Alba Riera: “El discurs antitreball el proclamo però no el practico”

“Jo em convidava molt a les festes, tenia poca síndrome de la impostora.” Alba Riera ha arribat a ser una de les cares joves més conegudes del 3Cat després d’haver picat a moltes portes i haver fet seccions a mil i un programes. Ha passat per Ràdio Primavera Sound, per RAC1, per iCat, per 8TV… I ara mateix continua amb espais a Catalunya Ràdio, al Col·lapse de TV3, i sobretot, al capdavant de La turra, el programa de tertúlia i entrevistes que EVA va estrenar fa uns mesos i que ha començat l’any amb canvis importants. Parlem amb Riera del programa, però també d’ella, de com va començar la seva carrera i com encaixa l’exposició pública, les crítiques i l’autoexplotació que a vegades impliquen feines com el periodisme, especialment si es treballa en molts llocs diferents.

—Heu començat l’any amb alguns canvis a La turra, que ara ja no presenteu amb Andrea Gumes, sinó tota sola. Què ha passat?
—La idea inicial era que fos una copresentació amb l’Andrea, però ja sabíem que era possible que ella acabés presentant un altre projecte. Ens van dir que, en principi, podria compaginar les dues coses, però finalment l’estratègia ha canviat i ja no és possible, per tant, hem replantejat el format. Ens vam plantejar de substituir-la, però no m’hi sentia còmoda, perquè precisament sempre critico que les dones siguem substituïbles, que allò que pot fer una ho pot fer una altra i que l’important és continuar fent quota. Era el moment d’estar soles al capdavant de dos projectes, que és el que sempre hem reivindicat. Les coses que aporta l’Andrea són molt diferents de les que aportaria una altra presentadora i, per tant, igualment hauria implicat reformar-ho tot. A curt termini és complicat fer-ho sola, però a llarg termini ens ajuda a totes a ocupar més espais, que cadascuna pugui projectar la seva carrera i diferenciar-se.

—El nou format coincideix amb un canvi de plató.
—És molt maco, tot i que té un to burgès que m’espanta… Ha coincidit amb aquest canvi i ens ha permès de començar de zero amb tot. L’espai que conduïa l’Andrea ara és per a entrevistes, si són necessàries –amb la cosa més conversacional que ve dels pòdcasts– i també per a seccions de persones que enriqueixen el programa. Mantenim un espai segur i representatiu amb persones que volem escoltar més, sense que siguin necessàriament conegudes, i també amb persones conegudes. Estic contenta que hi hagi un star system català i que passi per La turra, però sense renunciar a persones del carrer que potser ens contesten a una història d’Instagram i venen.

—Sempre heu criticat l’etiqueta de contingut per a joves i sobretot com s’ha fet servir. Tenint en compte que EVA és el canal de 3Cat pensat per a joves, com heu volgut enfocar el programa en aquest sentit?
—Sóc gran per a EVA, perquè no sóc Z, sóc millennial, però alhora és on tinc un espai. Per a nosaltres és important que l’enfocament sigui interessant per als joves, però això no implica l’etiqueta de “jove”. Tendim a pensar que sabem molt sobre els joves i no en sabem tant. Preguntem-los a ells què els interessa. I també es pot córrer el risc d’infantilitzar-los com si no poguessin accedir a segons quins discursos i tertúlies. Més que en un contingut jove, confio a poder parlar de coses complexes de manera accessible a la gent jove. I que hi hagi joves, però també persones més grans. No podem portar només persones de vint anys a parlar de solteria perquè no han tingut temps d’estar solteres tantes vegades, i com a jove t’interessa també el testimoni d’algú de quaranta.

—Toqueu alguns temes que no veiem gaire a les tertúlies més convencionals.
—Potser no ens havíem plantejat que es pot fer tot un programa parlant només de lligar, per exemple. Tenim una redacció de dones joves que tenen el pols del carrer, però alhora toquem temes atractius per a tothom. Una dona ens va dir que ho miraven mare i filla, i això fa il·lusió. No hem inventat res, fem en català coses que ja havien funcionat en altres idiomes, però ocupem un espai que no hi era.

