Ana Maiques: “Hauríem de treure més pit, a Catalunya hi ha molt talent”

Ana Maiques és la directora general de Neuroelectrics, una empresa que  juntament amb Giulio Ruffini va fer néixer a Barcelona, i ara s’ha expandit als Estats Units i que intenta que la poderosa Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) li aprovi el producte estrella: una gorra amb elèctrodes que pot ajudar pacients amb epilèpsia i gent amb depressió. Si reben l’aprovació, els metges dels Estats Units podran receptar-ne l’ús als seus pacients. VilaWeb ha entrevistat telefònicament la senyora Maiques perquè expliqui la seva empresa i la seva visió. Una visió a cavall dels Estats Units i Europa, continent que creu que ha d’aconseguir de fer empreses més grans per a competir mundialment. És una de les obsessions del president francès, Emmanuel Macron, que va convidar Maiques en unes jornades de debat per a parlar-ne.

—A l’empresa Neuroeletrics, què feu?
—Desenvolupem una tecnologia que vol esdevenir una teràpia nova per a pacients amb malalties neurològiques. Epilèptics, gent amb depressió o malalts d’Alzheimer. Hem creat una gorra amb elèctrodes que permet de monitorar el cervell, l’activitat elèctrica. I cada elèctrode pot injectar-hi corrents elèctrics. Estimulació neuronal no invasiva. Estimular les neurones elèctricament. És un electroxoc que no és dolorós, és molt precís i molt fluixet. Si tens epilèpsia, amb moltes crisis, i no respons a la medicació, nosaltres podem reduir-les amb petits corrents al cervell. O millorar la depressió o la qualitat de vida de pacients amb Alzheimer.

—Quina és la història de l’empresa?
—És una història lligada a la ciutat de Barcelona. L’any 2000 vam crear la primera empresa, Starlab, a l’Observatori Fabra. En Giulio i jo volíem fer recerca d’alt nivell i portar-la al mercat. Ell, físic i matemàtic, havia desenvolupat part de la seva carrera al sector de l’espai. Processament de dades dels satèl·lits. Jo, economista. I un dia, un doctor de la Vall d’Hebron ens va ensenyar uns electroencefalogrames d’un alcohòlic i d’un no alcohòlic. “Tu que ets matemàtic, em pots mirar si hi ha diferències entre les dades de tots dos cervells?”, va dir. I així vam descobrir que la física i les matemàtiques tenien un rol molt important en el coneixement del cervell per a mirar d’entendre com funciona. Neuroelectrics es crea el 2011. I ha anat molt bé. El 2015 la vam portar a Boston (EUA), on en Giulio, jo i els nens ens vam mudar. Ara venem els dispositius a més de 45 països per a recerca. Tenim 70 treballadors a Barcelona, Califòrnia, Boston i l’Àsia. I crec que arribarem a 100 abans de dos anys. Tenim 2 estudis clínics en marxa amb l’Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA): 200 pacients amb epilèpsia en 25 hospitals americans. I sobre la depressió fem estudis a domicili. L’FDA donarà resposta definitiva en dos anys.

—Si l’FDA us ho aprova, què passarà?
—Que els neuròlegs o els psiquiatres, segons si tens epilèpsia o depressió, no tan sols et prescriuran fàrmacs, sinó també la nostra gorra. I els pacients es podrien endur la gorra a casa i, sota supervisió del metge, rebre tractament. Són sessions de vint minuts. Ara estem centrats a demostrar que pot ser una nova teràpia.

—Quina és la vostra formació?
—He estudiat economia. Una part de l’èxit, tant d’Starlab com de Neuroelectrics, és que des del primer moment la companyia va tenir dos caps molt forts. Un per a fer ciència rigorosa. Però també aquesta altra part que jo aportava d’anar al mercat, picar portes, i veure quina és l’aplicació d’aquella ciència en el món real. Fa molts anys que funcionem amb una cultura molt mixta.

