Àlex Roca: “He pogut trencar els nos i convertir-los en sís”

A Àlex Roca (Barcelona, 1991), el 19 de març de 2023 li quedarà gravat a la memòria per sempre. És el dia que es va convertir en el primer atleta del món amb un 76% de discapacitat física a completar una marató, la Zurich Marató Barcelona. Va ser una jornada molt dura, tant físicament com mental. La preparació, durant vuit mesos, fou exigent, però li va servir per a enviar un missatge contundent: malgrat tenir dificultats, si vols complir un objectiu, amb actitud, força de voluntat, constància i resiliència, te’n pots sortir. La marató la va fer acompanyat d’una dotzena de persones, entre les quals la seva dona, Mari Carme Maza, que en aquesta entrevista ens fa d’intèrpret. Les imatges de l’arribada a la Fira de Barcelona fan impacte. Alegria a dojo i emoció a flor de pell. “Ja he acabat, és meva, és nostra, hem fet història”, va pensar. La Zurich Marató Barcelona s’afegeix a una extensa llista de gestes, entre les quals sis mitges maratons, la Titan Desert i la Pilgrim Race.

Àlex Roca no pot deixar de pensar en nous desafiaments. Això sí, durant un temps prioritzarà els que no requereixin tanta resistència, a fi de tenir cura del cos i recuperar-lo del desgast físic d’aquests darrers mesos. També té ganes de passar més temps amb els amics i la família: “Els he deixat de banda perquè tenia un objectiu.” En aquesta entrevista parlem, entre més qüestions, de la infància, de l’amor, de l’equip que l’ha acompanyat i de la gestió de la fama. Ens trobem un Àlex Roca motivat i amb ganes de menjar-se el món. Durant la vida ha rebut molts nos, però els ha plantat cara decididament: “Hem de tirar endavant, canviar el món.” El seu lema de vida: “El límit te’l poses tu.”

—D’ençà de la marató de Barcelona que no heu parat quiet.
—Àlex Roca [À. R.]: La veritat és que ha estat una bogeria d’entrevistes, aparicions a mitjans… Però també és cert que fa uns vuit mesos que el meu dia a dia és a tot gas. La preparació va ser molt complicada. Però entenc que la gent veu més la bogeria actual.

—Sembla que no hi ha cap desafiament que se us escapi. Aquest cap de setmana éreu a la marató de Santa Eulària, a Eivissa.
—À. R.: Volia fer un homenatge a l’avi, que va morir fa tres mesos. Des de petit que hi estiuejava cada estiu amb ell. La marató de Barcelona era un repte important, volíem enviar un missatge al món. Però necessitava fer una cursa per dedicar-la al meu avi.

—Ja penseu en més desafiaments extrems?
—À. R.: No tinc gaire clar com serà d’ara endavant. He d’assimilar tot això que ha passat i que passa. Encara hi ha moltes sorpreses, però ara mateix no tinc gaire energia. Em noto fluix. Per exemple, corrent a Eivissa, malgrat que eren dotze quilòmetres, vaig notar que al cos li faltava energia. Crec que necessito moments d’oci, que a tothom li és necessari. Fa molts mesos que m’he dedicat cada setmana i cada cap de setmana a preparar la marató, i ara sento que necessito estar amb la família i els amics, que els he deixat de banda, perquè tenia un objectiu. En la vida, quan tenim un objectiu potent, gran, hem de perseguir-lo.

—S’ha de saber descansar, a vegades.
—À. R.: Exacte. I, a part, hi ha una altra cosa. Jo utilitzo l’esport per comunicar i em serveix per a connectar realment amb les persones. No l’utilitzo només per superar-me a mi mateix, sinó per a estendre el meu missatge. I per desconnectar.

—Per tant, ara fareu una pausa esportiva? No us veurem a tantes curses?
—À.R.: Potser no faré tantes curses de forta resistència perquè el cos s’ha de cuidar. Faré curses que no siguin tan exigents. De cinc o deu quilòmetres, que també ho són, per a mi. El cos és el que ens fa moure, el que ens fa viure i somniar. Som com un motor d’un cotxe. Si li donem molt gas, algun dia pot petar. Val més tenir-ne cura. El cos és el nostre motor, i estic en un moment en què el vull cuidar i reparar perquè pugui donar el màxim. Sí que us diré que tinc bastants reptes al cap i que n’hi ha que em fan moltíssima il·lusió, però vull seleccionar el millor per al meu cos i per a tot l’equip que m’acompanyi.

