiana també us va fer adonar de certes coses. Heu explicat que no us vau permetre de sortir de l’armari fins als vint-i-vuit anys.
—Sí, de fet, no és que no em permetés sortir de l’armari, sinó que no em permetia ni fer-ho… Hi ha molta gent que és LGTBIQ+ en secret i cap enfora té una imatge normativa. Però jo és que ni tan sols em vaig permetre fer-ho fins als vint-i-vuit, que és encara molt més castrant i violent. El feminisme –i la teràpia!– em van ajudar. El feminisme em va fer veure que tots som en la cursa d’aconseguir l’aprovació masculina, és el que ens inculquen. Les dones, per mitjà d’aconseguir un home, i els homes, per mitjà d’aconseguir una dona per a presumir davant dels altres. I per això jo no volia ser lesbiana, volia ser normal, volia ser heterosexual, tenir l’aprovació de tothom; és a dir, dels homes. Vaig poder desconnectar-me d’això i veure que el meu desig anava per una altra banda. Ara hi ha més criatures que poden tenir infàncies i adolescències LGTBIQ+, i és fantàstic. Negar-se a un mateix no ho desitjo a ningú…

—Destaqueu la importància de no pressuposar l’heterosexualitat a les criatures.
—És molt important, perquè, tot i que ningú no et diu “no pots ser lesbiana”, és el missatge que reps. Jo sóc molt femenina i veia que m’agradaven les noies. Això em provocava un curtcircuit, perquè tenia la idea de les lesbianes com a molt masculines, lletges, que no podien aconseguir homes… Volia ser una princesa i creia que les princeses no eren lesbianes! Després veus que és compatible, perquè no té res a veure la teva expressió de gènere amb la teva orientació. Però ho tenim tot en compartiments estancs: si ets un noi, vol dir això, si ets una noia, això. Hauríem d’apreciar que el ventall és ampli, però volem encaixar i renunciem a moltes parts de nosaltres. Per això molesta l’Orgull i la comunitat LGTBIQ+. La gent viu molt reprimida en molts aspectes, i quan algú no ho fa molesta. Si jo no m’ho estic permetent, per què tu sí?

—El procés de prendre consciència feminista va de bracet amb el fet d’enfadar-se cada vegada que es detecta masclisme. Sovint és inevitable explicar-se des de la ràbia, però hi ha cert debat sobre si això és el que més convé. Què en penseu?
—Encara m’enfado, però he après a passar molt, perquè és molt desgastant. He après a preguntar-me “què puc sostenir avui?”. I com que som moltes, també podem fer torns! Hem de transmetre el missatge com puguem, perquè l’agressivitat també forma part del missatge. Estem enfadades perquè rebem violències. Se’ns fa tone policing, això de deslegitimar algú pel to. “És que amb les formes perds la raó”. No, si tinc raó, tinc raó. Amb les formes expresso que hi ha una ràbia dins meu fruit d’una violència.

—Ens pinten sempre com les rondinaires?
—Ens fan creure que som les aixafaguitarres als sopars de Nadal, les que creem els moments de tensió. Però la tensió la creen els comentaris masclistes, racistes… Aquesta violència simbòlica. Nosaltres l’evidenciem, diem “això és violent”, aixequem la catifa perquè es vegi què hi ha a sota. Hi ha moments en què pots ser més pedagògica, el meu llibre és reposat i fresc. Però si m’agafes en una discussió o em portes de tertuliana, segurament seré més agressiva, perquè tindré un senyor agressiu amb mi, de manera subtil. No hem de fer de policies del to de ningú, no devem pedagogia ni explicar-nos amb delicadesa als homes. Que es gestionin ells per què el que diem els confronta. Potser no estan acostumats que els diguin que el seu punt de vista no és universal.

—Quant al fet d’interpel·lar els homes, al llibre deixeu ben clar que “quan una dona avança cap home no retrocedeix”, però que és important entendre que tenen privilegis. Com els explicaríeu?
—Un privilegi és una facilitat que tens respecte d’un altre. Això no vol dir que la teva vida hagi estat un camí de roses. És una mena de cursa en què els nois comencen abans. Per molt que una noia s’esforci igual, les seves circumstàncies són diferents i no arribarà, segurament, als mateixos llocs amb el mateix esforç. No es busquen culpables, sinó que tothom es faci responsable de quina posició ocupa i no perpetuï desigualtats.

—Molts homes contesten que ells no tenen cap privilegi pel fet de ser homes.
—Poso l’exemple del futbol: la nena té molt més difícil dedicar-s’hi sense que sigui culpa del nen. Es pot explicar amb molts exemples: “Segurament a tu de petit et van animar que juguessis amb certes joguines que et van fer tenir unes ambicions mentre a nosaltres ens donaven nadons de plàstic…”. Alguns fan molt això de voler desmuntar en un moment el que tu i moltes dones fa molt de temps que estudieu. Una actitud de “ara et posaré entre l’espasa i la paret i veuràs que tinc raó”.

