Alejandro Fernández: “No volem suspendre les autonomies, perquè donen equilibri a Espanya”

Alejandro Fernández, candidat del Partit Popular a les eleccions del 12 de maig, visita per primera vegada la redacció del diari al Raval de Barcelona. Arriba acompanyat d’escorta, cap de gabinet i cap de premsa, i content de com li va la campanya electoral. Durant l’entrevista, el senyor Fernández demostra les seves formes educades i el seu fons dur, cosa que és molt més agraïda que la contrària (formes dures i fons tou), tan habitual en uns altres candidats. Ataca l’amnistia, que considera immoral, creu que Vox és un partit d’extrema dreta i alhora n’acceptaria els vots per ser investit, no pren partit per Ruben Wagensberg, el diputat d’ERC ara a Suïssa que és investigat per terrorisme; diu que Catalunya, les Illes i el País Valencià són mal finançats i ens deixa la impressió que ha destil·lat en la campanya: el PP ataca Illa per robar-li vots, però l’endemà del 12-M, el PP i el PSOE poden pactar igual que a Barcelona. Ha estat mitja hora justa en un diari que diu que llegeix, a vegades “esgarrifant-se”, a vegades agraït.

—Per què voleu ser president de la Generalitat?
—Perquè estic absolutament convençut que encapçalo el millor equip i el millor projecte per a Catalunya. I que els valors que defensa el meu partit s’ajusten molt al que històricament s’havia identificat com la feina ben feta a Catalunya: iniciativa lliure, col·laboració público-privada, emprenedoria, cultura de l’esforç. Això és el que necessita Catalunya. Massa anys de quissoflautisme contemplatiu.

—La mesura estrella del vostre programa és la construcció de milers de pisos? O quina?
—Si n’hagués de triar una, per l’impacte que té, és la supressió de l’impost de successions i de patrimoni.

—Per què ho voleu suprimir? Afecta molt poca gent.
—Precisament perquè afecta poca gent és un impost que no té unes conseqüències, el de patrimoni i el de successions. Per mi són exemples de doble imposició. I això és immoral. Tu has de pagar impostos, naturalment, i has de mantenir una administració pública i uns serveis públics. Però que a més del fet tràgic de perdre els teus pares se’t cobri… Ho sento, però no. Perquè entre més coses la unitat familiar existeix i, per tant, des del punt de vista d’unitat familiar aquests immobles o béns han estat gravats impositivament més que de sobres. Passa exactament igual amb l’impost de patrimoni, perquè quan tens un patrimoni graves impostos per qualsevol cosa que fas i, per tant, tornar-ho a cobrar, per mi, és immoral.

—Comenteu aquesta frase: “El PP va fer batlle Collboni tot i els indults. El PP farà president Illa tot i l’amnistia.”
—Aquí hi ha una diferència substancial i es nota en el suport popular que han tingut. L’amnistia divideix molt la societat catalana. Segons el CEO, pràcticament 60-40. Els mateixos votants socialistes estan dividits a la meitat perquè l’amnistia té un component profundament corrupte del punt de vista moral, que és la idea que si tens la clau de la governabilitat d’un país pots aconseguir la impunitat dels teus delictes. L’indult és una figura diferent. Jo no estava d’acord amb aquells indults perquè considerava que donar un indult a qui diu que ho tornarà a fer no té gens de sentit. Però s’ha de dir que cap tribunal no ha assenyalat el contrari. És una prerrogativa que té el president del govern i, per tant, des d’aquest punt de vista, fins que no es demostri el contrari, són legals. L’amnistia, tal com ha estat plantejada, al meu entendre, és il·legal, però a més és immoral, i, per tant, la situació és radicalment diferent.

—Però fareu Illa president.
—No, no, jo li dic una cosa: crec que he demostrat ser capaç de mantenir la meva paraula. Vull un canvi a Catalunya. Els vots del Partit Popular no serviran perquè l’endemà Illa pacti, juntament amb el senyor Sánchez, Puigdemont o Aragonès, per continuar el procés. Això no passarà.

