Amadeu Corbera: “Hem de revertir la situació climàtica perquè els nostres fills visquin més bé”

Demà al Parlament de les Illes es defensarà una Iniciativa Legislativa Popular que pretén assegurar el benestar de les generacions presents, però, sobretot, de les futures. Volen posar la vida el centre i garantir la preservació d’allò que la sosté (territori i gent) per davant d’una economia que consideren que no és repartida equitativament. El context de crisi climàtica ha fet accelerar aquesta campanya, i si el text s’arriba a tramitar com a llei durant la legislatura actual, serà una realitat, atès que té el suport dels partits del Pacte. Els moviments socials han aconseguit més de dotze mil signatures perquè així sigui. En parlem amb Amadeu Corbera, president de la secció de Mallorca del GOB, l’entitat que impulsa la iniciativa.

—Què és Avui per Demà?
—Avui per Demà és el nom de la campanya que vam fer per moure una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), el projecte de llei de benestar per a les generacions presents i futures. La llei pretén dissenyar una pauta per a enfocar el futur de la ciutadania de les Illes en el context de crisi econòmica, energètica i canvi climàtic. Per tant, traçar un camí de sostenibilitat i justícia social per al futur, cosa que ara mateix no es fa.

—Deis que el món s’encamina cap a una situació complexa. Us referiu a l’àmbit ecològic i de canvi climàtic exclusivament, o també feu referència a un àmbit social i econòmic?
—Una cosa és conseqüència de l’altra. Veim com la crisi energètica no té una solució clara i afecta l’economia de les classes mitjanes i populars d’Europa. I veim com la pandèmia també va tenir una causa antròpica, d’abús d’un ecosistema concret i totes les conseqüències derivades que vam patir. Sabem que les turbulències ecològiques causen turbulències econòmiques i socials. Per tant, redreçar una qüestió, sens dubte, ajudarà a redreçar les altres.

—És per això que parlau de justícia intergeneracional? Els polítics no han pensat mai en el futur?
—És bastant evident que no hi han pensat, perquè, si no, no seríem en aquesta situació. Ja ho veim aquests dies amb el fracàs de la COP27, que s’ha fet a Egipte, i que al final no s’ha arribat a res, a cap solució, mentre els nivells de diòxid de carboni a l’atmosfera continuen a l’alça. És evident que no hi pensen, per això nosaltres introduïm el concepte de justícia intergeneracional, que és nou a l’estat espanyol, però en unes altres bandes d’Europa o del món ja s’ha desenvolupat.

—Per exemple?
—Fa uns anys teníem una sentència del Tribunal Suprem d’Austràlia que va obligar el govern federal a refer una llei perquè no tenia en compte l’afectació intergeneracional. O el Tribunal Suprem d’Alemanya, que també va obligar el govern a refer la llei de canvi climàtic. A l’estat espanyol no s’ha introduït mai i nosaltres aquí feim un exercici d’innovació jurídica. Introduïm el concepte i esperem que al futur es desenvolupi amb unes altres normatives i unes altres lleis.

—És la primera vegada que se superarà el tràmit de defensa al parlament. Però quan s’espera que pugui aprovar-se del tot?
—Cap procés d’aquesta mena que havíem engegat no havia passat mai el primer tràmit, perquè era amb parlaments dominats pel PP i els seus socis de dretes, i quan s’ha intentat, s’ha aturat. Una vegada l’hàgem defensada al parlament, els temps no sabem com aniran. Ens agradaria que s’aprovàs en aquesta legislatura. Esperem que sigui així, però no ho sabem.

—Si no arriba en aquesta legislatura i hi ha canvis de majories al parlament, la llei podria no tirar endavant?
—És clar, és possible. Per això intentarem que sigui dins aquesta legislatura. I als partits que tenen la majoria ara també els hauria d’interessar, si de veritat hi creuen. Això ja, òbviament, no depèn de nosaltres.

—Vau superar amb escreix les signatures necessàries. És més que un èxit o esperàveu més implicació de la ciutadania i entitats?
—És un èxit absolut. És veritat que unes altres vegades havíem aconseguit més signatures, però també és veritat que eren uns moments diferents: ara tenim un context molt complicat de mobilització, atès que la pandèmia ha debilitat els moviments socials, que vivim del dinamisme en el carrer. Ho ha ennegrit tot, ha tapat tots els debats. Era, per tant, molt complicat i un repte per nosaltres recuperar múscul al carrer amb aquest context. Preteníem enfocar el debat públic cap a la justícia intergeneracional, els efectes del canvi climàtic i la inoperància institucional fins avui per endreçar aquesta situació. A més, els moviments socials necessiten gimnàstica social, estàvem atrofiats, és evident. I, per tant, això ha servit per muscular-nos un poc i agafar forces per al futur, que es presenta complicat i necessitarem més empenta.

