Àlex Soriano: ‘A l’UCI del Clínic fa dies que no hi ingressa cap malalt de coronavirus’

Àlex Soriano és el cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona. Fa un mes era gairebé impossible de robar-li temps entre les desenes de persones que cada dia ingressaven a l’UCI. Avui la situació ha canviat exageradament i ja fa dies que no hi ingressa ningú per culpa de la covid-19. Assenyala que és una incògnita per què el virus ha reduït la circulació, però alerta que no podem descartar per complet un segon rebrot. També li demanem per com estan preparats els hospitals per si hi ha cap repunt, quines seqüeles observa en els malalts i quins tractaments funcionen.

—A quin grau d’ocupació està l’UCI del Clínic i com compararíeu la situació envers fa un mes?
—Ara l’ocupació és molt minsa. Anem de baixada. Els malalts vénen dels dies passats i van acabant de fer el procés de recuperació, però no són casos nous. De malalts nous de covid-19 fa dies que no n’ingressa cap. Respecte de final d’abril és un gran canvi, perquè llavors teníem l’UCI plena i una sobreocupació important.

—Per què és així? El virus ha perdut virulència?
—No. El virus no ha perdut pas virulència, simplement circula menys. Dels que se n’infecten, el 80-85% el passen a casa com qui té una grip. Però el problema és que n’hi ha un 15-20% que requereix hospitalització. Aquest virus es transmet molt ràpidament a l’entorn, però el drama no és que hàgim tingut molts malalts, que també, sinó que n’hem tingut molts en un període de temps molt curt. A l’Hospital Clínic, per exemple, hem ingressat més de dos mil malalts. Si vénen en sis mesos, no passa res, però si vénen en dos, doncs és un drama perquè tots requereixen les mateixes necessitats i no tenim espai físic. És un problema de volum per unitat de temps. Aquest ha estat el problema fonamental.

—I per què circula menys?
—La qüestió és que podria actuar com la grip, que comença al mes de desembre i es va transmetent cada cop més fins que arriba a un punt que comença a caure i a caure i minva la transmissió. Però per què deixa de transmetre’s? Doncs no ho sabem. No sabem si és perquè, com la grip normal, arriba el bon temps, fa una temperatura més alta, unes condicions d’humitat determinades i el virus passa a ser més dèbil. Però de la mateixa manera que no sabem per què actua així la grip, tampoc no ho sabem del coronavirus. Però sí que sembla que va a la baixa i, amb tota la prudència, acabarà desapareixent. No sabem, en canvi, si tornarà com la grip cada hivern i acabarà essent estacional o no.

—Per tant, no es pot descartar una segona onada o un repunt considerable.
—No, no es pot pas descartar. Ho veurem en la mesura que va passant el temps, anem obrint el país, anem fent més vida al carrer i anem interaccionant més. Cada dia que passa sense un repunt, el fa menys probable. Ara, que això vol dir que no pot haver-n’hi? Cal ser prudent perquè, honradament, no ho sabem.

—Si el virus tornés a circular com al març, el sistema estaria preparat o encara hi observeu mancances?
—Estem infinitament més preparats que no pas al mes de març. Primer perquè llavors no sabíem a què ens enfrontàvem en dos aspectes molt concrets. Al final de febrer, que ja en teníem algun cas, no sabíem que solament en un dia n’ingressarien cent malalts. No ens ho podíem arribar a imaginar. A mitjan març ja vèiem que ens podíem cremar. Ara ja partim d’aquesta base. I això, amb l’experiència adquirida, ens permetria d’imposar mesures de previsió d’espais per a poder-hi posar aquests malalts. I què hem de fer amb el malalt, ho hem anat aprenent dia a dia.

—Les incorporacions de metges al llarg d’aquestes setmanes als hospitals es mantindran? O s’anirà retornant progressivament als nivells anteriors?
—Es retorna als nivells anteriors perquè no n’hi ha la necessitat. Hem d’entendre que, si ara hi hagués un rebrot, doncs evidentment es tornarien a contractar metges. Però la impressió és que, si arribem a les magnituds de l’altra vegada, sense cap mena de dubte, com que estarem més preparats, podrem més eficients. I l’eficiència fa que no et calguin tants metges. Que els que tinguis els aprofitis millor, per dir-ho d’alguna manera.

—I una de les lliçons de la crisi sanitària no és que cal ampliar les plantilles?
—Mira, això és molt complicat. Sempre diem igual. Ampliar la plantilla ja ens calia abans de la crisi del coronavirus. La plantilla ha de ser una mica superior en algunes àrees, ja ho sabíem. Ara, haver d’incrementar-la per si de cas, ho veig molt difícil. I si d’aquí a un any aquest coronavirus és com el del 2004, que va desaparèixer de cop? És cert que amb el SARS-CoV-2 no estem tan confiats que sigui així, però ningú no et diu que no pugui ser. Ara, evidentment haurem de veure si en algues àrees els dèficits que ja teníem encara s’han posat més de manifest i hem de cobrir alguna cosa. Però vaja, tal com està el país, ho veig complicat.