—Sí, però seguint aquesta campanya, vós obriu la porta a un pacte amb Illa precisament perquè no pacti amb Puigdemont.
—A veure, no és que pacti amb mi, o no. M’agradaria que la situació política catalana es desbloquegés i que, evidentment, s’obrís una nova etapa. Però no me’n refio, del senyor Illa. Si hem pogut aprendre una lliçó de Barcelona és que són gent que no compleix la seva paraula. Per tant, exigeixo fets, no paraules. I els fets significarien una cosa que, ara per ara, pel senyor Illa sembla inviable, que seria que Sánchez trenqués els seus acords amb Esquerra Republicana i amb Puigdemont.

—“Illa és educat, però no me’n fio”, això és una frase vostra.
—Ni una mala paraula ni una bona acció. Hauria de ser el seu lema electoral, que hauria de portar a les tanques. És la seva manera de fer. Les formes són impecables, però en el fons és, com a mínim, sibil·lí.

—Però, senyor Fernández, jo veig, fets i no paraules, que a Barcelona el PP i el PSOE han acabat posant-se d’acord. I això pot tornar a passar.
—Torno a insistir. Nosaltres vam complir el nostre compromís. Vam dir en el seu moment al senyor Collboni que si la senyora Ada Colau restava fora de l’equació i Esquerra Republicana restava fora de l’equació, estàvem disposats a donar-li suport. De fet, un dels errors greus que va cometre el senyor Trias va ser pactar amb Esquerra Republicana el dia abans. És clar, tu no pots demanar suport al Partit Popular i pactar amb Esquerra Republicana el dia anterior. És com si directament t’aixequessin la camisa. Després el senyor Collboni s’ha posat d’acord amb el Partit Popular. Però això no fa responsable qui és traït, sinó qui traeix. En conseqüència, com que hem après la lliçó, no acceptarem que ara passi exactament el mateix.

—Quines diferències hi ha, bàsiques, entre el PP i Vox?
—Moltíssimes. Primer de tot, que nosaltres som un partit indiscutiblement europeista. Som el Partit Popular Europeu, que és la fusió de les famílies liberal, conservadora i demòcrata-cristiana com a força política europea. Els pares d’Europa, Adenauer, Schuman, De Gasperi i Monnet, eren tots del PP. És evident que Vox té visions fins i tot flirtejos amb la idea de l’Spexit, com el Brexit a Espanya. La segona qüestió és que nosaltres amb totes les seves mancances, que les té, som autonomistes. Creiem que l’Espanya de les autonomies és millorable, però que representa els millors quaranta anys de la nostra història. No volem suspendre les autonomies, perquè considerem que és un sistema que dóna equilibri a Espanya. La tercera és que nosaltres volem una immigració controlada, sí, però no creiem en el principi de prioritat nacional en els ajuts socials. Perquè no pots donar un ajut social segons el lloc de naixement. És una autèntica barbaritat. Una persona que és fill de catalans, però resulta que va néixer a Moscou, aleshores no podria rebre ajuts socials perquè va néixer a Moscou? Com es calcula? Ja comences amb uns debats sobre cognoms i llocs de naixement que ens retrotrauen el pitjor de la història d’Europa. Per tant, amb això no estem d’acord.

—Frase: “Vox és extrema dreta.” Vós, què diríeu?
—Sempre he dit que sí. No sé per què després se n’avergonyeixen. Com és extrema dreta el Front Nacional i com és extrema dreta Salvini. Són partits polítics que, per cert, en alguns països europeus superen la dreta tradicional, les coses com siguin. En pots dir nacional-populista, també. És una definició potser més acurada. Jo la faig servir més sovint, però no crec que els hagi d’avergonyir perquè és la realitat.

—Us presenteu per ser president de Catalunya. Si necessitéssiu, o us calguessin, els vots de Vox per a ser investit, els acceptaríeu?
—I tant. No cal que fem el préssec. A veure, aquí tothom pot rebre els vots de tothom i l’únic que no té dret de rebre els vots de ningú sóc jo? Ja li dic jo que tota la resta, si han de rebre els vots d’Orriols, els rebran encantadíssims de la vida.

