28.09.2021 - 05:00
Des que va començar la pandèmia provocada pel SARS-CoV-2, Margarita del Val (Madrid, 1959) afirma que ha estat «estudiant i aprenent més que mai, col·laborant amb molta gent». Ha sigut i és una de les veus destacades en aquesta crisi sanitària, amb el que tot això comporta. Al treball de recerca en el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (CSIC-UAM) ha unit el de la comunicació sobre el coronavirus, tant en institucions com en mitjans de comunicació. Destaca que és difícil donar tots els matisos en el temps que dura una notícia, però es mostra disposada a «anar aprenent». Això sí, confessa que el que temen els científics en una entrevista és «quin titular em posaran».
Actualment Margarita del Val coordina la Plataforma Temàtica Interdisciplinària Salut Global, posada en marxa pel CSIC per a donar resposta a la pandèmia i en la qual s’integren més d’un centenar de projectes sobre la COVID-19. Tal vegada les investigacions més conegudes són les relacionades amb les vacunes, però hi ha altres –com les que han permés desenvolupar màscares de nanofibres, kits de diagnòstic, mètodes de detecció del virus en aigües residuals i estudis sobre la transmissió del virus per aerosols, entre moltes més– que constitueixen diferents aproximacions a un virus que ha posat en escac la humanitat.
El SARS-CoV-2 provoca en les persones reacciones molt diferents: des d’estar infectat i ser asimptomàtic a patir la malaltia en les seues formes més greus. Per què el comportament d’aquest virus és tan heterogeni?
El mal no el causa el virus sinó el desequilibri que aquest provoca en el sistema immunitari potenciant la inflamació. La màxima càrrega viral és de dues a tres dies abans de tindre els primers símptomes. El virus s’està multiplicant i hi ha persones que el toleren bé, que multipliquen el virus fins arribar a càrregues virals molt altes i, no obstant això, l’aconsegueixen eliminar sense cap mal. El problema és la inflamació. Com aquest virus té una capacitat diferent al SARS, ja que la seua proteïna S ha adquirit una capacitat que li permet entrar en diferents cèl·lules de l’organisme, pot afectar més llocs. Però, sobretot, causa problemes allà on la inflamació subjacent que cadascun té s’uneix a la causada pel virus.
Després de quasi dos anys, estem aprenent a conviure amb el virus? Serà una convivència cada vegada més fàcil?
Sí. Jo crec que hem aprés. Encara que no ens agrade, ens hem adonat que açò és per a bastant temps. El problema no ha sigut que aquest siga l’agent infecciós més greu que hem tingut, sinó que ningú en la humanitat tenia immunitat davant d’aquest virus. A mesura que la temo, quasi tots a Espanya i, sobretot, segons la tenen quasi el 100 % dels majors de seixanta anys, que són els que corren més risc, ja tenim barreres i passem a una situació en la qual tenim l’avantatge sobre el virus. Però ens queda la resta del món.
Quines mesures podem prendre avui dia per a protegir-nos del coronavirus?
La principal, vacunar-nos. La segona, tindre encara un nombre limitat de persones de contacte. La tercera, ventilar sempre en els interiors. Ventilació contínua, croada i, si això no és possible, tindre filtres d’aire HEPA [per les sigles en anglés de High Efficiency Particle Arresting]. I després, les que coneixem: distància i mascaretes, sobretot en interiors i quan hi haja aglomeració en exteriors.
Va endavant una tercera dosi per a les persones majors i immunodeprimides i es debat si vacunar als xiquets més menuts. Quina és la seua opinió?
Jo crec que val la pena vacunar a aquelles persones amb major risc. Són una població prou reduïda com perquè es puga posar una nova dosi. Per a la població en general no hi ha un sol indicador que estiga demanant que es vacune amb una tercera dosi. Per què els immunodeprimits sí que la necessitarien? Perquè responen pitjor a l’estímul de la vacuna i s’ha vist que quantes més vegades se’ls done l’estímul, pot pujar el percentatge de persones que hi responen.
I als més menuts?
Pense que no faria falta vacunar-los llevat que estiguen en els grups de risc. Els xiquets s’enfronten per primera vegada a totes les infeccions i se sap immediatament si alguns són molt vulnerables a aquestes i aleshores se’ls diagnostica que tenen una fallada del sistema immunitari. Es podria vacunar a aquests xiquets. Però a la resta, jo crec que no fa falta. El problema que es contagien els xiquets en el col·legi és que el porten a algú sense immunitat de la seua família, però si aquests estan vacunats, no passa res.
Les vacunes protegeixen dels símptomes i de la malaltia greu però, també redueixen el risc d’infecció i de transmissió?
Que redueixen parcialment la transmissió sí que hi ha dades. Però és una barrera més, com la que posa la mascareta, la distància… Quant redueix el contagi? És més difícil fer una anàlisi. Sembla que el redueixen una mica. Però un ha de tindre en compte que, encara que un estiga vacunat, potser s’està infectant. Les barreres les ha d’extremar amb qualsevol altra persona desconeguda o que puga tindre un risc.
Es parla molt de les vacunes, però com s’està avançant en antivirals per al tractament de la COVID-19?
Bé, això és una qüestió de grandària. Un agent infecciós menut és més fàcil d’identificar pel sistema immunitari perquè té una part externa molt homogènia. Aquest virus té per fora, quasi únicament i d’una manera protuberant, les espícules, la corona, la proteïna S. Llavors, per a una vacuna és molt fàcil identificar quin és l’antigen dominant i aquest és el primer que posarem en la vacuna. Però alhora, com el virus és menut, té menys talons d’Aquil·les on enxampar-lo amb els antivirals.
No serà l’últim agent infecciós? Hem de preparar-nos per a una pròxima pandèmia?
L’últim no serà. Els especialistes en aquest camp sabíem que vindria una pandèmia, igual que sabem que les pròximes vindran probablement d’Àsia i d’Àfrica central perquè són zones en desenvolupament on s’uneixen pràctiques tradicionals amb urbanes, on encara hi ha moltes disfuncions i en les quals és fàcil que salten patògens animals a les persones. L’important és que aconseguim adonar-nos-en a temps i que en comptes de ser pandèmies puguem controlar-les en l’àrea geogràfica de la qual parteixen. I si ens arriben a un altre país, que les autoritats i les persones siguem prou madures per a imposar mesures molt estrictes des del principi. I una altra cosa que hem d’aprendre per al futur és la gestió de les dades, que ens ha enxampat mal preparats. Hi ha poques dades, són poc accessibles i incompatibles entre les diferents comunitats autònomes, entre hospitals… Ens ha enxampat molt mal preparats respecte a altres països europeus. No obstant això, la maduresa ciutadana i dels sistemes de vacunació ha sigut exemplar. Som un dels països model en vacunació d’Europa.