—Repassant el Twitch de la cursa, emociona veure el vostre equip. Qui us ha acompanyat a la marató?
—À. R.: Encara no he tingut temps de veure’l, però sí que n’hem vist moments molt emocionants. Realment, m’ha acompanyat un gran equip. Hi ha hagut tres persones clau durant la preparació: la meva dona, la meva sogra i l’entrenador personal. La meva sogra era la que controlava la temporització. Es va estudiar la cursa a la perfecció, era la meva llebre. Ho és quasi sempre. L’entrenador, perquè tenia cura de la tècnica de cursa i tots els entrenaments. I la Mari Carme em portava la nutrició i la hidratació. Els entrenaments dels caps de setmana els fèiem tots quatre. També he fet algun entrenament amb Valentí Sanjuan, que va fer el Twitch i que és un gran amic. Al darrere també hi havia un gran nutricionista, un preparador físic i tota la gent que em donava alegria. Durant la cursa, l’equip era de dotze persones. A part les que he dit, també m’acompanyava el meu germà i amics com Daniel Illescas, Arnau Jané i en Guim. Hi havia gent que és molt importants per a la meva vida i que em donen pura felicitat i em fan somriure. Una marató són moltes hores.

—Alguns feien la seva primera marató.
—À. R.: Tots menys quatre: la meva sogra, en Valentí Sanjuan, en Daniel Illescas i l’Arnau Jané. Per a la resta, era la primera.

—Per tant, es van preparar per acompanyar-vos?
—À. R.: [Riu] Penso que molts van patir moltíssim perquè no estaven ben preparats. És difícil, preparar una marató. Tens fills, família, feina.
—Mari Carme Maza [M. C.]: Vaig patir com un animal! Bàsicament, perquè dedico moltes hores a estudiar, entre la universitat, el treball de fi de grau i tot plegat. He entrenat els caps de setmana i prou. Vaig passar de zero quilòmetres a vint, a vint-i-quatre, a trenta. Una bogeria. I aguantar una marató, tantes hores, és molt fort.

—Veient-ho de casa estant ja cansava…
—M. C. M.: Al quilòmetre trenta-vuit vaig dir a la meva mare: “Dóna’m la mà, que no puc més.” M’havia pres tants gels, tenia mal de panxa… I crec que durant la marató no era tan sols el cansament físic, sinó el mental de la preparació. Ho gestionem tot nosaltres, i això cansa.

—Vau pensar a abandonar-la?
—À. R: No. Justament per això vam fer dos entrenaments molt importants. Un va ser erroni.

—Què voleu dir?
—À. R: Vam fer la Ruta del Ferro de Ripoll, que té uns trenta quilòmetres. Era l’entrenament clau, tres setmanes abans de la marató. Al cap de cinc quilòmetres vam deixar per nodrir-nos i hidratar-nos. Vaig prendre aigua, gel i una pasta de xocolata. I se’m va enganxar al coll. M’ofegava. Sort que hi havia el meu entrenador i em va obrir i em va estrènyer fins a les amígdales. Vam adonar-nos que no podia ingerir aliments sòlids i que havíem de deixar l’entrenament. Tres setmanes abans de la marató vam haver de canviar tota la nutrició. Això va ser un cop fort. Però va anar molt bé, perquè imagina’t que això passa a la marató. Una setmana després de la Ruta del Ferro, vam fer l’entrenament de trenta-dos quilòmetres, i allà vaig veure clar que era important de controlar els moments de baixada mental. És crucial de fer els entrenaments ben fets per adonar-te que en aquests moments hi ha una pujada al cap d’uns quilòmetres. Aquests entrenaments van ser clau per a adonar-me durant la marató que no volia abandonar. Vaig tenir unes quantes baixades mentals, al quilòmetre vint-i-quatre, al trenta-quatre i al trenta-vuit. Van ser molt dures. Però, arribant al quilòmetre trenta-vuit, vaig veure que feia cinc hores i deu minuts que corria. I vaig dir: “Queden molts minuts, arribo dins del temps, i m’agafo molt tranquil·lament els tres o quatre quilòmetres que queden.” Vam anar a un ritme constant i la meva sogra tenia clar quants minuts de marge teníem per arribar en sis hores. L’estudi de la temporització va ser important per a arribar.

