Alícia Monterroso: “Hem de continuar posant els nostres polítics contra les cordes”

Ahir centenars de persones van aplegar-se a Figueres (Alt Empordà) a l’acte de suport dels represaliats pels talls convocats per Tsunami Democràtic l’11, el 12 i al 13 de novembre de 2019 a la AP-7, primer al Pertús i a la Jonquera i després a Salt. La mobilització a Figueres va ser un èxit i va tenir un to molt reivindicatiu i de pressió sobre els partits independentistes i les institucions perquè facin efectiva la independència. Avui, 328 persones que van protestar en aquells talls continuen perseguides per la justícia espanyola i encausades a diversos jutjats del Principat, sobretot a la capital alt-empordanesa.

Alícia Monterroso, que va prendre la paraula en representació dels represaliats juntament amb Pepa Plana, va fer una intervenció força contundent i va definir com a “cruïlla perversa” el moment polític actual, amb nou govern, però sense acord quant a l’estratègia que ha de seguir l’independentisme. Parlem amb ella sobre el cas i sobre el paper de les mobilitzacions als carrers en aquesta nova etapa.

—A l’acte d’ahir a Figueres vau fer molta incidència en la contribució de la Generalitat a perseguir activistes independentistes.
—Sí, perquè és així! Ara hi haurà un govern nou i hem de veure com actua, però fins ara… Ens queixem molt que el govern espanyol ens tracta malament, però el d’aquí tampoc no ens tracta gens bé. Ens anima a sortir al carrer i a empènyer i després ens reprimeix. S’ha de fer crítica.

—Què espereu del nou president i del nou govern?
—Sincerament, no n’espero gran cosa. Crec que serà una repetició del d’abans. El personatge en qüestió, per la seva trajectòria, ha demostrat que no té un compromís real per la independència. ERC i Junts, només pel fet que hagin allargat tant el temps per formar govern, demostren que no els interessa anar al gra i plantar cara. En paraules de la CUP, que també poso entre cometes, fer un embat democràtic. Han fet un repartiment de cadires i un manteniment de privilegis. No n’espero gaire. Ho dic amb decepció, tots voldríem una altra cosa. Però no hi confio.

—Quin paper han de tenir les mobilitzacions als carrers en aquesta nova etapa?
—La gent ha de continuar als carrers i aixecant la veu. No fer-ho és seguir-los el joc. Hem de continuar posant els nostres polítics contra les cordes. Està clar que un procés d’independència real no es fa d’un dia per l’altre, però s’han d’anar fent passos. Quan ens deien que hi havia estructures d’estat, per exemple, ens van enganyar completament. Els polítics han de ser conscients que no som menors d’edat. Si un procés d’independència necessita una sèrie de passos a seguir i no és d’avui per demà, som prou adults per a entendre-ho i anar fent en mesura de les nostres possibilitats. No ens han d’enganyar. No pot ser que ens animin a sortir al carrer i després ens enviïn els Mossos d’Esquadra perquè ens facin identificar, ens peguin i ens tanquin a la presó. Les mobilitzacions han de continuar, però no sé amb quin format. No veig un moment de guspira per tornar a fer una mobilització com l’1-O.

—Quins sentiments teniu arran de com ha anat tot d’ençà de l’octubre del 2017?
—He passat un procés de dol. Em vaig implicar molt activament en la resposta al carrer. Veure com ha acabat tot ha estat un procés de frustració i de dol. Ara que ja l’he passat, tinc claríssim que no em tornaran a prendre el pèl. El dia que surti al carrer serà perquè surt molta gent i la revolució la fem des del poble o perquè realment les coses estiguin preparades amb cara i ulls i ens demanin que tornem a fer pinya els polítics i la ciutadania, però amb una cosa sòlida darrere.

—Quina valoració feu dels discursos d’ahir de l’ANC i Òmnium?
—Tristos i decebedors. L’ANC i Òmnium enfoquen molt la crítica cap al govern espanyol, i penso que hi ha de ser, però el govern català no fa res. Diuen que donen suport a tots els represaliats, i és veritat que hi ha gent de les seves bases que es mobilitzen sempre i ens donen suport, però des de les cúpules… Són molt lluny de la gent del carrer, molt. En canvi, vull fer un agraïment al gran suport jurídic i a l’acompanyament emocional d’Alerta Solidària, i en el cas de Ponent a l’Advocacia per la Democràcia de Lleida.

—La pandèmia ha afeblit les protestes. Creieu que hi haurà un canvi de rumb a partir d’ara?
—Pot haver-hi un canvi de rumb perquè la gent té ganes de sortir. Al final, el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte no resolt i la gent continuarà demanant una solució. Per tant, crec que la gent tornarà als carrers o es mobilitzarà d’unes altres maneres, totes són vàlides. Hi ha més ganes, però és clar que la pandèmia ha afectat molt. Fins que les coses no estiguin normalitzades, serà complicat. Els presos polítics tenen recursos i altaveus i tothom s’hi solidaritza, però no podem oblidar els nostres veïns anònims que també reben repressió. Cal donar-los suport, no podem fer com si no anés amb nosaltres.

