05.04.2022 - 19:42
|
Actualització: 05.04.2022 - 21:42
La setmana passada, l’Audiència espanyola va tancar la darrera causa de la doctrina del “tot és ETA” amb condemnes de presó per als advocats Arantza Zulueta, Jon Enparantza, Naia Zurriarain i Iker Sarriegi. El judici va estar marcat per les denúncies de vulneracions de drets fonamentals, la intervenció del CNI i les declaracions corprenedores de Zurriarain i Saioa Agirre, que van relatar tortures a mans de la Guàrdia Civil. Per mirar d’entendre el cas, conegut com a sumari 13/13, parlem amb l’advocat Alfonso Zenon.
—Com valoreu la sentència de l’Audiència espanyola?
—És complicat, encara no hem tingut temps d’analitzar amb profunditat el contingut de la sentència, perquè són gairebé sis-centes pàgines. Però la meva opinió és clara i meridiana, tots els condemnats haurien d’haver estat absolts, com ha passat amb Julen Celarain, Saioa Agirre i Nerea Redondo. Ja sabem quin peu calça la justícia espanyola, però és frustrant veure com l’Audiència Nacional obvia totes les denúncies de drets fonamentals que hem presentat, incloses les tortures durant els interrogatoris de la Guàrdia Civil. Sembla que qualsevol cosa que tingui a veure amb els drets humans i el País Basc la vulguin delegar a la justícia europea, espolsant-se així la responsabilitat en la reparació dels danys.
—El tribunal no us ha admès res de res?
—Tan sols les dilacions indegudes. Aquest és un cas que va començar el 2010. Fa més d’una dècada que els acusats arrosseguen aquest pes. Per això, vam demanar que la dilació comportés una rebaixa important de les penes, com a compensació d’aquest patiment, però el tribunal tan sols ha volgut baixar un grau les penes.
—La vostra clienta, Arantza Zulueta, ha rebut la pena més alta, set anys i mig de presó.
—Ella ha estat condemnada per integració a banda terrorista, com Jon Enparantza, Naia Zurriarain i Iker Sarriegi, però li han afegit un segon delicte: dipòsit d’armes, concretament d’explosius. És lamentable que la sentència ni tan sols esmenti una prova pericial informàtica, que és una prova fonamental per a exculpar-la d’aquesta acusació.
—Expliqueu-vos.
—L’acusació se sustenta en el fet que durant un escorcoll van trobar un llapis de memòria que suposadament contenia els plànols amb la ubicació de dos zulos. Ara bé, la realitat és que el contingut d’aquest llapis estava encriptat i, segons la pericial, era impossible d’accedir als arxius. No se’n sabia el contingut. És la policia, que diu que ha descodificat el material i que ha trobat els plànols. Al País Basc fa temps que estem acostumats a la inventiva de la policia i la Guàrdia Civil.
—I ara què?
—Doncs ara toca presentar un recurs al Tribunal Suprem.
—Per la vostra entonació noto que no sou gaire optimista.
—Els qui mouen els fils han anat col·locant al Suprem un reguitzell de magistrats que fan que el tribunal tingui un tarannà pitjor i tot que l’Audiència Nacional. Esperança? No gaire. Però aquest és un recorregut legal que hem de fer si volem aconseguir justícia. Sigui a Madrid, amb el Suprem i després el Constitucional, tot i que no són tribunals que destaquin com a defensors dels drets fonamentals, sigui a Estrasburg, amb el Tribunal Europeu de Drets Humans.
—Com es troben Zulueta i Enparantza?
—Sempre han tingut els peus a terra. Saben què és l’Audiència Nacional i de què és capaç. Després d’encaixar el primer cop, que va ser molt fort, tenen al cap que això encara té molt de recorregut. Serà difícil, però no es rendiran. Amb la sentència, la seva situació personal no canvia gaire, perquè no es ferma, i la perspectiva és que continuïn en llibertat, complint mesures cautelars, com ara anar al jutjat a signar i no poder sortir de l’estat fins que es pronunciï el Suprem.
—Per què durant el judici en vau demanar la nul·litat al·legant que els fets ja s’havien jutjat?
