Àlex Arenas: ‘Si Madrid no pren accions ens enfrontem al confinament de tot l’estat espanyol’

El catedràtic de física de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Àlex Arenas és una de les veus científiques que ha adquirit popularitat durant la pandèmia. No tan sols per la seva activitat científica –elaborant prediccions del perill de nous casos de contagi del nou coronavirus–, sinó llançant advertiments sobre l’evolució que té la pandèmia i les mesures que es prenen. ‘Aquesta tasca és un deure social. Si hi ha gent que té el coneixement, s’ha de difondre’, diu abans de començar l’entrevista. Amb ell repassem l’estat de l’epidèmia i totes les accions que es prenen i no es prenen per fer-hi front.

—Estic confós. Ja som en la segona onada o no encara?
—Entenc la pregunta perquè a vegades costa de definir què és una onada. Sí, som en una segona onada perquè l’afectació de la covid-19 a tot el país ara és molt pronunciada. De fet, l’estat espanyol és, de llarg, el pitjor d’Europa. Els altres van entrant en la segona onada, el problema és que l’estat espanyol entra a la segona onada més ràpidament i més desprotegit, cosa que ens fa més vulnerables. I ara hem d’intentar arreglar casa nostra perquè allò que facin a la resta d’Europa tindrà repercussions, però t’asseguro que els països prendran mesures immediates. I això ja passa. Suècia estudia de fer confinaments domiciliaris de dues i tres setmanes. Parlem del país on tothom deia que no es prenien mesures i tot anava bé. I Israel ja ho ha fet. Tots els països quan arribin a un cert punt ho valoraran perquè si no rebentes el sistema sanitari. Aquesta idea que hi ha un fre de mà i que el fre de mà és tancar-ho tot quan el sistema sigui a punt de petar, és erroni. Hem d’intentar de no arribar a aquest punt i per no arribar-hi hem de fer accions contundents a temps, quan toquen, quan veus que la cosa comença a anar malament, no quan la cosa ja va malament. Aquest és el gran error.

—Per exemple, Madrid?
—Per exemple, Madrid. Madrid actua ara amb unes mesures que s’havien d’haver pres fa dotze dies. Llavors què passa? Que aquestes mesures ja no són suficients amb la incidència que tens ara per a aturar-ho. Ara calen mesures més contundents. Madrid s’ha de confinar sencera perimetralment, tal com demana el Ministeri de Sanitat. És que és obvi. Que el ministre de Sanitat digui a la presidenta que ‘ha de confinar la ciutat de Madrid sencera’, no és cap broma. Ara, jo no entenc que una persona com la presidenta de la Comunitat de Madrid i que té aquesta responsabilitat no s’adona de l’error monumental i les morts que pot implicar no confinar Madrid. Ens trobem en aquesta situació, situacions absurdes en què anar tard en totes aquestes mesures té unes implicacions brutals.

—Quina incidència pot tenir a la resta de l’estat espanyol si no es tallen comunicacions?
—El focus de Madrid ens afecta tant o més que qualsevol regió adjacent. Per la comunicació tan important que té Madrid amb la resta de l’estat. És qüestió de quatre setmanes que la incidència de Madrid es propagui a tota la resta del territori. És a dir, que si no es fa res en quatre setmanes passarà que tota la població comunicada amb Madrid portarà la infecció cap al seu territori. No ha pas de ser un madrileny anant a Barcelona. Pot ser algú de Barcelona que va a Madrid i torna, però torna infectat. Recordem a l’estiu, quan Anglaterra i Alemanya van recomanar als seus ciutadans que no viatgessin a certes regions d’Espanya? Doncs som a la mateixa situació. Si això no ho entenem i no ho apliquem dins del país, estem perduts. Madrid és el hub de comunicació de tot Espanya i això vol dir milers de persones anant i tornat de Madrid en una zona on la infecció és altíssima.

—I si Madrid no es confina, quines mesures ens esperen?
—Si Madrid no pren accions ens enfrontem al confinament de tot l’estat, com vàrem fer el març. És això, que preocupa. Aquí és on no volem arribar. Si no volem arribar-hi, cadascú ha de fer tant com sigui necessari al seu territori. Madrid fa setmanes que s’ha adormit, ara tindrem un problema gros. L’estat espanyol va passar l’estat d’alarma a les comunitats. Entenc que ara el govern espanyol haurà de mirar d’aplicar aquest estat d’alarma a Madrid. Però com que no serà possible si no es modifica la regla del joc, això pot acabar repercutint en un confinament a tot l’estat. Quan hi ha comunitats que fan uns esforços brutals per aconseguir de mantenir la incidència.

