Àlex Gorina (Barcelona, 1952) és un dels crítics de cinema més importants del país. Entre molts més projectes, feia trenta-set anys que presentava La finestra indiscreta a Catalunya Ràdio, i ara es jubila, tot i que continuarà escrivint i fent algunes col·laboracions. Parlem amb ell sobre aquesta retirada, el canvi de vida i, sobretot, com veu el panorama comunicatiu, cultural i cinematogràfic català. Diu que li agrada dur la contrària, no passar per l’adreçador, i valora especialment la llibertat. De fet, parla sense embuts i ho té molt clar: no cal esperar a tenir la conclusió definitiva per a alçar la veu.

—Per què heu decidit de jubilar-vos ara?
—Me’n vaig anar a viure a la Garrotxa en un reagrupament familiar per a cuidar la mare, i vaig pensar que tocava abaixar el ritme, i més després d’algunes alertes de salut. Vaig fer tantes coses alhora durant els vuitanta, noranta i dos mil que he perdut temps d’altres coses. No m’aturaré del tot i La finestra indiscreta continuarà existint, però serà nova i no tindrà res a veure amb nosaltres.

—La presentarà Toni de la Torre.
—Sí, i no sé ni en vull saber res, perquè no vull donar la imatge que en moc els fils. Si a la ràdio els interessa la marca i els agrada el projecte presentat, confio que serà bo, però jo no hi pinto res. Toni de la Torre em volia demanar consells, però amb elegància li vaig contestar que no, perquè ell deu tenir les idees clares, amb un equip propi, i jo no puc aconsellar-los. I necessito fer un dol. Tot el que he fet m’importa. Després de trenta-set anys, m’he d’acostumar a viure sense la Finestra. És més difícil que no sembla…

—En quin sentit?
—Tenies la vida muntada al voltant d’un programa i són molts anys amb un mateix equip, deliciós. Implicarà no veure’ls cada dia i no entrar a la ràdio. També deixo L’audiovisual –que ha durat trenta-cinc anys– i més coses. A Catalunya Ràdio, hi he estat quaranta-un anys i hi he fet més programes. Però és veritat que La finestra indiscreta n’és el factor representatiu.

—Continuareu col·laborant al Catalunya nit, de Manel Alías.
—Sí. Hi ha gent que troba el programa massa diferent i ja el vol reconduir. A mi m’agrada moltíssim pel ritme, l’ambient personal, la reflexió… Hi ha una crisi gravíssima d’objectius en el món de la comunicació, no m’agraden moltes coses que es fan, però el seu informatiu fa la diferència.

—En què consisteix aquesta crisi?
—Vivim sotmesos a les audiències i al “la gent vol això”. Les audiències no les he seguides mai, perquè són una falsificació, no són científiques, ningú no sap d’on surten, ni qui les certifica, però la vida de moltes persones i el dret de molts oients d’escoltar certes coses depèn d’això. Es creu que, com que la majoria sempre té el dret i la raó, la minoria no té mai dret de res. “És que la gent vol futbol”. I el 10% que no en vol? Com saps què vol la gent? De quina gent parles? De la gent que consumeix el que tu vols perquè has decidit que el més còmode és que no tinguin més remei que veure el que ofereixes.

—Per exemple?
—Aquests programes de mitja hora que són una competició de dos famosos fent pastissos o que volen triar el poble més no sé què de Catalunya. Tots aquests programets de “hi, hi, ha, ha” en què sempre apareixen els mateixos. Pot ser divertit una vegada, o dues, però més no, busquem unes altres coses. Diuen “Catalunya Ràdio amb la cultura”. Però on? Hi ha La finestra indiscreta, un programa de llibres… Però els programes genèrics es dediquen poc a la cultura. El món del teatre està revoltat.

