Aleix Sarri: “La independència, malgrat la repressió, no ha estat mai tan barata com avui”

Aleix Sarri ha coordinat la ponència política que Junts per Catalunya va aprovar el cap de setmana passat en el congrés de la Farga de l’Hospitalet de Llobregat. En aquesta entrevista aprofundeix sobretot en les conseqüències que poden tenir sobre el govern i el futur de Junts els postulats que van acordar al congrés. Però abans d’entrar-hi parla de les acusacions a Francesc de Dalmases d’haver intimidat una periodista del programa FAQS de TV3. Sarri és secretari de política internacional en l’executiva de Junts, i director de l’oficina dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Respon a les preguntes de VilaWeb a la seu dels eurodiputats, al Born.

—Què penseu del cas Dalmases?
—És obvi que la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa són drets fonamentals en la nostra societat, en els quals es basa el nostre sistema democràtic. I, per tant, hem de ser sempre molt curosos amb les nostres relacions amb la premsa. Dit això, Francesc de Dalmases s’ha disculpat i ell mateix ha demanat no tan sols de deixar de ser portaveu de la comissió de la CCMA sinó, a més, que li obrin un expedient informatiu perquè puguem investigar, mitjançant els canals interns del partit, què va passar exactament i si cal prendre mesures subsegüents. En tot cas, ara això serà canalitzat internament pel partit i veurem què passa.

—Amb això n’hi ha prou? Hi ha partits que demanen més mesures, com ara avaluar si va vulnerar el codi de conducta del parlament.
—No conec els fets. No els he vistos i no he tingut accés a totes les informacions que són necessàries per a poder fer un judici com aquest. Ara hi haurà un expedient informatiu. Es podrà fer una investigació a fons sobre què ha passat i en quins termes, què signifiquen, i es tindrà en compte no tan sols el codi ètic del parlament, sinó el codi ètic del partit. I, si escau, es prendran les mesures necessàries. Per a Junts, és important la llibertat de premsa i respectar els drets fonamentals.

—Hi pot tenir també alguna responsabilitat Laura Borràs? També hi era quan van passar els fets.
—La situació de tensió es va produir entre Francesc de Dalmases i una periodista del FAQS, i entenc que en aquests termes s’ha de vehicular dins del partit i s’ha d’avaluar la situació.

—En la ponència política aprovada al congrés, marqueu un “punt d’inflexió” a partir de l’1-O vinent. Què ha de passar?
—Fa cinc anys que intentem dialogar, que patim repressió, i no hi ha hagut cap resultat tangible per a avançar cap a l’autodeterminació mitjançant el diàleg amb l’estat. Per tant, l’única acció, del punt de vista de Junts per Catalunya, és preparar-nos per fer possible més tard o més d’hora un aixecament de la declaració unilateral d’independència. Això no vol dir que ho situem d’aquí a sis mesos, ni d’aquí a nou, ni d’aquí a un any, però sí que hem de posar totes les energies en això. Hem de començar a tenir un pla conjunt de tot l’independentisme sobre com avançar-hi, sobre quin camí hem de seguir per arribar-hi. És en aquest sentit que veiem que cal que hi hagi un punt d’inflexió. Els darrers cinc anys hi ha hagut una aplicació unilateral d’una estratègia determinada i ara comença a ser hora que hi hagi un full de ruta conjunt que ens permeti d’acabar allò que vam començar l’octubre del 2017.

—Per què no hi poseu terminis?
—Creiem que és important que hi arribem, que allò que és important és el camí. I sobretot, ara mateix, que siguem capaços d’utilitzar tot el nostre poder institucional per preparar el país per a fer efectiva aquesta declaració d’independència. Abans han de passar un seguit de coses: una mobilització permanent, una entesa majoritària entre totes les parts de l’independentisme que el diàleg amb l’estat ja no té sentit, una majoria absoluta independentista al parlament disposada a activar la declaració d’independència, la tasca d’internacionalització que fa l’exili i el govern ha d’anar tan lluny com sigui possible… Hi ha uns factors materials i objectius que ens han de permetre d’estar més preparats. Si posem un termini i no es compleix, causarem desencís i una sensació d’irrealitat que només pot anar en contra del moviment independentista. El nostre compromís ha de ser fer-ho en el mínim temps possible. L’etapa de diàleg amb l’estat la considerem acabada. Encara més, creiem que la taula de diàleg es pot considerar perjudicial per al moviment independentista.

