Alba Alfageme: “El missatge que reben les dones és que una violació posa fi a la seva vida, i no és cert”

Alba Alfageme ha dedicat la seva trajectòria de psicòloga a ajudar dones que han sofert violència masclista, a acompanyar-les en el camí de víctimes a supervivents. Explica que moltes pacients li demanaven si no hi havia cap llibre que condensés totes les eines i idees que els donava. Com que no acabava de trobar-lo, ha decidit d’escriure’l ella mateixa. Quan cridem els nostres noms (Univers) és el resultat d’aquesta voluntat de donar eines per a encarar processos de recuperació a partir de la resiliència feminista i entenent els casos individuals no com a fets aïllats, sinó com a part d’una qüestió estructural i col·lectiva.

El llibre és pensat perquè les dones tinguin eines per a refer-se d’aquelles violències que sempre s’ha dit que no es poden superar –com les sexuals–, però també pot servir perquè els homes facin un exercici d’empatia, conscienciació i revisió del seu paper en les violències masclistes. Parlem amb la psicòloga en plena setmana del 25-N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones.

—El llibre dóna eines per a passar de víctima a supervivent. Però el primer pas és identificar la violència viscuda. Quines dificultats hi ha?
—La intenció és de fer un viatge individual amb un diàleg col·lectiu, sobretot amb els feminismes com a estratègia per a passar de la victimització a la resiliència. És un viatge que prova de posar nom a situacions que ens van remoure, però que, com que no ens han donat les eines per a anomenar-les, són molt difícils d’identificar i reparar. Quan cridem els nostres noms mira de ser un títol reivindicatiu, col·lectiu. Els nostres noms són la nostra identitat, que també passa per aquestes experiències de violència. Negar-ho ens condemna a no tenir una vida plena, perquè ens limita i condiciona.

—Citeu molts casos de dones a qui costa de dir la paraula “violació” per parlar d’experiències viscudes. Per què costa tant?
—Parlo de violències masclistes en general, però en molts moments em centro en les violències sexuals per a incomodar, perquè es vegi que el concepte de violació no ens queda tan lluny. El patriarcat ha provat de relegar-lo a un espai molt residual que té a veure amb una violació molt extrema, amb violència física, intimidació directa… Però hi ha moltes més maneres de violar. De fet, ho diu el Parlament Europeu: qualsevol activitat sexual que no desitgis, sigui una pràctica, sigui tenir aquella relació sexual, és una violació. Quan parlem de violació, tot tremola, perquè ens han explicat que era una cosa molt prototípica, uns casos molt residuals. Quan diem: “Vaig sortir de festa, anava beguda, i de cop i volta em vaig trobar que tenia relacions sexuals amb aquell amic… No, no. Em violava.” Quan dius això, t’entra un calfred i és molt bèstia, resignificar les coses ens fa tremolar les entranyes, però també veiem que podem teixir itineraris de recuperació. És molt important perquè, si no, estem desconnectades de la nostra història i participem en el silenci social que fa que es reprodueixin les violacions.

—Sobre el concepte de violació, heu fet servir la paraula “desig” i no “consentiment”. Sembla que no hi ha un consens total, a vegades ni tan sols en el feminisme, sobre el concepte de violació fora de les situacions prototípiques.
—El concepte amb què em sento més còmoda i que crec que hauria de ser més natural i senzill és el desig: si desitjo ser allà o no. Perquè el consentiment té una pàtina patriarcal, és unidireccional: un proposa, l’altre accepta, consenteix. El desig és bidireccional, tothom vol ser-hi. A més, les dones hem renunciat a la renúncia, no ens han ensenyat a dir que no. I el consentiment és allò que s’espera, allò de la dona abnegada, la que accepta, la que no diu mai que no. Si no t’han ensenyat a dir que no, la cosa més fàcil és de consentir certes coses, encara que no les desitgis. El consentiment és un impàs, perquè veníem del “no és no” i ara som en el “només sí és sí”. Però crec que l’horitzó hauria de ser el desig, perquè a més és molt fàcil d’identificar: vols ser-hi o no? Ho desitges? No hi ha més.