—D’entrevistes sobre teatre se’n fan, als mitjans, però a vegades duren deu minuts i no van gaire al fons de res.
—Perquè no volem anar al fons de res, no fos cas que siguem avorrits… “Dona’m un titular!”, “Quina és l’experiència més divertida de la teva vida?” En aquests moments, hi ha quatre productores que decideixen quines són les programacions de TV3 i Catalunya Ràdio i hem arribat a un punt greu de renúncia al pensament, a la cultura, a l’anar una mica més enllà. Fem televisions i ràdios perquè puguis fer coses amb el mòbil i no passi res. No tenim ni un minut per a seure tranquils a parlar.

—Creieu que els pòdcasts poden ajudar a això, d’alguna manera? N’hi ha de molt banals, però també n’hi ha que dediquen una hora i mitja a parlar tranquil·lament de qualsevol tema cultural.
—Sí, però costa trobar-los. Aquesta meravellosa macrooferta tan democràtica ens ha dispersat absolutament. Segurament, hi ha gent que escolta aquesta mena de pòdcasts, encara que siguin minoria, però per què a la pública no es fan coses similars? Sobre la macrooferta, jo vaig renunciar a seguir sèries perquè requereix moltíssimes hores i no vull deixar de veure pel·lícules, concerts, els amics…

—Quan l’amor al cinema es converteix en feina, com es viu aquest consum audiovisual?
—És com tot… A la Guía del Ocio dèiem: “Cada setmana es mor un crític perquè tu puguis veure les millors pel·lícules”. Ens mengem molta porqueria, però sempre he aguantat les pel·lícules, perquè no saps en quin moment hi haurà una sorpresa que farà que prenguin una altra dimensió. Tot i que ara ja no tinc tanta paciència. El cinema no és perfecte i a mi, per exemple, les pel·lícules de guerra, com a gènere, no m’agraden, tot i que n’he vist moltíssimes, i algunes de les pel·lícules que més m’agraden són de guerra.

—Els crítics teniu autoritat?
—Ja no. A un crític de cinema li demano coneixement per a poder trobar referents, ubicar les coses, saber quina és la trajectòria del director… Això demana espai i temps, que és el que no tenim. Ara tot es fa amb minipeces i de manera simpàtica, els influencers tenen autoritat i alguns poden ser bons, però estem segurs que el que diuen ho fan sense publicitat o ingressos darrere? El crític de cinema tampoc no era Déu. Si no estàs d’acord per sistema amb un crític, aquest et serveix. Però el cinema ja no importa tant, i per tant un crític ja no importa gens…

—Ho dieu pel consum de sèries?
—La sèrie forma part del món audiovisual, l’error és parlar de cinema i de sèries, però és veritat que potser la gent les prefereix perquè les miren a casa mentre fan 24.000 coses més. Al cinema estàs tancat en la foscor durant una hora i mitja, i aquesta hora i mitja avui dia no ens la regalem. Tenim un problema, i tot ve de la crisi absoluta de l’educació i la desaparició de l’humanisme. Per què necessiten que tothom aprengui durant tants anys matemàtiques?

—Estimulen la lògica i el pensament abstracte.
—D’acord, però si necessitem lògica i pensament abstracte, per què no posem la filosofia al mateix nivell? Per què no necessitem les humanitats? I la música? Volen que hi hagi una competició de talents en determinats aspectes, que són els productius, però pel camí hem perdut l’humanisme i tenim una crisi de valors.

—Alguna vegada heu parlat també de crisi en el món cultural.
—L’altre dia em vaig quedar glaçat perquè em van dir “punky antisistema”. No en tinc pas pinta, però crec que és perquè porto la contrària. Ara vivim aterrits per no cometre errors políticament incorrectes, que posin fi a la teva carrera, que et converteixin en un monstre. Té a veure amb el sexe, amb el feminisme… Som en un procés d’autocorrecció imprescindible, però correm el perill que acabi tallant-nos les ales per poder-nos expressar lliurement, com feia Ocaña. La lluita per la justícia i els drets, sense voler, la convertim en una castració absoluta d’unes altres llibertats i drets.