—Per què?
—Perquè envia el senyal contrari al que hauria d’enviar. Internament desmobilitza. Perquè fins a l’1-O els fets demostren que l’única manera era fer un referèndum unilateral. Tan o tan poc unilateral com el del Quebec, d’altra banda. L’1-O funciona perquè els ciutadans saben que el referèndum depèn d’ells. És una empresa conjunta entre el govern i la classe política, les entitats i la gent. Amb la taula de diàleg el missatge que s’envia és: no us preocupeu, que ara ho solucionarem els polítics. De facto, desmobilitza el teu moviment. I, internacionalment, hi ha molts problemes a Europa, i els nostres socis europeus i la gent preocupada per allò que passa a Catalunya no veuen res més que fotografies del govern català amb l’espanyol. I la fotografia és tan poderosa que d’alguna manera tapa el subtext i envia el fals senyal que això ja és en via de solució. Restes incentius als teus potencials aliats a l’estranger perquè t’ajudin. Els dius que ja intentes de solucionar-ho per la via interna. I no calen mediadors internacionals, no calen veus que demanin l’autodeterminació. Silencia la nostra causa. Fa més difícil d’explicar que el PSOE, des del govern, actua com el PP. També va en contra dels nostres interessos judicials. Dijous l’advocat general del TJUE diu que l’extradició o no dels exiliats catalans depèn d’avaluar si a Espanya hi ha una violació sistemàtica de drets fonamentals. I divendres hi ha una fotografia entre el president Pedro Sánchez i Pere Aragonès. La sensació que pot tenir un jutge europeu, o un advocat general, o un polític, és que les relacions són bones i que no hi ha un dèficit general de l’estat de dret espanyol. I la cosa pitjor és que no és cert. L’endemà tenim la taula de diàleg autèntica, entre el PSOE i el PP, per a reformar les euroordres per a fer més fàcil que els exiliats siguin extradits i empresonats. Diuen: “Puigdemont a la presó”.

—La setmana vinent es reunirà la taula de diàleg i potser hi haurà més reunions abans d’acabar-se l’any. Es fa més difícil la convivència amb ERC al govern?
—La pregunta és per què Junts no va poder participar en la taula de diàleg de fa nou mesos. En tot cas, a Junts enteníem que si hi havia un acord del parlament sobre la taula s’havia de respectar. Discrepem profundament de l’estratègia de treure l’autodeterminació de la taula i que només es parli de desjudicialitzar. No vam fer l’1-O per combatre la repressió que originaria l’1-O. Vam fer l’1-O per fer la independència.

—En la taula de diàleg es negocien coses que no s’expliciten?
—Qualsevol cosa que digués serien especulacions i no tenen cap valor. Crec que la taula de diàleg s’ha transformat en un instrument per a visualitzar el pacte que tenen el PSOE i ERC. Si estabilitzes aquells que reprimeixen potser dónes la sensació que no et reprimeixen. I això és un missatge nefast. Perquè la realitat que sabem és que el Catalangate va començar amb el govern del PP i ha continuat amb del PSOE. I no hi ha hagut cap comissió d’investigació; ni responsabilitats, pràcticament. Encara més, s’ha justificat. S’ha dit que era legal. Si s’han pogut investigar els independentistes “legalment”, què ens diu això sobre la legalitat espanyola? És una legalitat que respecta els drets humans, els drets fonamentals? O és una legalitat autoritària? I si ho és, quin valor té que sigui legal? Ens podem imaginar que sigui legal espiar rivals polítics en altres països d’Europa? És molt improbable, perquè tenen una estructura político-judicial d’estat molt més democràtica. És importantíssim explicar que, a l’estat espanyol, l’aparell del franquisme va continuar en una democràcia electoral. Lesmes deia: l’estat de dret a Espanya es fonamenta en la unitat de l’estat. Això vol dir que els nostres drets fonamentals valen menys que la unitat d’Espanya i, per tant, aquesta legalitat és autoritària.

—El punt d’inflexió a partir de l’1-O i la taula de diàleg es contradiuen. Insisteixo: no es complica la convivència amb ERC al govern?
—Tenim la voluntat de ser capaços de trobar un full de ruta conjunt, de ser capaços de posar tot el poder institucional de l’independentisme a favor de la causa de la independència.

