Albert Om: “Crec que la primera vegada que vaig dir ‘t’estimo’ al meu pare estava en coma”

“Allà tot era nou, tot era lleuger i tot em feia feliç.” L’1 de març de 2015, Albert Om (Taradell, 1966) va decidir de desaparèixer durant un temps i anar-se’n a la Provença a estudiar francès. D’aquesta petita aventura ha nascut El dia que vaig marxar (Univers Llibres), un llibre a cavall entre les memòries i el relat iniciàtic que és ple de contrasts: descriu un dia a dia hedonista, però no pas buit ni banal; commou, però fa riure i somriure; parla també de la decadència i la mort, però sobretot és un cant a la vida. Tot i que explica coses molt íntimes, el periodista diu que no li ha costat pas d’escriure’l, perquè necessitava fer-lo i perquè creia que era un bon moment. “No vull tornar a tenir vint anys”, comenta. Els cinquanta, una edat en què diu que es quedaria, li permeten de tenir vitalitat i alhora una visió panoràmica de la vida que es reflecteix al relat. Parlem amb ell sobre el llibre, sobre els seus pares –que hi tenen un gran paper– i també sobre periodisme i política.

—Heu estat tota la vida fent que els altres s’expliquessin. Per què ara heu decidit d’explicar-vos?
—És el contrasentit de tot plegat. El 2015, quan me’n vaig uns mesos a la Provença, intento esborrar-me del dia a dia, fer una pausa, un parèntesi. Des de llavors, s’han mort els meus pares, he fet cinquanta anys… Tenia ganes d’escriure perquè feia temps que no escrivia i perquè em vaig dedicar a això per poder fer-ho, vaig treballar molts anys a la premsa escrita. I crec que ara és el moment de parlar de veritat.

—Els cinquanta són una bona edat per a fer-ho.
—És una edat que et permet de mirar tant endavant com enrere. Coincideix que els pares, una referència que sempre hi havia estat, comencen la seva recta final i alhora això et serveix per a mirar enrere i veure no tan sols la seva època de decadència, sinó també la de resplendor.

—Per què decidiu d’anar-vos-en a estudiar francès?
—Les llengües m’agraden molt i amb vint-i-cinc anys havia fet una cosa semblant: era subdirector del 9 Nou i vaig fer un parèntesi per a anar a Londres. Aquella vegada, va passar una cosa curiosa: teníem molta relació amb la gent d’El Punt, i un dels periodistes amb qui més relació tenia era Carles Puigdemont. Mentre jo feia aquest parèntesi, ell en feia un altre al sud d’Anglaterra, a Ramsgate. A diferència d’ara, que sí que buscava una certa soledat, llavors volia vida social i saber on hi havia catalans… El primer cap de setmana vaig agafar un tren i vam passar-lo junts, explicant-nos les nostres vides.

—Alguna anècdota?
—Recordo que plovia molt, feia molt de vent i havíem d’anar de pub en pub. Un dia m’agradaria tenir hores amb ell per a recapitular què vam fer. Va passar aquesta cosa que quan ets fora t’acabes explicant coses que aquí no t’explicaries. El llibre té una mica d’això. Quan te’n vas agafes una distància que et permet de veure-hi més clar.

—Tornant al perquè del viatge: com vau acabar a la Provença en una classe de francès plena de gent de tot el món?
—Vaig ser de les primeres generacions que vaig estudiar anglès i vaig pensar que no podia ser que amb quaranta-vuit anys no sabés francès. Volia un lloc petit i tranquil. Ja coneixia la Provença, i Ais de Provença és a cinc hores amb cotxe de Taradell. Vaig trobar una escola d’idiomes petita, un microcosmos fantàstic amb gent de tot el món i diferents edats. El primer dia ens van preguntar per què estudiàvem francès i d’on érem. Em van semblar dues preguntes molt difícils…

—No ho són gaire!
—No sabia què dir, perquè no era allà per cap necessitat estrictament professional, com altres. Vaig pensar de dir “pour le plaisir”, però primer em van fer l’altra pregunta. La gent deia que era del Japó, de Mèxic, dels Estats Units… Jo vaig dir “je suis catalan”. La professora va fer com un somriure, en aquell moment en què l’amabilitat passa a ser condescendència, i em va dir, en francès, “estem contents que vingui gent de nacionalitats petites!”. I ja no em va fer la segona pregunta… Tinc un grandíssim record d’aquella escola i els companys.

