Albert Botran: ‘Aquesta revolta ha de ser molt més difícil de sufocar’

Albert Botran (Molins de Rei, 1984) torna a la primera línia política. Si més no, durant la campanya de les eleccions espanyoles del 10 de novembre, en què la CUP es presenta per primera vegada a la seva història. Ex-diputat del Parlament de Catalunya durant els mesos més calents del 2017, Botran serà el número dos de Mireia Vehí i provarà de posar un peu al congrés espanyol si els resultats li ho permeten. Parlem amb ell abans que comenci el ritme frenètic de la campanya. Ens parla de la necessitat que l’independentisme aporti una veu més rupturista, que no sigui ‘ostatge del PSOE’ i confia que la capacitat de mobilització pugui tornar a desbordar l’estat espanyol.

—Què ha estat fent Albert Botran d’ençà que va deixar el parlament l’octubre del 2017?
—Doncs, en l’àmbit laboral he estat a l’atur. Aquest temps m’ha servit fonamentalment per a dedicar més hores al meu fill, més hores a la història, que és la meva passió, i he començat una tesi doctoral sobre en Josep Termes. També he pogut dedicar força hores a la meva feina dins el secretariat nacional. Després d’haver plegat com a diputat, alguns vam pensar que el nostre compromís podia continuar, perquè el moment polític ho requeria, i alguns dels ex-diputats ens vam presentar al secretariat.

—Teníeu ganes de tornar a la primera línia política?
—És força contradictori, perquè és una situació que et deixa molt exposat, de molta responsabilitat i personalment és complicada. A vegades preferiria passar més desapercebut i poder-me dedicar al meu fill, a escriure sobre la història o militar en un espai que no exposi tant. Però si t’ofereixen aquesta responsabilitat, entomar-la és coherent amb el compromís que tens. Si creuen que ho puc fer bé, doncs la demanda me la prenc seriosament. Però també diré que estic força nerviós per tot allò que pot venir.

—Després de la sentència, eleccions o front unitari?
—Després de la sentència mobilització intensa. M’alegra veure que el canal de Telegram voreja les 100.000 persones i és una mena de mobilització que ens convé per interrompre la normalitat. Vàrem proposar al parlament un acord gran de país per a exercir l’autodeterminació, l’amnistia i avançar en drets socials. Veiem que l’independentisme hauria d’estar molt més atent a les reivindicacions socials, perquè no hi haurà manera de tenir majories més àmplies, que ha de ser una preocupació per a tothom, si no les atenem: defensa del sector públic, una fiscalitat més justa on pagui més qui més té… Tot això ha de formar part de la nova proposta perquè l’independentisme torni a la càrrega.

—Com a ciutadà, historiador i polític, com veieu els dies que vénen?
—Molt esperançat que serveixin per a revifar les energies de les opcions rupturistes i independentistes. És a dir, la repressió era pensada per desmobilitzar, espantar i tancar una etapa, però si tenim una resposta sota el lema ‘ho tornarem a fer’, sota les formes de la desobediència no violenta, l’ocupació de l’espai públic i la vaga, haurem aconseguit que aquesta repressió no tingui l’efecte que cercaven. Sí que hi ha una petita preocupació.

—Quina?
—Que el conjunt de formacions polítiques no fa seus els últims set presos independentistes, els consideren uns presos de segona i que no convé reivindicar-los públicament. Ens sembla un error molt gros. Perquè precisament una de les funcions és dividir, no tan sols espantar.

—Feu referència a les declaracions com les de Laura Borràs o Gabriel Rufián.
—Principalment, sí. I són a temps d’esmenar-les. Nosaltres volem fer valer públicament que tornarem a ser acusats de violents i segurament hi haurà gent que serà detinguda. Només faltaria que ara gent que surt a defensar els nostres presos polítics no siguin considerats també represaliats polítics.

—Al text aprovat al consell polític feu una crida a concórrer a les eleccions amb ‘organitzacions a l’esquerra de Podem’, en referència a partits com ara Sortu, Anova, Esquerra Castellana. Hi ha hagut contacte?
—Molt pocs, perquè el temps per a presentar-nos ha estat molt ajustat. Però aquestes setmanes potser podem fer públic algun suport i alguna col·laboració.