—Però això fa temps que s’intenta…
—Però per això diem que l’1-O és un punt d’inflexió. Tenim la voluntat d’arribar a acords estratègics amb ERC i amb la resta de l’independentisme, perquè creiem que és fonamental. S’ha d’arribar als acords i després s’han de respectar. A la ponència parlem del balanç de l’acord de govern que es fa. I si es fa és evident que també és perquè hi ha la sospita que bona part de l’acord amb ERC no es compleix. Volem que aquests acords es compleixin: parlava de la taula de diàleg però també de preparar un embat democràtic. És a dir, de preparar la possibilitat d’aixecar la declaració de la independència. Ningú no diu que hagi de passar demà, però aquest és el repte més gran que tenim com a poble i no és una cosa que es pugui improvisar. Cal treballar-hi en totes les institucions on governi l’independentisme i veure què pot fer cadascú. Hem de preparar les coses. Tenim una responsabilitat històrica com a moviment independentista.

—Tampoc no fixeu cap termini per a la consulta sobre mantenir-se al govern o no.
—La consulta és inconcreta perquè fem un esforç d’intentar arribar a un full de ruta conjunt. No podem posar data a una consulta potencialment per a sortir del govern sense haver fet aquest esforç. Ara hi ha una nova direcció a Junts. Tenen el full de ruta per a intentar que l’independentisme es comenci a preparar per fer la independència. És obvi que tenim aquesta possibilitat i que l’hem posada sobre la taula. Entenem que la nostra presència a les institucions va íntimament lligada a fer que el país avanci cap a fer possible la independència. Perquè Junts s’ha creat per això. Posa la vigència del mandat de l’1-O al cor del seu corpus ideològic i polític. La nostra voluntat és que, com a moviment, no només nosaltres, avancem cap aquí, i en això treballarem.

—La ponència, quan parla de la consulta, també fa referència a prendre “altres tipus d’iniciatives adequades a la situació”. Quines poden ser?
—Entenc que una pot ser reformular l’acord… Però, en qualsevol cas, ja hi arribarem. És un text que obre la porta a opcions diverses. No ens tanquem cap porta, però tampoc no ens obliguem a cap de les opcions. Això és la mostra d’un partit que sap què vol aconseguir i que està disposat a asseure’s amb la resta de l’independentisme per veure quin és el millor camí que podem trobar entre tots.

—Considereu el mandat de l’1-O com un mandat vigent i que no està a disposició dels partits. Sou gairebé els únics que ho defenseu.
—Considerem que el Primer d’Octubre es va expressar la voluntat popular del poble de Catalunya i que es va expressar en un sentit positiu que Catalunya esdevingui un país independent. Per això considerem que cap partit no pot qüestionar aquest mandat, perquè cap de nosaltres no pot canviar allò que el poble de Catalunya ha decidit a les urnes. És per això que no parlem d’un segon referèndum, o unes plebiscitàries, o altres formes en què algú altre pot pensar. Parlem d’activar la declaració d’independència. Tret que hi hagi un referèndum pactat, que tindria un seguit de garanties internacionals. Tots sabem que això és altament improbable.

—Dieu que qui ha de prendre la decisió d’aixecar la declaració ha de ser una assemblea de càrrecs electes. Per què no el parlament?
—Diem que el parlament ha de ratificar-ho. Ho plantegem així perquè una declaració d’independència implica el control del territori i, per tant, un esforç polític encara molt més gran que l’1-O. Per tant, també requereix tot de quadres polítics del territori, no solament del parlament. La decisió, que és molt seriosa, ha de ser presa pel conjunt del moviment independentista. No sols expressada al parlament, sinó a les institucions, i a les institucions republicanes (fem un reconeixement molt explícit al Consell per la República), i hi ha d’haver les entitats independentistes. La decisió ha de ser col·lectiva. Si quan arribi el dia ho hem de fer d’una altra manera, parlem-ne. Però aquesta és la manera que nosaltres creiem que s’ha de fer.

—Sobre la confrontació, heu aprovat que no sou partidaris del risc gratuït i que tan sols té sentit desobeir si forma part d’una campanya global. No n’hi ha d’haver si no és acordada amb els altres partits?
—No és ben bé això. La desobediència civil i institucional acaben essent decisions individuals basades en estratègies col·lectives i idees de fons que tots compartim. En cap cas no concebem que no es pugui desobeir. Seria un contrasentit. Entenem que la legalitat espanyola, tal com s’aplica a Catalunya, té un vessant autoritari clar, pràcticament anticatalà. La degradació que viuen les nostres institucions a causa d’aquesta interpretació és gravíssima i, per tant, sempre serem al darrere dels qui decideixin de plantar-hi cara. Per a nosaltres la política de represaliats és molt important.

