Alidé Sans: “No hi ha res més ecologista que tornar al poble”

Alidé Sans (Viella, 1993) és una artista i activista que, amb la seva música i la seva llengua, l’aranès, ens transporta a les valls, muntanyes i rius de la Vall d’Aran. Tot i que fa dotze anys que es dedica a la música, ara acaba de publicar Arraïtz, el seu tercer disc, però el primer que s’autoprodueix. Hi recupera cançons de tradició oral occitanes i les passa pel filtre del segle XXI. El resultat és un disc festiu i ballable amb pinzellades de feminisme i ruralitat. Als pròxims concerts –que seran el 3 de maig a Tarbes, el 15 de juny al Magnífic Fest de Lleida i el 12 de juliol al Cantilafont d’Olost–, anirà acompanyada de Pol Alonso a la bateria, Gerard Ferrer als teclats, Núria Llobet al violí elèctric i al teclat, i Virgínia Borràs a la guitarra elèctrica.

—Presenteu Arraïtz, que vol dir “arrel” en la varietat aranesa de l’occità. On són les vostres arrels?
—Les meves arrels són a la Vall d’Aran, m’he criat aquí, entre aquestes muntanyes. Aquest disc l’he fet per anar a buscar aquestes arrels. Durant els anys que fa que em dedico a la música i a cantar, he tingut la sort de poder recórrer el territori d’Occitània –que és un territori enorme–, i m’ha servit per a acabar de fer valdre tota la riquesa de la cultura, de la cançó de tradició oral… Se’n coneixen moltíssimes, i bé, he volgut recuperar-les. Ho he mamat des de petita perquè la meva mare també es dedica a la música i sempre l’he acompanyada als concerts.

—Per què vau voler anar a recuperar-les, les arrels?
—Perquè vivim en un món tan globalitzat i tan individualista que necessitem tornar a les arrels, és una mica com el retorn a la natura, al món rural. Hi ha una identitat col·lectiva més local i més pròxima. El que tenen aquestes comunitats, que són les que han generat tota aquesta tradició oral i totes aquestes cançons –que són reflexos de com vivien i de l’organització socioeconòmica que tenien– eren societats d’autosubsistència i, per tant, es necessitaven els uns als altres i gairebé era més important la comunitat que tu mateix. I, a conseqüència, tenen moltes eines i criteris, i una cosmovisió col·lectiva i de cohesió social que és brutal. Això és el que ens falta cada vegada més en aquest món.

—Sempre heu estat arrelada a la Vall d’Aran, o alguna vegada heu volgut fer vida en algun altre lloc?
—No, arrelar-me no, però sí que he marxat per estudis, bàsicament. Vaig anar a estudiar a Lleida i després a Pau, territori occità molt actiu. I bé, més tard vaig anar a Tolosa, Barcelona… i he viatjat bastant. Sempre he tingut clar que les meves arrels eren allà: a la Vall d’Aran.

—Arraïtz és un recull de cançons de tradició oral occitanes actualitzades amb la producció musical d’avui. Són cançons que us havien cantat de petita?
—Hi ha cançons de tot: hi ha cançons que sí que conec des de petita i que m’han transmès de manera oral, però n’hi ha que també he anat a buscar a llibres i a gent que n’ha recuperat algunes i les ha anat transmetent.

—Quines decidíeu de posar al disc i quines no?
—Havíem de seguir tres criteris per seleccionar les cançons –perquè a Occitània hi ha un patrimoni enorme, riquíssim i preciós de cançons de tradició oral–: que fossin cançons ballables, fetes per compartir i fer festa; cançons que se situessin en un context de muntanya, per una vocació de transmetre la realitat d’aquests llocs, i cançons que tinguessin un cert missatge d’apoderament, sobretot apoderament femení. No totes les cançons poden complir tots els criteris, però almenys en compleixen un.

—Però hi ha molt més que això. També hi ha cançons de treball, cançons de pastores…
—Hi ha una cançó que és la que sintetitza més bé tot l’esperit del disc: “Ara montanha.” És una cançó que s’ha documentat en molts llocs del territori d’Occitània amb diferents dialectes de l’occità. També és molt coneguda en zones veïnes de la Vall d’Aran. És una cançó que explica la història d’una noia que sent violins a la muntanya. La noia va a veure sa mare i li diu: “Mama, mama, sento violins a la muntanya. Si sonen gaire me n’hi hauré d’anar a ballar”, com si fos una cosa irremeiable. I la mare prudentment l’adverteix i li diu: “Nena, si tu te’n vas a ballar, el teu marit t’estovarà.” I la noia respon: “Escolta, si em bat, que em bati i jo m’hi tornaré.” És una “cançó bolet”, perquè a les cançons de tradició oral normalment s’hi troba molt de masclisme i no hi ha aquesta part més clara, més activa de part de les dones. Després la conversa continua fins a arribar a la conclusió que qui veurà minvada la seva persona, la seva reputació, serà el marit pel fet d’haver decidit d’estovar-la i no pas la noia per anar a ballar, que no té res de dolent. És un missatge que és digne de ser transmès amb les millors condicions a les generacions futures. Hi devia haver un grup de noies potents en aquella època que van anar transmetent aquesta cançó fins avui.

