14.09.2019 - 21:50
El documentari de TV3 Llenguaferits va fer viral una intervenció d’Àlex Hinojo en què reivindicava el dret de parlar en català amb una torradora. Ràpidament, l’unionisme va tergiversar i manipular una reflexió de fons molt interessant i obrí un debat profund sobre els drets lingüístics en l’àmbit digital i la necessitat de promoure el català en l’anomenada internet de les coses, especialment en les interfícies de veu i els electrodomèstics.
Hinojo treballa actualment a l’Institut Ramon Llull, on dirigeix la transformació digital de la institució. Abans, havia encapçalat l’Amical Wikimedia. També és conegut per la feina ingent que ha fet com a voluntari de la Viquipèdia, on ha escrit i editat uns 70.000 articles. Es defineix com a gestor del coneixement, divulgador cultural i activista pel coneixement lliure i pels drets digitals.
—Heu col·laborat molts anys amb la Viquipèdia. Quan va despertar-vos interès?
—Vaig començar fa força temps, no sé si el 2006 o el 2007. La Wikipedia va néixer el 2001 i aleshores era molt petita. Buscava informació a internet sobre videoart, i vaig veure que un tema que m’interessava no hi era en català, a la Wikipedia. Vaig decidir de posar-m’hi i vaig veure que no hi havia res en català sobre videoart, però tampoc sobre art en general, sobre geografia… Si tens una cultura del voluntariat, la Wikipedia és un lloc molt bonic. Té un impacte molt fort i ho pot veure tothom, i això també em va enganxar. Tots compartim coses, a Twitter, Facebook, WhatsApp, però són les nostres xarxes socials. Amb la Wikipedia arribes a tothom i tens una capacitat d’influència molt forta.
—Quants articles heu escrit i quantes hores hi heu dedicat?
—Articles que hagi editat o en què hagi col·laborat, 60.000 o 70.000. I que hagi començat jo, uns 15.000. Les hores són les mateixes que dedicaria a les xarxes, però em sento molt més productiu. Aquest matí m’he llevat i he vist que al CCCB hi venia una dona que m’interessa. Li he fet la fitxa a la Viquipèdia i m’hi he estat vint minuts abans de sortir de casa. Hi dediques el temps que vols, no tens límit. A mesura que vas actualitzant la informació, uns altres te l’editen, te la contradiuen… Amb el procés, he fet molts articles de seguiment.
—En el cas del procés us heu trobat gent que us hagi esborrat articles o els hagi manipulats?
—Cada dia! És normal. Cada llengua té una cultura i cada comunitat té les seves tensions. A la Wikipedia en anglès, per exemple, hi ha molta tensió per a definir la frontera entre l’Índia i el Paquistan i tot el dia es reverteixen. Un bon article hauria de donar totes dues versions. Quan un tema és viu, sol tenir més incidència i trolls. Quan passa el tsunami, les coses s’estabilitzen. També se’n pot veure l’historial. Per exemple, podem veure com definien Jordi Cuixart el 2011, el 2017 i ara. Un exemple que s’ha estudiat és com es definia la guerra de l’Irac en el curs dels anys. Es pot mirar com s’ha definit el capitalisme, el feminisme… En el cas de les dones, és curiós de veure com sempre donen informació sobre els marits.
—La nova directiva sobre drets d’autor que ha aprovat la Unió Europea, fins a quin punt és perillosa?
—Depèn de com s’apliqui a cada país. Hi ha dos grans perills. L’un és el filtre de continguts, que obliga tothom que tingui una web a tenir drets d’autor de qualsevol enllaç o imatge que pengi, de manera que quan pengis un contingut un robot ho detecti. Això dóna peu a la censura. Per exemple, amb aquest filtre es pot impedir que es pengin fotografies de mugrons, d’estelades o de qualsevol cosa que es consideri que no és constitucional. Si tens un filtre de càrrega, és una eina molt llaminera. En el cas d’Hong Kong, es podria prohibir que sortissin fotografies amb paraigües. O que es pengés cap fotografia on sortís Puigdemont, que deixés d’existir. Tot això fa por. L’altre perill és la taxa dels enllaços, que et cobrin per fer-ne. La Wikipedia funciona amb referències. Per exemple, he ampliat l’article de Pasqual Maragall en anglès i hi he enllaçat un parell d’articles de The New York Times. Si fan pagar per posar-hi l’enllaç, enfonsaran l’ecosistema d’internet. La directiva s’ha fet pensant en Google, perquè hagi de pagar, però poden enfonsar internet. Si s’aplica, pot ser crític per a la Wikipedia. Vejam com s’aplica, però no fa bona pinta.
—Quina salut té el català a internet?