—Allà éreu un més…
—Tots érem un més! Tot era una descoberta, et podies inventar una vida, si volies. Vaig dir que era periodista, sense entrar en detalls. El del meu costat es va presentar com a assessor antiterrorista del govern americà! També hi havia una dramaturga americana que es volia jubilar a la Provença.

—Quin pes té la cerca de l’anonimat en el desig de desaparèixer després d’anys essent una cara coneguda?
—Per buscar l’anonimat no cal que hagis fet un programa de ràdio o de televisió. Crec que aquest desig d’esborrar-se de la vida de cada dia el pot tenir molta gent, sobretot els qui hem nascut en pobles i entorns petits. Està tot tan marcat, és tan clar qui ets i qui no, que anar a un lloc en què ningú no sap res de tu és un plaer.

—Dieu que a Osona té molt de pes aquesta cosa del “què diran”.
—Sí, cada cas és un món, però crec que a moltes cases de Catalunya s’ha sentit aquesta frase, sobretot fa uns anys: “Què dirà la gent?” Encara que els fills contestéssim “la gent que digui el que vulgui”, això va calant. Tots convivim amb la mirada dels altres en major o menor mesura, i facis la feina que facis, descansar d’això és un plaer.

—El “què diran” en el vostre cas és “tu rai”. Per què?
—Era un comentari habitual: “Tu rai, que t’ho pots permetre, que no tens fills, que quan tornis segur que trobaràs feina.” Poder anar-te’n uns mesos és un privilegi, però tampoc no he anat set anys sota una palmera… Per tant, si bé és veritat que “jo rai”, també és veritat que cadascú troba excuses per allò que vol. Molta gent voldria fer això i troba excuses per a no fer-ho. I hi ha molta gent que no voldria fer-ho, que en el fons no li agradaria anar a un lloc on no coneixes ningú i et sents ximple les primeres setmanes perquè no saps dir gairebé res. Com jo, acabes fent coses com jugar a la petanca o visitar cementiris, que potser no són l’ideal de felicitat… Tot i que per a mi, sí!

—Això dels cementiris ho fèieu d’abans?
—Amb aquesta constància, no. Sempre ha estat un espai que m’ha atret, perquè m’agrada la fotografia i les vides de la gent. Literàriament, quedaria bé dir que vaig fer una ruta de cementiris per la Provença perquè veia que els meus pares eren a punt de morir. Però no era veritat. Si més no, no n’era conscient. Als cementiris de la Provença hi vaig trobar molta vida, en el sentit que allà una persona podia tenir, en un relleu a la seva làpida, tots els cotxes que havia tingut. Una altra tenia el seu relleu jugant a la petanca, jugant a futbol o anant amb moto. Era com veure trossos de vides. En feia fotos, un treball sobre els temps verbals que veia a les frases de les làpides i escrivia sobre les vides que intuïa.

—Per què, l’estat francès?
—És també un homenatge als pares. Així com jo vaig fer aquesta escapada per buscar llibertat i assajar una nova vida durant uns mesos, ells també veien en França la llibertat que aquí no tenien. Joan Manuel Serrat em va dir: “Nosaltres no volíem ser ni catalans ni espanyols, volíem ser francesos.” La sensació per a tota una generació és que allà hi van trobar llibertat. Els meus pares s’escapaven a França amb uns amics i quan venien a sopar a casa sentia explicar històries de l’estranger, de París, els cabarets, el Moulin Rouge… O anaven a Perpinyà. Un dia vaig descobrir un cofre amb pel·lícules d’Emmanuelle… I jo pensava “què és, això de França?” La meva escapada em connecta amb l’esplendor dels meus pares, que va ser als anys setanta.

—Va ser una generació que va donar als seus fills una vida molt millor que la que havien tingut.
—Totalment. Al llibre hi ha un detall sobre això: el dia que es van casar, no tenien cap maleta per a anar a Barcelona amb tren! La van haver de demanar als veïns. El que ha passat a la meva família pot haver passat a moltes altres famílies catalanes. El pare de la meva mare va morir a la guerra civil. Era republicà i el van matar. El pare del meu pare era tinent d’alcalde de Vic, de la República, i va ser a la presó. La generació dels meus pares va haver d’encarar aquesta postguerra, viure durant molts anys sota la dictadura i fer oblidar aquest passat seu republicà, fondre’s en una mena de silenci, en l’anonimat, per no continuar essent represaliats per ser fills de qui eren. Aquesta generació troba la vida en un lloc de merda i ens la deixa a nosaltres en un lloc que no hi té res a veure. Jo vaig poder estudiar i anar a Londres amb vint-i-cinc anys mentre que ells no van poder ni anar a classe, pràcticament. Això em sembla meravellós, un homenatge.

