Alba Carreres: “Ens venen una maternitat perfecta i això causa una culpa brutal”

“Quan vaig ser mare per primera vegada, estava tan obsessionada a fer-ho tot ‘perfecte’ que em vaig convertir en l’Hermione Granger de les maternitats.” Alba Carreres explica a Criar amb humor: tot el que et cal saber per a una criança conscient (Rosa dels Vents) algunes de les seves experiències, però sobretot ho aborda amb la perspectiva del coneixement i de la col·lectivitat. A més de periodista i publicista, té un màster en psicologia del neurodesenvolupament, un interès que diu que li va néixer del xoc que va ser la maternitat.

Cada infant és un món i el llibre no pretén de ser un manual, però sí que dóna algunes estratègies que poden ser útils a les famílies: el son, les enrabiades, el menjar, els límits, la cocriança… Parlem de tot plegat amb ella, que també situa l’acompanyament professional a les mares com un dels punts més importants per a cuidar-ne la salut mental.

—Expliqueu que us vau convertir en l’Hermione Granger de les maternitats. Què us va passar?
—Quan vaig ser mare per primera vegada no tenia ni idea de què era. Semblava que tot havia de ser de purpurina, però em vaig trobar amb una criatura als braços i els pits regalimant, sentint-me desastrosa, mala mare. Llavors vaig estudiar sobre criança, psicologia del neurodesenvolupament i psicologia infantil. Sóc mare de dues criatures, una de les quals, neurodivergent, amb trastorn de l’espectre autista, i a partir de la meva experiència i coneixement he fet aquest llibre per oferir eines. No et dic com has de criar, simplement ofereixo estratègies per qui les vulgui, i intento desencotillar la criança.

—A què us referiu?
—Ens venen una maternitat perfecta i això causa un sentiment de culpa brutal. Hi ha persones que deixen de seguir comptes de maternitats a Instagram per no posar-se aquesta pressió a sobre. T’has de cuidar tu, has de cuidar les criatures, però qui et cuida? Això també pot ser una esclavitud. També vull reivindicar les llevadores. L’embaràs no és una patologia, però és un moment molt vulnerable i hi ha d’haver un acompanyament en la lactància si la dona decideix de donar el pit que ara mateix no hi és. La manca d’acompanyament genera vulnerabilitat respecte de la salut mental perinatal.

—Denuncieu que, després del part, si el nadó està bé, es diu que tot ha anat bé. Però, i la mare?
—Vaig parir per cesària amb anestèsia general i tothom em deia: “Ah, però la criatura està bé!” Ja, i jo? El meu cos s’ha partit per la meitat, vaig tenir un fecaloma… Quan estàs embarassada, tothom et pregunta com estàs i fins i tot t’infantilitzen, però quan pareixes, la societat se centra en la criatura. Comences a rebre visites i se suposa que tu, en aquella situació, has de tenir a punt les galetes per a tothom. I aquí cal reivindicar el paper de la parella, sigui un home o una altra dona. Cal que abans es parli de què necessita la mare, què necessita la díada. Moltes vegades la parella no està preparada i per això al llibre parlo del repartiment de tasques i de les coses invisibles: la cartolina que el nen ha de dur a l’escola l’endemà.

—Durant el carnestoltes això es va posar sobre la taula. Sovint les qui tenen la càrrega mental d’haver de recordar què ha de portar l’endemà el nen són les dones.
—Exacte, el carnaval som les mares, les dones que fem les disfresses! Si tens un company que ho fa, perfecte, però la realitat massa vegades és aquesta. Hi ha una dada significativa: els permisos iguals i intransferibles no han fet que augmenti la cocriança, la coresponsabilitat. Cinc excedències de cada sis les continuem agafant les dones. I posem molt en valor la gratuïtat de l’educació dels zero als tres, que està molt bé, però durant els tres primers anys de vida el vincle primari és amb la família. Als països nòrdics tenen un any per a estar amb la criatura! No ha de ser necessàriament la mare qui ho agafi, s’hauria de poder fer de la manera que la família vulgui.

—Hi ha un debat en el feminisme sobre si els permisos han de ser iguals i intransferibles entre tots dos progenitors o no. Què en penseu?
—Els permisos iguals i intransferibles són una discriminació cap a les dones. Imaginem dues dones que acaben de tenir una criatura. L’una hi ha posat el cos, l’altra, no, però en canvi totes dues tornaran el mateix dia a la feina remunerada. L’embaràs genera uns canvis al cos i al cervell, augmenta la mida de la hipòfisi. També hi ha canvis en el cervell de l’home, però menys. Els permisos iguals i intransferibles ens fan especialment vulnerables a les qui hem parit.