—No s’ha tingut prou cura dels represaliats fins ara?
—És difícil de dir, però el que és segur és que ho podem fer millor encara. Podem assegurar-nos, cas per cas, que si et condemnen per haver defensat els drets legítims del poble de Catalunya seràs cobert durant el temps que duri aquesta condemna. Proposem una xarxa protectora. Hem de veure fins on pot arribar el partit, en el cas que la persona militi a JxCat. Però proposem, com una de les mesures postcongrés, que parlem amb la resta de l’independentisme sobre com assegurem que tots els represaliats tinguin una xarxa protectora, que ningú no se senti sol.

—Tampoc els qui no militen a cap partit?
—Exactament. La proposta és que en parlem amb la resta de partits. No sé si ha de ser una entitat o una evolució de la xarxa de solidaritat. No he estat en les converses del passat. Però aquesta ponència diu que, com a moviment nacional, ens hem de protegir els uns als altres. Cada persona que lluita per la causa de la llibertat de Catalunya ha de saber que té tot el moviment al darrere.

—Sobre els membres de JxCat, parleu de sostenir les obligacions econòmiques personals dels inhabilitats. Els assegurareu un sou?
—Podria ser una fórmula, però també hem de veure fins on podem arribar. La voluntat no és tant d’oferir un sou com que tu sàpigues que tens un partit al darrere. Que si tu has estat part d’una mesa que ha tramitat una moció sobre la monarquia i ets condemnat, que sàpigues que ajudar-te és dins el corpus més bàsic i fonamental de JxCat. I fer-nos entendre a nosaltres mateixos que al final no podem evitar la repressió per a arribar a la independència. El fet de tenir represaliats vol dir que lluitem per assolir l’objectiu pel qual vam néixer.

—La por de dirigents de perdre el càrrec ha condicionat l’acció política?
—Vivim una etapa en què el factor més important que ha viscut la classe política catalana és la repressió de l’estat. Hi ha gent que s’hi confronta. Hi ha gent que se n’aparta. Hi ha gent que la intenta evitar mentre sigui evitable. És normal i humà. El fet important és que l’estratègia de fons sigui de no-cooperació, de confrontació. Després, ja veurem en cada cas fins on podem arribar. Cadascú se sap els límits. Però és obvi també que l’única manera d’assolir la independència, quan arribi el moment, és confrontar-nos amb l’estat.

—Pel que heu aprovat, no sembla que hagi de canviar res del pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona.
—La redacció diu dues coses importants. La primera és que situa en un terreny excepcional el fet de pactar amb partits com el PSC.

—No ho prohibeix.
—Però ho situa en l’excepcionalitat. I en segon lloc, diu que abans de les eleccions hi haurà un balanç de les institucions supramunicipals abans de prendre qualsevol decisió. Després, la direcció té l’obligació d’analitzar aquest text i fer-lo efectiu. La porta és oberta a trencar el pacte i també a mantenir-lo.

—En els pactes locals després de les municipals tampoc no hi ha cap vet al PSC, malgrat prioritzar els partits independentistes. Es respecta l’autonomia local.
—No hi ha un vet explícit però ho situa en l’excepcionalitat. Nosaltres proposem a la resta de partits independentistes que pactem només amb partits independentistes. Que es maximitzi el nombre d’alcaldies en mans de l’independentisme. També hem de veure què responen la resta de partits.

—JxCat ha aprovat de suprimir l’impost de successions i revisar el de patrimoni. És un partit de dretes?
—Decidir si un partit és d’esquerres o de dretes va molt més enllà d’aquests dos impostos. Hem de parlar de drets civils, de l’organització de l’estat, del model dels serveis públics… Però el que han fet a la ponència sectorial ha estat empènyer perquè Catalunya no es trobi en una situació de greuge respecte de comunitats com ara Madrid. Hi ha situacions i situacions dins l’impost de successions. És inconcebible que hi hagi persones que acabin venent-se la casa dels seus pares o la propietat que sigui perquè no poden pagar l’impost, i això s’ha d’afrontar. Això a mitjà termini també desarrela la nostra societat. Hi ha un valor comunitari que hem de tenir en compte. Fins i tot en el cas que això passés, són tres setmanes de dèficit fiscal. Què fem? Lluitem perquè Catalunya pugui gaudir plenament dels seus recursos fiscals o entrarem en una discussió autonòmica sobre això? Hem de mirar més enllà. Diem que hi hagi un doble pressupost. Que parlem amb xifres de què es podria fer amb un pressupost amb què Catalunya pogués gaudir plenament dels seus recursos. I, a més, que fem un estudi de l’espoliació fiscal històrica que ha tingut Catalunya.