—Hi havia gaires silencis sobre la guerra, a casa?
—Totalment, però no d’uns anys cap aquí. El 2014, quan les coses comencen a anar mal dades pel càncer de la meva mare i la demència del meu pare, començo una feina d’investigació familiar. El silenci, fruit de la por, va arribar fins al punt que durant molts anys a casa es deia que a l’avi l’havien matat a l’Ebre, i va ser al Segre… Va anar a la guerra gran, amb trenta-un anys. Pràcticament el primer dia de combat el van matar.

—Heu esmentat el càncer de la mare i la demència del pare. Al llibre dieu: “Els pares no es moren un dia, se’t van morint.” Això com ho vau viure?
—És dolorós. En general, vas veient que els pares ja no són aquells que eren. La primera absència potser és la sordesa, que sembla poca cosa, però vol dir que en les trobades familiars, com més gent hi ha, més aïllat es queda el meu pare. Va desapareixent el pare que lidera les converses i les sobretaules familiars i es va replegant en si mateix. I s’hi poden afegir tot de renúncies que van fent ells i de dols que vas vivint tu. Amb la demència, això és molt clar en el moment que no et reconeixen. Segurament, és més dura la decadència que no pas la mort. La mort, d’alguna manera, els fa reviure. Només amb el fet de morir-se i la fi de la decadència, de cop i volta els pares que t’apareixen no són les persones malaltes dels últims temps, sinó els que se n’anaven a França als anys setanta. Fins i tot, ara l’absència és una absència molt present. Dius “hòstia, no tens pares”. Bé, crec que sí que tinc pares, d’alguna manera.

—Suposo que escrivint heu hagut de reflexionar molt sobre aquesta relació, especialment amb el pare.
—M’ha sorprès acabar el llibre i veure que hi ha molt més el meu pare que la meva mare. I estic en procés d’intentar entendre-ho. Les grans converses les he tingudes amb la meva mare i com que ella no tenia un problema de demència, vam poder parlar molt fins a l’últim dia. Potser hi ha un intent d’acostar-me al meu pare amb el llibre, perquè el tenia una mica més lluny. Però no ha estat volgut.

—Potser les relacions pare-fill a vegades són un pèl fredes, més amb els homes d’aquella generació.
—Sí, en aquesta generació és claríssim. Amb el meu pare no vaig tenir mai una conversa de sentiments. Mai! Crec que la primera vegada que vaig dir “t’estimo” al meu pare estava en coma, era la seva última nit. No ens ho havíem dit, es parlava d’altres coses. No ho dubtaves, però no ho deies. En la seva generació, això de dir-se “t’estimo” entre homes…

—Ell era tintorer. Ell o algú de la família volia que fóssiu periodista o va ser una cosa pròpia?
—Sí, era tintorer i va treballar quaranta-quatre anys a la mateixa fàbrica. Això del periodisme vaig ser jo mateix. No hi havia cap referent periodístic a la família, tot i que a casa sempre hi havia un diari d’informació general i un d’esportiu. I de petit era més de diaris que de tebeos o de còmics. Quan anàvem a Barcelona compràvem diaris que a Taradell no arribaven, com el Tele/eXprés. Ell sempre parava als quioscs i les pastisseries. I una altra cosa: abans hi havia un salt molt gran entre el món dels petits i el dels grans. De petit volia ser gran, perquè només tinc el meu germà, que té deu anys més que jo. Volia entendre les converses que no entenia, paraules de l’època que llegia als diaris, com ara “búnquer” o “amnistia”. Sempre em deien “calla, que ara parlen els grans”. Pensava que, si era gran, podria preguntar i saber.