—La vostra mare, a què es dedicava?
—A estar a casa. I després, administrativa. Els pares d’en Giulio sí que havien estat més emprenedors industrials. Però nosaltres no vam néixer emprenedors. Va ser més aviat cosa de Matrix. Treballàvem per una empresa belga i hi havia dues píndoles, la vermella i la blava. L’empresa va fer una fallida econòmica absoluta. Érem treballadors de 27 anys d’edat més o menys. Havíem de decidir si anar-nos-en a casa amb la liquidació o comprar l’empresa amb un altre soci català. I la vam comprar. En aquell moment prens el risc i et converteixes en emprenedor. És Starlab. S’ha de desmitificar la idea de si neixes o et fas. Crec que és més una qüestió d’oportunitats i, quan passen, quin camí esculls. I què va en consonància amb els teus valors.

—A quina escola vau anar?
—Una escola catòlica, Jesús Maria, al barri de Sant Gervasi de Barcelona. El COU el vaig fer als Estats Units, va ser interessant. Econòmiques a la UB, Erasmus a Anglaterra. Màster a Holanda. Sempre m’he mogut bastant. Acabada la carrera, vaig anar a fer un projecte europeu, de la Comissió Europea, que encapçalava Comissions Obreres, sobre com integrar la gent amb risc d’exclusió social a les empreses. Durant tot la carrera em va interessar l’impacte social que pot tenir l’economia. Vaig estar-m’hi un any. Just després ens va sortir l’oportunitat d’anar a Brussel·les a treballar a Starlab, que va fer fallida i vam acabar comprant.

—Quins referents femenins heu tingut en el món de l’empresa?
—En la meva vida d’emprenedora als Estats Units m’he trobat moltes dones que són directores generals en el sector de la salut. L’Eli de Pinós, una de les primeres dones que vaig conèixer a Boston, hi és de fa molts anys. Em surten, ja és curiós, més referents als Estats Units que no pas a Europa.

—Fa set anys que sou als Estats Units.
—Amb la pandèmia, vivim a cavall. Però sí, hi estem instal·lats. Culturalment és molt dur. Tenim quatre fills, i ens els hem enduts tots quatre cap a Amèrica, on han crescut. És dura, la vida als Estats Units. És competitiva. I a nosaltres no ens han ensenyat a competir. Et lleves i ja vas corrents a la cinta. Si no competeixes, no sobrevius. No és qüestió d’opció. O t’aixeques i vas sense miraments, o caus del sistema. I a nosaltres no ens han educat d’aquesta manera. Tant Europa com els Estats Units tenen coses molt bones, i coses molt dolentes. Sempre dic que una de les belleses de treballar entre Barcelona i Boston és provar d’aprendre de tots dos mons i crear una companyia internacional que incorpori aquestes cultures.

—Porteu la part econòmica de l’empresa. Aneu a reunions en què tot són homes?
—Depèn. El món de la ciència, l’acadèmic, és bastant meritocràtic i sofisticat, culturalment parlant. Mai no he viscut cap marginació. Trobo que sí que hi ha molta diferència en el món de les inversions. Hem recaptat divuit milions de dòlars, fa poc més d’un any. Quan vaig començar a parlar amb els inversors, sí que vaig veure que el món financer és molt més dominat pels homes. Ha de canviar. Per això m’agrada gent com la Laura González, de Venture City, o la Bea González, de Celaya. Necessitem més fons d’inversió encapçalats per dones. No és que els homes siguin dolents, però tendeixen a invertir en gent com ells. És un biaix. Hem d’aconseguir que hi hagi més fons de capital i més diners encapçalats no tan sols per dones, sinó per la diversitat. Que no tots siguin homes blancs occidentals.

—Quines són les xifres de l’empresa, ara mateix?
—Hem crescut molt en vendes. L’any passat vam facturar 5 milions de dòlars venent la gorra per a recerca a més de 45 països. Però la cosa més significativa és aquesta ronda de finançament d’inversors americans de 18 milions de dòlars. Això ens permet de finançar un creixement molt agressiu. I dos estudis clínics de molt nivell, el de l’epilèpsia i el de la depressió. I ens ha donat molt d’aire.