—És possible que una part del públic us conegui sobretot per Col·lapse, però feu moltes més coses i n’heu fet més abans. Com heu arribat fins aquí?
—De petita ja demanava de presentar tots els certàmens de l’escola, sempre he estat molt xerrameca. Les nenes, quan anàvem de colònies, ploraven als seus pares perquè “l’Alba no calla”. Per tant, això de la comunicació és molt vocacional. Però durant el batxillerat es va morir la meva mare i vaig tenir una depressió, tot i que en aquell moment no n’era gaire conscient. Aleshores vaig decidir d’estudiar psicologia. Però quan vaig sortir de la foscor em vaig adonar que no volia allò i vaig apuntar-me a un postgrau de comunicació cultural. Després me’n vaig anar a Madrid, però vaig tornar de seguida, perquè sóc molt catalana, no va funcionar. Tot era ple de banderes d’Espanya perquè era el moment del procés i ho vivia molt malament. A cada persona amb qui feia una cervesa acabava parlant-li de per què és important el català, era un plom. A més, feia ràdio i em feien educar l’accent… Quan vaig tornar vaig acabar a Ràdio Primavera Sound, era el moment en què els mitjans tradicionals es van fixar en els pòdcasts en català. Llavors vaig passar per iCat, Catalunya Ràdio, RAC1… Jo em convidava molt a les festes, i ara amb perspectiva em fa vergonya.

—Per què?
—La innocència i la poca experiència et fa ser molt més valent. Tenia poca síndrome de la impostora, però és important, cadascú ha de saber els seus límits. No som tan bons en tot i ara sóc més prudent. També vaig tenir una experiència desastrosa a 8TV, la pitjor, amb gairebé cap dret garantit. Em van tractar molt malament, però allà vaig fer un reportatge que van veure a la Manchester, de Ricard Ustrell, i van decidir provar amb mi. Vaig fer una secció al Planta baixa que va funcionar i per al Col·lapse volien una persona jove, fresca, dona, etcètera. En aquest cas, agraïda de ser-ho, no ens queixarem!

—Suposo que tot aquest procés ha implicat força inestabilitat, autoexplotació i precarietat.
—Sí. Durant molt de temps he viscut instal·lada en la queixa amb la professió, que és molt precària, inestable i extremadament competitiva. Pels sous que tenim, tanta competitivitat és ridícula… Hi ha la por que, si dius que no, s’oblidaran de tu i, per tant, sempre has de dir que sí. A més, moltes vegades hem estat instrumentalitzades per netejar la imatge, perquè s’ha de tenir una dona. Sempre ens han atribuït uns temes molt concrets, i per experiències nefastes com la de 8TV, la queixa està justificada i s’ha de fer, perquè és motor de canvi. Ara bé, en aquest moment tinc una feina que no està mal pagada, un programa… En una Facultat de Periodisme segurament em dirien que és insultant que em queixi. Intento modular aquest discurs i ser honesta i respectuosa, però tampoc no podem tenir la síndrome de l’abella reina i instal·lar-nos en el “ja hem arribat aquí i no passa res”.

—Us crea contradiccions ideològiques, l’autoexplotació?
—Hi ha una qüestió de contradicció interna força generacional. M’he autoexplotat, com tots els periodistes, que estem com una cabra. El discurs antitreball el proclamo però no el practico. Els millennial som una generació que té molt clara la teoria, però no sap aplicar-la. Les noies de la redacció, més joves, tenen el discurs antitreball molt més integrat. A mi em costa molt, posar límits. A vegades costa, per la precarietat, per por que no et tornin a trucar… I per ego. Ara podria dir que no a moltes feines i no ho he fet. Per ego? Segur. I vull que la meva carrera la marqui la maduresa, no la vanitat, no el fet de dir que sí a tot. M’he estressat una mica amb mi mateixa. No perquè sigui molt coneguda, però sóc a molts canals diferents i a vegades penso que hi ha gent que ho podria fer millor i tampoc no tinc tantes coses a dir ni vull prendre’m tan seriosament. Quan estàs molt exposat, és fàcil cagar-la, una intervenció teva es penja amb una frase descontextualitzada i acaba en un acarnissament.

—És una estratègia de comunicació habitual ara mateix. Una intervenció llarga acaba essent un reel de quaranta segons.
—Això deixa venuda la persona que és davant del micro. Reconec que a La turra també ho hem fet, això, i ens hem equivocat. Aquesta producció de contingut constant i en massa és per on va la comunicació i ens hi hem d’adaptar. Això exigeix també noves habilitats, com ara saber fer TikToks, i no hi estic en contra, les coses evolucionen i no assenyalaré pas l’intrusisme laboral en aquest món, perquè si no, jo no hi seria. Però sí que entenc que molts periodistes s’enfadin quan veuen persones que hi són només perquè tenen seguidors. Hem de trobar un punt mitjà. Hi ha gent molt vàlida, però tampoc no pot ser que tenir molts seguidors et doni més accés a mitjans que una persona que fa temps que treballa gratis i que també és molt vàlida… Tot i que en això encara miro per on va la cosa i sóc prudent.