—Però si no són iguals i intransferibles hi ha el risc que les empreses discriminin laboralment les dones que pensen que es quedaran embarassades.
—No tinc la solució, però s’hauria de trobar una fórmula per aconseguir la paritat real que no impliqués de discriminar les dones que han parit. Posar més el focus en les empreses, en els convenis…

—Tornant al vincle que comentàveu, es parla molt de la criança amb aferrament. En què consisteix?
—Realment totes les criances tenen aferrament i vincle, però és veritat que una criança amb un vincle ambivalent pot afectar la criatura. És aquell vincle que en les relacions amoroses es consideraria tòxic i seria breadcrumbing [reforç intermitent]: ara et donen peixet, ara te’n treuen. No ens ensenyen a relacionar-nos, a validar les emocions, la comunicació assertiva…

—Sovint es critica que, amb el pretext de la criança amb aferrament, es posa encara més pressió a les mares respecte del porteig, la lactància…
—No ens hem de jutjar entre nosaltres. Jo portejo la meva filla de quatre anys perquè necessita aquest aferrament profund i contacte, i m’he sentit observada i jutjada per això, com també quan he donat biberó, quan he donat el pit en públic… No hem de fer cas a aquestes opinions que generen inseguretats, cadascú cria com vol i pot i som imperfectes. Les teves criatures et fan de mirall i a vegades dius, a mi em passava el mateix, però que al teu fill li passi no vol dir que ho visqui tal com ho vivies tu. I per mi una de les coses importants també és l’alfabetització emocional. El meu fill ha de veure si estic trista o alegre sense cap trauma. Validar les emocions: quines són, distingir entre necessitat i desig…

—Com s’aplica aquesta pràctica de validar les emocions de l’infant quan s’enrabia?
—És normal que una criatura s’enrabiï, de fet, jo em preocuparia si no s’enrabiés. Forma part del seu neurodesenvolupament: dir que no, reivindicar-se… Quan armen un sagramental monumental i tothom et mira és difícil, però és la seva emoció, i m’agradaria reivindicar la diferència entre crisis sensorials i enrabiades. Les primeres vénen per necessitats no cobertes: fred, set, gana, son… Potser li has dit que comprar unes galetes no toca i explota, però potser és perquè està cansada, no sap expressar-ho i esclata. Això és diferent de: “Vull aquesta samarreta tant sí com no.”

—I què cal fer en aquest darrer cas?
—No parlo de cedir, però sí ser empàtics, igual que tu a vegades desitges la samarreta d’un aparador. I els límits ens cuiden. Es tracta de saber quins en vols posar i fer-ne una llista. A casa són respectar el nostre cos i a nosaltres mateixos, respectar les altres persones i no fer malbé l’entorn. Si salten sobre el sofà, se salten aquest darrer límit. I hi ha coses que se saben, com ara que els càstigs no són educatius, s’ha demostrat científicament. Se li ha de fer cas a la investigació, tot i que en manca perquè vivim en una societat adultcèntrica. Les criatures no són una prioritat, no hi ha espais per a elles i si n’hi ha són pensats perquè no molestin. Sempre hi ha el Capità Garfi o la Cruella de Vil de les criatures, les persones nenfòbiques, que cada vegada en són més.

—Abans heu esmentat la salut mental materna. En el vostre cas, us va afectar el tracte rebut durant el part, en època covid. Com va ser?
—Vaig ser més feminista que mai perquè em vaig adonar de com es vulneraven els meus drets. Em van fer cesària i vaig parir el dia que ens van confinar, i era possible positiva. Em van tractar pitjor que a un animal. Em van posar una bossa de plàstic perquè no podia estar en contacte amb la meva roba i em van treure la meva criatura mentre sonava “Toxic”, de Britney Spears, de fons. Se la van endur i no vaig poder tenir vincle amb ella… Es feia per por, però les proves científiques diuen que això no s’ha de fer, genera un estrès post-traumàtic de cavall. S’hauria de demanar perdó per aquesta etapa en què es van vulnerar els nostres drets. Em vaig haver de treure els punts de la cesària jo mateixa a casa, no em van atendre quan la meva criatura s’ofegava i no sabia què li passava…

—Més enllà de problemes de salut mental més greus, la tristesa postpart (maternity blues) és molt habitual, però sembla que immediatament després del part s’hagi de ser molt feliç.
—Et venen que quan tens la criatura en braços i li veus la cara tot ha de ser perfecte, però pots sentir-te trista, no sentir-te-la teva… Com més acompanyada, millor, i més encara si et pot acompanyar una professional que pugui diferenciar entre maternity blues i depressió postpart.

—Heu fet un llibre que també és pensat per a homes. Com veieu les noves generacions de pares?
—Sovint, quan hi ha un home que cocria, tothom el felicita. Si dóna berenar a les criatures, que és el que ha de fer un pare, se’l considera un pare excel·lent. A vegades et preguntes per què la gent li fa més cas a ell quan diu el mateix que tu, i tu ets la mare histèrica, la que es preocupa moltíssim. Si ho fa el pare és un heroi, un pare present… Això també és discriminació.

—També heu volgut incloure-hi una perspectiva de la diversitat, tenint en compte les famílies amb criatures neurodivergents. Com us afecta, personalment?
—És una motxilla més que tens a sobre i hi ha molta violència institucional en coses com ara fer papers que l’administració ja té. És una lluita constant i no hauríem de lluitar pels drets de les nostres criatures. A més, les mares que ho fan des de situacions que no són privilegiades acaben encara més desgastades. L’administració s’hauria de posar les piles amb això i deixar de posar motxilles extra.