27.12.2020 - 21:50
“Abdelbaki es-Satti era un d’ells? Treballava per a ells? Era un confident que els passava informació? Treballava per a ells però al mateix temps…” Agustí Carles interromp en sec la seva declaració i m’avisa: “Ens fan fotos.” A una quinzena de metres del banc del parc de Pedralbes on fem l’entrevista, hi ha un home amb texans i dessuadora grisa, amb una càmera fotogràfica vella, que s’incorpora de cop i comença a caminar quan Carles li fa la pregunta: “Hola, que ens feies fotos?” Fa com si no ens sentís, continua caminant, passa davant de nosaltres i es va allunyant. “Hola!”, li insisteix, i ara sí, gira el cap, ens mira i diu amb un to sec: “He fet una foto del paisatge, però tranquil que si vols et pixel·lo, no passa res.”
L’incident ha afegit tensió a una conversa molt intensa sobre el paper que va tenir l’ex-imam de Ripoll com a col·laborador dels serveis secrets espanyols, i sobre totes les incògnites que hi ha obertes i que els advocats Agustí Carles i Jaume Alonso-Cuevillas, en representació de la família del nen de tres anys mort a la Rambla el 17-A, han anat exposant durant el judici. Agustí Carles ha portat el pes d’aquesta acusació. Poca gent com ell coneix tant al detall el sumari del cas, fins al punt que s’ha arribat a guanyar el respecte (que no la simpatia) de l’aspre i malcarat jutge Alfonso Guevara, i de la resta de lletrats que hi ha a la sala. Ha arribat a fer dubtar tothom que es-Satti sigui realment mort. Ell confessa que mai en més de trenta anys d’exercir com a advocat s’havia trobat amb un judici tan vast i complex com aquest, i s’hi ha sabut endinsar tan bé que ha descobert tots els punts febles de la versió oficial d’un cas que és assumpte d’estat. Insistir en aquests aspectes és burxar l’estat espanyol, i ell n’és conscient. Per això, després de tantes setmanes de judici amb una tensió enorme a la sala, s’alarma quan veu que en un parc públic algú li fa fotografies; i just en el moment que parlava de què va fer realment es-Satti per al CNI.
—La veritat oficial és que es-Satti és mort.
—Perquè durant un any i mig el sumari és secret, i arrossega un error inicial del jutge instructor, que el dóna per mort quan l’únic mort confirmat a l’explosió d’Alcanar era el jove Ioussef Aalla. I ha quedat clar que hi ha dubtes molt seriosos sobre l’ADN d’es-Satti. Jurídicament el donen per mort, però biològicament no s’ha demostrat. I tenim la sortida de la furgoneta blanca d’es-Satti uns segons després de l’explosió d’Alcanar, i que fou trobada tres dies després a Sant Carles de la Ràpita. Qui conduïa aquesta furgoneta? El jutge inexplicablement ja el va donar per mort aleshores. I quan nosaltres hem fet sorgir ara aquests dubtes és quan es veu que la investigació és coixa. Hi manca el quart home.
—Quin quart home?
—Tenim el dubte de si és l’imam de Ripoll o una altra persona. Mohamed Houli és el noi que va sobreviure a l’explosió, un dels acusats. Ell va dir que sopava allà, a Alcanar, i en un primer moment va declarar que eren quatre persones, tot i que després va canviar el relat i va dir que n’eren tres. Estava segur que la furgoneta d’es-Satti era aparcada al davant de la casa, cosa que corroboren uns altres testimonis. I també va dir que aquella mateixa tarda, quan se’n va anar amb en Ioussef a vendre joies, va arribar a la casa un noi amb una samarreta del Barça que parlava amb es-Satti. En Ioussef li va preguntar: “Qui és aquest?”, i en Houli li va respondre: “Aquest és dels nostres, ja te’l presentarem.” Aquesta persona no ha aparegut mai. I després ens trobem que va esclatar la casa i la furgoneta se’n va anar. Tot això ens fa pensar que falta una quarta persona.
—El quart home podria ser aquest individu amb la samarreta del Barça?
