Albert Royo: ‘Quan es declari la independència, la comunitat internacional reaccionarà’

Catalunya ha arribat a la fase decisiva del procés cap a la independència. Amb el mandat democràtic obtingut el 27-S a la butxaca, el govern de Carles Puigdemont prepara en aquest moment el salt a una nova legalitat catalana. Una de les claus per a poder fer aquest salt és el factor internacional. El govern té ara una conselleria d’Afers Exteriors que malda per establir les millors condicions per a forçar una negociació que faciliti l’accés a la independència. Però aquesta tasca del govern és acompanyada des de fa uns quants anys per la diplomàcia pública, a càrrec del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat).

En què consisteix aquesta tasca? Quins són els seus objectius? Quina és la resposta de la comunitat internacional al projecte independentista català? Quins són els països més favorables? I quines condicions posen per a validar la independència? En parlem en aquesta entrevista amb Albert Royo Mariné (1977), secretari general del Diplocat des del 2013. Royo havia estat secretari de Cooperació Exterior i secretari d’Afers Exteriors del govern entre el 2004 i el 2007.

—L’interès a l’estranger per la carpeta catalana ha crescut o ha disminuït del 27-S ençà?
—Ha disminuït una mica. Amb el 27-S vam aconseguir enviar un missatge al món dient que hi havia una majoria independentista de la qual es derivava un mandat. En una elecció feta en termes legals des de la perspectiva espanyola i ningú no la podia posar en dubte. Això ens va posar a les portades dels principals mitjans internacionals. Què ha passat després? Primer, que vam estar tres mesos per a traduir aquell mandat en forma de govern, que és un dels principals instruments per poder-lo implementar. Això ens va fer perdre ‘momentum’. És molt clar.

—Però hi ha més raons?
—Sí. En paral·lel, s’ha embolicat l’escenari internacional també. Això ha fet que altres carpetes que potser el dia 28 de setembre estaven per sota de la catalana ara hagin quedat per damunt. Hem perdut un cert impuls que havíem aconseguit el 27-S.

—I el resultat es va llegir com una victòria clara de l’independentisme?
—A l’exterior, el resultat es va llegir clarament com una victòria amb un mandat clar. Majoria a favor de la independència. Saben que tenim un mandat a favor de la independència. Per tant, van saltar les alarmes de les principals cancelleries del món i dels centres que es dediquen al seguiment de l’actualitat internacional. Perquè hi havia un punt calent al continent europeu que podia evolucionar cap a un procés d’emancipació nacional.

—Aquesta lectura va ser la de primera instància. Després no va canviar?
—Va ser la conclusió majoritària a la premsa internacional en contrast amb la premsa de Madrid, que va fer una lectura totalment oposada dient que no s’havia arribat al 50% i tot això. És cert que al cap de dos o tres dies, un cop l’actualitat catalana va deixar de ser coberta sobre el terreny per enviats especials i va passar a ser coberta pels corresponsals de Madrid, es va matisar la lectura el 27-S. Alguns mitjans van començar a recollir la reacció que hi havia hagut a Madrid. Aleshores deien que hi havia una gran majoria, però potser no suficient per poder legitimar un procés d’aquest tipus. Això va passar amb alguns mitjans, no pas tots. Tanmateix, crec que va quedar ben fixada i acceptada la idea que aquí hi ha un mandat democràtic a favor de la independència i que els catalans estan disposats a tirar-lo endavant.

—La situació d’impàs en la formació de govern a Madrid influeix? Beneficia al procés? Perjudica?
—És cert que s’afegeix soroll i augmenta aquesta imatge d’inestabilitat i confusió que no agrada. Fins al punt que en determinades contraparts internacionals queda ben clar que hi ha més preocupació pel que passa en el terreny de la política espanyola que pel procés català. La inestabilitat associada a la situació d’impàs no agrada gens. També és cert que la qüestió catalana ha quedat una mica apartada. A les principals capitals europees, la preocupació és per això que passa a l’estat espanyol. Com que la qüestió catalana va perdre una mica de força en els famosos tres mesos, l’atenció se centra en allò que passa a Madrid.