—Com diu Sánchez Piñol, una mala salut de ferro. Quan no hi ha entrebancs, el català funciona molt bé. Els catalans tenim una llarga tradició cívica, que per mi és la nostra aportació universal. Com que no tenim estat, estem molt organitzats i tenim una predisposició a l’activisme que no hi ha en altres comunitats. Això fa que en l’àmbit lingüístic els grans portals d’internet siguin en català perquè algú ho ha fet o perquè hi hem fet molta pressió. Fa uns quants anys, vaig parlar amb un dels alts càrrecs de Twitter i em va dir que hi havien posat el català perquè calléssim. Cada vegada que feien enquestes de satisfacció rebien 200.000 peticions! Això va molt a favor de la situació del català a internet; hi ha llengües mitjanes que tenen més dificultats. Per una altra banda, tenim el repte de les torradores i les interfícies de veu. L’altre dia, un col·lega valencià em deia que el seu fill tenia el mòbil en castellà perquè no podia parlar-hi en català. Petits gests com aquests són una putada. Sempre ens demanen un punt d’activisme per a normalitzar la situació del català a la xarxa, però no és la situació òptima.
—Ara us volia parlar de la famosa torradora. Vau ser la diana de crítiques de l’unionisme per aquell reportatge de TV3, Llenguaferits. Us va afectar?
—Vaig rebre, sí. Vaig sortir al parlament i tot! No em va afectar, m’ho vaig prendre amb bon humor. Quan van enregistrar el reportatge, vaig xerrar una hora i em van agafar aquella frase, que la vaig improvisar i va ser molt natural. Amb la meva companya, veient-ho a casa, ja vam comentar que potser es faria viral. La cosa que em va afectar més va ser veure com funciona aquest món. L’endemà va sortir a l’e-Notícies, i d’allà va passar a Libertad Digital o un d’aquests, i un polític del PP va fer-ne befa. D’un lloc a un altre fins a una columna d’El Mundo i els polítics de primera línia fent-ne befa, òbviament descontextualitzant la frase i sense haver vist l’entrevista ni entendre què era. Això sí que és trist. Per una altra banda, que gràcies a això se sàpiga que tenim un desafiament més amb la llengua catalana que són les interfícies de veus, això m’agrada.
—Calen referents per als joves? Youtubers, influenciadors, etc., que facin servir el català?
—És com el debat clàssic que hi havia als noranta amb el rock català. No ho sé. És evident que si no fas servir la llengua, s’acaba. Allò que deia Brossa, jo vull viure plenament en català, en tots els aspectes del dia a dia, també a internet. També hi ha un problema del sistema, si tu ets youtuber i vols maximitzar els teus beneficis ho has de fer en castellà, xinès o anglès. Potser hem de canviar aquesta realitat.
—Per a viure plenament en català, la internet de les coses l’ha d’incloure.
—Sí, ha de ser així. Si diuen que de les set mil llengües que hi ha al planeta la meitat es moriran, serà per coses com aquesta. En una generació, ho ensorres. Si la nova generació només fa servir l’anglès o el castellà…
—Què es pot fer perquè els electrodomèstics i altres productes amb què interactuem incloguin el català? El govern ho hauria de regular?
—Més que l’estat o el parlament, que cada vegada tenen menys sobirania, hauria de ser la Unió Europea. Una altra cosa és que el català hauria de ser oficial a la UE. Però han de posar condicions a les empreses que venen dins els mercats europeus. I aquí, en comptes d’invertir en empreses emergents, que acaben essent un laboratori d’R+D de Google i Facebook, per què no muntem un laboratori que desenvolupi un sistema d’aprenentatge de llengües minoritàries per a les màquines? Això val diners, és clar, però els fem servir en uns altres llocs. Podem potenciar una altra mena de projectes i que siguin a l’abast de tothom. Que després se’n beneficiaran Google, Nike, etc.? Sí, però també el ciutadà, les escoles… Aniria més cap aquí. Però no sé si hi ha voluntat política. Això hauria de ser a escala europea, per la gran diversitat lingüística que hi ha.
—Els drets lingüístics no són garantits a internet.
—No sé què dir-vos. En principi no, tot i que Google et fa traduccions a l’acte. Si ells tenen aquesta tecnologia… No dic que s’hagi de nacionalitzar, però potser es pot fer alguna cosa semblant, com llicenciar-la. Igual com fa cinquanta anys la Generalitat pagava a l’Enciclopèdia Catalana perquè fes enciclopèdies per a les escoles, potser ara podem fer una cosa per l’estil, fer unes altres inversions, tenir un paper més actiu. La situació del català a les webs no és dolenta, però és que les webs es moren. Cada vegada en fem servir menys. Jo vull poder-me informar en català i fer servir la meva llengua.
—Teniu precisament un projecte que es diu Drets Digitals.
—Va ser una idea del 2017, que van passar moltes coses… Els drets digitals són els drets humans aplicats a internet. Tenim davant un futur incert. Aquesta nova situació genera nous drets? Hi ha debat. Nosaltres argumentem que cal aplicar els drets humans a la xarxa.
—Expliqueu-vos.
—Imagineu que es limitessin els grups de WhatsApp. Tenim dret de reunió a internet? Podrien fer-ho molt fàcilment, però seria possible de prohibir-ho? Ara els estats no manen tant i som en una situació incerta, en una mena de far west amb les grans empreses. Si no lluites pels teus drets, te’ls prenen, i Drets Digitals fa aquesta reflexió. A més, no hi ha gaire consciència. Molts diuen que els és igual que ho sàpiguen tot d’ells, que estiguin geolocalitzats, que et puguin posar uns anuncis que t’agraden més… Però és molt fàcil de manipular el cervell, és més simple que no ens pensem.