—Quines seqüeles en tenen els pacients?
—Els malalts greus el principal problema que tenen és pulmonar i quan surten estan més cansats, més xafats i els costa una mica de respirar. Hem d’acabar de veure si aquesta lesió pulmonar és una lesió que, com tota pneumònia, al cap d’una setmana o dues desapareix i el pulmó torna a la normalitat o bé, si en aquest cas, la recuperació no es produeix. Només han passat tres mesos des del primer malalt i és difícil d’obtenir-ne conclusions. La impressió que tenim és que molts malalts han millorat i a uns altres els costa més de recuperar la funció pulmonar. Però fins que no passin controls d’aquí a tres mesos no podem dir quin percentatge millora i quin no.

—El brot de Lleida és una excepció o anirem veient casos similars?
—Honradament, no tinc les dades de Lleida. És evident que hi ha unes zones i unes àrees petites on hi ha concentracions altes, com ara a les residències, on hi pot haver més facilitat de transmissió. Recalco que la circulació del virus ara mateix és molt baixa. Però circula poc perquè anem amb mascareta i mantenim un distanciament social que n’evita la transmissió o bé perquè fa més calor, més humitat i no es transmet? Aquest és el quid de la qüestió.

—Les residències haurien d’allargar el confinament al marge de la resta de la societat? Precisament perquè és un focus on la transmissió és més alta.
—No, crec que en els espais tancats, on conviu molta gent en poc espai, com ara el metro, i més si és gent que requereix la cura dels altres en el cas de les residències, el distanciament és complicat. Aïllar-les no, però s’hi han de mantenir molt bé les precaucions de la màscara i s’han de rentar de mans amb més atenció.

—Els aires condicionats poden ser un transmissor?
—No, no en tinc cap constància.

—Quins tractaments heu fet amb medicaments i com han ajudat?
—Aquesta és una malaltia que té dues necessitats, del punt de vista terapèutic. Una és el tractament antivíric, i bàsicament hem après que hi ha un antivíric que no es comercialitza però que els qui hem tingut l’oportunitat de participat en els assaigs clínics que l’han definit hem vist que va bé. És el Remdesivir. I jo crec que aquest producte es comercialitzarà d’aquí a un temps rècord. Ja ho és als EUA, al Japó i també al Regne Unit, i per tant a la Unió Europea no trigarà. Les dades a què he tingut accés i encara no han estat publicades confirmen la bondat de què s’ha publicat fins ara.

—Però d’una altra banda, els resultats que envolten el medicament tampoc no són gaire nítids. Un estudi publicat a The Lancet i fet a la Xina també deia que ‘no era associat a beneficis clínics significatius’.
—Sí, però ells mateixos deien que era un estudi programat per a un nombre molt més gran de persones i se’n van publicar dades preliminars. No crec que sigui un estudi que es pugui prendre de manera tan contundent com el de l’Institut Nacional de Salut dels EUA. I les dades no ofereixen dubte. Com tot antivíric, la durada de la malaltia s’escurça força dies. I en segon terme, i més important encara, la mortalitat passa del 12% entre els qui no en prenen al 7% entre els qui en prenen. No és un descens gaire significatiu, però és una tendència prou important.

—El preu és el detall que crea més dubtes, perquè si més no als EUA és força elevat.
—Bé, serà elevat, sí, sí. O no, depèn. La gent ha de saber que desenvolupar un antibiòtic, que és el que conec amb més detall, costa al voltant de 800 milions de dòlars. I llavors has de comercialitzar-lo. Són inversions molt potents. És clar, si hi ha un estat disposat a invertir aquests diners per dissenyar nous fàrmacs, doncs mira, ens sortiran de franc. Quant als antivírics també hem testat el Kaletra i la hidroxicloroquina.

—La hidroxicloroquina és segurament el que més s’ha administrat en els hospitals.
—Aquest s’ha administrat al voltant del 80% o més d’hospitals de l’estat. Al nostre, al voltant del 85%. S’ha utilitzat de manera generalitzada. Nosaltres teníem dades de laboratori segons les quals podria anar bé, i per això s’ha utilitzat. Però ara suggereixen que potser no fa res o que no és gaire eficaç. I els estudis que s’han fet fins ara no són de gaire qualitat, per la part bona i la dolenta. Per això extreure conclusions de la hidroxicloroquina és difícil.

—I de l’altre grup terapèutic, els antiinflamatoris, què n’heu après durant aquest temps?
—Sembla que la resposta a les inflamacions a vegades és desmesurada i fa mal. I això ho intentem blocar amb antiinflamatoris i durant aquest temps hem après a utilitzar-los. Entre més, hem après que hem de ser molt precoços a l’hora d’administrar-los i no cal esperar que el pacient estigui molt greu i ingressi a l’UCI, sinó que ja el podem administrar molt abans.