—L’entrada a l’arribada és brutal. L’emoció constant, quan us tireu a terra, amb tota la gent a sobre. Pell de gallina. Quina fou la primera cosa que us va passar pel cap quan vau travessar la línia?
—À. R: Mira, és una cosa que no m’han demanat i que m’agrada molt que em pregunteu. Vaig dir: “Ja està, em tiro a terra, ja ho tinc tot fet.” I vaig pensar: “Tota la feina ja és feta, tota la lluita, tot l’equip és aquí.” Va ser indescriptible. Vaig pensar que havíem fet història.

¡HE HECHO HISTORIA!

Primera persona del MUNDO con un 76% de discapacidad que ha logrado terminar una MARATÓN: 42, 195 Km ✊🏻✊🏻✊🏻

Esto ha sido posible gracias a TODO mi equipo. Gracias a TODOS los que habéis estado animando, NO TENGO PALABRAS… 🫶 pic.twitter.com/XjnQtDmKFN

— Alex Roca Campillo (@alexroca91) March 19, 2023

—Us esperàveu tanta atenció mediàtica?
—À. R.: Sincerament, no.

—A les xarxes també heu crescut molt.
—À. R.: La veritat és que ha esclatat molt. El vídeo d’Instagram de l’entrada a la meta va arribar a tretze milions de persones. A Twitter, deu milions, i a TikTok, tres. Dani Illescas també va publicar-ho a TikTok amb disset milions més, i a Instagram amb dotze milions. No sé quanta gent ho ha vist, però aquest cap de setmana, a Eivissa, gent de Londres i els EUA em coneixia. És molt important que el missatge hagi arribat tan lluny. Hi ha hagut una crescuda de seguidors i els comentaris han estat positius. Després de l’entrevista a La Resistencia, també hi ha hagut un boom.
—M. C. M.: Quan vaig conèixer l’Àlex, ell tenia dos-cents seguidors i jo vuit-cents. Sempre ens barallàvem a veure qui en tenia més [Riu].

—Ara us guanya.
—M. C. M.: Veure el procés conjuntament ha estat brutal i molt bonic. Valores el creixement.

—Però això de la fama us fa respecte? Cada vegada sou més públics.
—À. R.: En part, és una cosa positiva, perquè volem enviar un missatge a tot el món. Però sí que és cert que a vegades dines o sopes en algun lloc i reps moltes mirades, i sovint parles de coses personals i no saps qui t’escolta. Després de viure-ho, comprenc que algun futbolista hagi reaccionat malament amb algun fan. De moment, ho encaixem molt bé. Tenim a favor que els comentaris són positius, i això ens alegra molt. Sembla que no, però rebre comentaris negatius fa mal. El món no et coneix, no saben com ets i com has lluitat. Ens gratifica adonar-nos que la família i els amics de veritat saben com hem lluitat per arribar fins aquí. El món pot parlar de moltes maneres veient només l’actualitat.
—M. C. M.: El 4 d’abril farà sis anys que estem junts. Hem lluitat molt. Ara l’Àlex té el suport de tothom, però quatre anys enrere, amb la Titan Desert, vam mirar de fer visible la causa venent gorres i samarretes perquè aquestes coses són difícils de fer. Sempre intentem recordar d’on venim, i no perdem mai l’essència de qui som, sempre toquem de peus a terra. Encara que ara vagis pel carrer i t’aturi molta gent, acabes essent el mateix. Ets una persona igual que tota la resta. Humà, amb valors, i ho has de transmetre en aquesta societat.
—À. R.: Només corro i intento enviar missatges al món. I si puc ajudar qualsevol persona o família i trencar estigmes i perjudicis de la societat, endavant. Hi ha metges que salven la vida i persones que canvien el món en molts sentits. Per tant, sempre amb els peus a terra, recordant d’on venim i cap a on anem, que és mirar de canviar el món perquè quan algú vegi una persona discapacitada no digui: “Aquest noi no pot”; o quan vegi una parella amb algú que parli amb llengua de signes, no digui: “Ostres, i què fan aquests dos junts?” Hem de tirar endavant, canviar el món.

