Alícia Romero: “Construïm i després ja veurem si és un estatut o un altre acord”

La portaveu parlamentària del PSC, Alícia Romero, va respondre ahir les preguntes d’aquesta entrevista enmig d’un ple del parlament marcat informativament pel compte enrere per a presentar els avals al Tribunal de Comptes. Romero defensa la taula de diàleg i un intent d’acostament amb l’independentisme perquè deixi enrere el procés. Diu que és l’hora de construir uns altres consensos. Sosté que no hi ha hagut presos polítics ni exiliats i que va anar a visitar Josep Rull a la presó per la relació personal que tenen.

—Manteniu que el fons de riscs de l’ICF que el govern ha presentat al Tribunal de Comptes és legal?
—Tenim algun dubte en relació amb això. És veritat que, d’entrada, els nostres serveis jurídics van analitzar el decret i no hi veien gaires elements que no s’ajustessin a llei. Ens sortien alguns dubtes i és per això que vam demanar al Consell de Garanties Estatutàries que ens els dissipés. Esperem que en pocs dies arribi el dictamen i, si ho veu tot bé i estableix que tot és legal, nosaltres estarem més tranquils. No és estrany que una administració faci autoassegurances.

—I si es produeix la paradoxa que el Tribunal de Comptes no l’accepta i el CGE diu després que és legal?
—Haurem de veure què passa amb el Tribunal de Comptes. No ens agrada anticipar-nos. Crec que el Tribunal de Comptes no té la funció de decidir si una cosa és ajustada a llei o no. Pot no acceptar aquest aval perquè li pot semblar que no és correcte o que tingui les garanties suficients, però no pot dir si s’ajusta a llei o no. Sabem que el govern d’Espanya també analitza aquest decret llei i veurem finalment quin n’és el resultat.

—Abans de sortir del govern espanyol, José Luis Ábalos va dir que aquest cas era una pedra en el camí del diàleg. Ho compartiu?
—És veritat que el govern d’Espanya ha fet un esforç molt important i ha pres una decisió convençuda, valenta, d’indultar els polítics que eren a la presó i aquest és un pas molt important per tornar a la política a través del diàleg. Tot allò que perjudiqui aquest diàleg evidentment no és positiu. El Tribunal de Comptes és un organisme administratiu, no és judicial, qualsevol decisió que pren es pot recórrer als tribunals de justícia. També és veritat que la majoria dels seus membres es van nomenar el 2012 amb una determinada situació política, de majoria del PP. S’ha de renovar, però també aquí sabem que el PP bloqueja la renovació de les institucions. Els representants dels partits polítics hauríem de ser molt responsables en aquestes coses. Aquí a Catalunya també tenim molts organismes caducats i és una obligació nostra renovar-los perquè estiguin al dia i perquè les persones que entrin a desenvolupar unes tasques ho facin amb tota la legitimitat.

—Va ser un error que el PSOE el 2017 votés a favor que el Tribunal de Comptes investigués l’acció exterior de la Generalitat amb el PP i Ciutadans?
—Quan la cosa ja ha passat, no m’agrada treure conclusions. En aquell moment potser van decidir que hi havia indicis per a investigar això. A mi també m’agradaria dir que el Tribunal de Comptes ha investigat moltíssims casos d’alcaldes, de regidors, d’administracions… He vist patir alcaldes nostres perquè el Tribunal de Comptes els ha investigat un cas durant dos anys que després potser s’ha tancat. Però hi ha molta angoixa en general amb qualsevol polític que té un cas amb el Tribunal de Comptes. Ara ens fixem en aquests, però m’agradaria tenir una mirada més àmplia perquè hi ha molta gent que s’havia trobat amb una situació similar. Crec que ara no és el moment, però potser més endavant s’haurà de revisar el Tribunal de Comptes i sobretot renovar-ne els membres.