—Quin paper tenen, actualment, les dones, en espais de representació de la pagesia, entorns rurals, etc.?
—És que parlem d’entorns rurals, però, realment, s’ha perdut la ruralitat. Per exemple, jo visc al poble de Bausen, un lloc que tradicionalment era rural on ara vivim amb codis urbans. Al poble mateix, no hi ha ningú que tingui bestiar! La gent fa una mica d’hort per menjar a casa i prou. Sí que és veritat que recuperem pràctiques col·lectives com podem, tenint en compte la vida frenètica actual. Recuperem camps, fem trobades senzilles, on compartim, cantem i toquem instruments sense saber-los tocar. Vull dir que aquestes pràctiques rurals, en la major part del territori que era tradicionalment rural, s’han perdut perquè vivim d’una manera urbana. Per tant, el paper de la dona no crec que variï gaire del que és a les ciutats: vinculat a les cures, amb menys espai a l’espai públic, etc.

—Al disc hi apareix molt, aquesta ruralitat i la vida a les muntanyes. Com més va més, a les zones urbanes s’associa el camp i les muntanyes a pràctiques antigues marcades per la precarietat i l’aïllament. Amb les cançons, heu volgut trencar amb aquesta idea?
—Sí, sobretot per a reivindicar que estem actius, que hi ha una realitat i que hi ha cultura. A vegades pensem que la cultura és un bé de consum que consisteix a pagar una entrada per al teatre o un concert. I la cultura popular? La cultura popular és la que fem tots i totes. És reivindicar que el cant i la música no són només per a les persones instruïdes o per a les persones que tenen mil seguidors o una carrera reeixida, sinó que és el que fem entre tots quan vivim i compartim la vida. Les cançons de tradició oral tenien la funció d’acompanyar la vida i les comunitats, per això hi ha cançons de treball, de pastors i pastores, cançons per a acompanyar els enterraments i els naixements, etc. Fixa’t en les cançons per a ballar. El ball era el moment de disbauxa entre tots, de conèixer-nos i de crear lligams amb unes altres comunitats. Perquè, és clar, la vida que feien era molt tancada a la família i al poble.

—En general, manca perspectiva rural, també?
—Sí, des del món urbà s’ha de tenir una mirada cap al rural, perquè ara mateix el món rural és al servei de l’urbà, i això fa que cada vegada es desertifiqui més. Necessitem tornar i revalorar el món rural amb les pràctiques del món rural. No hi ha res més ecologista que tornar al poble i viure d’una manera més austera, en contacte amb la terra, fer una bona gestió del territori i mantenir-lo viu. A Bausen, per exemple, com que no hi ha bestiar, el bosc es menja el poble. Cada vegada hi ha més vegetació. Això passa a tot el Pirineu: el bosc s’acosta al poble i causa un risc altíssim d’incendi. Bausen ja s’ha cremat tres vegades, que se sàpiga, al llarg de la història. Si continua havent-hi tanta vegetació, un dia es calarà foc i cremarà tot el Pirineu. I és perquè no hi ha bestiar, entre més raons.

—Tornant al disc: són cançons que encara es canten a la Vall d’Aran?
—Algunes sí. Per exemple, “No plores Tonet” és una cançó molt coneguda. Totes més o menys es van cantant, però en contextos que no es cantaven abans, perquè el niu etnològic eren les comunitats rurals vinculades a la terra, que feien una gestió del territori, del bestiar, de l’agricultura… i tot això ha anat desapareixent. Ara són els col·lectius els qui recuperen aquestes cançons.

—Us ha costat de trobar l’equilibri entre actualització i tradició? Mantenir-ne l’essència…
—Aquest era un dels reptes: poder trobar l’equilibri entre la producció musical que ofereix el segle XXI i tota la sonoritat històrica i rítmica tradicional, però estic molt contenta del resultat. També he de dir que és la primera vegada que produeixo tota la meva obra. Ha estat un camí ple d’aprenentatges, d’encerts i d’errors. Segur que hi ha mil bestieses dins el disc, però crec que és una de les coses que caracteritza aquesta obra: que és feta des d’una ànima una mica punk.

—Amb dotze anys de carrera musical, és la primera vegada que assumiu tota sola tota la producció del disc. Com ha estat, aquesta aventura?
—Vaig trucar a en Iago Pico, que és el productor de Tanxugueiras, i vam fer una primera prova amb “Ara montanha”. I, bé, quan vam acabar aquesta cançó, en Iago em va agafar i em va dir: “Veig que tens la idea molt clara, tira endavant i jo t’acompanyo.” Em va animar molt durant tot el procés i li agraeixo moltíssim el suport. Amb ell he acabat de treballar la mescla.