—Quin canvi. Ara la gent us mira, però amb admiració. A vegades heu explicat que de petit us volíeu amagar de la gent perquè aquelles mirades no us feien sentir bé. Aquest canvi us l’heu guanyat amb l’esforç.
—À. R.: Mira, ara us explicaré una cosa. Fa mig any anava pel carrer, i tenia un mal dia, com pot tenir tothom. Tots plorem, a tots ens canvia el físic, tots tenim moments dolentíssims. A tots ens passen mil coses, ningú no és perfecte ni ho volem ser. Si no, no valoraríem els bons moments. Però, fa sis mesos, quan caminava pel carrer, un noi no em parava de mirar. I et juro que li volia dir alguna cosa, de l’estil: “Deixa’m estar, per què em mires?” Però, de cop, es va acostar i em va demanar una foto. I jo vaig dir-me: “Ostres, Àlex.” Vaig recordar-me de quan era petitó, que no volia que ningú em mirés, i tothom em mirava perquè no em coneixia i li faltava informació. Ara em passa moltes vegades, que em miren i és per a una foto. Divendres passat vaig sortir amb els amics de festa, i a un li vaig dir que ara hi ha moments que penso que els que abans es reien de mi ara em demanen fotos. A la discoteca em mirava tothom, i fins i tot hi havia somriures o parlaven de mi, i ara la majoria es vol fer fotos amb mi a la discoteca. M’agradaria que això no hagués de passar, que ningú no tingués visibilitat en aquest món perquè li deixessin viure la seva vida plenament, sense criticar ni opinar.

—Vaig coincidir amb vós a l’escola Costa i Llobera de Barcelona. Reconec que us mirava. Era amb admiració. Era admirable l’equip que fèieu amb els companys de classe.
—À. R.: He sigut conscient en aquesta vida que hi ha gent que m’ha mirat positivament. Es nota quan algú et mira i et somriu i et saluda. I estàs content, o t’adones de quan algú parla en veu baixa. Ara no em noto cap mirada de menyspreu, però anys enrere, sí. El Costa i Llobera va ser clau en la meva vida. Em van tractar com a qualsevol, vaig sentir-me com a una família. No seria qui sóc ara si no hagués anat al Costa i Llobera.

—Ho expliquem als lectors? Vau anar a una classe on tothom va aprendre llenguatge de signes per comunicar-se amb vós.
—À. R.: Els meus pares van posar una noia que venia cada setmana a ensenyar llenguatge de signes als meus companys. Va ser molt important. Van lluitar des de l’escola i l’equip d’assessorament psicopedagògic (EAP) perquè pogués sentir-me superbé. Els meus amics van aprendre una mica la llengua de signes per poder-se comunicar amb mi. Això va ser genial, la veritat. Encara tinc molts amics del Costa Llobera. Fa vuit mesos que em vaig casar i molts van venir al casament. Estic molt orgullós dels amics que hi vaig conèixer. De petit sempre em costava fer amics, i el Costa Llobera va ser indescriptible, va ser clau.

—Ara que parleu dels pares, també són clau.
—À. R.: I tant, en el creixement han sigut molt importants. Han lluitat moltíssim. Han tingut molta confiança en mi, i això m’ha ajudat molt. Sempre m’han deixat provar allò que jo volia fer. De petit em deixaven jugar a futbol. Si queia, em donaven suport i m’ajudaven. Sempre m’ho han deixat provar tot. Fins i tot la natació, que era perillós perquè sempre tinc la boca oberta i em podia empassar molta aigua, però sempre han estat al meu costat. Han estat un gran suport, igual que el meu germà. Ha estat molt important per a mi. No ha tingut mai enveja. Ho dic perquè els meus pares tenien molta més atenció per a mi i passaven més temps amb mi, necessitava atenció hospitalària i fisioterapèutica. I el meu germà sempre ha estat un gran suport. Avui encara ho és, que va córrer la marató amb mi.