—El PSC té dos ministres al nou govern de Sánchez, però no ha perdut força en relació amb Catalunya, ara que no té el Ministeri de Política Territorial?
—Creiem que no. Al contrari, feia molt de temps que no teníem dos ministres catalans. Crec que des de l’època de Zapatero. Hi ha un ministeri molt important per a Catalunya, com el d’Infrastructures, Agenda Urbana i Mobilitat, perquè tenim el corredor mediterrani i moltes infrastructures que depenen de l’estat. La inversió estatal a Catalunya ha de ser important i estratègica aquests anys vinents: els ports, l’aeroport. Em sembla molt remarcable que tinguem una alcaldessa al capdavant del ministeri. Miquel Iceta se n’ha anat a Cultura i Esports, que és un ministeri que pot donar molt de si. Perquè la cultura, que a Espanya és la suma de la riquesa de moltes nacionalitats i implica molta riquesa en llengües, també pot ajudar a veure aquesta Espanya d’Espanyes, com en diu Ximo Puig. Estem contents. Salvador Illa ho diu molt clar: s’ha fet un govern per a la reactivació econòmica, hem guanyat pes perquè tenim un ministre més i amb competències molt rellevants per a Catalunya, i ara comença el diàleg dels governs, es posa en marxa la bilateral, i ens és igual si al capdavant del Ministeri de Política Territorial hi ha Isabel Rodríguez o Miquel Iceta perquè la voluntat de Pedro Sánchez és avançar amb Catalunya, resoldre els problemes reals que preocupen la gent, i en això treballarem nosaltres des del PSC, amb Salvador Illa al capdavant, però també al govern d’Espanya.

—Avançar com? Quina és la proposta que fa el PSOE per resoldre el conflicte polític?
—No hi ha solucions màgiques, ni ràpides, ni a curt termini. La resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya no arribarà demà, i ara hem d’intentar destensar, entrar en el camí del diàleg, del retrobament, de la cordialitat, i parlar de tot per a posar solució als temes que segurament tenen una solució més fàcil, com poden ser les infrastructures. No ens sembla que hi hagi solucions màgiques, entre altres coses perquè no només hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya, hi ha un conflicte entre catalans, perquè els catalans no veiem el futur de Catalunya de la mateixa manera. Hem demanat que a Catalunya hi hagi una taula de partits perquè puguem trobar els mínims denominadors comuns per a trobar-nos nosaltres i, després, amb la resta d’Espanya. Això és el que sembla que costarà una mica. Què diem? Hem de seure en una taula, dialogar per a trobar punts en comú, i anar solucionant problemes. Això es diu un acord entre Catalunya i Espanya, o un nou estatut? És igual el format que hi donem. El fet important és que a poc a poc anem teixint i anem construint entre tots un acord que ens permeti sortir d’aquesta falta de convivència que hi ha a Catalunya i, després, establir una nova relació amb Espanya que no satisfarà el 100% dels catalans però que hauríem d’intentar que satisfés un gran gruix de la població.

—El govern diu que el referèndum aglutina els del sí i els del no.
—L’últim estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de l’Autònoma, que va sortir fa unes setmanes, deia que només el 23% dels catalans creien que el referèndum seria una solució. És clar que els catalans volem votar. Sobre moltes coses: sobre la sanitat, sobre l’educació… Però no volem votar sí o no a la independència, que és un element divisiu, no ens ajudarà a construir res. Volem votar un acord treballat prèviament, que construeix quelcom entre els catalans. Perquè l’endemà de votar sí o no has de continuar treballant, i sobre què treballes? Sobre un 51%, sobre un 47%, un 48%? A Catalunya ens hem comptat moltes vegades. El que falta és ser capaços de seure.

—Com es pot garantir que aquesta proposta no acabaria retallada pel Tribunal Constitucional com ja va passar amb l’estatut? Al final, l’ordenament és el mateix. I ara no hi ha solament el PP, també hi ha Vox.
—Les regles del joc són les que són. Si per por del Tribunal Constitucional no fem res, anirem més enrere. Construïm i després ja veurem quina forma hi donem: si és un estatut o un altre acord. No ho sé. Sincerament, el format tant se val. Hem de trobar els elements que ens uneixen i posar-ho a votació. Em sembla indignant, vergonyós, que tinguem un 25% de pobresa infantil a Catalunya. Vegem quines són les quinze, les vint, les deu coses en què ens podem posar d’acord. Hi haurà coses més petites com aquesta, que per a mi són molt gruixudes, i després hi ha el finançament autonòmic. Però és que hem sentit el president dir que ja veurem si van al Consell de Política Fiscal i Financera! El president Ximo Puig ha dit que Catalunya ha de ser en aquesta taula perquè és molt important la seva visió sobre Espanya i el finançament. No anem a les taules, ens anem arraconant en una sala i no ens sembla que això és el que hagi de fer Catalunya.