—La privadesa és el dret que més perilla?
—Sóc molt pro-privadesa, però crec que és una guerra perduda. A la xarxa, hi compartim tot d’informació que fa uns quants anys ens hauria fet molta por. Que el meu cap vegi quins llibres llegeixo, què opino sobre política… Ara tothom sap quin compte de Twitter tens i quan critiques alguna cosa. Els nostres pares potser no havien parlat mai de política a la feina. Però ara, quan busques feina, la primera cosa que fan és veure què has penjat a Twitter i Instagram, si ets un troll… Amb cent tweets o fotografies pots tenir un perfil molt definit d’una persona. I si ho fes una màquina, ni us ho explico. Ara al Regne Unit gairebé un 80% dels currículums els llegeix un robot, que analitza si dius paraules com ‘dinàmic’, ‘valent’, ‘disruptiu’… allò que sigui moda aquells anys. Si les dius, passes el filtre i se’l mira un humà. Però el robot veu el teu DNI, el correu electrònic i tota la teva informació, aleshores compren bancs de dades. Un altre exemple, les aplicacions de control de la menstruació. Tot això, que t’ho enllacen a Facebook, ho venien a empreses. La dada més valuosa és si estàs embarassada entre el primer i el segon mes, aleshores les empreses ho veuen i no et contracten. Això afecta els teus drets, però no hi ha manera de demostrar-ho. Què fan quan surt alguna cosa? Maten els missatgers. Snowden, Assange, etc. Això a mi em fa por.
—Es vol censurar internet.
—El concepte de censura és relatiu. Twitter té un algoritme que fa que només t’ensenyi uns quants usuaris que segueixes. Això pot ser censura? Depèn com ho pensis. Els algoritmes els dissenyen humans, i es pot decidir de destacar o amagar segons quins continguts. Parlant malament, pots triar entre la merda i el cul, entre el model neocapitalista dels Estats Units o el model de vigilància de la Xina, que és pitjor encara. L’altre dia, mirava un documentari en què els xinesos deien que ja sabien que el govern els espiava, que sempre havia estat així, però ara si més no podien veure quants punts tenien com a ciutadà. Vist així… També deien que les violacions s’havien reduït a zero, perquè hi ha càmeres pertot arreu. La dicotomia entre llibertat i seguretat és un debat que la filosofia ha treballat durant anys, però ara és un caramel molt llaminer. Són conceptes de l’era industrial que es van redefinint, ja veurem si els nostres fills i néts pensen igual.
—Què fa una persona com Àlex Hinojo a l’Institut Ramon Llull?
—En sóc el coordinador digital. Les institucions són en un procés de transformació digital. Quan l’institut va néixer, l’any 2002, internet ja existia, però ara s’ha de repensar tot. Aprenem idiomes per a aplicacions, el concepte de la frontera desapareix quan hi ha un mòbil pel mig, es pot difondre la cultura catalana a Twitter… Ajudo a fer aquesta transformació i també la dels processos interns. Anem canviant coses i m’agradaria que això servís per a repensar com funcionen les institucions públiques i fer les coses d’una manera diferent.
—Us hi trobeu facilitats o bé recel?
—La cosa més difícil és el canvi de xip. És una organització amb una mitjana de treballadors alta, que fa temps que hi són i que funciona, però que té una cultura del paper molt interioritzada. Reportem a la Generalitat, al govern balear, a l’Ajuntament de Barcelona i a més institucions, i cadascuna té el seu procés de transformació digital. Mirem de passar d’un sistema jeràrquic a una organització més horitzontal, al treball en xarxa.
—Això és innovador a l’administració, que sempre és lenta.
—Sí! Vinc d’un altre món, de col·laborar anys com a voluntari a la Wikipedia i treballar a l’Amical Wikimedia. Ens movíem a internet, tothom treballava a casa seva en una organització molt horitzontal, en horaris diferents a tot el món. Fa més de vint anys que no tinc cap impressora a casa. En canvi, ara sóc en una administració pública, on tot és paper, molt més jeràrquic…
—I voleu trencar aquesta jerarquia vertical i les rutines establertes.
—El fet digital ha transformat la societat. Com podem fer-ho per transformar les administracions públiques? Imagineu que això fos un cas d’estudi i funcionés d’allò més bé. A mi m’agradaria.
—La Generalitat en conjunt va fent aquesta transformació?
—Sí, en comparació amb altres administracions autonòmiques o estatals, anem molt avançats. Aquí no es pot presentar una factura si no és electrònica. Hi ha molts països que encara no tenen una cultura de l’administració electrònica. La filosofia de la Generalitat, però també de més administracions, com el govern balear i l’Ajuntament de Barcelona, és força oberta en aquest àmbit. Hi ha molta feina a fer, sobretot en el canvi de xip i de treball en xarxa. Sóc partidari que tota la informació, tret de la que afecta la privadesa dels ciutadans, sigui oberta perquè s’ha pagat amb diners públics. Crec que en deu anys hi ha hagut un canvi molt gran.