—Per què és important aquesta iniciativa en un territori com les Illes?
—Primer, perquè és un territori limitat i els efectes de les turbulències ecològiques, climàtiques i econòmiques es noten més aquí que en una altra banda; és important que siguem els primers a espavilar-nos i trobar solucions a unes dificultats que a la nostra terra es magnifiquen. Això, d’entrada, però és important de fer notar que, precisament, com que som un territori limitat i molt amenaçat històricament, tenim un moviment social molt bregat i que ha après molt.

—I que moltes vegades ha empès les institucions a actuar.
—La nostra experiència és molt gran, també d’èxit. És un format molt popular, incident socialment, i molt dinàmic. Això és una mostra de les necessitats que tenim de reinventar-nos constantment i de trobar solucions a problemes immensos. Veim que les institucions que van néixer per trobar-hi solucions no serveixen o no serveixen tant com s’havia esperat. Més aviat, a vegades són més part del problema que no de la solució. Com que no podem descansar o confiar absolutament en la via institucional, necessitam reinventar solucions populars per redreçar-ho. És una mostra més del dinamisme i de la massa crítica de l’ecologisme de les Illes, que és capaç d’innovar i importar solucions de la resta del món que aquí ni es veuen ni se somien. Perquè tenim una classe política incapaç de pensar més enllà d’allò que veu a dos pams. I, per tant, ho feim nosaltres.

—Al parlament, quan s’hagi de tramitar com a llei, el text es toparà amb negacionistes, com ara Vox. Com veis que en l’àmbit parlamentari existeixin aquestes postures tan contràries de les que vosaltres defensau?
—Ens és igual què pensin els feixistes. Dels 59 diputats que hi ha al parlament, n’hi ha 56 que no neguen la realitat. En teoria. Una altra cosa és que no la neguin amb fets, o que els seus fets vagin en contra d’aquesta realitat; és diferent. Per exemple, aquesta insistència a dur encara més turistes vol dir negar la dimensió del problema, però, en tot cas, no neguen que existeixi. Des de Més per Menorca fins al PP o Ciutadans, cap d’ells no nega l’existència d’un fenomen antròpic anomenat canvi climàtic que afecta tant a les nostres vides. Després hi ha un grup parlamentari que sí que és negacionista, però a nosaltres ens és igual què pensin els feixistes. Ja és molt que pensin, no tenim res a dir respecte d’ells. Que facin el que vulguin i desapareguin tan aviat com sigui possible.

—Teniu el suport dels partits del Pacte, com ho valorau?
—Estam contents de tenir aquest suport, i com més en puguem tenir, millor. Aquesta ILP no va contra ningú, és a favor de tothom. No entenem, o no entendríem, que no hi estigués tothom a favor. Entenem que és lògic i coherent que els partits del Pacte n’hi estiguin, però també entenem que és lògic i coherent que els partits de l’oposició també. Ens agradaria molt que l’oposició hi votés a favor. Si ho faran o no, és una altra qüestió. No ho sabem.

—Quin marge de maniobra hi ha per poder tenir un món just en relació amb aquests aspectes que defensau?
—L’estiu de calor extrema ha estat un indicador del futur que ens espera. Fa temps que advertim que serà pitjor i cada vegada és més evident, però és que aquest estiu ja ho hem patit! Fins ara el canvi climàtic es veia més com una cosa externa, en uns altres territoris. I les conseqüències les vèiem en forma de migracions, refugiats climàtics. Però no les patíem. I ara sí que ho començam a patir, també en forma de crisi energètica, en forma d’onada a calor… I probablement ho patirem més.