—A Catalunya el confinament o la reducció de la mobilitat són mesures que encara no són sobre la taula, entenc.
—No, no. A Catalunya encara, per sort, ho tenim lluny. Però hem de fer unes altres accions perquè això no es propagui.

—Com ara quines?
—La proposta més evident que veig ara mateix és que tota l’ESO i tot el batxillerat es faci per internet. Les cadenes de transmissió entre el jovent són molt altes, i els instituts els hem oberts d’una manera descontrolada, sense mirar la incidència que hi havia i pensant només en les mesures anteriors. Pensem que Educació és l’empresa més gran del país, amb 1.800.000 persones que hi tenen relació. Aleshores, demanem teletreball a totes les empreses que poden, i en la més gran del país no hem pensat que una manera de guanyar espais per a mantenir la distància en els grups d’infantil i primària, seria utilitzant els instituts i que els alumnes de secundària facin educació en línia. Amb l’objectiu de reduir la interacció social i la mobilitat, ho necessitem. Si no, si ho deixem estar, el confinament serà necessari d’aquí a menys d’un mes. Mirar d’evitar aquesta catàstrofe depèn de tots, i hem de prendre accions que siguin factibles. I aquesta n’és una.

—I quines més, al marge de la reducció de reunions a sis persones?
—Doncs individualment no podem aplicar res més perquè la reducció a sis persones és una reducció important. Cal que la societat compleixi aquesta normativa, que s’ho prengui seriosament, que tinguem una societat educada que pensa que això és cosa de tots. L’aplicació Radar Covid ja hauria de ser operativa a Catalunya, quan sabem que multiplica per dos o per tres el nombre de contactes que es poden detectar en el rastreig. Per tant, tindríem una capacitat molt més elevada per rastrejar contactes. Sobre les proves ràpides, sé que Salut hi treballa, però això s’ha d’activar. També s’han de fer proves en massa com fa el doctor Argimon en moltes localitats de manera permanent i hem d’invertir més en el sistema sanitari per intentar de descol·lapsar els CAP, que ara mateix es troben  al límit, per no dir desbordats. Afortunadament, als hospitals encara no ens ha arribat, però a poc a poc les taxes d’incidència van pujant. En una epidèmia mai no es poden prendre mesures de risc i relaxació quan tens una incidència i una R més gran d’1.

—A quina mesura us referiu, concretament?
—En la reducció de la quarantena de catorze dies a deu. No toca. És una mesura de risc en què sabem que hi pot haver entre un 1% i un 5% de persones que després de deu dies d’aïllament encara encomanin la malaltia.

—Argimon va assenyalar que la mesura serviria per millorar el compliment de les quarantenes.
—Però això no ho sabem, no en tenim constància. Jo crec que abans s’hauria de fer una prova pilot i intentar de veure si la persona que deixem sortir de l’aïllament té una PCR negativa o positiva. Si tu em dónes aquesta estadística amb unes mil persones i a més fem un seguiment telefònic sobre si es fan o no les quarantenes, doncs estarem en disposició de dir a quin risc sotmetem el sistema i quin guany n’obtenim. I així podries establir la mesura. Però aquestes mesures mai no es prenen enmig de la crisi. Quan vas de baixada et pots permetre el ‘luxe’ de reduir una mesura o relaxar-la. Però quan vas en pujada no, mai. És posar llenya al foc, perquè saps que l’atiarà.

—La segona quinzena de setembre s’ha fet evident la tendència a l’alça i s’ha tornat a superar el 200 en el risc de rebrot. És la conseqüència directa de la tornada a la feina i a les escoles, o hi ha més factors?
—No, aquest augment es deu directament a un augment de mobilitat. Tots hem tornat a treballar i a les escoles. Aquesta mobilitat fa que el virus es mogui amb nosaltres, i com més ens movem, a més llocs arriba el virus. Quan infectem aquestes regions, cada vegada és més difícil de controlar la cadena de contactes. Doncs bé, així que perdem aquestes dades de contactes, el virus campa lliurement, perquè hi ha persones infectades que no som capaces de detectar i van infectant més població. Llavors, recuperar la mobilitat laboral, ja sabíem que faria créixer la incidència i obrir les escoles i mobilitzar 1,8 milions de persones, també. Això s’havia d’haver fet de forma mil·limètrica, sabíem on podíem obrir, on no tindríem problemes i com s’havia d’obrir. No ho dic jo, hi ha informes de Harvard que et poden dir quan i com s’ha d’obrir. Tot això no s’ha respectat. S’han aplicat les mesures de control dins les institucions, val a dir, amb molt d’esforç dels professors i els professionals que es dediquen a l’ensenyament, perquè no han tingut pas una ajuda especial de les autoritats, perquè l’únic requisit era que havien d’obrir. Així no es fan les coses, sobretot en la situació en què ens trobàvem.