—També hi ha la comissió bilateral d’Afers Econòmics i Fiscals. El conseller Antoni Castells va negociar el finançament bilateralment i, després, es va ampliar al sistema de règim comú…
—Castells va negociar diverses coses, però el sistema de finançament autonòmic va ser un acord de totes les comunitats. Catalunya va liderar, cosa que no fa ara. Castells i el tripartit ho van liderar. Les coses aniran passant. El sistema de finançament autonòmic nou arribarà, amb Catalunya o sense. Què és millor, que Catalunya hi sigui i aporti el seu coneixement i capacitat, o que decideixin per nosaltres, esperant que d’aquí a deu o quinze anys siguem independents? Em sembla més realista participar-hi. El president Aragonès està massa atrapat i massa acomplexat per totes les xarxes que té. Entre altres, la CUP. Això perjudica clarament Catalunya. Ara no va a la conferència de presidents. No hi pot anar, parlar amb presidents autonòmics amb qui comparteix objectius i intentar avançar? El president Aragonès va fer un debat d’investidura dient que volia ser el president de tots i que aniria a defensar els interessos de Catalunya allà on calgués. Doncs, de moment, no ho fa.

—La solució del conflicte polític arribarà en aquests dos anys?
—Posar terminis és un error. Hem d’anar dialogant i construint entre tots. L’independentisme diu: amnistia i autodeterminació. És evident que això no succeirà perquè això és sortir del marc jurídic que tenim i de què ens hem dotat tots per a la convivència. Si es vol això, s’ha de modificar la legalitat pels camins que marca aquesta legalitat. Si es modifica, endavant, però sembla que serà bastant impossible. L’independentisme hauria d’admetre que el 2017 es van cometre errors, que realment aquell intent va ser un fracàs. Després de deu anys, gairebé, en què Catalunya ha guanyat poc, haurien d’intentar ser més possibilistes. Nosaltres diem: millorar l’autogovern, el finançament, reconèixer la llengua i la cultura… Considerem que hi ha independentistes una mica desenganyats de la situació i de tot allò que ha passat aquests darrers que poden entendre que una millora ajudaria. Això ha passat al País Basc, en definitiva.

—Parleu de debatre, però la proposta de l’amnistia ni tan sols va ser admesa a tràmit al congrés espanyol.
—No hi ha lloc a l’amnistia en el nostre ordenament. No hi ha hagut presos polítics. No hi ha ningú a la presó a Espanya per les seves idees polítiques. També m’agradaria dir a l’independentisme que hi ha hagut polítics a la presó més enllà dels catalans per temes de corrupció. Hem vist desfilar molts polítics: Rodrigo Rato, Zaplana…

—Però no són casos que hagin originat pronunciaments d’Amnistia Internacional, per exemple. No són presos de la mateixa mena.
—Vull dir que no han estat a la presó per les seves idees. Han estat a la presó perquè el 6 i 7 de setembre es va trencar l’ordenament jurídic de manera unilateral. Aquí van passar coses molt gruixudes que no es volen reconèixer. Es van aprovar dues lleis que trencaven amb l’estatut i amb la constitució sense els dos terços necessaris per a modificar l’estatut o la llei electoral i els sembla tan normal. Allò que va passar és greu. Hi ha persones que van anar a la presó i hi ha hagut molt dolor: en ells, en les seves famílies i també en la societat catalana. Això també s’ha de reconèixer. No fer-ho em sembla un error. Ara tenen un govern de l’estat que reconeix que hi ha dues realitats a Catalunya. Per què no ho reconeixen ells? Hi ha molta gent no independentista a Catalunya. Tanta gent com ho és. Ens quedem així, els uns contra els altres? No, volem seure i trobar els punts en comú. N’hi ha.

