Alèxia Pascual: “Pensar que per haver sortit a la televisió ho tens tot fet és un error”

Manquen menys de deu dies perquè Alèxia Pascual (Constantí, 2001) es converteixi en la nova Blanca de Mar i cel, el gran musical de Dagoll Dagom que a partir del 14 de setembre ocuparà l’escenari del Teatre Victòria de Barcelona fins el febrer pel cap baix. El desafiament per a Pascual és immens, no solament per haver de posar-se a la pell d’un personatge emblemàtic per a l’imaginari col·lectiu català i que han interpretat grans actrius, com ara Àngels Gonyalons, Elena Gadel i Ana San Martín, sinó perquè, a més, serà l’última Blanca de Mar i cel: tal com ja va anunciar fa mesos, Dagoll Dagom plega després de cinquanta anys. Per commemorar-ho, no solament han volgut acomiadar-se amb una darrera versió del musical, sinó que també l’han feta coincidir amb el centenari de la mort d’Àngel Guimerà.

Després d’haver passat un procés de càsting llarg i dur i de moltes hores d’assaigs, Pascual arriba a la redacció de VilaWeb esgotada i amb moltes ganes de poder estrenar. Tot i el cansament i els nervis, es mostra feliç i molt emocionada per aquesta experiència. Amb ella parlem de com ha encarat emocionalment el desafiament, de quin record té de Mar i cel com a espectadora i del punt d’inflexió que pot representar aquest paper per a la seva carrera professional.

—De cantar “Per què he plorat?” a la final d’Eufòria a cantar-la al Teatre Victòria de Barcelona a Mar i cel. Què ha passat en tan poc temps?
—Han passat moltes coses, ha estat molt intens. Quan vaig cantar-la a Eufòria en cap moment vaig pensar que podria passar això que visc ara. I, bé, pel mig hi ha hagut un càsting molt intens i ha estat un procés bonic, però feixuc, per a saber si passaria o no.

—De fet, més d’una vegada heu comentat que, arran d’aquesta actuació, molta gent va enviar-vos missatges en què us demanaven que us apuntéssiu al càsting de Mar i cel. Fins a quin punt us ha influït la pressió de fora? Us hi hauríeu apuntat igualment?
—Sí, m’hi hauria presentat igualment. Abans d’entrar a Eufòria ja estudiava teatre musical i el meu objectiu era fer-ne. Però sí que és veritat que molta gent estava molt lliurada al fet que fes de Blanca. Gent que no coneixia m’enviava missatges! Va ser un fenomen bastant fort que va afegir-me una mica de pressió a l’hora de fer el càsting, però també il·lusió de voler-ho fer.

—Havíeu vist el musical de petita? Quin record en teníeu?
—Vaig veure el musical del 2014, quan tenia tretze anys. Era bastant petita. Recordo que em va impressionar molt, però en aquell moment era a l’escola. Vull dir, encara no m’havia ni plantejat què passaria. Sabia que m’agradava molt cantar, ballar i actuar, i els meus pares ja m’havien apuntat a l’escola de teatre. És a dir, per mi era una afició, però encara no m’havia plantejat si seria la meva professió. Però sí, sí, recordo sortir del teatre completament fascinada.

—La Blanca de Mar i cel és un personatge molt emblemàtic. Com es gestiona psicològicament la responsabilitat d’haver-lo d’interpretar?
—És un somni. Cada dia em recordo com em sento d’afortunada de poder viure això. És una gran responsabilitat, i per això crec que em prenc molt seriosament cada cosa que fem: els assaigs, les entrevistes… Tot. M’ho prenc amb un gran respecte i una gran responsabilitat de saber que faig alguna cosa realment molt emblemàtica que forma part de la història del teatre musical i justament per això mereix un tacte i una feina molt grans, i crec que és el que faig. M’hi deixo la pell perquè ho sento així i perquè em neix així.

—La direcció us ha facilitat alguna mena d’acompanyament emocional?
—Dagoll Dagom ens ha acompanyat molt des del començament, inclús en els càstings. Sabien que el que fèiem per als actors era molt important. Estem molt ben acompanyats, ens cuiden molt, ens tracten molt bé… Saben que per a nosaltres és molt important i que tenim una mica de pressió, també mediàtica, perquè tothom està molt expectant.

—Quan vau cantar “Per què he plorat?” a Eufòria, Elena Gadel, que feia de jurat, es va emocionar. Ella, que va ser la Blanca el 2004, us ha donat cap consell? Hi heu parlat?
—Quan va sortir que seria la Blanca em va escriure. Totes les que han fet de Blanca abans, tot i que hi he pogut parlar poc, m’han dit que gaudeixi de la Blanca perquè és tan i tan bonic poder fer això… Em diuen: “Surt d’aquí, treu-te pressions innecessàries de fora i gaudeix d’això que fas.”

