Amine Toumi: “Per què pel meu aspecte no podria ser professor de català?”

Amine Toumi (Beni-Mellal, Marroc, 1992) treballa com a professor de català en un centre terapèutic de Barcelona, amb adolescents. Va arribar del Marroc quan tot just deixava de ser un infant i, malgrat les dificultats lingüístiques, a poc a poc va anar saltant barreres fins a dominar el català. Té una història de vida amb punts en comú amb referents com Lamine Yamal, i de fet ell també ha esdevingut un referent per als joves del seu entorn. Aquestes coincidències es van exposar al documentari Revolució 304 de TV3, en què s’abordava la qüestió dels menors immigrants i la diversitat cultural de les noves generacions de catalans. Parlem amb l’Amine de la seva història i del documentari, que, malgrat posar el jove futbolista del Barça al centre, va molt més enllà del futbol.

—Vau participar en el documentari Revolució 304, de TV3. Quina és la importància d’explicar històries de referents com Lamine Yamal? 
—Yamal és el protagonista, amb uns quants coprotagonistes amb un perfil i una vida molt similars a la seva. Ell surt d’un barri d’extraradi de Mataró i els coprotagonistes també hem sortit d’un barri difícil, marginat, amb menys oportunitats. El futbol crida molt l’atenció, però el que hi ha darrere és una crítica social, un canvi generacional, la nova societat catalana que ja tenim i que tindrem. El documental va sorprendre precisament perquè no parlava tan sols de futbol.

—Amb el futbol com a excusa, de fet, s’hi reflecteix també una trobada al Marroc entre joves catalans i joves marroquins. 
—L’escena en què compartim menjar no era prevista, i em va sorprendre i agradar molt l’entesa entre els joves. Es van entendre malgrat la barrera lingüística i els adults no vam haver ni d’intervenir-hi. Encara no estan contaminats pel que s’explica als mitjans, encara tenen certa innocència. Ens va fer veure que hi ha un canvi possible.

—Quan hi ha aquests escenaris de contacte directe, de parlar, de compartir, cauen molts prejudicis? 
—Moltes vegades caus en les etiquetes perquè no has vist res, només el que t’han explicat i has vist a les pantalles. Els adults tenim més visió crítica, però els adolescents encara han de construir el seu concepte de què és una societat diferent de la seva. Per a ells va ser molt impactant anar al Marroc. Els vam haver d’explicar que era un país segur i jo pensava que tindríem més problemes d’adaptació i integració amb els nois d’allà, però va passar al revés.

—Ara teniu trenta-dos anys i sou professor de català en una escola. Expliqueu-nos la vostra història.
—Sóc de Beni-Mellal, al Marroc, i vaig venir aquí a dotze anys, a un barri d’extraradi de Sabadell. Vaig deixar el curs a mitges al Marroc i aquí vaig lluitar contra les dificultats lingüístiques i socials –una mica de marginació que es va poder resoldre. El procés de l’aula d’acollida va ser molt agraït perquè el van fer professionals molt bons que em van integrar en les classes ordinàries. Després, al batxillerat, sí que vaig trobar més problemes lingüístics. Habitualment, sóc castellanoparlant perquè visc en un barri amb immigrants de Granada, etc., i fills i néts d’immigrants anteriors. Llavors els immigrants del Marroc érem pocs. Al principi parlava català perquè l’havia après a l’aula d’acollida i en general a l’escola, però parlava català al barri i la gent se n’estranyava: “Què fas parlant català, si en aquest barri es parla castellà?” I vaig canviar per adaptar-me, em va fer vergonya ser el diferent, el que parlava català.

—Malgrat les dificultats lingüístiques, vau anar a la universitat. 
—Sí, en el grau universitari ja havia superat força la barrera lingüística. Després vaig fer un màster d’història contemporània i després un de professorat. Sóc professor d’història, però habilitat per a fer classes de català.

—Suposo que encara sorprèn que algú del Marroc sigui professor de català. Us han tractat amb paternalisme per això? 
—Al nostre centre el primer dia de curs presenten tots els professors. Els alumnes em van dir que havien suposat que jo era professor de qualsevol matèria menys de català. De qualsevol, fins i tot de castellà. Per què pel meu aspecte, pel fet de tenir un aspecte de fora, no podria ser professor de català? Al centre volíem normalitzar-ho.

—Al documentari dèieu una frase contundent: “Hem de normalitzar que un Mohammed és igual que un Arnau”. 
—És aquesta normalització de què parlo. Hem de normalitzar que tots dos puguin optar a la mateixa feina o als mateixos estudis, sense que ningú tingui avantatges. A l’hora d’oferir-los feina, estudis, beques…, s’han de tractar igual, però essent conscients de la diversitat, que l’Arnau té uns costums i potser unes creences diferents de les del Mohammed. Han de ser tractats igual professionalment, però en la vida privada poden tenir la seva cultura, lliurement. Quan surts al carrer t’has de comportar en concordança amb el que tens a la teva societat, però són persones diferents i sempre seran diferents, i d’aquí ve el valor de la diversitat. Per als marroquins la religió és molt present en les nostres vides, però això és diversitat com qualsevol altra.