—Amb Bildu, que es presenta amb ERC, heu mirat de fer-hi aliança?
—Amb Bildu, hi tenim relació estable. Hi hem mantingut contacte, però no amb l’objectiu d’assolir coalició, perquè la CUP ha decidit fa molt poc de presentar-se. Això no es preveia fa temps, quan ens vàrem reunir amb Bildu per intercanviar visions del moment polític. És evident que ells tenen una proposta que inclou aquesta aliança amb ERC. A mi no em sembla que sigui encertada, però vaja, depèn dels seus ritmes i prioritats.

—I Som Alternativa no podia entrar en aquesta fórmula de fer aliances amb formacions d’esquerra?
—Sí. De fet, és un actor polític amb el qual tenim moltes coincidències. I tant. Però segurament no va ser gaire beneficiós el fet que tota la comunicació es fes mitjançant les xarxes socials i assenyalant la decisió de la CUP com a equivocada, segons si es feia l’aliança o no. Jo crec que si vols que una cosa surti bé, la fas amb una mica més de cura.

—Que el Front Republicà es presentés a les últimes eleccions va crear tensions internes a la CUP. Com ho heu gestionat?
—Crec que s’ha gestionat amb força intel·ligència. Allò podia haver acabat amb una escissió, però les dues bandes hi van posar seny perquè fos una divergència durant un temps. Evidentment hi era, però no es volia que acabés en un trencament entre Poble Lliure i la CUP. I després Poble Lliure va posar totes les cartes sobre la taula i va dir que preferia que la CUP presentés una llista. En el moment que la CUP va prendre aquesta decisió, no tenia sentit repetir un Front Republicà.

—Havia sonat molt el nom de Mireia Boya, però al final no ha entrat a la llista.
—Hauria estat un actiu, naturalment, i crec que ella es continua sentint vinculada a la CUP. Si no és a la llista és perquè va decidir de no ser-hi. Jo crec que hi hauria pogut ser, sí.

—De fora, fa la impressió que hi ha una lluita constant entre Poble Lliure i Endavant i que la CUP ha de fer equilibris per no caure sempre que s’acosta una decisió important. És així?
—Bé, és una organització plural que té aquests dos referents interns com a principals, tot i que hi ha més sensibilitats. S’ha de treballar molt perquè l’organització sigui cohesionada, tingui una línia coherent i, fins i tot, creixi. És el preu que pagues per a tenir aquesta classe d’organització. En un partit més vertical, les coses funcionen d’una manera diferent. Si ets a la direcció, bé, i si no, malament. Aquí no, esmerces més temps en processos interns perquè totes les sensibilitats puguin expressar-se, puguin sentir-se còmodes dins la CUP. És més complex, però no volem perdre riquesa.

—La falta de diners a la formació i l’augment de les quotes, ha pesat en la decisió final de presentar-se?
—No. Pensant en termes econòmics, la decisió conservadora era la de no invertir en una campanya electoral en què pots perdre diners. Ningú no t’assegura que tindràs representació en el moment que prens aquesta decisió. Després sí que han començat a aparèixer sondatges que ens fan entrar al congrés, però en el moment que prens aquesta decisió és més un risc econòmic que no pas una font d’ingressos. De fet, el pressupost de campanya és molt humil. Ni tan sols podrem arribar a totes les cases. Tenim recursos limitats i farem una campanya de recaptació de fons. Concórrer a les eleccions és una despesa i va ser un dels elements contraris a l’hora de decidir què fer.

—Dieu que aneu al congrés espanyol a causar inestabilitat i ingovernabilitat. Això com es podrà fer, en el cas que obtingueu dos diputats o tres o quatre?
—Sabem que la nostra força és limitada, però que, en canvi, té una proposta política que podria tenir-ne molta, de força, si la comparteixen i la fan seva les forces sobiranistes o independentistes catalanes. És a dir, que l’estat espanyol no ens concedirà cap reconeixement de drets, sigui la república, sigui un referèndum o un pacte que superi l’estatut, com sembla que voldria Catalunya en Comú Podem. A cap d’aquests escenaris no s’hi arriba si no és amb una crisi d’estat. Les forces catalanes hem de contribuir a la crisi d’estat, una part de la qual és l’absència de pactes estables de govern. Tampoc sobrevalorem la qüestió de la governabilitat, perquè una crisi d’estat requereix més factors, però l’absència de pactes de govern, en aquest cas amb el PSOE, és un dels ingredients d’aquesta crisi necessària.