—I ho aconseguiu? Alguna vegada heu comentat que precisament no vau gaudir del tot d’Eufòria per aquesta pressió.
—Realment estic molt contenta de com vaig vivint tot el procés, perquè el visc molt… No sé si és la paraula adient, però des del cos. Intento que no sigui tan mental, perquè crec que com a actriu no m’ajudaria. M’emporto l’aprenentatge que he tingut d’Eufòria de no gaudir per culpa de pressions, que realment eren més meves que no pas de la gent. La meva gran enemiga era jo, no era ningú de fora. Ara provo de reconciliar-me amb mi mateixa, amb aquesta Alèxia perfeccionista que sempre ha estat així. És una cosa a millorar i crec que ho aconsegueixo. L’últim que necessites és fustigar-te encara més. Tots som una pinya, tots volem que surti bé, fem-ho créixer i no ho embrutem amb pressions que no calen, perquè no ajuda ningú.

—D’alguna manera cadascú té la seva Blanca de referència: la generació de la Gonyalons, de la Gadel… Quina és la que recordeu? Heu pensat que el dia de demà sereu la Blanca de referència de les noves generacions?
—És molt fort quan hi penso. Totes les que han passat abans per aquest personatge han estat referents. De fet, quan vaig entrar a estudiar a l’Institut del Teatre eren els grans noms d’actrius referents. És fort pensar que en algun moment puc arribar a ser-ho d’algú jove que vingui a veure-ho, però no te’n puc dir només una. Crec que totes formen part de la història del teatre musical: totes han fet una feina molt, molt important.

—En una entrevista comentàveu que us vau presentar al càsting amb la vostra companya de pis, que finalment farà de Rosa, una de les cosines de la Blanca. Com ho vau viure? Suposo que deu ser una cosa molt típica de la professió haver de “competir” amb amics, companys de classe, etc.
—Sí, forma part de la nostra professió trobar-te en situacions una mica complicades perquè a vegades hi ha poques oportunitats i tothom les ha d’aprofitar. Et trobes amb gent que estimes molt competint pel mateix personatge. És així. A mi em va passar amb la meva companya de pis i realment estic molt contenta de com ho vam gestionar perquè ens vam ajudar molt. Totes dues ens preparàvem les mateixes cançons per al mateix personatge, i per a totes dues era igual d’important. Però, al final, fa molts anys que vivim juntes, hem compartit hores d’assaig eternes, hem arribat juntes a casa de nit cansadíssimes… Ens hem donat suport en molts moments. Hi ha moments als assaigs que ens mirem i fem com: “Bufa, que som aquí.” És molt fort.

—Una mica en la línia de les poques oportunitats i la competitivitat… Creieu que el sector musical català pot assumir tants artistes nous com els que es formen cada temporada a Eufòria?
—Penso que la indústria musical i discogràfica a Catalunya és molt reduïda. Pel que he anat sentint, hi ha molta gent i pocs recursos, discogràficament parlant. Més que res perquè la indústria musical és la que és. Catalunya és petita, no hi ha gaire oferta. I sí que és veritat que Eufòria porta molts artistes molt bons, però les discogràfiques no donen l’abast. Normalment, són discogràfiques que no són gaire grans, que no tenen gaire personal, que no tenen gaire mitjans… Anem fent amb el que tenim, no? Però, bé, és molt bo el que es fa, perquè mou molt la indústria musical, dóna oportunitats a gent jove. Potser no discogràficament, però sí que et dóna visibilitat.

—Tanmateix, hem vist que de cada temporada té èxit un concursant o dos encara que tots hagin tingut molta visibilitat durant el programa.
—Mira, jo no treballo al món discogràfic ara mateix, però sóc en un altre sector que realment era el que volia. Crec que és bo perquè t’obre portes cap a camins diferents; no cal que tots siguin el mateix. I, després, també crec que és feina de l’artista treure’s les castanyes del foc i continuar treballant. Un programa així et dóna molta visibilitat, i això és boníssim, però si no t’ho treballes, tampoc no serveix de gaire. És un error molt gran pensar que tens la feina feta. Al contrari, crec que és el començament de la feina a fer i que si t’ho prens així, si el plantejament és aquest, és molt bo, perquè llavors sí que pot ser una oportunitat increïble per a tenir feina. Pensar que per haver sortit a la televisió ho tens tot fet és un error… Potser penso de manera molt radical, però crec que la base de tot i el pilar de tot és el treball. Pots tenir molt de talent, però si no treballes i no ho lluites, i més en un sector artístic que és difícil… Si ets persistent i vas fent, potser de cop et surt una feina que no és la que havies somiat, però, i què? És feina. Tots, en algun moment, fem feines que no són les que ens havíem imaginat, o no ens paguen com ens agradaria que ens paguessin, però, i què? És impossible arribar a un lloc somiat, altíssim, sense haver fet una muntanyeta per arribar-hi.