—Com recordeu aquella acció de Tsunami Democràtic?
—Vaig participar en el tall de la Jonquera. Vaig viure-ho amb nervis, però amb determinació i molt convençuda que fèiem una acció potent. Veníem de la mobilització a l’aeroport, però teníem una sensació agredolça. Tot i que estàvem molt motivats i a l’aeroport va anar molt bé, érem reticents amb la direcció de Tsunami Democràtic. L’acció de l’aeroport s’havia planejat per durar un cert temps i es va avortar abans d’hora. Vam rebre ordres d’aixecar-la. A la Jonquera va tornar a passar. La gent anava mentalitzada a resistir tres dies, i al final va ser un dia i poques hores més. Va ser una decepció. No hi confiàvem del tot, però volíem que l’acció fos bona. No ens en vam sortir, però tot i això considero que l’acció va ser important.

—Tsunami Democràtic va desaparèixer poques setmanes després…
—Amb l’acció del Camp Nou, que va ser una merda. Van mobilitzar gent de tot el país i vam anar-hi per no res. A més, ens havien promès que com a mínim es veuria el partit amb pantalles fora del Camp Nou i tan sols començar la projecció es va aturar. Ni això! Va ser un desastre d’acció.

—Tsunami us ha fet arribar alguna mena de suport econòmic o legal?
—Tsunami Democràtic ha fet piulets assegurant que es farien càrrec de les multes, si arribaven. No puc dir que no ho han fet, però encara no podem dir com acabarà el procediment. Han anunciat suport econòmic, però no han organitzat cap mena de solidaritat amb els represaliats.

—Com us van encausar?
—Em van interceptar i fer identificar perquè tenia el vehicle enmig de la carretera. Cap a les sis del matí van arribar la policia espanyola i els Mossos per desallotjar-nos. També hi va pujar la Guàrdia Civil. Ens van fer identificar un per un als cotxes, ens van demanar la documentació als conductors i als acompanyants. En aquell moment, l’agent que em va fer identificar em va informar que el meu vehicle era sota disposició judicial i que tenia permís per a emportar-me’l perquè voluntàriament accedia a retirar-lo de la via pública. Però també van dir-me que presentarien una denúncia i que si arribava una multa i no la podia pagar, es quedarien el cotxe. Això va ser l’endemà de l’acció i sabíem que tard o d’hora ens arribaria alguna cosa.

—Quan us van notificar l’encausament?
—La protesta va ser el novembre del 2019, i cap al febrer del 2020 es van presentar dos agents de paisà de la Guàrdia Civil a casa meva per lliurar-me una citació per anar a declarar a la comandància de Lleida. Som una vintena de persones investigades a Ponent i tots vam anar-hi. Vam decidir de no declarar. La Guàrdia Civil va obrir una investigació paral·lela a la judicial, un procés administratiu. A més, van avisar-nos que si el procés judicial s’arxivava, ells continuarien amb l’administratiu. Això vol dir amb la “llei mordassa”. El setembre del 2020 van començar a arribar les primeres citacions als jutjats de Figueres. Novament ens vam acollir al dret de no declarar i ara esperem que s’arxivi la causa o ens enviïn a judici per danys i desordres públics.

—Pensàveu que podíeu acabar en un judici per haver protestat?
—Home, no assumir-ho… Sempre que participes en qualsevol cosa saps que t’exposes. No tan sols amb Tsunami. Amb l’acció més innocent, com anar a penjar llaços grocs, també et poden fer identificar. Ha passat moltes vegades. A manifestacions autoritzades també, com la setmana passada a la manifestació de suport a Pablo Hasel. Una vegada t’han fet identificar en principi no hi ha més recorregut, però no se sap mai… Ets conscient que pot haver-hi conseqüències.

—Voleu afegir res més?
—Com a nota positiva, el millor d’aquests anys de dol i de pèrdues emocionals amb l’empresonament dels representants polítics i l’exili, em quedo amb totes les persones que he conegut intentant lluitar per un país nou. S’han creat xarxes a tot el territori i tenim molta complicitat entre nosaltres. Crec que puc parlar en nom de tothom qui s’ha mobilitzat: no volem un canvi de bandera, volem un país nou. Això fa por als polítics, perquè nosaltres no volem una Catalunya independent perquè tot continuï igual que ara. Volem fer un país més just, amb democràcia participativa, un procés constituent real… Canvis reals. Penso que això no ho vol, la classe política, i no treballen en aquest sentit.