—Quines condicions posa la comunitat internacional per validar la independència de Catalunya?
—Ningú dibuixa un full de ruta clar per legitimar el nostre procés. No s’hi fiquen. Si es poden estalviar entrar al vesper hispànic, s’ho estalvien. Les capitals europees tenen prou problemes sobre la taula i miren d’estalviar-se obrir-ne de nous. Per tant, no ens dibuixen quina pot ser la sortida del trencaclosques. Sí que deixen ben clar que el procés ha de ser plenament democràtic i pacífic. Aquesta és la condició ‘sine qua non’ que posen damunt la taula. Això és claríssim. No entren en llindars, ni condicions de majories qualificades, ni res d’això. Tinc la impressió que la reacció dels mitjans de comunicació i dels polítics i governs el 27-S demostra que amb aquell resultat tenim un mandat per tirar endavant. La comunitat internacional, en la mesura que aquest procés continuï essent plenament democràtic i pacífic acomodarà la realitat que sorgeixi de la implementació del mandat.

—No caldria tornar a votar?
—Una nova votació en forma de referèndum o de votació de la constitució que ratifiqui el mandat del 27-S, encara reforçaria més la mirada de la comunitat internacional. Nosaltres sempre hem tingut aquesta resposta: «No us ajudarem perquè no ens volem enemistar amb la nostra contrapart natural, que és l’estat espanyol, amb qui tenim molts interessos en comú. Però si vosaltres democràticament i pacífica teniu un mandat i el tireu endavant, la comunitat internacional és pragmàtica i flexible i se cercarà un encaix per aquesta nova realitat.»

—Més enllà de si acaba acomodant la realitat, potser caldrà una implicació en forma de mediació internacional per poder acabar el procés. Ho veieu així?
—Sí, i tant.

—I en quin moment s’activarà això? Hom diu que fins que no esdevinguem un problema ineludible per a la comunitat internacional ningú no mourà ni un dit.
—Això també és veritat. Fins que no siguem un problema ineludible, d’aquells que s’han d’encarar, ningú no s’activarà al món. En aquest sentit, allò que va dir el president Mas que la declaració d’independència la tenia desada en un calaix del despatx és determinant. Quan demostres al món que has aconseguit un mandat democràtic i que disposat a declarar la independència, aleshores comencen a haver-hi incentius perquè la comunitat internacional reaccioni. Quan es declari la independència, la comunitat internacional reaccionarà.

—Què vol dir reaccionar?
—Reaccionar vol dir, sinó mitjançar, com a mínim intentar convèncer el govern de Madrid que faci el favor de seure i negociar. Aquests incentius es creen quan demostres que estàs disposat a tirar endavant. Si no, és evident que la comunitat internacional té altres problemes més urgents. És important deixar clar que tens el mandat i que estàs disposat a implementar-lo. I això ja s’està fent. En el moment que arribem al moment decisiu, creixeran els incentius, segons la teoria de jocs, perquè hi hagi aquesta reacció internacional. I pot ser una reacció que no es faci pública necessàriament. Serà discreta i tindrà per objectiu no només Madrid, sinó també Barcelona. Amb voluntat d’activar una negociació. Jo estic segur que hi haurà una negociació amb l’estat. Encara que sigui forçada des de l’exterior. Però hi haurà una negociació.

—Hi ha massa interessos en joc?
—Un procés unilateral no interessa a ningú. No ens interessa a nosaltres. No interessa als espanyols. I no interessa a la resta d’europeus. Per això hi haurà negociació. Si hi ha negociacions en conflictes oberts, violents, per què no hi ha d’haver negociació en un procés democràtic i pacífic com aquest. Segur que hi haurà negociació i es pactaran coses. Quan arribem a la data clau, encara que el govern espanyol continuï dient que no està disposat a negociar, segur que hi haurà negociació. La comunitat internacional imposarà pactar alguns temes determinats.

—La irrupció de l’independentisme cors, el retorn a l’agenda del referèndum escocès, o la possible recuperació del sobiranisme basc, perjudica els interessos de l’independentisme català?
—Això té un efecte. Hi ha una part dels nostres interlocutors que diuen que els fa por l’efecte dòmino. Nosaltres expliquem que un procés com el català no es produeix enlloc més d’Europa. Només se’ns pot comparar una mica amb Escòcia i tenint clar que la gènesi és molt diferent. El nostre procés s’ha produït per un moviment massiu de baix a dalt, amb milions de persones al carrer cada any de manera sostinguda, i el cas escocès és totalment diferent. No hi ha cap més cas en l’àmbit europeu comparable per la seva força política, econòmica, demogràfica i social. No es pot generalitzar. El cas de Còrsega i el cas basc no són comparables al cas català i l’escocès. Són històries diferents, com per exemple la lluita armada.

