Alba Serrano: “Volia descriure una relació heterosexual sense que hi aparegués un penis”

“Fa dies que rumio la millor manera de dir-te que no vull follar normal.” Aquest és el punt de partida del relat guanyador del tercer premi de literatura eròtica no convencional. Aquest conte, escrit per la periodista, correctora i escriptora Alba Serrano, que duu el títol de “Follar normal”, encapçala Sexe fora de norma (Raig Verd), un recull de dotze relats de diferents autors que han participat en aquest concurs de literatura eròtica feminista. Ella explica que està interessada a escriure sobre feminisme, ètica i sexualitat i que va ser des d’aquesta perspectiva que va enfocar el tema del relat: el consentiment. Un consentiment no entès com el fet de tolerar o acceptar allò que no ens agrada, sinó entès com el sexe envoltat de consens, respecte, escolta i entusiasme. Parlem amb ella en detall sobre el relat, sobre el concepte de sexe no normatiu i, sobretot, sobre consentiment i sexualitat femenina.

—Per què un relat sobre el consentiment?
—Vaig llegir un llibre que em va fer esclatar el cap: La paraula més sexy és sí, de Shaina Joy Machlus. És una guia sobre consentiment que em va canviar la perspectiva de tot. Reflexiona sobre com, a vegades, fem coses als altres sense demanar permís, i no pas en el sexe i prou. També vaig veure una sèrie, Workin’ Moms, on es ridiculitzava el consentiment, amb el discurs aquest de “a veure si ara ja no es podrà fer res, generació de vidre!”. Són un grup de mares i hi ha un pare, que es divorcia i comença a tenir cites. Elles li diuen que vagi amb compte, que ara s’ha de practicar sexe amb consentiment. Ell s’ho estudia i s’ho aprèn i quan arriba el moment de ficar-se al llit amb una dona ella li diu: “No em preguntis res, fes-me el que vulguis!” Ho vaig trobar horrorós, perquè hi ha molts gustos i sensibilitats diferents… Pot ser que tinguis la regla i et facin mal els pits, no val dir “fes-me el que vulguis”, perquè si te’ls mosseguen et fan mal! [Riu.] Vaig pensar que volia fer l’escena contrària…

—La protagonista del relat és una dona de quaranta anys que s’ha cansat de “follar normal” i demana a la seva parella sexual que, sempre que facin una cosa nova, es preguntin mútuament si els ve de gust, encara que siguin petits detalls com treure’s la roba l’un a l’altre. S’ho prenen com un joc que acaba essent eròtic.
—Jo només volia parlar sobre el consentiment, si em quedava sexy doncs millor… I la gent m’ha dit que ho és. No és únicament que el consentiment sigui sexy, és que realment no es pot ser sexy sense el consentiment, perquè quan algú no té tota la seva autonomia i no expressa els seus desigs, no és una situació sexy, és una situació de perill i abús, encara que a vegades sigui inconscient, fins i tot per part de les dues persones.

—Depenent de la situació o la persona, el consentiment es pot expressar de maneres diferents. Hi ha dones que els pot venir de gust que no els preguntin coses tota l’estona, com en el relat, o fins i tot que les sorprenguin o que hi hagi poder o domini en la relació. Què en penseu?
—Luna Miguel, a Caliente, parla de les fantasies de violació que tenen moltes dones. Diu que també som filles del patriarcat i ens hem educat en una societat que ens deia que érem menys. No ho diu tan categòricament, però és possible que certes maneres de veure el sexe vinguin d’una misogínia interioritzada. D’altra banda, en pràctiques com el sadomasoquisme és on hi ha més consentiment, perquè es fan servir coses com les paraules de seguretat. Si t’agrada el sexe violent o que et sorprenguin, potser abans has de tenir una paraula de seguretat i dir-la en el moment en què la sorpresa no resulta agradable. I ja som en una situació de consentiment. Però que t’agradi això no és igual que deixar el teu cos com si fos un tros de plastilina perquè facin el que vulguin. Sempre hi ha d’haver algun tipus d’acord o negociació en el sexe. I encara que el consentiment sigui una eina molt bona per a afrontar el sexe des del feminisme, també l’hem de criticar i repensar. Cal que es discuteixi, buscar eines… Aquest conte posa sobre la taula una manera de practicar el consentiment, però cadascú s’ha de construir a la seva.

—No cal dir “sí, sí, sí” tota l’estona, com argumentava Cayetana Álvarez de Toledo contra el “només sí és sí”. Hi ha moltes maneres de saber si es consenteix.
—Exacte, pot ser amb la mirada, per exemple. Si fa molt de temps que estàs amb una persona, ja sabeu què us agrada, i en aquests casos s’ha de tenir valor per a dir “això ja no m’agrada” o “fes-ho d’una altra manera”. Hi ha un exercici que cal que les dones facin, també. Parlo de dones cis i heterosexuals, perquè el problema del consentiment és en les relacions heterosexuals cis. En altres tipus de relacions, el consentiment s’ha de construir, perquè, com que són identitats i orientacions que no estan bombardejades de referents, se’ls han d’inventar. I el consentiment és inherent a aquesta construcció. El problema és quan tu tens uns referents que sembla que hagis de reproduir com una fotocòpia, en la línia del que diu Judith Butler. Llavors és quan conscientment has de buscar eines per a deixar de fer-ho.