—Quines dificultats es troba algú amb una història com la vostra, a part la qüestió lingüística? 
—Abandonar el teu país és un procés duríssim. Recordo la conversa amb la meva mare. Ens van comunicar que teníem el visat aprovat i em vaig quedar assegut pensant. “Mama, marxem per sempre, ho deixem tot?” I em van dir que sí. I això és un impacte. Has d’explicar als teus amics que te’n vas per a sempre i que com a màxim els veuràs per vacances. El procés de migrar per a un nen a les portes de l’adolescència, aquest haver de construir un món nou és molt difícil.

—I dificultats extra a aquesta ferida que sempre acompanya el procés, us en vau trobar?
—Sempre et trobes alguna cosa, però he tingut avantatge perquè tinc molt caràcter i personalitat, em sé defensar. Al principi no em sabia defensar lingüísticament, però feia mala cara si algú a l’escola em feia algun comentari. I tampoc no és igual el racisme que puc patir jo, que faig gairebé dos metres, que el pateixi una nena de metre cinquanta amb vel. El vel es veu molt més i pots patir més racisme a l’escola, al carrer… I és més difícil defensar-te.

—Els menors immigrants que us coneguin –també els altres– us poden tenir de referent, un referent que és professor de català. En el vostre cas, quins referents vau tenir? 
—Tota la meva generació de migrants vam passar moments de molta duresa econòmica. Quan ets molt jove, et rebel·les contra això. A més, era l’època de la crisi. No vols estudiar, et portes malament… Hi havia un grup que teníem mal comportament a classe i fèiem campana. El director de l’institut es va reunir amb nosaltres i ens va explicar que ell era fill d’immigrants de Granada. Ens va dir que nosaltres també havíem vingut de fora, com ell, i que si calia que penquéssim el doble que la resta, havíem de fer-ho, per poder tenir un futur. Ens va animar a estudiar i treballar i a pensar en l’esforç que havien fet els nostres pares. Això ens va fer tocar de peus a terra. Si t’has d’adaptar a una llengua i una societat nova, ho fas. És veritat que, en el cas dels meus pares, el seu objectiu és tornar al seu país, volen morir allà. Els ha costat molt adaptar-se lingüísticament i han hagut de treballar molt –en la construcció, el meu pare, i en la neteja, la meva mare. Han estat part del país per nosaltres, però volen tornar.

—En canvi, vosaltres sou d’aquí.
—Quan vas al Marroc et sents estranger. Aquí t’has acostumat a viure d’una manera i allà la majoria viuen sense estrès, no miren l’hora… No queden a una hora en concret, queden a la tercera oració, per exemple, cap a dos quarts de sis. Hi ha un xoc cultural, tot i que segons la ciutat sí que s’assembla molt a Europa.

—Referents més mediàtics d’immigrants n’havíeu tingut?
—Ara n’hi ha més perquè la realitat ha canviat, però abans tampoc no érem tants. Ara sí que som un grup nombrós i cal que es treballi en aquests referents. En aquell moment no hi havia un Lamine Yamal, un noi que veu el problema i decideix actuar com a referent.

—Com explicaríeu la importància de tenir referents? Que se’n puguin tenir com Lamine Yamal, però també més, perquè no tots han de ser futbolistes. 
—Hem de trobar les eines per a fer de pigmalions per als joves. Cadascun per a un grup de nanos. Ells tots sols no buscaran referents, se’ls han de trobar. En el meu cas, van ser dos tutors, però han de saber aprofitar aquests referents o saber com buscar ajuda si no en tenen. Molts pensen que estan sols i entren en bucle.

—Per què aquest pensament? 
—A vegades entren en el bucle de “la societat està en contra meva perquè vinc d’un altre país”. Llavors reaccionen de manera negativa, en comptes de veure que sí, que tenen dificultats, però que poden trencar la dinàmica, buscar sortides. Això és difícil que ho facin perquè són molt joves, i implica un treball psicològic gran. Però trobar-se aquestes situacions no justifica actes de delinqüència ni en aquesta societat ni en la d’origen. En això s’ha de ser clar.

—Treballeu en un centre terapèutic. Quins alumnes teniu? 
—Hem d’adaptar el nostre perfil com a professors a l’aula terapèutica perquè tenim nois amb dificultats de moltes menes. Per exemple, alumnes amb addicions a noves tecnologies. Al principi em va sorprendre això de l’aula terapèutica, però he trobat paral·lelismes amb les dificultats que jo vaig trobar. De marginació, també en pots trobar en una persona que no sap expressar-se i has d’esbrinar què li passa. Com que has estat un d’ells, saps com relacionar-t’hi.

—Hem fallat en alguna cosa a l’hora de treballar amb els menors immigrants?
—Un dels que va anar a buscar Lamine Yamal explicava que va tenir dificultats per a convèncer la família que anés a la Masia. Em consta que molts centres educatius tenen aquestes dificultats de comunicació amb les famílies perquè les famílies migrants tenen aquesta por de “què passarà amb el nostre fill?”. No se saben comunicar, i aquí s’hi haurien de posar esforços: conscienciar-los que el nen ha d’integrar-se en els valors educatius i socials del país, que es respectaran les seves creences i costums. Que pot anar a l’institut i fer el ramadà, que tot és compatible. I que quan algú li digui que no hauria de fer això aquí sàpiga defensar-se. Però que les famílies ho entenguin, això. Que no diguin “no hi portaré el meu fill perquè li escalfaran el cap perquè deixi de fer el ramadà”.

—Tenen aquesta por? 
—No totes, però és un dels problemes que s’haurien d’abordar des de bon començament.