—Expliqueu-me què vol dir sotmetre l’estat a una crisi.
—El millor és remetre’ns a experiències conegudes i concretes. L’octubre del 2017, vam provocar una crisi a l’estat, però cal que sigui més intensa. Ells ens van poder reprimir, utilitzant la seva força per sufocar aquella revolta. Hem de pensar vies perquè aquesta revolta sigui molt més difícil de sufocar. Una que hi contribueix és la ingovernabilitat, però no és l’única, perquè l’estat pot funcionar sense govern. De fet, ens enfrontem a un aparell de l’estat sense govern, de moment. Per tant, hem de pensar en altres eines que causin aquesta crisi. I, per descomptat, la mobilització n’és una. I no només les manifestacions, sinó tot allò que es preveu de cara a la sentència. És una mena de mobilització que posa en crisi l’estat. Ho saben i per això han enviat els efectius de policia extres. Vagues, desobediència i boicot són necessaris perquè tot això funcioni. I l’altre ingredient que creiem que contribuiria a aquesta crisi d’estat és que se li obrin més focus de crisi dins l’estat. Em refereixo a altres pobles de l’estat espanyol o moviments socials i populars. Tot apunta que hi haurà una crisi econòmica d’ací a poc temps, per tant, això portarà protestes en defensa dels drets socials perquè, probablement, la solució del PSOE serà la de totes les socialdemocràcies: retallar.

—Parleu d’ERC i JxCat perquè comparteixin aquesta voluntat de sotmetre l’estat espanyol en una crisi, però segons que hem vist en aquesta darrera legislatura, la cosa no aniria en aquesta línia. Per tant, no sembla que us comprin aquesta estratègia.
—I precisament per això la veu de la CUP és molt necessària en aquesta campanya i dins el congrés. Crec que és un dels elements que ha fet que dins la militància es canviï d’opinió respecte de l’abril, quan vam decidir de no presentar-nos. És a dir, hem vist com d’equivocada era la línia dels portaveus independentistes i sobiranistes a Madrid, que pràcticament oferien el pacte al PSOE sense res a canvi. Hem vist que és un independentisme i un sobiranisme ostatge del PSOE. Com que hi hauria una alternativa pitjor, sempre hem de donar suport al PSOE, diuen. Doncs això ens sembla un error. El PSOE també forma part de l’estat, és una de les expressions de l’estat i no cedirà en cap terreny, si és que no es troba en una situació de crisi.

—Si us posen en la dicotomia que el vot de la CUP és necessari per a evitar un tripartit ultra, argument utilitzat per Rufián, què fareu?
—És una aritmètica impossible perquè si les dretes sumen, faran un pacte, independentment del que faci la resta. Si no sumen, qui té la iniciativa per a cercar aliances és el PSOE. I nosaltres no li donarem suport. Si de cas, provocaríem una repetició d’eleccions, que no ens semblaria un mal escenari. Nosaltres volem fer valdre els nostres principis.

—Quan parleu d’un independentisme ostatge del PSOE, us referiu a ERC i JxCat a parts iguals?
—Pràcticament, sí. Sí que hi ha matisos en la manera com s’expressen públicament. Rufián ha estat molt explícit en el lliurament cap al PSOE, tan explícit que crec que ni la militància d’ERC mateixa comparteix algunes de les expressions que ha fet servir. JxCat no ho fa tan explícit, però al final és el PDECat qui porta el timó d’aquesta formació i ja vam veure que van preferir lliurar la Diputació de Barcelona al PSC. I això no s’entén que formi part d’una estratègia independentista.