—Quins països i quins àmbits mostren més interès per la independència de Catalunya? Tenim països amics?
—Bé, és diferent l’interès i la simpatia. Per exemple, un país que de bon principi podem pensar que és renuent al procés de Catalunya, França, mostra molt d’interès amb això que està passant. Molt interessat. I això no vol dir que doni suport al procés. En general hi ha hagut una reacció molt positiva en relació a la defensa del dret de decidir. Ningú no entén que es pugui fer un referèndum a Escòcia i no es pugui fer a Catalunya. Parlem de democràcies consolidades a l’Europa del segle XXI. Ha quedat prou clar que la manera de solucionar aquests problemes és a través de les urnes preguntant a la ciutadania concernida, que és la del territori en qüestió. Ningú no entén que el govern espanyol no hagi reaccionat democràticament després de cinc o sis anys de manifestacions massives i eleccions amb majories clares de suport a la independència i al dret de decidir. Ningú no entén la manca de cintura política del govern espanyol.

—I quan parleu del resultat? De la possible independència?
—Aquí hi ha opinions de tota mena. La majoria consideren que, si s’adopta la decisió pacíficament i democràtica, no hi ha res a dir i caldrà acomodar el marc internacional a la nova realitat de Catalunya. D’altres són més reticents i diuen que la independència pot portar a un desequilibri de tota la península Ibèrica. I els preocupa especialment la supervivència econòmica de l’estat espanyol. Si parlem de simpaties, és diferent parlar de governs o d’opinió pública. Nosaltres treballem especialment sobre l’opinió pública. Hi ha països que per la seva pròpia història entenen perfectament el que estem fent i tenen simpatia per nosaltres.

—Quins són?
—Algunes repúbliques de l’Europa de l’Est, i països com Irlanda o Portugal. Després hi ha els països nòrdics i el Regne Unit, que entenen perfectament l’exercici del dret de decidir i accepten el resultat que hi hagi. I després, alguns països més propers a nosaltres poden tenir més reserves. Per qüestions internes. Per interessos en comú amb l’estat espanyol. Amb tot, acceptaran el resultat del procés d’implementació del mandat. Però aquests últims no ens reben amb els braços oberts i aplaudint.

—A Diplocat prepareu els futurs ambaixadors de la Catalunya independent?
—Per encàrrec del govern, el Diplocat té una formació específica per a treballadors de la funció pública catalana. No només de la Generalitat, també de les diputacions i dels 947 ajuntaments, amb l’objectiu d’identificar els més ben preparats perquè el dia de demà puguin nodrir un Ministeri d’Exteriors.

—De què va això de la ‘diplomàcia pública’?
—Es dirigeix a l’opinió pública internacional i té per objectiu guanyar-ne els cors i les ments. Per tant, nosaltres no som ni diplomàtics ni pretenem ser-ho. Si som res, som comunicadors que intentem fer arribar els actius de Catalunya a l’exterior i projectar el país al món. També mirem d’informar acuradament sobre el país i, en la mesura del possible, crear reaccions positives per Catalunya. És un tipus d’activitat que va néixer als Estats Units els anys seixanta. Kennedy fou un dels primers presidents que va apostar clarament per la diplomàcia pública.

—En què consisteix?
—Hi ha diversos tipus de diplomàcia pública: diplomàcia esportiva, cultural, empresarial… Amb activitats que no són estrictament polítiques, s’aconsegueix crear allò que anomenen un ‘common ground’, un punt de trobada amb interessos comuns que poden trencar situacions de blocatge. Això s’ha anat desenvolupant moltíssim. Els Estats Units són els grans especialistes. A la secretaria d’Estat hi ha un subsecretari de diplomàcia pública. A les seves ambaixades hi ha tècnics en diplomàcia pública. També en fan institucions que estan fora del govern. Això va arribar a Europa a través del món anglosaxó, Regne Unit, i s’ha escampat cap a Països Baixos, els països nòrdics… I on menys coneguda és aquesta forma de diplomàcia és al sud d’Europa. Que jo sàpiga som la primera institució de l’estat espanyol que es dedica a la diplomàcia pública.

—Ho feu coordinadament amb l’acció exterior del govern?
—Ho fem braç a braç amb el Departament d’Afers i Relacions Exteriors del govern. Anem a l’una. Nosaltres ens dediquem a enriquir el missatge que s’envia a l’exterior. Ho fem des de fora del govern, amb la virtut que som un consorci molt plural format per 35 institucions. Tenim la Generalitat, que és la institució principal —el president Puigdemont presideix Diplocat—, però tenim els ajuntaments de les quatre capitals de demarcació, les quatre diputacions, el Consell General d’Aran, les entitats municipalistes, totes les universitats de Catalunya, totes les cambres de comerç, les principals patronals, els sindicats principals, la Taula del tercer sector, la federació de cooperatives, la federació de caixes d’estalvi, el Futbol Club Barcelona… Tots plegats treballem per explicar el país a l’exterior. Aquesta riquesa ens omple d’instruments per a presentar-nos al món en molts àmbits diferents. Mirem de sumar feina a l’acció exterior del govern.