—I què hi podem fer?
—L’única cosa que podem fer és coexistir, perquè això ja ho tenim aquí. Ens hem d’intentar adaptar a la nova circumstància de la millor manera i més justa possible i començar a fer feina per revertir aquest procés. Ara, conscients que la nostra generació ja no veurà els efectes de la reversió. Hem anat tan lluny que ¡ ja no ho veurem, però hem de tenir la consciència humanista de fer que els nostres fills sí que ho vegin. Hem de revertir la situació perquè els nostres fills visquin més bé. Probablement, ja no podrem veure un clima com el que tenien els nostres pares ara fa cinquanta anys, però esperem que els nostres fills sí, tot i que cada vegada tenim manco temps per a actuar. Per tant, haurem de córrer més. I les transformacions seran més profundes i més impactants. Hem d’aconseguir que les transformacions no castiguin més les classes mitjanes i populars, com ja les han castigades les crisis d’aquest segle. Ha de ser un impacte just i distribuït equitativament damunt tothom.

—Com incidirà aquesta llei en normes futures? Potser és molt interpretable i dependrà més de la força de voluntat dels polítics que manin que no d’allò que marca el text.
—Totes les lleis són interpretables, ho veim aquests dies amb la del “només sí és sí”. És un fet. Sabem que la consciència ecològica i actuar en defensa del medi no depèn de la voluntat política, sinó que necessita força social. Ara, aquesta llei esperam que sigui un instrument important a l’hora d’avaluar projectes i d’establir límits operatius, més que no límits legals. La llei farà que s’emetin informes sobre projectes, que no seran vinculants, però sí necessaris. Per tant, tendrem una llista d’arguments a favor i en contra dels projectes. Les institucions els podran tirar endavant, però hauran de justificar per què. Hauran de passar una espècie de passeig de la vergonya. Per exemple, volen augmentar el nombre de places turístiques? D’acord, però els informes diuen que això tindrà un impacte negatiu ara i en el futur. Ho vols fer igualment? Doncs justifica per què vols perjudicar els teus fills. Els moviments socials i les veus crítiques tendrem més arguments i ja no seran solament de caràcter polític, sinó també tècnic per part d’experts. Fins ara no ho hem tengut.

—Trobam alguna experiència semblant, en el passat?
—La llei de normalització lingüística, que va sorgir d’una campanya popular impulsada per l’OCB. I no té règim sancionador ni res. Per a què ha servit? Per a canviar el paradigma i perspectiva que teníem sobre el català a les Illes. Havien passat quaranta anys del franquisme, la llei va servir per a crear un marc cultural i polític nou. La gent va entendre que s’havia de protegir i normalitzar, una altra cosa és que hagi passat. Però va crear un marc nou de consideració del català. Ara és un poc el mateix, crear un marc nou de relació amb el medi, independentment que inclogui un marc sancionador o de detalls concrets del desenvolupament de la llei. És a dir, que faci entendre que hem de repensar la nostra manera de relacionar-nos amb el medi.

—De fet, a la ILP  també feis un enfocament en la cultura. En la protecció del patrimoni cultural.
—És clar, perquè els futurs habitants de les Illes també han de saber i valorar el seu patrimoni cultural i lingüístic. La justícia social, el benestar al món del treball, el benestar de la cultura són conceptes que van a favor de les generacions futures i, per tant, els hem de cuidar i millorar.

—Tornant a la voluntat política… Farà gairebé vuit anys de Pacte de Progrés. S’han aprofitat bé?
—Han estat decebedors. No negarem que hi ha hagut lleis o normes que val la pena de valorar positivament. Per exemple, la llei de canvi climàtic, el decret de posidònia, la declaració del Parc Natural des Trenc… per a posar gairebé tots els exemples. Això hi ha estat, però els fets i les polítiques estructurals del Pacte, van per una altra via. Contradiuen aquestes mateixes lleis: hem vist un augment brutal de places turístiques, una obsessió malaltissa de la promoció turística, fins i tot pervertint les normes mateixes, com ara l’impost de turisme sostenible, que ha subvencionat la gala de Los 40 i també promoció turística. Ha estat demencial, una broma de mal gust. També hi ha hagut una obsessió malaltissa per l’amiguisme indecent amb la patronal hotelera i del lloguer turístic. Tot plegat és molt decebedor i demostra fins a quin punt l’esquerra s’ha allunyat dels dos vectors socials principals que han impulsat el canvi polític de les Illes, que són el moviment per la llengua i el moviment per la defensa de la terra. El Pacte se n’ha distanciat aprofitant-se que l’alternativa és pitjor.

—Què és allò que heu trobat més a faltar?
—Valentia i política de desturistització, que no vol dir eliminar el turisme, però sí reenfocar-lo i desturistitzar part de l’economia. Al contrari, ha empitjorat. També hem trobat a faltar una política de protecció de places. Una política de protecció ambiental. No ho hem tengut. I escarrufa.