—Un dels documents que havia de votar el consell polític parlava de presentar-vos a les eleccions, però fent la mínima activitat parlamentària. Serà així?
—Cal concretar de quina manera no participaríem en la normalitat. Ara, no participar en la normalitat ja és una decisió. Però creiem que les lleis que puguin sorgir de les majories que doni el congrés no seran prou avançades perquè mereixin la nostra implicació. Si hi ha cap disjuntiva en què es tracta de derogar, per exemple, la reforma laboral –cosa en la qual no confio perquè el PSOE quan ho ha pogut fer, no ho ha volgut fer–, naturalment que hi aniríem. Però no confiem que s’arribi a situacions com aquestes. Pensem que tots els avenços de l’àmbit social, ecològic, feminista o antiracista seran fruit d’una ruptura amb l’estat i d’una república catalana. Per això posem la república catalana com a prioritària i entenem que la nostra estratègia depèn d’aconseguir aquesta ruptura.

—Llavors, només participaríeu en els plens en què el vostre vot fos decisiu, i en la resta no? Un diputat de la CUP seria present en el dia a dia del congrés?
—Hi aniria quan creguéssim que és més útil de ser-hi que no pas de ser a una altra banda. Per exemple, els diputats de la CUP fent de suport en determinades mobilitzacions en uns altres punts de l’estat poden ser més útils per teixir aliances amb els altres moviments, que no pas escalfant la cadira al congrés.

—És a dir, ho anireu valorant sobre la marxa?
—Sí.

—Ara mateix, dret d’autodeterminació, amnistia i desobediència civil són els punts que us uneixen amb ERC i JxCat?
—Sí, però a la pràctica veiem que l’expressió d’aquests partits al congrés espanyol ha estat contradictòria en aquests objectius. Nosaltres és clar que defensem l’amnistia, però no pensem en una amnistia que es pugui pactar amb el PSOE. La nostra amnistia equival a la ruptura, és a dir, que reconeix que tot allò que s’ha fet no és constitutiu de delicte i, per tant, es pot tornar a fer.

—I l’autodeterminació?
—Compartim l’objectiu amb ERC i JxCat i la compartiríem fins i tot, crec, amb Catalunya en Comú, però no creiem que la idea d’arribar-hi sigui pactant amb el PSOE, sinó precisament, posant-li problemes.

—Cercareu cap coordinació amb ERC i JxCat, o voleu ser més un vers lliure?
—Penso que tenim una proposta molt clara i si les altres formacions la comparteixen podrà haver-hi camí compartit. Però una cosa que no farem és submergir-nos en una dinàmica de pactes amb el PSOE. Precisament ens presentem contra això. L’únic front compartit que ens interessa és un front de ruptura per a no pactar amb cap govern espanyol que no reconegui l’autodeterminació i l’amnistia.

—Quan toqui fer la ronda de consultes amb el rei, hi anireu?
—No ho sé, però si més no volem expressar-li la falta de legitimitat en relació amb el poble català. Dubto molt que ens vulgui rebre. Ja va fer la descortesia de no rebre la presidenta Carme Forcadell.

—És a dir, la ‘via Borràs’, no la descarteu.
—No ho sé. Si de cas, no seria una visita complaent amb l’hereu dels Borbons i principal cara pública de la repressió sobre la nostra societat.

—Com va quedar la polèmica interna per la participació de Mireia Vehí, ara cap de llista, en un míting del PSC?
—Quan la van convidar a participar en aquell acte, ella va demanar si podia fer-ho, i la CUP li va dir que sí, perquè la Mireia volia estar amb la seva mare. Després alguns ens ho han retret, com si això volgués dir donar suport al PSC. Jo crec que era un acte a títol personal i ella ho va expressar així.

—Oriol Junqueras va ser el director de la vostra tesina. Quina relació hi manteniu?
—És una relació personal bona perquè, evidentment, ens coneixem de fa temps i hem fet força coses plegats. Políticament, no sempre estem d’acord. L’Oriol, com a polític, és força enigmàtic i costa de saber ben bé què pensa. A la presó l’hem visitat un parell de vegades i hem pogut evidenciar les nostres diferències. Però per sobre de tot hi ha una enorme solidaritat amb els nostres presos. Vàrem fer el referèndum i és inadmissible que hagin de ser a la presó per haver complert el seu compromís. Ara, això no impedeix que les seves opcions polítiques siguin discutibles, com ho són les nostres. L’independentisme ha de debatre molt. Segurament la nostra versió dels fets de l’octubre i les nostres propostes serien millorables, però també ho són les dels dos partits majoritaris, que es troben en una confusió política molt gran.