—El govern diu que no cal la taula de partits perquè ja es debat al parlament. No n’hi ha prou amb la relació parlamentària?
—No volem fer pantomima. Volem seure, poder parlar sense càmeres… El parlament s’ha convertit moltes vegades en un teatre. No volem un teatre, volem seure de veritat. Parlar dels temes que ens preocupen, amb sinceritat, amb honestedat. El parlament té un ordre del dia fixat, hi ha una sessió de control, unes interpel·lacions als consellers, no parlem tots junts al mateix moment… El que no s’entén és que el 2018 van votar a favor de la creació de la mateixa taula, i la situació era bastant diferent. Més dura, més tensa. En aquells moments sí que es va acceptar la taula, que va presidir Torra dues vegades, i ara, l’independentisme, quan hi ha un esforç que fa el govern d’Espanya, no es mou?

—Es reformarà el delicte de sedició del codi penal?
—Això depèn de les majories del Congrés dels Diputats i ara sembla que els independentistes no volen reformar-lo. Les majories són les que són. Volien la reforma del codi penal, l’anterior ministre va treballar una proposta i ara sembla que no els interessa. Entenc que el grup socialista o el govern diuen que entraran la proposta quan sembli que tingui viabilitat. Nosaltres creiem que s’ha de fer. Els partits independentistes també ens haurien de dir per què han canviat de posició.

—És viable intentar aconseguir una solució al conflicte mentre hi hagi gent a l’exili?
—És que no hi ha gent a l’exili. Hi ha persones que van fugir de la justícia. Em sap greu, però diguem les coses pel seu nom. Hi ha polítics que se’n van anar per no posar-se davant dels tribunals.

—S’han sotmès a altres tribunals europeus que també han emès sentències.
—Vegem com acaba tot plegat. El que sí que vam veure és que fa uns mesos va tornar Meritxell Serret. Va anar al Tribunal Suprem, va declarar i va ser deixada en llibertat i avui fa de diputada amb normalitat. Han d’afrontar les seves responsabilitats com ho van fer les nou persones que es van quedar, que han estat un temps a la presó i que han viscut una situació molt difícil. S’ha trobat una solució per als que eren aquí i havien assumit la seva responsabilitat. La resta, el que hauria de fer és tornar.

—Els que són eurodiputats tenen la immunitat garantida a tota la Unió Europea excepte a Espanya.
—Però el delicte el van cometre aquí abans de ser eurodiputats.

—Però la immunitat és europea.
—Però per què no venen?

—Perquè Espanya no els garanteix respecte a la immunitat. Suposo que temen ser detinguts.
—No és a les meves mans decidir què ha de fer Puigdemont i la resta de polítics que són fora. No són exiliats i, en tot cas, no sé si el conflicte es resoldrà o no quan ells puguin tornar a Espanya, però, si ho volen fer, és a les seves mans, no a les nostres.

—Heu estat una de les poques diputades i dirigents del PSC que heu anat a la presó a veure els presos polítics.
—Cadascú ha de respondre per ell mateix. No puc respondre pels altres. Jo hi vaig anar perquè conec Josep Rull de fa molts anys. Tenim una certa amistat i molta estima. Sempre anava preguntant a Damià Calvet com estava en Josep i que li donés records. I un dia em va dir: si vols venir… I li vaig dir: “Mira, doncs vinc.” Vaig demanar permís a Miquel Iceta i em va dir que cap problema, i tant. Hi vaig anar, li vaig fer una visita personal. Vam parlar evidentment de moltes coses. També, com és lògic, de política. Em va venir de gust anar-hi, era una necessitat personal que tenia, ni millor ni pitjor que els que no hi han anat. Sempre he dit que no s’ha de treure cap conclusió política d’això però també és veritat que crec que és important que mantinguem ponts amb tothom. Perquè al final això només es resoldrà si som capaços de seure tots en una taula. Jo havia participat molt en entitats juvenils i la veritat és que tinc coneguts i amics a tot arreu, i molts ara són aquí, o a la junta d’Òmnium, i això ha fet que mai no hagi trencat aquests ponts i que hagi estat més fàcil. Però jo responc per mi, i respecto molt qui hi hagi anat i qui no. Vaig tenir aquesta necessitat, ho vaig fer, i ha sortit ara, després de dos o tres anys. Tampoc no vaig voler que s’utilitzés ni a favor ni en contra de ningú.