—L’exposició a xarxes us ha passat factura?
—El que m’ha passat més factura són els talls de Col·lapse que es pengen a les xarxes. Dic la paraula autotune i sembla que la gent encara vol obrir debats sobre l’autotune… I quan vaig parlar de l’horòscop, que a més era la primera vegada que sortia a la televisió, vaig rebre un linxament bastant fort i em van fondre. A Twitter sóc una persona tímida. Tot i que m’interessa molt, sóc més voyeur que activa, perquè he viscut de prop linxaments a altres persones i això m’ha generat por. Sempre que pengen un tall hi ha quatre o sis persones que m’insulten, però no són linxaments. Per ser davant una càmera has de tenir una mica de morro i inconsciència. Si fos tan conscient de tot el que està bé i el que no està bé a Twitter, no podria fer la meva feina.

—Us associen al feminisme, tot i que no en parleu sempre necessàriament, i rebeu l’etiqueta de radical o de woke, sobretot a les xarxes?
—No és que en parli tota l’estona, és que les coses que dic estan travessades pel feminisme. Es consideren temes poc importants i reps aquests comentaris, però és sempre el mateix usuari. Hi ha això de “com pot ser que amb diners públics vingui aquesta a parlar de la Bad Gyal?”. He de justificar per què és important parlar de la Bad Gyal, que representa tota una generació? Ho vaig veure clar amb La marató. Va ser una recaptació molt baixa perquè hi havia qui qüestionava fins i tot que se n’hagués de parlar. Això dóna el missatge de “els vostres problemes no són problemes”, “pren-te un ibuprofèn i el mal de regla et passarà”. Es considera que fem temes woke i radicals, però què té de radical parlar de la regla? Som les primeres a qui ens fa mandra parlar sempre del mateix i queixar-nos, ens agradaria poder parlar des de la superficialitat, també, practicar la superficialitat conscient. La fatiga també és nostra, no només de qui escolta, però alhora cal continuar parlant-ne.

—Volia acabar demanant-vos pel safareig, un tipus de contingut que heu tractat i que defenseu. Per què?
—La Mar Vallverdú va dir a La turra que vivim en una societat confessional. De sobte et trobes seguint la vida d’una tia de Utah que t’explica com esmorza i t’hi enganxes. Hem passat l’era de l’oversharing i a Catalunya, com que sempre anem més tard i tenim aquesta superioritat moral, ha costat que el cor es consolidés. El cor és un pretext per a parlar de nosaltres mateixos, de coses quotidianes, de maneres de relacionar-nos, de com som amb l’amor… Tot i que també es pot fer cor perquè sí. Ha estat una proposta més sobre la taula que ha fomentat que més gent miri contingut en català.

—Pràcticament no es feia cor en català.
—No, i es tracta de construir imaginaris en català. Amb aquest tema en general tenim un repte, el català és una llengua en retrocés. Jo, com a comunicadora, decideixo parlar-lo perquè és la meva llengua materna, perquè el parlo bé i perquè tinc feina en català. Sovint als comunicadors ens pregunten si agafaríem feines en castellà, però jo tinc feina en català i, com que és un país més petit, no hi ha tanta competitivitat. És una decisió meva que no externalitzo, entenc que hi hagi gent sense ganes de salvar la llengua que pot enfocar la seva carrera com vol. En el meu cas, l’ambició xoca amb la reivindicació política. Com que la meva feina és comunicar, crec que encara té més importància que sigui en català. Som en un moment de desencís molt gran amb el procés i em fa la sensació que el que ens queda és la llengua. Llavors apareix el plantejament de si obliguem o si seduïm.

—Què en penseu?
—Les institucions han de fer que el català sigui obligatori, aquí no hi ha debat, perquè és una llengua minoritària i minoritzada, sobretot. Ara, com ho fem a peu de carrer? Hi ha gent que podria voler parlar en català i pel que sigui no ho fa. Com aconseguim reivindicar la nostra identitat no essent rígids ni excloents quan, a la vegada, som una llengua minoritària, minoritzada i discriminada? Aquí és on hi ha el debat, més enllà dels debats de sempre de “tal artista ha tret una cançó amb paraules en castellà”. Deixa’l en pau. Cal una estratègia. Parlant de safareig m’ha vingut al cap tot el que intentem fer amb el català, ampliar l’imaginari.

—El problema és que moltes vegades es fa cor en català parlant de l’star system espanyol.
—Tenim un star system que encara és petit! Sí que sovint pensem que, si una persona parla català a casa seva, però no als mitjans, ja és star system català. Però és difícil esborrar la història. Durant molt de temps el safareig que hem vist han estat influencers en castellà o Telecinco. És normal que ens sentim interpel·lats, tot i sentir-nos catalans, pel cor espanyol. Igual que em sento interpel·lada pel cor anglosaxó i Hollywood. Les propostes que hem tingut en català han estat mínimes en aquest sentit.