—Fa la sensació que aquests debats sempre es tenen del punt de vista de la justícia: què es considera violència sexual i què no des d’aquest punt de vista. Què implica?
—El sistema judicial ha eclipsat una gran part del debat i situa una experiència multidimensional –psicològica, física, sexual– solament en la visió jurídica, que ha contaminat les definicions. Hi ha moltes realitats que no encaixen en el sistema judicial perquè té una mirada patriarcal molt per darrere dels moviments feministes. Que avui dia encara ens parlin d’abús sexual perquè no s’ha emprat violència o intimidació i que no es tingui en compte que cinc homes per si sols –o fins i tot un– ja et poden intimidar…

—En aquest debat, sembla que a alguns homes tan sols els preocupi què els pot portar a la presó i què no, no pas si poden haver exercit alguna mena de violència.
—Si un home té la sensació que té una oportunitat i que serà ara o mai, que no tingui relacions amb aquella dona, perquè algun problema hi ha. Si tenen la sensació que o és avui perquè va beguda o ja no podrà ser, si no tenen clar si hi ha desig, segurament és que traspassen línies vermelles. El concepte d’oportunitat, això de dir “avui la convides a dues copes i te la cardes” o “aprofita que avui aquesta noia està sola”, encara funciona. Si realment dues persones es desitgen, ja es tornaran a trobar, i si no, no passa res. Aquest “aprofitar” és un “jo la vull tenir ara”. Quan comencen amb les actituds reaccionàries de: “Ui! Què passa? Hem de preguntar fins a l’últim moment?”, “Mentre cardi hauré de demanar: ‘Sí? Segur que vols?'” Doncs si notes alguna tensió o obstacle, atura-ho. Això té molt a veure amb el victimisme del privilegiat. Històricament, mai ningú no ens ha demanat res, a les dones; ara, que ens escoltin una mica. Quantes dones heterosexuals han tingut dubtes sobre si l’home amb què tenien relacions sexuals volia fer-ho? A la inversa sí que hi ha més interrogants.

—Molts discursos s’escuden en el “doncs si no ho volen, que diguin que no” o “per què no paren i es posen fermes?” Fins i tot diuen que el feminisme concep les dones com a fràgils, incapaces de dir que no. Què els respondríeu?
—El sistema ens ha desapoderat, ens ha trinxat. No és tan fàcil com dir: “Ara m’apodero i m’imposo.” Algunes dones ho fan, unes altres, no. A dir que no, a posar un límit, a entendre que no passa res si perds l’altre, te n’han d’ensenyar. Arribem a la pre-adolescència amb el confidence gap, una diferència d’autoestima brutal entre homes i dones. Com a home, tan sols has d’estar segur que aquella dona vol ser-hi. Si una dona es troba que li han demanat i se n’han preocupat i igualment no sap sortir-ne, aquí també hi ha un treball a fer per part seva. En la sexualitat, per què alguns homes, si no tenen certes pràctiques amb les dones, ja no les volen? O al contrari: on les situen? Té molt a veure amb els conceptes de vergonya i honor: és respectable o no, és una fresca, és una frígida… Ells són uns campions si tenen molt de sexe, mentre que a nosaltres, per una banda, ens diuen que posem alguns límits, i per una altra, que ens deixem fer, que si no se n’aniran amb una altra. És una pressió patriarcal terrible que moltes vegades ens porta a fer coses que no voldríem. Moltes noies joves expliquen que les seves primeres relacions sexuals van ser no desitjades o forçades. Diuen: “No volia, però no em va forçar perquè no em va pegar.” No cal que et peguin. Et poden dir: “Si no hi ha sexe, me’n buscaré una altra.” O bé: “M’has posat molt calent, ara em deixaràs així?”

—Parleu d’un judici col·lectiu paral·lel en els casos de violències masclistes. En què consisteix?
—Ens ensenyen que és normal de jutjar les dones: pel seu aspecte físic, per allò que fan. I sobretot, si reben violència, perquè alguna cosa hauran fet –i això connecta amb la culpa. Exposo tres nivells d’aquest judici paral·lel: el previ a la violència, que jutja com era aquella noia, quina vida sexual tenia, si anava beguda, com vestia, si havia tingut més relacions, si havia anat a buscar el noi, si s’havien estat petonejant, si ella li havia dit que li agradava… Després, hi ha el moment de l’agressió: per què no va dir que no, per què no se’n va anar, per què no va cridar, per què no el va enviar a la merda: “Una dona com ella no és capaç de verbalitzar-ho?” I després de l’agressió, que l’hem vist en el cas de la Manada. Si et recuperes de manera clara i trobes estabilitat –tens parella, surts de festa–, es considera que allò no va ser tan dur. Però si et quedes a casa, estàs tocada de per vida. Abans et quedaves fora del sistema per l’honor, la deshonra, però ara es fa servir el concepte de salut mental. Aquesta dona està tocada de per vida i ja no serà una dona útil; el sistema l’expulsa. La part de després és tan dura i perversa que limita el procés de reparació.