—Sovint es qüestionen moltes coses que el feminisme té ben estudiades de fa anys. Hi ha qui nega l’existència de l’escletxa salarial malgrat tots els càlculs que la corroboren. Al llibre també poseu un exemple que va ser polèmic: el fet d’assenyalar que la part central dels patis de les escoles sigui la pista de futbol, cosa que dóna l’espai important als nens, perquè són els qui majoritàriament hi juguen.
—Sovint s’assenyalen com a ximpleries i superficials les coses que diu el feminisme. Quan denunciem alguna cosa simbòlica, la denunciem perquè darrere hi ha tota una estructura que l’apuntala. Quan diem “als patis de les escoles els homes ocupen més espai”, és important, perquè després, a la vida, els homes ocupen més espai a tot arreu. Les ciutats estan construïdes per a ells. No estan previstes perquè les dones es puguin moure en relació amb els seus trajectes, normalment relacionats amb les cures. Diuen “això dels colors és una ximpleria”. És que no són només els colors, els missatges que envia l’heteropatriarcat són per tot arreu, arrelats. Assenyalem el més petit perquè és on podem atacar. Aquesta mateixa gent després es posa les mans al cap quan hi ha violacions i assassinats. Contra aquesta violència ja no pots incidir de manera directa. Pots educar i anar a les petites coses, que segurament faran que cap home no pensi que és superior a cap dona i no exerceixi violència.

—Vivim una reacció antifeminista també a les xarxes. Fa poc vau explicar que éreu menys present a Twitter per això. Què us va passar?
—Faig uns vídeos per a FibraCat i em van preguntar per un youtuber i una lingüista. Vaig contestar què en pensava, no personalment sinó del missatge de violència que tenen contra col·lectius. A més, vaig fer un tweet sobre astrologia, que és un tema que fa que molts homes corrin a fer-te saber com d’equivocada estàs. Durant tres setmanes em van insultar moltíssim, amb molta rancúnia i odi. Això afecta qualsevol, perquè darrere de Twitter hi ha persones. Va ser molt dur i en el moment no me’n vaig adonar. Però aquests mesos gairebé no he fet tweets perquè no he tingut ni l’impuls. I moltes dones han deixat Twitter… Aquesta gent es queixa molt que la cancel·len, però al final les úniques cancel·lades som nosaltres, que, per protegir-nos, decidim desaparèixer de l’espai públic d’internet. Fan servir la tàctica d’enviar-te seguidors perquè t’insultin i perdis les ganes d’exposar-te.

—Què vol dir exactament enviar seguidors?
—El youtuber va escriure “li faig un vídeo o no?”, i també va penjar el meu vídeo al seu Instagram amb el meu usuari. Per molt que no diguis “insulteu-la”, saps perfectament que m’envies els teus seguidors, que a més funcionen com soldats amb molta adoració pel líder. La gent es posa les mans el cap amb el bullying, però a internet fan el mateix. I els discursos opressors guanyen espai, les plataformes els potencien. Sembla que internet és un lloc neutre, i no ho és.

—Heu esmentat que les úniques cancel·lades són les feministes. Es parla de “dictadura del políticament correcte”, que ja no es poden fer acudits… En el món de l’humor això són debats que apareixen de manera recurrent. Què en penseu?
—Si allò que dius farà que la vida de certes persones –sobretot les que sempre han estat ridiculitzades– sigui més dura, per a mi no té sentit. Fer humor masclista, classista, racista, grassofòbic, és l’opció fàcil, el que s’ha fet sempre. Si el teu missatge atempta contra els drets humans, és discurs d’odi, per molt camuflat que estigui. Es pot fer humor sobre tot, el tema és si et pertoca a tu fer humor sobre certes coses. Jo no em posaré a fer humor sobre el fet de ser negre. Puc denunciar el racisme, però tampoc no me’n faré abanderada perquè sóc blanca i segurament tinc actituds racistes sense adonar-me. Ara, no faré acudits racistes. Diuen que l’humor és ficció, però sovint està basat en experiències i, a més, la ficció configura els nostres imaginaris…

—Què en penseu, dels humoristes que basen bona part del seu estil a fer acudits estripats i travessant línies?
—Es creu que per traspassar una línia s’és molt divertit perquè s’és irreverent. Però travessar la mateixa línia vermella que ja ha travessat tothom és ser irreverent? Ficar-te amb els grassos és ser irreverent? És políticament incorrecte o és el missatge hegemònic? Són coses que en teoria no es poden dir, però estan incrustades de fa segles. Com que sempre es diu de sota veu, sembla que quan ho dius en veu alta t’hagis atrevit a dir alguna cosa molt forta… Però si ja ho han dit en un pati d’escola, next.