—És un cas de non bis in idem; és a dir, amb aquesta causa, l’Audiència Nacional jutjava uns fets i uns delictes que ja van anar a judici el setembre del 2019. En l’anomenat sumari 11/13, Zulueta, Enparantza i Zuriarrain ja van ser condemnats per integració a organització terrorista, després d’haver arribat a un acord amb la fiscalia. Un acord, tot sigui dit, que va anar endavant no pas perquè les acusacions fossin certes, sinó per evitar que una desena d’advocats, entre els quals jo mateix, acabéssim a la presó. Dit això, en el judici actual vam al·legar que la suposada pertinença a ETA no és una cosa que es pugui activar i desactivar segons com interessi al tribunal. No es poden jutjar i condemnar dues vegades uns mateixos fets.
—Quina va ser la resposta?
—El tribunal va assegurar que la primera condemna feia referència al període entre el 2012 i el 2014, mentre que ara ha jutjat el període que va del 2005 al 2010. Consideren que són dos períodes completament diferenciats i que es pot formar part d’ETA diverses vegades. Les que calguin, vaja, per a mantenir el seu relat. Això no pot ser. El delicte de pertinença o integració és molt clar. En formes part o no, és irrebatible. Una altra cosa és que mentre siguis membre d’una organització t’acusin d’altres delictes comesos en àmbits diferents, però no és el cas.
—…
—El tribunal argumenta que Zulueta, Enparantza i Zuriarrain tallen la seva pertinença a ETA una vegada són detinguts el 2010, i hi reprenen el contacte quan són alliberats. Això no s’aguanta per enlloc. Si quan van ingressar en presó preventiva ja no eren membres d’ETA, per què els van aplicar el règim FIES? Per què els van aïllar? Per què els van tractar com a terroristes, si no ho eren?
—Quin paper ha tingut el CNI en la causa?
—En un informe, la Guàrdia Civil deixa constància que el CNI feia seguiments, però encara no hem aclarit del tot el seu paper. Després d’haver demanat la desclassificació de documents, tan sols ens han facilitat dues resolucions del Suprem que admeten que es va punxar el telèfon dels acusats. De totes maneres, no s’han aportat els enregistraments de les converses, ni tampoc ens han informat de quant de temps va durar la intervenció. La garantia és nul·la. No sabem ni tan sols qui va participar en l’operació i quines proves en van extreure. Es van fer escoltes al marge de la llei i això contamina tot el procediment. Tanmateix, el tribunal considera que és poc rellevant, i en la sentència assegura que la participació del CNI va ser accessòria, residual.
—Com ha valorat el tribunal les declaracions de Zuriarrain i Agirre, que van ser víctimes de tortures de la Guàrdia Civil?
—El tribunal considera que les tortures no s’han acreditat. Així de simple. Qualsevol observador mitjanament objectiu i neutral hauria donat per acreditades les tortures si hagués fet l’esforç d’escoltar les paraules de Zuriarrain i Agirre. A més, per si no n’hi hagués prou, ho hem demostrat mitjançant el protocol d’Istambul, informes de pèrits i de psicòlegs… Fins i tot el govern basc en recull els casos en l’informe sobre tortures. No és que ho diguem nosaltres i prou, hi ha demostracions molt clares que van ser torturades per la Guàrdia Civil.
—L’actual ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, era el jutge instructor de la causa quan va passar tot plegat. Com va actuar?
—Grande-Marlaska va dirigir el primer tram de la instrucció i va ordenar les detencions el 2010. Va demostrar que tenia un control pèssim de la situació. En alguns casos va prendre declaració als detinguts i, mesos després, va incorporar els informes dels metges forenses. Així no es procedeix. Primer es valora la informació dels forenses i després s’interroga els detinguts. Fixeu-vos quina importància donava a l’estat de salut de les persones. Gens ni mica. No és cap sorpresa que Grande-Marlaska hagi estat reprovat unes quantes vegades per Europa.
—Aquesta causa ha estat el final de la doctrina del “tot és ETA”?
—Encara hi ha un procediment en fase d’instrucció sobre els ongi etorri, en el qual hi ha una desena d’investigats i no sabem com acabarà. Aquest és l’últim gran procediment, però això no vol dir que no en puguin aparèixer de nous. Costa una mica de creure, sobretot perquè ETA ja no existeix, però tampoc no hi posaria la mà al foc. Aquesta doctrina ha servit per a atacar tothom sense cap mena de filtre, fins i tot diaris, com Egin i Egunkaria, i organitzacions relacionades amb la solidaritat entre pobles. Ja sabem que la veritat judicial no coincideix necessàriament amb la realitat, a Espanya.