—L’entesa entre ERC i el PSOE al congrés espanyol es podria traslladar també al parlament? O perquè això passi cal que el govern trenqui amb la CUP?
—A nosaltres ens incomoda molt que el govern estigui atrapat i condicionat per la CUP. ERC es va equivocar no prioritzant la majoria d’esquerres en comptes de la majoria independentista. Això fa que hi hagi coses difícils d’acordar amb nosaltres, però no vol dir que no es pugui acordar res. De fet, nosaltres, un cop vam constituir el govern alternatiu, vam proposar quatre grans pactes al govern: el pacte dels fons europeus, per la pandèmia, per la renovació de càrrecs i per la reforma dels mitjans públics. L’altre dia Salvador Illa va dir que si tenien problemes per a aprovar el pressupost, som aquí. Per fer avançar Catalunya, sempre hi serem. Però és veritat que la CUP dificulta molt els acords perquè esbiaixa cap a un costat la política que desenvolupa el govern. Tot i això, ja hem vist moltes discrepàncies entre els socis de govern, entre ERC i Junts, amb el quart cinturó, amb el Circuit de Catalunya, amb els Jocs d’Hivern, amb l’aeroport… No és un govern cohesionat. I, si és per ajudar, hi som.

—En el govern alternatiu, porteu l’àrea econòmica. Entrareu a negociar el pressupost amb el govern des del principi?
—Allò que farem és treballar com voldríem que fossin aquests pressupostos. Si el govern s’encalla en la negociació amb la CUP, nosaltres estem disposats a parlar-ne. No pot ser que tinguem una altra pròrroga pressupostària. Som en un moment important, de reactivació econòmica, hi ha uns nivells de vacunació molt importants malgrat la cinquena onada i necessitem modificar el pressupost per a encarar millor aquesta etapa. Estem disposats a parlar-ne, però, mentrestant, anirem preparant la nostra alternativa per si finalment s’acaba negociant i aprovant amb la CUP.

—Quant a la pandèmia, ha millorat la interlocució del PSC amb el govern?
—Una mica. Després de dir-ho moltes vegades i d’enviar diverses cartes, és veritat que hi va haver una reunió entre el conseller Argimon i la nostra portaveu de Salut, Assumpta Escarp. Li ha costat al govern acostar-se a nosaltres i això que som un partit que no fem oposició dura i crítica amb la pandèmia. Mirem d’ajudar, sumar al govern, perquè ens sembla que la pandèmia és una crisi de les més importants de les darreres dècades i hem de mirar de fer baixar el soroll perquè es resolgui com més aviat millor.

—La setmana passada vam sentir dues advocades a l’Audiència espanyola que van denunciar tortures amb vexacions sexuals també pel fet de ser dones. Vau tenir l’oportunitat de sentir-ho?
—Res. Ni idea.

—El jutge instructor del cas era Grande-Marlaska, que també ha estat el jutge responsable de diverses de les condemnes que el TEDH ha fet contra Espanya per no haver investigat casos de tortura. Volia demanar-vos què en penseu, com a dona i com a socialista.
—No conec el cas, però crec que, en casos així, s’ha d’investigar i anar fins al final. Si hi ha una sospita de tortura, lligada a l’aspecte sexual perquè són dones, s’ha d’investigar fins al final. M’és igual si el jutge era Grande-Marlaska o qui fos. Que s’actuï i s’investigui fins al final, evidentment. Aquestes pràctiques, si és que van ser-hi, no tenen lloc en democràcia. Però no conec aquestes sentències i m’agrada ser prudent en aquestes coses.