—A vegades es dóna per fet el consentiment en les relacions llargues?
—Arran d’aquest relat m’han escrit unes quantes persones. Una d’elles em va explicar que, quan havia acabat de parir, sentia que la seva parella la forçava i fins i tot havia arribat a plorar durant les relacions sexuals. Sense arribar a aquest punt, en les relacions de llarga durada és on hi ha menys consentiment, perquè se suposa que t’agrada l’altra persona i se suposa que el teu xicot té necessitats i l’has de satisfer. Una de les principals causes d’això és que a les dones, històricament, ens han dit que tenir parella era un dels nostres elements de triomf. És possible que les dones renunciïn al seu plaer i deixin de tenir relacions consentides per conservar la parella.

—Quines altres causes hi ha?
—La cultura de la violació, que és la que determina que els homes tenen dret a accedir al cos de les dones, també les qui passen pel carrer, amb les floretes, per exemple. Si creuen que tenen accés al cos de dones amb qui no tenen relació, imagina’t quan sí que hi tenen una relació!

—Hi ha força detalls del relat que trenquen amb la cultura de la violació, com el fet que una dona que ha estat agredida sexualment anteriorment gaudeixi del sexe.
—Sí, és absolutament terrible. El patriarcat t’utilitza i et trenca per després dir-te que, com que estàs trencada, ja no pots gaudir. Això ho hem de desfer. A sobre que t’ha passat una cosa traumàtica, has d’amargar-te la vida… És el que li va passar a la víctima de la Manada, de qui deien que, com que sortia amb les amigues, no l’havien violada. Sembla que la violació s’hagi d’allargar per sempre. El feminisme del goig ens pot ajudar molt en això, en el fet de reivindicar que t’han pogut passar coses dolentes, però que de la vida se n’ha de gaudir. Si ho tenim en compte, és una font d’autoestima.

—Que també va relacionada amb el sexe, especialment l’autoestima corporal.
—Totalment. Quan ets jove i preciosa t’ho veus tot malament, i quan et vas fent gran el cos canvia… Quan la pressió estètica arriba al terreny sexual fa que perdem de vista el nostre plaer. Si tu estàs més pendent de si se’t veu panxa i pèls que no si t’ho passes bé, el plaer baixa. O coses com el tema de treure’ns els mitjons. Està demostrat que deixar-te els mitjons posats quan fa fred facilita els orgasmes. Si tens fred, l’energia del cos se’n va. Hi ha una sèrie de regles estètiques que dificulten el plaer.

—Heu esmentat el feminisme del goig. Què defensa?
—És un concepte que ve de Llatinoamèrica. Encara tinc pendent aprofundir-hi, però és una resposta a una percepció del feminisme com a cosa seriosa en què no ens podem divertir. El feminisme serveix perquè totes puguem viure de manera més agradable, i el feminisme del goig ho reivindica no tan sols amb el sexe, sinó també amb el menjar, de veure’t guapa sense necessitat de gastar gaire, de deixar de fer dietes, de deixar de depilar-te i igualment tenir la llibertat d’aixecar els braços a l’hora de ballar…

—El relat també parla del consentiment com a comunicació i escolta. Esmenteu “la ximpleria aquesta de fer veure que llegeixes la ment a totes les parelles sexuals que tens”.
—Sí, en teoria llegim la ment a l’altre perquè hi ha una estructura sexual predeterminada: petó, pit, cul, masturbació, sexe oral si tens sort i penetració! [Riu.] Sembla que això només es pugui fer així. Com que sempre es fa igual, ningú no s’ho planteja, i hi ha persones que fan comentaris com “la tinc molt satisfeta” o “ningú no se m’ha queixat”. Potser no se t’ha queixat ningú perquè no et volien ofendre!