—El 2022 vau ser una de les portaveus de la plataforma Stop Jocs Olímpics 2030, creada per oposar-se a fer els Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. Vau ser la creadora de la cançó “La terra per sembrar”. Com vau viure aquells moments al Pirineu?
—És el de sempre: més monocultiu turístic i, a més, amb poques perspectives de futur, perquè en un context d’emergència climàtica, en què cada vegada hi ha menys pluja, les temperatures pugen i cada vegada hi ha menys neu… No crec que sigui sostenible ni que tingui una visió de futur sòlida fer una inversió tan gran en uns jocs olímpics, quan el que necessita el Pirineu perquè la gent s’estabilitzi són feines de qualitat, inversió en diversificar l’economia del territori i permetre l’accés a l’habitatge, que és un drama.

—D’ençà de l’any passat sou batllessa de Bausen. Amb quins objectius treballeu?
—Bausen és un poble molt petit. El cens municipal és de setanta habitants, però que hi visquem tot l’any som uns trenta-cinc, quaranta.

—La resta són segones residències?
—Sí, més o menys. A Bausen partim d’una situació molt complexa tant en l’àmbit econòmic com administratiu. Durant deu anys hi ha hagut irregularitats en la presentació dels comptes generals. En fa quatre que tenim el pressupost prorrogat. No s’ha fet comptabilitat. Hi ha tots els fons de cooperació i totes les subvencions de la Generalitat i de l’estat espanyol bloquejades. És una situació molt precària. Quan vaig entrar a l’ajuntament l’any passat, la situació era gairebé ingovernable. No hi ha personal i no podem tenir el nostre propi interventor perquè no tenim prou diners. El Consell General d’Aran ens prestava un servei d’assistència tècnica, però era molt precari i no complia les funcions que havia de complir. L’any que fa que som al govern ha estat bàsicament intentar de desbloquejar aquesta situació, perquè abans l’ajuntament era una cosa totalment inoperativa que no podia respondre a les necessitats dels veïns. Ara sembla que anem traient el cap…

—I com n’heu sortit, d’aquesta situació?
—La diputació ens ha posat una empresa de comptabilitat per intentar de posar ordre a tot això del passat i la comptabilitat d’enguany. I el Consell Comarcal del Pallars ens ha cedit un secretari-interventor de manera provisional per intentar que puguem començar a caminar de manera autònoma. Això ha estat la cosa principal. Després, a part d’això, les coses més bàsiques, perquè el manteniment del poble és molt important. Provem de promoure la pagesia i la ramaderia, tot i que encara no hem pogut fer res perquè no hem pogut fer política. Hem fet purament administració.

—…
—També m’agradaria dir una cosa: els ajuntaments petits hem de complir una de burocràcia i una paperassa administrativa com la de les ciutats. Seguim els mateixos protocols que a la ciutat i no podem donar-hi resposta. No podem perquè arribem a una saturació de feina. A Bausen som solament tres regidores, no hi ha ningú més. No hi ha personal laboral, no hi ha administració. Res. Totes tres hi som de bona voluntat, no cobrem res.

—Com pot ser, que no cobreu res?
—Perquè si cobrem, no hi ha diners per a unes altres coses. No cobrem res. Però el que és molt entusiasmant és que això forma part d’un procés assembleari que vam començar fa cinc anys. El mandat passat vaig estar a l’oposició, i ara tenim majoria absoluta. O sigui, només hi ha tres càrrecs electes i som les tres dones de l’assemblea. Hi ha unes ajudes de la Generalitat que et paguen els càrrecs, però no hi tenim accés perquè ho tenim tot bloquejat. D’ajudes, l’únic que ens arriba és de la diputació, i els impostos directes, el que cobrem dels veïns, però res més.

—Sou filla de Jusèp Loís Sans, polític i militant aranès, i la cantant Lúcia Mas Garcia, música i professora d’aranès. Tots dos són molt activistes de la llengua. De quina manera us han influït en el vostre activisme i carrera musical?
—Sempre dic que el meu pare m’ha donat la llengua i la mare, la veu.

—Amb la vostra mare no parleu aranès?
—No, català. La meva mare és de Vilanova i la Geltrú i va venir a la Vall d’Aran a vint anys amb mon pare. I, mira, ja s’hi ha quedat. Va ser de les primeres que va començar a fer cançó d’autor en aranès, traduint poetes o component ella mateixa. Fins a aquell moment, sobretot hi havia música tradicional. I el meu pare ha dedicat la vida a l’activisme per la llengua i, és clar, jo ho he viscut.

—Heu viscut tota la vida a Bausen?
—No, vaig néixer a Viella, però els meus pares viuen a Betrent, que és al costat de Viella, i sempre he viscut allà. Ells van comprar una casa fa molts anys a Bausen. Hi han anat passant diferents membres de la família i, ara, hi sóc jo.