—I també complica la identificació de les violències.
—Algunes dones es diuen que, si no estan tan malament, no deu haver estat tan greu, i, per tant, no deu haver estat una violació. Unes altres, per contra, pensen que la seva vida s’ha acabat, que s’han enfonsat. És la idea que la pitjor cosa que et pot passar com a dona és que et violin. Aquest missatge és horrible. Totes, d’alguna manera, amb més o menys violència, sabem què és una situació de violència sexual, però com que ens envien aquest missatge, preferim no pensar-hi. I les que hi pensen, senten que estan traumatitzades. Abans, per a reparar el teu honor, l’única cosa que podies fer era entregar-te a la vida monàstica. Ara et diuen que és millor no explicar-ho o que, si ho expliques, et quedarà sempre l’etiqueta de la salut mental i qualsevol cosa que et passi serà culpa de la violació. El missatge que reben les dones és que una violació posa fi a la seva vida, i no és cert. He treballat amb dones en situacions d’explotació sexual, que és la cosa més extrema que he vist. Han patit violacions sistemàtiques i se n’han sortit. Són unes supervivents, uns referents brutals de resiliència que donen grans lliçons de vida.

—De fet, situeu la resiliència com a concepte central per a la recuperació. Què es pot fer per a començar aquest camí?
—Parlo de resiliència feminista perquè és molt important de treballar aquests impactes traumàtics amb mirada feminista. Perquè, si no, ens quedem en el fet individual, sense donar la visió de gran angular. Quan t’adones que allò que penses que tan sols t’ha passat a tu, li ha passat a moltes, aquella gran motxilla cada vegada es fa més petita, veus que tota aquella merda no és teva, és del sistema. Proposo, primer de tot, de trencar el silenci. A les dones ens han robat les veus, no érem dignes d’explicar què ens passava, era fins i tot motiu de vergonya. Que apareguin el #MeToo o el #Cuéntalo implica que es comença a assenyalar, apareixen les pressions judicials contra els agressors, la impunitat comença a disminuir. Després, cal que ens vinculem amb conceptes com el trauma i que els entenguem: entendre com funciona dins nostre, per què tenim certes sensacions al cos.

—I a escala més pràctica?
—Fer, per exemple, històries de vida, escriure, participar en espais en grup per a col·lectivitzar les històries, fer historiografies de les nostres famílies –àvies, besàvies, mares, tietes– per a entendre que segurament alguna part de tot això és dins nostre i que la nostra recuperació repararà algunes coses que hi havia pendents. I connectar-nos amb la idea de vulnerabilitat en el sentit positiu: la capacitat de viure de manera oberta, sabent que podem patir agressions, però estant determinades a no canviar la manera de viure. No volem el poder patriarcal ni el poder dels homes. Volem viure des d’un altre lloc, el poder sobre les nostres vides, organitzar-nos d’una manera diferent. Sempre dic que els feminismes m’han salvat la vida.

—Hem parlat de les víctimes, però que passa amb les persones que acompanyen? Per exemple, quins comentaris ens hauríem d’estalviar quan parlem amb una víctima de violència masclista?
—”A una dona com tu li ha passat això?”, “A mi no em passaria mai perquè hauria posat límits al minut zero”, “Vas tard, ho hauries d’haver dit fa molt de temps, per què no ens ho has explicat?” o “No entenc com el suportes”, en compte de dir: “Que bé que ens ho hagis explicat, sóc aquí per a allò que necessitis.” Hem de pensar per què aquests comentaris que responsabilitzen la dona ens surten automàticament i amb quin objectiu els fem, perquè no ajuden. Encadenen al silenci perquè fan més visible la culpa i la vergonya, que fan sempre un ball pervers per a limitar les dones. Moltes dones, abans d’explicar-ho, fan petits intents per a temptejar com reaccionarà la gent: deixen anar algun comentari, posen algun exemple d’alguna altra situació… I si ensumes la culpa, la responsabilitat, la vergonya, calles.

—Suposo que també és bàsic entendre que és un procés gradual.
—Sí, és una escalada, com si el teu espai individual cada vegada es fes més petit. La pel·lícula Te doy mis ojos ho reflecteix molt bé. Els agressors busquen que acabis veient el món com ells, transformar la teva mirada i que perdis la connexió amb tu mateixa, perquè ets absolutament sota el seu control. Es fa de mica en mica, dinamitant la teva autoestima, seguretat personal, espai, vida. El feminisme parla de vida i el masclisme parla de mort. Quan ets dins una relació de violència, sents com allò t’apaga i et desconnecta de la vida. La violència física és molt dura, però la psicològica és l’arrel de tot, i perquè hi hagi qualsevol altra mena de violència, primer n’hi ha d’haver de psicològica. També és la més difícil de reparar. Recordo una senyora gran que em demanava si no tenia cap pastilla per a ajudar-la a no tenir la necessitat de ser amb ell. Mirat de fora, pots pensar: “Quina bestiesa, que surti d’allà!” Però quan ets en aquella teranyina emocional és molt difícil i requereix temps, acompanyament i confiança, teva i de l’entorn, que pots fer-ho.