—Supliu algunes mancances de la realitat autonòmica?
—És un tipus d’acció que ens va molt bé per la nostra realitat actual. Perquè no tenim les eines pròpies d’un estat. I les poques eines que tenim des de la Generalitat es troben obstaculitzades pel govern espanyol de manera sistemàtica. Sumar la diplomàcia pública a l’acció exterior del govern és molt útil.

—Diplocat també ha rebut les males arts de la diplomàcia espanyola…
—Sí. Ja hem estat víctimes dels obstacles que posa Madrid. Hi ha hagut intents de boicot. S’han fet pressions fins a extrems absolutament impresentables en àmbits acadèmics i universitaris… sobre periodistes estrangers… Per evitar qualsevol tipus de col·laboració o contacte amb qualsevol institució o organització de Catalunya, no tan sols el Diplocat. Això s’ha estès més enllà dels organismes governamentals o públics. És com si ens volguessin tancar dins d’un armari fins que no ens passi el xarampió.

—Aprofiten les estructures de l’estat per fer política partidista.
—És especialment vergonyós l’ús que està fent el govern espanyol dels aparells de l’estat. El Ministeri d’Exteriors i les ambaixades representen tot l’estat. No representen el govern. Aquí hi ha una diferència molt clara respecte del que va passar en el cas del Regne Unit i Escòcia quan hi havia el referèndum a l’horitzó. Si algú anava com a periodista a una ambaixada britànica per demanar informació sobre el referèndum, el responsable del ‘Foreign Office’ li donava informació sobre els arguments del sí i els del no. Perquè era conscient que representava a tot l’estat. No només a un govern d’un color determinat en un moment concret. El govern espanyol ha utilitzat de manera molt irresponsable de les estructures de l’estat. És alarmant. Em consta que hi ha persones que treballen en la diplomàcia espanyola que estan especialment molestes per les pressions que des de Madrid els obliguen a exercir per contrarestar l’activitat de Catalunya.

—A l’estranger es coneixen bé els casos d’ús i abús de la justícia i dels tribunals espanyols contra el procés democràtic de Catalunya?
—El cas més conegut a escala internacional és el cas contra el president Mas i els tres consellers per haver posat urnes perquè la ciutadania s’expressés. Aquest cas se segueix amb atenció des de totes les capitals europees i més enllà. Aquí sí que van saltar totes les alarmes quan van veure que el sistema judicial espanyol podia acabar jutjant i suspenen i, fins i tot, empresonant polítics elegits democràticament pel simple fet de no haver aturat un procés de participació ciutadana. Que una de les persones encausades sigui el president, hi donava una força i importància especial. En general, els costa de seguir i entendre la hiperactivitat del sistema judicial espanyol en contra de l’autonomia de Catalunya. Ja no tan sols contra el procés. Recursos contra lleis o decrets, conflictes competencials, persecució dels municipis sobiranistes…

—Catalunya té els diplomàtics necessaris per ocupar-se dels afers exteriors en el moment zero?
—Comencem a tenir personal plenament preparat per assumir aquestes responsabilitats. Però encara hi ha feina per fer. Em consta que des del govern s’està treballant també en aquest sentit. Tenim el màster en diplomàcia i acció exterior, que fem al Diplocat. Des del govern es treballa en una formació específica per les persones que ja comencen a exercir tasques de representació política. Crec que aquests mesos previstos en el full de ruta ens serviran per acabar de fornir aquest cos d’experts en relacions i comunicació internacional que necessitem.

—Parlem de molta gent?
—No es tracta de reproduir esquemes propers. Tenim l’oportunitat de dissenyar un sistema de representació diplomàtica molt més adequada a les necessitats de la ciutadania i al funcionament del món el segle XXI. Amb menys cerimonial i més capacitat comunicativa. Menys escola diplomàtica clàssica i més identificació de perfils interessants que corren pel món. Hi ha gent preparada que surt de les universitats, que treballa en organitzacions internacionals o que treballen ja en governs estrangers. Tenim l’oportunitat de fer una cosa diferent. Anem per aquí.