—Alguna escena que recordeu d’aquesta ronda per a cercar finançament?
—Recordo una reunió amb una inversora americana, amiga meva, que en un cafè em va dir: “Has de posar un home per a recaptar capital per a la teva companyia. Et costarà molt si no ets americana, ni de l’ecosistema, i sense haver anat a Harvard o a l’MIT.” I recordo que me la vaig mirar i li vaig dir: “Tinc dues filles i dos fills. No pot ser que no faci aquesta ronda com a dona. I no els faré cap favor si hi poso un home.” L’única manera de canviar les coses és fer-les. Encara que el món et digui que no. És molt difícil, però has de continuar. I continuar. Quan continues és un missatge. “Sí, les dones, encara que siguin estrangeres, encara que no hagin anat a Harvard, poden fer rondes interessants perquè hi ha inversors meritocràtics.” Si tot és en contra teu, com reacciones? T’enfonses o et fa més forta. Aquest és el caràcter de l’emprenedor. Encara que li diguin que no, va pivotant. No perd l’estrella polar, el nord, el camí. Que em barren per aquí, vaig per allà. Però amb el mateix objectiu.

—Com descriuríeu el procés de trobar inversors?
—És com el procés de començar a sortir amb una parella. Vas entrevistant-los. I ells avaluen si ets una bona oportunitat, però tu també avalues si és un bon inversor. Un cop el fiquis dins la companyia, ja no li’n podràs treure. És un procés interessant per totes dues bandes. Ens va ajudar de tenir en marxa una línia de vendes, ens donava coll. No anàvem amb presses. No ens moriríem l’endemà. Això et dóna el temps i perspectiva per a escollir uns inversors alineats: capital pacient, que li agradi la ciència.

—Els divuit milions, de quants inversors surten?
—Bàsicament són tres. Són Venture Capitalists. Gent amb molta experiència en el món de la salut i les farmacèutiques. Diner llest, en dic jo. Gent que et dóna les connexions, que ha fet créixer companyies. Un dels inconvenients que tenim a Europa és com fem que les companyies europees es facin tan grans per a competir amb els unicorns asiàtics i americans. I la crua realitat és que a Europa som brillants agafant diners i convertint-los en recerca i coneixement. Som molt bons, publicant. El nostre sistema universitari és molt potent. Però després som molt dolents transformant el coneixement de ciència en empreses que creixin i facin diners per a tornar a la societat. L’European Comission Council ho prova, sóc al consell. O la iniciativa del president francès, Emmanuel Macron, Escale Up Europe, és això mateix. Ve de l’obsessió d’aconseguir que a Europa hi hagi més unicorns i més empreses que competeixin en l’àmbit mundial. Els americans ho saben fer rebé. I a Catalunya n’aprenem. Per exemple, un clar exemple és WallBox. Fa sis anys no existia, i ara són al Nasdaq i tenen sis-cents treballadors. El nostre ideari europeu eren les empreses com Grifols, que començava amb l’avi. I això ha canviat. Gent com Glovo, Wallapop, Travelperk. Es creen en un any, i en tres, són mil paios. Això és el model americà, que es pot discutir o no, però és com es competeix al món. Europa ha de ser capaç de competir. Si no vigilem, ens convertirem en allò que era Israel. Una start-up nation en què et compren tot el dia les microempreses, i no arriba a competir en l’àmbit mundial.

—Res a afegir?
—Que hi ha molt talent a Catalunya. I som capaços d’atraure talent de tot Europa. Hauríem de treure més pit de les coses que obtenim, a Catalunya hi ha molt talent. Potser ens fustiguem molt, el català emprenyat. Hauríem d’estar més orgullosos que una companyia com Neuroelectrics, que a l’Observatori Fabra se li va ocórrer de fer la gorra, pugui tenir l’oportunitat històrica de desenvolupar una teràpia per a milions de pacients als Estats Units, teràpia que abans que no existia. “Si aquests ho han plogut fer, jo també”, pot pensar algú, fent efecte bola de neu. I és possible. Al final, sóc una estudiant de la Universitat de Barcelona, una universitat pública.