—Toqueu molt de peus a terra.
—És important tocar-hi, perquè tots som iguals i tots partim del mateix lloc. No em serveix de res –al contrari, m’aporta més coses negatives– pensar que sóc la reina del món. Avui tinc feina i demà no, i avui tinc una feina meravellosa, però potser demà no en tindré. Tenir un ego immens només em farà no ser humil, no ser sensible, i no sentir-me part del mateix món que tota la resta, i crec que no és com ha de ser.

—Tornant als assaigs: ara ja fa molts mesos que us prepareu per a Mar i cel. Què us ha costat més de treballar?
—No hi ha una cosa concreta que m’hagi costat més que la resta, però la partitura crec que és la part més difícil de Mar i cel. És una partitura molt complicada, a vegades entres en bucles perquè dius: “Com pot ser que hagi estudiat aquesta partitura un mes seguit i encara continuï cometent el mateix error, si l’he mirat i remirat i amb el director musical l’hem tornat a passar?” Albert Guinovart és un gran mestre, però fa coses molt complicades! [Riu.] Melodies poc intuïtives o amb petits canvis que ho fan molt complicat, etc. La partitura és un treball constant.

—Creieu que, d’alguna manera, passareu de ser l’Alèxia d’Eufòria a la Blanca de Mar i cel? Us fa por que ara us encasellin com a cantant de musical, per exemple?
—És una molt bona pregunta perquè és… [S’ho rumia.] No era una cosa que no m’agradés, perquè no és així, estic superagraïda del meu pas per Eufòria, però sí que és veritat que ara quedava reduïda a l’Alèxia d’Eufòria. He fet més coses! He estudiat teatre, sóc actriu… Ho entenc, per a la gent que m’ha vist a la televisió sóc l’Alèxia d’Eufòria, per tant, crec que Mar i cel m’ajudarà una mica a sortir d’aquí i a ser l’Alèxia Pascual que va anar a Eufòria, però que també és actriu i fa teatre. Estic oberta a fer moltes coses diferents. M’encantaria fer ficció i enfocar-me a ser actriu. Canto, però no com a cosa única. M’agrada posar-me a la pell dels personatges, per tant, crec que està bé perquè es visibilitzarà que faig molt més que cantar i entretenir.

—Us hem pogut veure d’actriu al Polònia, per exemple. Us veieu més fent d’actriu que de cantant? O no abandoneu la idea de fer la vostra pròpia música?
—No, ara mateix no abandono cap idea. Vaig estudiar teatre musical, però també m’agradaria publicar música en algun moment, treure el meu EP i fer les meves cançons, però com a cosa paral·lela a fer teatre, treballar d’actriu, fer televisió… el que sigui. Ara mateix no em tanco a res. Sí que és veritat que un temps després d’haver estat a Eufòria, me’n vaig enrere i dic: “D’acord, Alèxia, tu volies ser actriu.” Amb Eufòria, de cop, vaig tenir una mica de confusió: “Ara només he de ser cantant?” No. Tinc molt clar que sóc immensament feliç –i ara, amb Mar i cel, ho he comprovat– fent això. M’agrada cantar, però no com a única cosa.

—Aquesta temporada s’estrenen uns quants musicals. Sembla que hi ha un nou impuls?
—Serà una molt bona temporada per als musicals. És meravellós. Em fa molt feliç que sigui així, i crec que és molt maco que es facin musicals a Catalunya, perquè a vegades hi ha aquesta cosa que és a Madrid, no? Fins i tot ens ho diuen, als actors: “Hauràs de marxar a Madrid perquè aquí a Catalunya…” Bé, aquesta temporada es presenta diferent, i tant de bo continuï així molt de temps.

—Dagoll Dagom ha estat un pal de paller dins el sector. Què creieu que implica que una companyia com aquesta plegui?
—Em fa una mica de pena que s’acabi perquè crec que han fet una gran feina. Deixen un llegat molt maco que segurament s’aprofitarà i quedarà per sempre dins el teatre musical català. Sap greu, fa molta pena, però la feina que han fet ha estat meravellosa. Crec que algú agafarà aquesta herència –que no serà mai el mateix, no serà mai Dagoll Dagom, però serà diferent i suposo que serà igual de bo i positiu. Tant de bo hi hagi algú que continuï lluitant a les bones i a les dolentes pel teatre musical, que és el que han fet ells durant molts anys. Hi ha hagut èpoques molt bones tant políticament com socialment que han influït en el teatre, i ells hi han estat i han aguantat tot el que ha passat. Això és molt maco. Que continuï passant, que no tinc cap dubte que serà així.