Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans”

El litigi de les obres de Sixena fa anys que és notícia. Aquesta setmana, torna a ser-ho arran del judici contra Lluís Puig, que és acusat de desobediència per haver-se negat a lliurar, com a conseller de Cultura, quaranta-quatre obres d’art del Museu de Lleida. Finalment, se les va endur la Guàrdia Civil cap a Vilanova de Sixena el desembre del 2017, amb la Generalitat intervinguda per l’article 155 de la constitució espanyola.

Albert Velasco és una de les persones que recorden més bé aquell episodi i que més han seguit el cas. Llavors ell treballava com a conservador al museu, ben a prop d’aquelles peces. A més, és professor d’història de l’art de la Universitat de Lleida i de la UOC i assessor en art medieval. Parlem amb ell sobre l’actualitat del cas, especialment del punt de vista de la conservació del patrimoni cultural.

—Heu parlat del xoc emocional que us ha representat el cas de Sixena. Com ho viviu ara, a les portes del judici contra Lluís Puig?
—Diuen que el temps cura les ferides, però aquesta és una ferida molt oberta encara, i que sagna. Que es jutgi el conseller Puig per aquesta qüestió és una evidència més que la ferida continua sagnant. No sóc jurista, però el conseller, en l’exercici de les seves atribucions, va fer allò que considerava oportú, emparant-se en el que deia la llei de patrimoni cultural català i totes les normatives i acords polítics que protegien les peces. El que sorprèn és que una simple sentència d’un tribunal de primera instància passés per sobre de tota una llei de patrimoni. Segurament tindrà una explicació jurídica, però em sembla increïble que una sentència que no és ferma pugui desautoritzar la llei de patrimoni o acords d’un parlament autonòmic.

—De fet, el Tribunal Suprem espanyol, tot i que va emparar el trasllat de les peces, va qüestionar aquelles primeres sentències.
—Sí, la sentència del Suprem va ser una bufetada amb la mà oberta als tribunals aragonesos que prèviament havien jutjat el cas: el tribunal de primera instància d’Osca i l’Audiència d’Osca. Eren aberrants, aquelles sentències. El Suprem va trinxar com una piconadora el 90% de l’argumentari que havien utilitzat per dir que les peces havien d’anar cap a l’Aragó. El Suprem va posar de manifest com havia estat de difícil el cas. No era tan clar que això hagués de tornar a l’Aragó, com deien els tribunals aragonesos. Era un cas molt complicat que es podia haver decantat cap a la part catalana. Ja sabem com funcionen els tribunals espanyols i no podia ser així, però és significatiu i poc habitual que el Suprem fes aquest comentari.

—Hi ha un afegit que torna a reverberar amb el judici: que s’enduguessin les peces durant el 155.
—Sí. A l’Aragó sempre han dit que el cas no tenia res a veure amb qüestions polítiques, que simplement era restitució patrimonial. És una fal·làcia gegant, ha tingut connotacions polítiques des del principi. Una altra cosa és que el cas sigui molt antic i que la recta final hagi coincidit amb l’apogeu del procés, però és innegable que, quan la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida  l’11 de desembre de 2017, ho fa amb una interlocutòria que diu que han d’entrar-hi en virtut de l’aplicació del 155. Aquell dia, al jutge li expirava la substitució i se n’anava, va ser el seu últim favor… Deien que l’entrada de la policia no tenia res a veure amb el 155, però està absolutament especificat a la interlocutòria.

—Sempre s’ha intentat negar l’anticatalanisme darrere l’operació, però s’ha fet evident en uns quants moments.
—Només reclamen les obres de Sixena que són a Catalunya. Evidentment, són més que les que hi ha en altres llocs, però també n’hi ha, i no les han reclamades. Aquest cas ha contaminat uns altres casos de reclamacions patrimonials que eren latents. Per exemple, el del Llibre dels Repartiments d’Oriola, al País Valencià. És un llibre medieval robat de l’arxiu de l’Ajuntament d’Oriola, segons diuen, cap al 1907. Va estar tretze anys desaparegut i després el va comprar la Diputació de Barcelona i el va dipositar a la Biblioteca de Catalunya. Fa molts anys que a Oriola el demanaven i, arran de la sentència del Suprem sobre Sixena, l’ajuntament va fer un acord de govern, que després va assumir el Consell Valencià de Cultura, en què deien que instaven per darrera vegada la Biblioteca de Catalunya que tornés el manuscrit, que si no posarien en marxa una acció judicial. El cas ha servit per a revitalitzar una reivindicació que tenien.

—Però tenen alguna cosa en comú?
—En absolut, no tenen res a veure. En el cas d’Oriola parlem d’un manuscrit suposadament robat, i en el de Sixena, d’unes peces que es van comprar amb llum i taquígrafs. A l’Ajuntament d’Oriola els hauríem de preguntar com és que reclamen aquest manuscrit de la Biblioteca de Catalunya i no reclamen dos manuscrits que van desaparèixer del mateix arxiu i que són a l’Arxiu Històric Provincial de Múrcia i a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. No ho reclamen per anticatalanisme. Igual que en el cas Sixena, reclamen les peces que són a Catalunya i no les de la resta de museus espanyols.