—I essent periodista encara més.
—Exactament! Quan els meus pares feien aquells sopars després dels viatges, m’enviaven a dormir i em feia ràbia sentir-los riure de lluny. L’endemà anava a la meva mare i preguntava: “De què vau parlar?” Ella em deia: “De tot i de res”. Això em causava una frustració… Li he recordat fins a l’últim dia i tinc la teoria que sóc periodista perquè, com que ella no em contestava a les preguntes, vaig pensar que potser amb el títol…

—Ser periodista és una cosa que es porta sempre a dins? La tragèdia de Germanwings coincideix amb la vostra estada a la Provença i decidiu de deixar el parèntesi momentàniament per anar al lloc on es va estavellar l’avió i cobrir la notícia.
—Vaig sentir l’obligació d’anar-hi. Per distància, vaig ser el primer periodista català que va arribar-hi. Però encara és més revelador que anés a un míting de Marine Le Pen, a 80 quilòmetres. El periodista viatja amb tu, cosa que vol dir que viatja amb tu la curiositat i la il·lusió. No som curiosos perquè som periodistes, som periodistes perquè som curiosos. És un mitjà per a satisfer la curiositat, que és el gran motor de la il·lusió i, per tant, de la vida. Quan perds la curiositat, ja està… “Qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me”, que diu el Raimon.

—El vostre fort són les entrevistes. Quin és el secret?
—Escoltar i mirar als ulls és la clau de qualsevol conversa. No hi ha res que ens agradi més que explicar històries i que ens n’expliquin. I a vegades, un silenci és millor que no pas una repregunta molt tensa. Si jo acabo una resposta i tu calles i em mires, és com si em diguessis: “A veure si ho pots millorar”.

—Heu pensat mai si voldríeu ser el tipus d’entrevistador més polític i punyent?
—No, no m’interessa. M’interessa molt la política, però gens professionalment. Fa molts anys que he posat distància no solament a la política, sinó al concepte d’actualitat. A mesura que el món s’ha anat accelerant i uniformant, una de les paradoxes és que hi ha més veus parlant que mai, però es parla de menys coses. Sembla que tots hàgim de passar pel mateix embut. Tinc la sensació que abans, amb menys veus, era més divers.

—Al llibre recordeu aquella pregunta que vau fer amb certa cautela a Carles Rexach a El convidat: “Com et defineixes políticament?”. Sabríeu contestar-la?
—[Riu.] Sempre és molt complicat preguntar això a algú. Em va contestar: “Perquè m’entenguis, sempre he votat Convergència”. La llei del mínim esforç fins i tot en la resposta… Però no pot quedar més clar quina és la seva ideologia! Per mi, hi ha una paraula, que és justícia, les injustícies sempre m’han revoltat. La justícia social és un dels aspectes de la justícia, però n’hi ha més. Sóc independentista des de fa molts anys, i forma part una mica d’això. Sóc independentista per una sensació profunda de justícia, perquè la situació col·lectiva no em sembla justa i crec que la manera més justa d’arreglar-la és decidir. Per mi, la justícia és la màxima de la política.

—Hi veieu sortida?
—Immediata, no. La millor manera de resoldre-ho seria fent un referèndum amb garanties, però no veig la possibilitat de fer un referèndum legal i tampoc no veig tornar a fer un referèndum unilateral. No sé què s’ha de fer i tinc força respecte pels polítics, crec que es mereixen un respecte que ara mateix no els tenim. No m’agrada el discurs antipolític, com si nosaltres ho haguéssim de fer molt millor… És una situació extremadament complicada, perquè no hi ha una sortida clara.

—No sé si en el seu moment us van etiquetar gaire, políticament, després de l’entrevista de Pepe Rubianes a El club i la denúncia posterior. Com ho vau viure?
—Ho vaig viure malament perquè Pepe Rubianes ho va viure molt pitjor que jo. Vaig rebre amenaces, però ell en tenia de molt fortes, fins al punt que va haver de deixar de viure al carrer d’Aribau i se’n va anar a la Barceloneta. No s’ho mereixia… Tota la vida havia dit coses semblants i no havia passat mai res. Si allò ho hagués dit a RAC1, no hagués passat absolutament res, però TV3 era un caramelet el 2006, quan s’aprovava l’estatut, i ho és ara…

—Precisament, qui va posar la denúncia va ser Santiago Abascal.
—Sí, ho vaig descobrir no fa gaire. Era una entitat que es deia DENAES, en aquell moment presidida per ell, però jo no sabia ni qui era! Ens va denunciar per incitació a l’odi i ultratge a Espanya.

—No ha deixat de ser habitual.
—És la cosa aquesta de portar qualsevol ximpleria a la justícia. És com per dir-los prou.