—Tenim por de ser del tot sinceres?
—Sí. Hi ha una obra de teatre de Marta Aran, Els dies mentits, que parla d’una noia que té anorgàsmia. Un terç de les dones en tenen en algun moment de la seva vida. Però aquesta noia, en comptes de buscar una solució, s’hipersexualitza: es vesteix de manera exuberant, té moltes parelles, crida molt, performa uns orgasmes que ni Meg Ryan… Les dones, actualment, tenim el mandat de ser sexuals. De fet, tenim dos mandats: el de ser pures i el de ser sexuals. Llavors tenim un embolic al cap que és normal que hi hagi dones que no els agradi alguna cosa i les seves parelles no se n’adonin, perquè fan veure que s’ho passen bé. A vegades potser ho fem perquè tenim por o avorriment i pensem que si fingim un orgasme ell acabarà i marxarà…

—També parleu de la cura post-relació. Què és?
—Una part del consentiment que apareix en el llibre de Joy Machlus. Una vegada s’ha acabat una relació sexual, preguntar a l’altra persona com està, si s’ho ha passat bé, si hi ha alguna cosa que no li ha agradat, si s’ha quedat amb ganes de fer res… Assegurar-nos que tot ha anat bé, i si no ha anat bé intentar fer entendre a la persona que, si repetim, no tornarà a passar. A vegades confonem el fet que no ens hagi agradat alguna cosa que ha fet una persona amb el fet que no ens agradi la persona en general. En el sexe és delicat, perquè sembla que diguem a l’altra persona que és mala amant.

—O que li aigualim la festa.
—És clar, però és que si una cosa no ens agrada i tenim por de dir-ho a l’altre per no aigualir-li la festa, és que no tenim en compte la nostra festa, que ja està aigualida si fem alguna cosa que no ens agrada. Hem de respectar també la nostra festa!

—Sobre la sexualitat masculina, toqueu el tema tabú per excel·lència: el sexe anal.
—Volia descriure una relació heterosexual sense que hi aparegués un penis. Molts homes heterosexuals tenen un tabú amb el sexe anal perquè ho associen a l’homosexualitat, que des del punt de vista de la masculinitat va lligada a una pèrdua de la virilitat. Tenen aquest estigma i per això es perden una part de plaer que el seu cos els reserva. És una barrera psicològica…

—Altres estereotips que trenca el relat: “Deduiries que et demano sexe suau, i la veritat és que, arribat el moment, no sé si el que em vindria de gust seria delicadesa.” Sovint s’associa l’anomenat sexe amb empatia o sexe feminista amb sexe suau?
—El problema és dividir-ho tot en dicotomies: o fort o suau. El sexe no és o fort o suau, és un continu, i jo crec que té molt a veure amb els estats d’ànim. Un dia ens pot venir de gust una cosa i un altre dia una altra. El sexe feminista no és sexe més suau, és sexe més respectuós. És sexe que té en compte l’autonomia de les dones. És possible que a moltes els agradi el sexe més suau perquè ho veuen com una alternativa a la duresa del porno, però aquesta suavitat no ha de ser necessàriament feminista. Sexe feminista és quan els desigs i les opinions de tothom es respecten.

—Aquest seria el sexe fora de norma que dóna títol al recull de relats? Més diversitat, i no pas canviar una normativitat per una altra?
—Sexe fora de norma és entrar en una pàgina porno, mirar què hi ha i fer una altra cosa. La normativitat en el sexe és tan limitada que hi ha moltes maneres de fer sexe fora de norma que no siguin les quatre espelmetes i els llençols de seda.

—Llegir relats com aquests seria una manera de substituir el porno majoritari i la literatura eròtica de l’estil de Cinquanta ombres d’en Grey?
—Seria fantàstic! [Riu.] Hem d’anar cap a una literatura eròtica sense senyors milionaris que ens volen controlar per excitar-nos. Clama al cel! Actualment, en el sexe convencional hi ha molta falta de respecte, i el sexe fora de norma vol conquerir-lo, aquest respecte. I si vols practicar sexe de manera normativa, perfecte, sempre que t’hagis qüestionat i preguntat i tothom faci el que vulgui. Però quan qüestiones, preguntes i parles, el més possible és que surtin altres coses.

—Què us ha sorprès de la resta de relats?
—En diversos contes surten personatges no binaris. A les protagonistes els agraden aquests personatges, són objectes de desig. I la manera en què són desitjats és molt maca, perquè no és una obsessió en el sentit de “m’atrauen uns genitals concrets”, sinó una mena de perspectiva pansexual sobre com ens poden agradar les persones i punt: la pell, els ulls, la conversa… Al llibre també apareix el feminisme del goig: es relaciona sexe i menjar, sexe i natura… I també està molt bé que apareguin dones de diferents edats i cossos. Hi ha una que li falta un pit i no es depila, per exemple. Els relats ens fan veure que el sexe s’emmarca en la vida, no és una situació aïllada. La literatura feminista també és poder-nos sentir identificades i trobar referents.

—De dones que desitgen, i no desitjades i prou.
—Sí, aquí el subjecte de desig és la dona, la majoria són dones cis. A vegades, si no anem ben vestides, ens hem engreixat o ens han sortit arrugues sembla que ens hàgim d’excitar menys perquè nosaltres hem de despertar el desig. És un dels triomfs del patriarcat, que ens cosifiquem de manera tan bèstia que perdem part del nostre plaer. Aquest llibre ho combat.