—Els vostres monòlegs parlen sovint de feminisme i del fet de ser lesbiana. Us fa certa por que les dones acabem parlant sempre de coses relacionades amb el feminisme, mentre els homes parlen de tot?
—Sí, sembla que allò masculí és universal i les coses de dones són coses de dones. Per una banda, es corre aquest risc, tot i que cada vegada hi ha més dones que parlen de molts temes. També és important que es vegi que “les coses de dones” també poden formar part de l’universal, perquè són experiències de moltíssima gent, com les experiències LGTBIQ+. Se’ns ha negat tant d’espai per a parlar de les nostres coses, que necessitem compartir experiències, sentir-nos representades… I que ho consumeixi tothom, perquè els homes cisheteroblancs comencin a captar com són les experiències de la resta. Pot semblar nínxol, però és mentida. Oye Polo l’escolten molts homes, també vénen molts homes als monòlegs. I tinc molt contingut que parteix de les experiències perquè no sé fer-ho des d’un altre lloc.

—A banda dels monòlegs i el pòdcast, heu estat molt de temps en mitjans convencionals. Què us hi heu trobat?
—Sempre dic que normalment hi ha una dona per programa, moltes vegades més jove que els seus companys. Estic molt agraïda de l’oportunitat que vaig tenir a RAC1, però et trobes en un punt d’estancament. Quan ja no ets la joveneta a qui han de donar una oportunitat, quin és el teu lloc? Una dona envoltada d’homes que manen i que et voldran domesticar i tenir una versió edulcorada de tu. Els agrada el teu to, però si vols parlar de segons quins temes com tu vols, et diuen que el rebaixis. A un home no li diuen que el seu to és massa agressiu, pot ser un recurs humorístic. En un rodatge també em van dir “recorda somriure”, cosa que no els ho diuen, a ells. Fa ràbia, perquè no pots desenvolupar tot el teu potencial i emets un missatge d’una manera que no t’escau, i es nota. Però també la responsabilitat és meva: “Si vols que abaixi el to, l’abaixaré tant que no vindré.”

—M’agradaria acabar preguntant-vos pel cas Eduard Pujol. Heu explicat algunes actituds que va tenir quan treballàveu a RAC1. Què va passar?
—Van ser interaccions en públic i no va ser greu, però el comportament que va tenir amb mi és molt significatiu i deixa veure com una persona que fa això en públic clarament pot haver tingut una conducta predatòria inapropiada amb les seves subordinades. Jo tenia vint-i-cinc anys, acabava d’entrar a RAC1, ell n’era el director i em deia coses del tipus “què passa, no dius al teu director que està guapo?” Un dia anava pel passadís i vaig sentir que algú grunyia, com fent el so d’un porc. Em vaig girar i era ell. Vaig fer una cara molt estranya i em va dir: “Era una broma, eh?” I dues vegades em va dir: “Tu ets la meva Ségolène i jo el teu Hollande”, en referència a Ségolène Royal i François Hollande, que eren parella… Són comportaments que el teu cap no pot tenir. Crec que la relació de poder és molt clara i és molt incòmode que et sexualitzi. Et tracta, entre bromes, com un tros de carn.

—Com viviu l’evolució d’aquest cas?
—Ha quedat impune, com passa sempre, i tindrà un programa. No se’ls cancel·la, continuen rebent premis socials i amb les trajectòries intactes. Potser tenen un revés, però després tornen, perquè tenen la complicitat de qui mana, perquè la gent prefereix posar en qüestió les víctimes en comptes d’assumir que la persona que et queia tan bé ha exercit violència. Han sortit testimonis a explicar què els havia fet, però la violència que rebem no importa. No cal que siguis Woody Allen, Kobe Bryant o Michael Jackson. No cal que siguis un geni, si tens poder, tenim les de perdre.

—Molta gent dóna el cas per tancat perquè dues de les dones que l’acusaven aniran a judici per injúries i calúmnies.
—Et denuncien i et fiquen en un procés judicial en què segurament no t’has volgut ficar perquè saps que és un infern. Sempre diuen “és que no denuncien”. Plantegem-nos per què, en comptes de creure que s’ho inventen. Amb tot el qüestionament que reps i tots els càstigs que pot implicar, ningú no s’ho inventa, això. En el meu cas no podia denunciar perquè no era una cosa denunciable, això no està regulat, i a més era la màxima autoritat. No hi ha un punt lila a RAC1, no hi ha protocols. Em va passar el 2015, i jo sabia que estava incòmoda, però he vist que és una actitud completament inapropiada anys després. En el moment, surts amb brometes i no confrontes, perquè és el que t’han ensenyat i perquè pots perdre la feina. Per sort, moltes ens hem despertat i posem els límits a uns llocs molts més segurs que no pas abans.