—Si em dieu que Vox és extrema dreta, no trobeu perillós d’acceptar-la?
—Crec en el pluralisme polític i li diré una cosa: les idees de la CUP em generen l’entusiasme indescriptible que vostè es pot imaginar. Però mai de la vida em passaria pel cap d’exigir un cordó sanitari per a la CUP. No hi pactaré mai, però mai els negaré el dret de participar en la política institucional si tenen el suport de la ciutadania. Crec que l’extrema esquerra i l’extrema dreta no fan per mi, però són formacions polítiques en un sistema de pluralisme polític. Mentre compleixin la llei en la seva acció política… La nostra és una democràcia que es diu no militant, és a dir, que no exigeix a les formacions polítiques l’adhesió ideològica a la constitució. L’únic que exigeix és compliment de la llei.

—Dins Vox hi ha franquistes, però dins la CUP no hi ha estalinistes.
—Això ho diu vostè. No tinc cap mena de dubte que marxistes-leninistes, sí. I Lenin no era un angelet, per l’amor de Déu.

—Hi ha diferències entre Lenin i Stalin. El dictador era Stalin.
—Lenin no era un dictador? Va protagonitzar una revolució criminal i ja em dirà si era dictador o no ho era. Va començar la dictadura del proletariat. Ell mateix la definia com una dictadura, com una violència. Si això no és un dictador ja m’explicarà vostè què és.

—No veieu més perillós Vox que la CUP?
—No, sincerament.

—Coneixeu Ruben Wagensberg? [Diputat d’ERC investigat per terrorisme que ha anat a Suïssa.]
—Sí.

—L’acusen de terrorisme.
—Això ho haurà de decidir un jutge.

—Però en aquests moments l’investiguen per terrorisme. Valoreu-m’ho.
—Respecte absolut a la decisió del jutge. Si és innocent, ja veurà com sortirà sense cap mena de problema.

—Creieu que és terrorista?
—Això ho haurà de decidir un jutge, li ho dic de debò. No sé a què es va dedicar durant els dies del Tsunami. Això ho haurà de determinar una investigació. No sé què va fer. El que sí que sé és que van passar coses molt greus. Van passar coses com ara que tres policies van haver de retirar-se, van ser a punt de morir, i avui estan discapacitats i no tenen possibilitat ni de moure’s. Van quedar paraplègics. Això va passar els dies del Tsunami. Per tant, jo sé això i més coses que van passar. Si això és terrorisme o no, no em correspon dir-ho.

—Pot ser que un d’aquests policies rebés l’impacte de foc amic?
—No sé si m’ha vist cara d’investigador privat, però no en tinc ni idea, de qüestions d’aquestes característiques. Però, vaja, això ho haurà de decidir una investigació policial, no jo.

—Fa un temps els independentistes deien que la justícia era corrupta i de part. Després, van dir-ho els Comuns. I aquesta setmana, podem afirmar o intuir que ho diu el PSOE mitjançant Pedro Sánchez. Com és que ho diu tanta gent?
—Perquè tenen un caràcter democràtic dubtós. Cada vegada que hi ha hagut una resolució judicial a favor seu jo l’he acatada. I ells resulta que només les accepten quan els van bé. És veritat que un jutge ha admès a tràmit una denúncia, però uns altres tribunals han descartat d’investigar la senyora Begoña Gómez. Aquestes no les critica. Només en critica una, la d’un jutge concret, que ha admès a tràmit una denúncia. Res més. Ni tan sols l’ha condemnada, simplement ha admès a tràmit una denúncia. Per tant, aquí el que hi ha és molt de sandinista psicològic que vol un sistema judicial a mida. És a dir, el senyor Sánchez el que ha dit és: “Jo sóc intocable, la meva dona és intocable i aquí qui ens critiqui o qui ens investigui que es prepari perquè la democràcia sóc jo.” Per tant, ho sento, però no m’hi trobaran.

—Senyor Fernández, no creieu que de totes les institucions de l’estat espanyol, la que necessita reformar-se és la judicial?
—Crec que qualsevol àmbit de gestió pública i de separació de poders i de reforç de la democràcia ha de ser correcte. Però també li dic que durant vint anys, en les anàlisis de The Economist, Espanya sempre ha estat a la franja alta de les democràcies plenes. Sempre per sobre de França. I ningú no dubta que França sigui una democràcia plena. Per tant, és veritat, surt per darrere potser de Suècia algunes vegades, per darrere d’alguns altres països. Molt per sobre d’Itàlia, històricament. Dir que Espanya no és una democràcia… Home, és millorable, com tot a la vida, però Espanya és en els estàndards de qualitat democràtica en qualsevol classificació del món.