—Com s’ha traslladat això al món del cinema?
—Per exemple, ara hi ha molta por de filmar una escena de sexe. I hi ha controls sobre qui hi ha al plató, etc. Em sembla molt bé, si són persones imprescindibles i sobretot si als actors els importa, però m’he passat la vida reclamant escenes sexuals autèntiques. N’estic fart, d’aquestes en què la gent surt del llit amb el llençolet posat i ja porta els calçotets. Qui acaba de fer sexe i s’aixeca del llit en calçotets per anar al lavabo? És ridícul… No demano que tots els actors tinguin sexe de veritat ni parlo de pornografia. Però si ells hi estan d’acord i volen fer l’escena, que la facin. Ara no es podrà fer…

—Precisament, assegurar-se que tothom està còmode i que hi ha consentiment en tot allò que es fa també facilitarà que es filmin nus i escenes de sexe versemblants amb llibertat.
—Jo vaig arribant a les meves conclusions, però estic en progrés mental permanent, evolucionant i trobant la manera d’expressar-me. No callaré per esperar el moment en què cregui que he arribat a la conclusió definitiva, perquè llavors no diré res la resta de la vida. En aquests moments penso això. I crec que s’aprofita la por a la llibertat d’expressió per restringir-la.

—Dieu que us caracteritzeu per portar la contrària. Alguna vegada heu hagut de passar per l’adreçador?
—No, perquè un programa de nit i cap de setmana no se l’escolten gaire. He conegut gent que ha cregut en la necessitat de fer coses. Es va crear Catalunya Cultura, que va durar el que va durar. No es va dirigir bé i era políticament molt dirigit. I cal dir que fem manifestacions per moltes coses, però ni una de sola a favor de la cultura. Si es carreguen un programa, el món de la cultura no mou ni un dit. I fas una emissora que es diu Catalunya Cultura, però la gent no se l’escolta. Hem de fer un mea culpa.

—Això també passa al cinema català?
—Absolutament, és incomprensible. La música o el teatre en català tenen seguidors i em sorprèn que la gent que escolta música o la ràdio, va al teatre i va als concerts en català, no li importi el cinema en català. Té una desconfiança endèmica. Probablement, hi va haver una època en què era decebedor, però ja fa molts anys que no.

—Joel Joan diu que el cinema en català fa films d’autor que guanyen premis a festivals, i que això està molt bé, però que s’ha oblidat d’entretenir el públic, que hi compta poc i que necessita diversificar els continguts. Què en penseu?
—Crec que ens falta molta cosa. L’actual generació de directores de talent extraordinari, la vaig detectar fa vuit anys. He fet programes sobre les dones del cinema català i tant com he pogut en aquest sentit. Estic molt content dels resultats, però fa un parell d’anys que els dic que han d’obrir una mica els ulls al món, totes expliquen la seva anècdota personal.

—Darrerament, també hi ha hagut molta autoficció feta per dones en el món literari.
—I està molt bé, però el món no s’acaba amb la teva experiència d’adolescència, del poble de vacances o del primer amor. Tot això ha d’existir i està bé perquè, a més, cada pel·lícula no deixa de ser un autoretrat, però també estaria bé que es fessin unes altres coses, elles i ells. Entenc que són molts centenars d’anys de retard i molt per compensar i trobar equilibris.

—Però l’autoficció femenina ve a ocupar un buit, especialment en el cinema: sempre ens havien explicat les coses ells, amb la seva perspectiva i, a vegades, directament, deixant d’explicar certes històries. Potser hem tingut necessitat d’autoexplicar-nos perquè ningú no ens havia explicat, o no ens havia explicat bé.
—Tota la raó, i hi ha molta feina a fer. Al final, aquest grup de directores només té vuit anys o deu. Però no podem esperar un segle que la cosa s’equilibri i pugueu explicar unes altres coses. No cometeu l’error de reduir el món. També hi ha directors que han vist la vida amb ulls de dona i ho han fet bé. I m’agradaria que no es cometés el mateix vici a la inversa i alguna directora mirés el món de l’home bé, que en algun cas ja passa. Però, vaja, estic encantat amb aquest moviment de directores. I si una fa una pel·lícula que no li surt bé tampoc no deixarem de dir-ho, seria una limitació.