—Quines regions de Catalunya us preocupen més?
—Per incidència hem vist que Cerdanya i Manlleu han arribat a uns nivells estratosfèrics, però també és cert que parlem de poblacions que no tenen una mobilitat extremada; són en regions relacionades a una mena d’activitat concreta, com pot ser els serveis. A mi em preocupa i em preocuparà sempre Barcelona. El problema sempre el tindrem a Barcelona. És el nostre hub, i el que passa allà afecta tot Catalunya. El problema és que aplicar mesures a Barcelona és tan complicat com aplicar-les a Madrid. És una ciutat on si tu observes una incidència fora de llindar a l’Hospitalet de Llobregat, és molt difícil de confinar-lo, perquè l’Hospitalet és part de Barcelona. Hi ha trens, metros, autobusos i una mobilitat compartida. Nosaltres sempre hem de tenir els ulls posats sobre Barcelona i l’àrea metropolitana. És el nostre cavall de batalla.

—I especialment a les zones més vulnerables. Perquè arreu la incidència és més alta com més persones hi viuen per metre quadrat, i aquestes zones sempre són les que tenen una renda per capita pitjor.
—Sí, i ho sabem. Amb aquesta pandèmia al final haurem de concloure que l’única manera de protegir-nos tots és protegint els més vulnerables. Fins que no aconseguim de protegir aquestes persones no tindrem res a fer. La covid és un mirall que ens ha ensenyat les nostres vergonyes com a societat; les vergonyes del que fan amb els avis a les residències; les vergonyes del nostre sistema sanitari; les vergonyes del nostre sistema educatiu; i sobretot, les vergonyes del nostre desequilibri social. Sí, les zones més poblades són les més afectades; no poden fer els aïllaments perquè si no treballen no guanyen diners per a sobreviure; que viuen en pocs metres quadrats, molta gent i a vegades amb poca higiene. Tota aquesta gent és la part més vulnerable a la covid-19. Necessitem un canvi de mentalitat i de sistema si volem sortir-ne.

—Ara baixa la temperatura. Tan important és el canvi d’estació? A Alemanya hi fa més fred i hi farà més fred que aquí, però estan molt millor.
—No té res a veure, no s’ha comprovat de cap manera que l’estacionalitat tingui res a veure amb el virus. L’única cosa que sabem és que a l’estiu tens una activitat que és bàsicament d’exteriors, i com que aquesta malaltia es propaga per aerosols, és a dir, per l’aire, quan és en un lloc obert, ventilat, la probabilitat de propagació és vint vegades inferior que la mateixa activitat feta a l’interior. Per tant, quan passem als interiors, la probabilitat de contagi és molt més alta. Per això s’han d’habilitar sistemes de ventilació natural o posar sistemes de filtratge d’aire amb filtres HEPA o MERV-13 que puguin controlar el virus en aquestes sales i llocs tancats on fem vida. Això no s’ha fet i, per tant, així que tornem tots a la nostra activitat laboral en llocs diferents, tenim allò que és inevitable. Alemanya, en canvi, mentre tenia taxes baixes, ha fet moltíssimes més PCR que nosaltres i ha satisfet moltíssim més els aïllaments que no pas nosaltres. Per tant, els deures que havíem de fer a l’estiu, ells els han fet.

—Segons això que expliqueu, no s’hauria de limitar l’activitat presencial en les empreses on es pugui fer teletreball? O vaig molt enllà?
—Em sembla molt raonable, però som a anys lluny de pensar coses que puguin tenir una definició tan fina com aquesta. A mi ja m’agradaria tenir una incidència de 50 per cada 100.000 habitants i poder determinar d’una manera molt precisa quines activitats es poden fer amb més seguretat i quines amb menys.