—No us dic pas Espanya, sinó els òrgans judicials.
—Però és que a Espanya la qualitat democràtica es mesura també en la qualitat dels seus tres poders: executiu, legislatiu i judicial.

—El judicial ja va començar malament, i no ho arreglem, això.
—Crec que la qualitat, insisteixo, del sistema democràtic espanyol, amb les seves mancances, és a la franja alta de la Unió Europea.

—L’altre dia, a RAC 1, vau defensar la unitat de la llengua catalana.
—Això és una interpretació que fa vostè, una mica esbiaixada. Però l’hi explicaré, perquè sempre dic el que penso. Això m’ha comportat alguns problemes: no sóc lingüista, i per tant no estic en disposició de dir si una cosa és una llengua o no. El que vaig dir, i ho mantinc, és que quan parlo amb algú de les Balears o amb algú de la Comunitat Valenciana, i no parlem en castellà, ens entenem. Ell diu que això que parlem és valencià, i jo dic que és català. I, per tant, cadascú que en digui com vulgui. I ens entenem perfectament. En conseqüència, si ens entenem perfectament, jo no entraré en debats lingüístics perquè no els conec, ni entraré a dir si és una variant dialectal, o no ho és, d’on va sortir la primera obra en les respectives llengües, sobre si Ausiàs March no sé què, i Josep Pla no sé quants. Dic que ens entenem. Això és el que vaig dir i ho mantinc. Però no és la meva intenció pontificar sobre un tema que no és el meu i que desconec.

—Que li han picat el crostó, per això?
—No, no, perquè també li dic una cosa: no crec en el concepte de Països Catalans. No hi crec perquè considero que és un concepte identitari, que no és compartit per la immensa majoria d’alguns a qui hi volen incloure. Moltes vegades alguns es queixen d’un suposat imperialisme espanyol, per tant, no crec que nosaltres des d’aquí hàgim de traslladar una mena d’imperialisme semblant. Les nacions no es construeixen només amb la llengua. Es construeixen amb moltes més coses que fan que en una nació hi puguin conviure diverses llengües, diverses entitats. Això és l’Espanya que coneixem avui.

—Vós no creieu en els Països Catalans, però m’ha interessat que no us fa res dir que Catalunya, el País Valencià i les Illes són mal finançats.
—En dic Comunitat Valenciana. Sí, però no perquè comparteixin una identitat o una qüestió cultural, és per una raó d’un sistema de finançament que, per cert, van aprovar Esquerra Republicana, el Partit Socialista i Iniciativa per Catalunya dient que era el millor sistema de finançament del món mundial. I resulta que deixa en ordinalitat tres comunitats autònomes, que són les més mal finançades: les Illes Balears, la Comunitat Valenciana i després Catalunya. És veritat que Madrid també és en aquesta llista però també és veritat, això no es pot negar, que Madrid té uns determinats mecanismes. Igual que Barcelona. Jo sóc tarragoní i el centralisme de Madrid existeix, però el barceloní respecte de la resta de Catalunya és encara pitjor.

—El cas valencià m’interessa molt perquè Catalunya i les Illes són més rics i paguen més. Però és que el País Valencià és més pobre i paga més. Tesi: sabeu per què paga més?
—Per què?

—No per ric, sinó per no castellà.
—Crec que no. No puc compartir aquesta tesi, perquè he visitat molt la Comunitat Valenciana i això que no té aquesta vocació… té una relació estretíssima amb Madrid.

—Però històricament és l’Espanya no castellana. I és la que en surt perjudicada. I no per rica.
—Sincerament, aquest sistema de finançament el va dissenyar Esquerra Republicana, pregunti’ls-ho a ells i no a mi.

—Com és que aconseguiu el suport de l’Aleix Vidal-Quadras?
—Doncs perquè és amic meu de fa molt de temps. I perquè comparteixo tres o quatre idees fonamentals amb ell. La primera és que tots dos som liberals i entenem que les societats funcionen millor amb economia de lliure mercat, i sóc plenament conscient que sóc en un mitjà de comunicació en què la meva tesi no és majoritària, per dir-ho suaument. La segona és que no comparteixo el nacionalisme com a ideologia. I la tercera, comparteixo la ironia com a instrument polític. És més eficaç que la crispació i és el que he intentat fer. Sóc conscient que no tothom pensa igual.