—I l’avi.
—À. R.: És un moment difícil per parlar d’ell. Vinc d’uns mesos amb molta velocitat i moviment i no he assimilat del tot el dol. Fa tres mesos que va marxar al cel, i encara tinc moments que em poso a plorar pensant en ell. Era un lluitador, el meu ídol, va ser clau en la meva vida. De petit, cada tarda em posava una tovallola a sota els braços perquè provés de caminar. Sempre va confiar en mi. Quan tenia un dia dolent, els pares li deien que em truqués, i ell em començava a explicar coses per telèfon. No li podia respondre, però per a mi era genial. Ha estat la pèrdua més gran de la meva vida.

—L’altra persona clau és la Mari Carme. L’Àlex Roca d’avui s’entendria sense ella? Dir-ho davant seu suposo que és complicat.
—M. C. M.: [Riu] Per a mi encara més!
—À. R.: És clar que no. Penso que hem fet això gràcies a tots dos. Sense ella segur que no tindria tot això que actualment tinc. És la sort de la meva vida i l’estimo moltíssim. Crec que fem un tàndem perfecte.
—M. C. M.: M’has ensabonat una mica, no? [Riu]. Quan ens vam conèixer, vaig passar una època complicada. Vaig venir a Barcelona per canviar d’aires. I dos anys després vaig conèixer l’Àlex. Ja estava millor, però venia d’un passat trist. Quan vaig conèixer l’Àlex, em va impactar molt la seva manera de viure i vaig intentar de portar-la a la meva vida. Un dia caminant per un parc, em va dir: “Veig el meu futur negre. No sé què seré en un futur. Treballo en un lloc que m’agrada, però m’agradaria canviar, però no sé què podré fer. I veig el meu futur totalment negre.” El vaig mirar i li vaig dir que a poc a poc tot canviaria, que havia de buscar objectius, i que junts buscaríem coses perquè fossin feliços tots dos. És totalment diferent el temps d’ara que el de fa sis anys. El món hauria de veure tot el procés de canvi de l’Àlex. Realment, té molt valor. Sortíem a córrer i no aguantava més d’un quilòmetre i mig i l’animava. Sempre anàvem per la carretera de les Aigües i m’ensenyava el Camp Nou. I jo li deia: “Què, ja vols parar?” Ha canviat en l’àmbit esportiu, però també en el social, abans era més tancat. Venia al meu poble amb les amigues i li feia una vergonya! I ara ve i se sent superbé. A poc a poc, et sents bé amb tu mateix, et crees una autoestima, et veus més capaç d’enfrontar-te a la societat i a totes les crítiques. Quan saps què ets i et dónes valor, tant fa què diguin. Les crítiques poden ser positives, però quan ets capaç i et dónes valor com a persona, endavant.

—Alguna vegada heu explicat que en un primer moment vau tenir dubtes de continuar la relació. Sempre us han dit que no podríeu tenir parella. És aquest no constant en moltes coses de la vida, que heu sabut girar-lo a un sí.
—À. R.: La veritat és que hi ha coses que no he aconseguit, eh? Sí que hi ha moltes coses que em deien que no. Ahir dèiem que em veia tota la vida vivint a casa dels meus pares. No em veia amb parella, ni vivint independent. Gràcies a Déu i a tota la lluita, ara he pogut trencar els nos i convertir-los en sís.
—M. C. M.: L’Àlex no es pensava que viuria de manera tan independent. De vegades pensava que no tindria parella i ara som casats i vivim junts. La societat és molt limitada i et fa creure que no pots fer moltes coses.

—La societat us havia fet creure que no podríeu tenir parella.
—À. R.: Quan ensenyo el missatge al món, vull que tothom lluiti per complir els seus somnis, però que pensi que hi ha coses que no es poden complir. No volia tenir tant impacte en l’àmbit emocional, i el meu entorn també em va fer creure que hi podia haver coses que serien difícils, per si algun dia no les podia aconseguir.
—M. C. M.: Els seus pares confiaven que ho podria assolir tot. I sort que ho has assolit, perquè també hi podria haver hagut un gran impacte. Justament, en parlava amb la noia que el va ajudar al Costa i Llobera. I em deia que quan els seus pares li deien: “Vinga, que viuràs sol i tindràs parella”, pensava: “I si això no s’assoleix, què? Com ho viurà?” A la vida pots ser feliç, o no, i hi haurà moments de tot, però és molt important que els pares et facin creure que en seràs capaç. Has d’ensenyar als fills i al món que serà molt difícil, però que en pots ser capaç. Si els pares et diuen que no i et tallen, serà complicat.