—Després de la sentència de Sixena, precisament, vau alertar que a uns altres museus, també de fora de Catalunya, els podrien començar a reclamar peces. N’hi ha hagut cap cas o, com comenteu, la tònica habitual és reclamar només als museus catalans?
—Amb jurisprudència consolidada, altres institucions, organismes o museus que vulguin reclamar peces que puguin reclamar-se amb el mateix argumentari que en el cas Sixena –les peces dels monuments nacionals no es podien vendre–, poden iniciar processos judicials. Per exemple, el famós Pot de Zamora, que és una peça d’ivori del segle X conservada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid i que va sortir de la Catedral de Zamora després d’haver estat declarada “monument nacional”. Per tant, seria un cas similar al de Sixena. Per què els de Zamora no el reclamen? Potser ja els està bé que sigui a Madrid, però si fos a Barcelona què passaria? Hi ha un component d’anticatalanisme que fomenta que es fixin molt en les peces de museus catalans.

—A banda, n’hi ha més, als museus catalans?
—Catalunya té una tradició col·leccionista molt important. Moltes peces, no només de la resta de l’estat espanyol, també de l’estranger, han anat a parar a col·leccions particulars de Barcelona i després a museus. Per això hi ha moltes peces procedents del mercat als museus catalans. El problema és que a la resta de l’estat tenen una mirada crítica quan les peces són en territori català i no tant quan no hi són. És una falta de coherència flagrant, i caldrà veure cap a on va tot això. I la sentència que serà encara més interessant, quan arribi al Suprem, és la de l’art de la Franja, un altre litigi que també afecta el Museu de Lleida. Aquí es qüestiona és si les parròquies podien vendre’s el patrimoni a principi del segle XX. Si el Suprem diu que aquestes operacions no eren lícites, això posarà en situació de debilitat milers de peces en museus de tot l’estat espanyol, i també col·leccions particulars.

—Un dels temes més importants de la qüestió de Sixena és l’estat de conservació de les obres d’ençà que se les van endur. Què en sabem?
—No gaire cosa. Al principi, el monestir era obert amb una museografia provisional i en una sala que no reunia les condicions de conservació preventiva. Tècnics de conservació i restauració que van anar a veure-les de manera no oficial van detectar que algunes peces –els sarcòfags del segle XV de pintura sobre fusta– tenien aixecaments en la policromia. Havien estat sotmeses a l’incendi del monestir el 1936 i requerien unes cures que no els oferien. La prova és que les van exposar d’una manera i al cap d’uns mesos van haver de fer-los unes urnes perquè es van adonar que la pintura feia crestes.

—Després van tancar el monestir.
—I hem de deduir que unes peces que es troben en un lloc en què no hi ha unes condicions d’humitat relativa i de temperatura adequades –allò no és un museu ni ho serà mai– pateixen processos de degradació. El govern de l’Aragó ho han negat, evidentment, però els qui convivíem amb aquestes peces i sabem quines patologies tenien som conscients que moltes pateixen. No ens cal veure-les per saber-ho. Si a un malalt el portes a un lloc on hi ha prou condicions, en comptes d’un hospital, patirà.

—Es farà res de manera imminent?
—El monestir és tancat des de fa uns tres anys, a l’espera d’una museografia definitiva. Volen habilitar uns espais per convertir-los en museu. I una cosa curiosa: l’arribada de les peces del Museu de Lleida i del MNAC a Sixena va fer que les monges marxessin. És l’única vegada en la història de l’Església en què l’arribada d’unes obres d’art ocasiona la fugida d’unes monges. Van abandonar el monestir! Eren una comunitat de clausura i l’arribada de les peces i dels turistes va alterar la seva vida contemplativa. En definitiva, les peces no es poden veure, i no sabem fins quan durarà això. Tampoc no sabem quina dinàmica generarà això quan obrin. A Vilanova de Sixena ja no hi ha cap restaurant. No hi ha hotels ni infrastructures de cap mena. Allò que deien que l’arribada de les peces significaria un reviscolament turístic, la gallina dels ous d’or, se n’ha anat en orris.

—El monestir es va construir sobre una llacuna. Hi ha tota una sèrie de condicionants ambientals que fan que les obres no s’hi puguin conservar bé. Què significa haver passat per alt això?
—Des del punt de vista tècnic, això que ha passat amb el cas de Sixena és una aberració absoluta. Al museu estaven absolutament controlades, estabilitzades. Moltes no estaven restaurades, però com a mínim s’havien aturat les patologies, eren en un ambient controlat. Ara són en un ambient descontrolat i segurament les patologies que tenien moltes d’aquestes peces s’han reactivat. I igual les del MNAC. El trasllat no s’entén des d’un punt de vista tècnic, però va prevaldre la propietat per sobre de la conservació. I hi ha un agreujant: aquestes peces del Museu de Lleida i del MNAC eren de tots, eren en museus públics i es van traslladar a un lloc de titularitat privada. Han tornat a fer propietàries les monges santjoanistes. I hi ha un altre tema: segons que ha publicat el Punt Avui, la Generalitat no s’ha plantejat de reclamar els diners que es van pagar per les peces de Sixena.

—Això què implica?
—Parlem de 50 milions de pessetes, 300.000 euros. Ja sé que, tenint en compte el pressupost de la Generalitat, és molt poca cosa, però igualment que el govern no ho reclami em sorprèn. Si va pagar per aquestes peces i ara les ha perdudes, ha de vetllar perquè aquests diners se’ns retornin. I també manifesto la meva preocupació com a membre del patronat del Museu de Lleida. Ningú no m’ha donat explicacions en aquest sentit. Em sembla greu i crec que la Generalitat hauria d’aclarir si reclamarà aquests diners o no. Potser amb l’agenda del retrobament i la pacificació no es vol fer més soroll, però s’han de reclamar els diners de les peces de Sixena, són de tots els catalans. Em preocupa com la política intoxica aquests debats, i això torna a demostrar que el cas és polític. Una administració que renuncia a cobrar uns diners que li pertoquen, quin nom té? I ja no parlo de les despeses de conservació, que també s’haurien de reclamar.