—A Vidal-Quadras potser li va agradar la vostra frase: “Jo no accepto tuteles.” Potser s’hi va sentir reflectit?
—És possible perquè tots sabem què li va passar. [El PP va fer caure Vidal-Quadras després del pacte del Majestic.]

—En vós veig una certa crítica al PP de Madrid, que a vegades l’espifia a Catalunya.
—Crec que s’equivoca, però segurament en un sentit contrari del que vostè creu que s’equivoca. I m’explico: tinc la sensació, i aquí potser no es percep igual, que històricament a Madrid s’ha prioritzat l’entesa amb el nacionalisme català i no la construcció d’un projecte alternatiu al nacionalisme. I això té conseqüències. Una de les quals és la tutela. I l’altra, la incapacitat de la consolidació de projectes del PP de Catalunya al llarg de la història. Ho dic públicament: aquí hi ha coses que les hem de decidir nosaltres. Som un partit d’àmbit espanyol, ens sentim espanyols, però hi ha determinades qüestions que, qui les sap, som nosaltres.

—Sou un independentista dins el PP.
—No. Precisament, considero que el PP, si no té una veu sòlida, forta i amb personalitat pròpia a Catalunya, no podrà donar el servei que ha de donar a Espanya. Perquè un Partit Popular que sigui una mena de suma de confederacions de dretes autònomes a l’estil de la CEDA no funciona. Ha de ser un partit d’àmbit nacional, amb capacitat de presentar-se amb solidesa a qualsevol lloc de la geografia.

—L’última pregunta que faig sempre és la mateixa: voldríeu afegir res que no us hagi demanat?
—Sí, que us llegeixo, que alguns dies m’esgarrifo, i que uns altres dies agraeixo que, en alguns moments complicats que he tingut, heu estat amables en la línia editorial. Cosa que m’ha sorprès positivament.

—Aquest diari se sosté amb 20.000 socis. No som estatistes. Us convido fer-vos soci de VilaWeb.
—Ostres, potser em demana una cosa massa… Però deixi’m que ho reflexioni, perquè és una decisió estratègica que pot afectar-ho tot plegat.

Alejandro Fernández, en quinze respostes breus

—Quins són els tres principals problemes que té el país?
—Ara mateix, la possibilitat de talls de subministrament massius d’aigua, la inseguretat ciutadana i la inestabilitat política derivada del fet que el processisme no s’acaba mai.

—Quin president de la Generalitat ho ha fet més bé?
—Tarradellas.

—Heu votat sempre el mateix partit?
—Sempre.

—Nom de la persona que us va fer entrar en política?
—Servidor, perquè no m’hi va fer entrar ningú, va ser una vocació personal.

—En quina ciutat dels altres Països Catalans us agradaria viure?
—Viure, a la Garrotxa, en general, com a comarca.

—Un consell per a algú a qui s’acaba el contracte de lloguer i que cerca habitatge?
—Que voti el Partit Popular perquè tindrà ajudes directament i l’exempció de l’aval de la fiança, que és una de les barreres d’entrada més importants per al mercat de lloguer.

—Què feu quan us trobeu un sense-sostre?
—Miri, la immensa majoria de les vegades, com que era regidor, trucar als Serveis Socials.

—La darrera vegada que vau plorar?
—Segurament he tornat a plorar alguna vegada més, però recordo amb molta intensitat la mort del meu pare, ara fa quatre anys.

—De què teniu por?
—Que passi alguna cosa a les meves filles.

—Què us relaxa?
—La música en general.

—Porteu efectiu?
—Sí.

—Les millors vacances de la vostra vida?
—Unes a Astúries amb una colla d’amics que van ser absolutament esbojarrades.

—Quin és el vostre restaurant preferit?
—L’Eulàlia de Tarragona i la Parrera, a Niembro (Astúries).

—Alguna cosa que us hagi fet enfadar darrerament i que es pugui explicar?
—Un canvi d’agenda a la meva campanya que no vaig entendre i que em causava un terratrèmol d’horaris, però va ser una cosa anecdòtica.