—JxCat proposarà que en el pròxim pressupost s’elimini l’impost de successions?
—Això és una decisió que ha de prendre el conseller Giró i el govern. En tot cas, la ponència sectorial de JxCat ha donat aquest horitzó.

—Incloent l’excepció de la lawfare, Junts ha blindat als estatuts que Laura Borràs pugui ser suspesa si se li obre judici oral per un cas de corrupció o és condemnada. Creieu que el seu cas és de lawfare?
—Sí, sens dubte. L’acusen d’un seguit de contractes fraccionats. Primer, si no ho recordo malament, hi ha discrepàncies entre el que va dir la Sindicatura de Comptes en el seu moment i el que van dir els Mossos, i la Guàrdia Civil. Segon, d’acord amb allò que ha dit el seu advocat, Gonzalo Boye, hi ha un moment en què es va trencar la cadena de custòdia dels correus electrònics. Tercer, és tan desproporcionada la pena que li demanen, sis anys de presó i vint-i-un d’inhabilitació, que l’única conclusió possible és que és un cas de lawfare. Tots sabem que si hi ha un judici a Laura Borràs és perquè es diu Laura Borràs, perquè defensa la independència de Catalunya, perquè creu que l’1-O té un mandat vigent, i perquè representa un seguit de coses que una estructura de l’estat vol destruir. És evident que és un cas de lawfare, i que per això JxCat manté la posició que manté. Encara més, no entenem que hi hagi partits independentistes que creguin més en institucions com la Guàrdia Civil que en el testimoni de Laura Borràs.

—Quines conseqüències polítiques pot tenir per al moviment independentista i per al govern si la CUP i ERC voten a favor que el parlament la suspengui com a diputada?
—És evident que les conseqüències seran nefastes per a tot el moviment independentista.

—Li demanen que s’aparti i no posi en risc les institucions.
—Qui posa en risc les institucions no és Laura Borràs; és qui fa un judici polític a Laura Borràs, qui li demana sis anys de presó i vint-i-un d’inhabilitació. On posem el focus? En la víctima o en el repressor?

—Aquest pot ser un element clau per a dirimir la continuïtat del govern?
—Crec que serà un factor important, però segurament no l’únic. Jo no el faig i no puc parlar-ne, però hi haurà un balanç de l’acord de govern i, com sempre, hi ha el text i el context. Tot allò que té relació amb la presidenta Borràs afecta el context d’aquest acord i, segons com, ajuda a entendre’l.

—En aquest congrés, heu recosit d’alguna manera les dues ànimes de Junts?
—En la ponència parlem de com podem fer servir el poder institucional per a arribar a la independència. Posar el poder institucional a favor de la llengua, de la defensa de la nostra nació, del camí per la independència, per la sobirania energètica, per la desconnexió econòmica i el consum estratègic. Imaginar des de cada institució què podem fer per dependre menys de l’estat espanyol. La nostra funció a les institucions no és tan sols governar i governar bé, que tots els partits ho volen, sinó posar-les al servei de la causa nacional de Catalunya. Des de l’ajuntament més petit al departament més gran.

—Voleu afegir res?
—L’única manera d’aturar la repressió és la independència. El nostre problema no és qui mani a Madrid, el nostre problema és l’estat espanyol. La lluita de l’exili també va contra un aparell de l’estat espanyol sistemàticament esbiaixat contra dels independentistes. Això també es veu en la memòria històrica. Veiem la història del nostre país, i la cultura repressiva de l’estat espanyol, com una constant en la lluita de la llibertat. Reivindiquem Prat de la Riba i Pau Claris, i Macià i Companys. Acabem la ponència dient: “O independència o independència.” És l’únic camí possible. Hem de fer allò que diu la ponència, però tenim la voluntat de fer-ho. Volem fer allò que moltes generacions de catalans no han pogut fer. La independència de Catalunya, malgrat la repressió, no ha estat mai tan barata com avui. Mai, en cap moment de la història. És el nostre deure com a generació acabar-ho.