—Podria ser. Havia estat a Alcanar. Però és que també tenim testimonis a Alcanar que diuen que aquells dies anava a la casa un senyor marroquí amb una gel·laba blanca, que semblava un imam, més gran, d’uns seixanta anys, i que anava amb una altra furgoneta. I casualment entre la runa d’Alcanar apareix una fotografia d’un individu amb aquesta descripció. Quan li vam ensenyar al testimoni, no el va reconèixer, però no sabem tampoc qui és l’home de la fotografia.
—Hi ha un informe del Marroc que diu que les restes d’Alcanar sí que són d’es-Satti.
—Però aquest informe biològic no es va fer amb les condicions ni d’acord amb la normativa. Perquè és un informe d’un foli i mig, en què no hi ha cap comparació de res, no es comparen marcadors de restes d’ADN. Només diu que coincideix allò que els van enviar el mes d’agost amb l’ADN de la mare, del germà i de la filla gran d’es-Satti. Però això jurídicament a l’estat espanyol no és un informe d’ADN.
—I quin va ser el paper dels policies espanyols enviats al Marroc?
—El jutge els va enviar a obtenir l’ADN dels familiars d’es-Satti i perquè investiguessin el seu últim viatge allà. Però no van investigar res. Pràcticament van anar d’acompanyants de la policia marroquina. Van acabar dient que ja tenien l’ADN i que el lliuraven al jutge de Rabat. I ja està. Estaven convençuts que d’allà l’enviarien a Madrid. Però això no va passar mai.
—Al judici, la fiscalia es va treure de la màniga un document per a demostrar que l’ADN obtingut al Marroc coincidia amb el d’es-Satti.
—Sorprenentment la fiscalia afegeix aquest correu electrònic del 25 d’agost de 2017. És un correu d’Interpol enviat de Madrid a Rabat, que diu que tenen uns resultats d’ADN i volen saber si són a la base de dades del Marroc. És el correu a què es referien les biòlogues marroquines en el seu informe quan deien que havien comparat l’ADN dels familiars d’es-Satti amb unes dades que els havien arribat de Madrid.
—Deien que quadrava.
—Però d’on havia sortit aquest correu? I la numeració no quadrava amb els informes pericials, ni dels Mossos ni dels biòlegs. I encara més dubtes, perquè si el 25 d’agost hi ha aquesta pregunta de Madrid a Rabat, on és la resposta de Rabat? Haurien d’haver contestat, i no ho van fer. I no és fins al cap d’uns mesos, el desembre, que envien dos policies sobre el terreny a cercar ADN.
—Per més estrany que sigui tot aquest moviment, això no fa encaixar una de les peces que deien que encaixava: que la mostra d’Alcanar encaixa amb l’ADN dels familiars de l’imam.
—És que a l’informe no diu que encaixin, perquè no hi ha cap resultat que es pugui contrastar. Simplement diuen: l’ADN recollit de la família d’es-Satti encaixa amb allò que em vas enviar el 25 d’agost. Però com sabem nosaltres que allò que van enviar hi correspon realment? L’informe no està ben fet, i es converteix en un acte de fe.
—Les biòlogues marroquines no han pogut anar a declarar al judici. Què ha passat?
—Ens van acceptar la petició perquè hi declaressin. Però ens van dir que no es podia fer per videoconferència, perquè la normativa marroquina no ho preveu. I que no podien anar a declarar a Madrid per causa de la covid. Finalment ens van dir que hi havia la possibilitat de contestar per escrit. Ho vaig demanar, però després el jutge va dir que no hi havia temps de fer-ho. I fou aleshores que el fiscal va cercar el cop d’efecte amb aquell document.
—La fiscalia fa un paper estrany. Surt a la defensiva per a tapar els forats del paper de l’estat espanyol.
—Com que la instrucció també és responsabilitat seva, intenta demostrar que va actuar correctament. La fiscalia és l’estat, i s’intenta protegir. Però allò que compta és allò que surt al judici, i les dues biòlogues més importants no vénen. Què costaria fer-ho ben fet? Res. Es tractava d’agafar l’ADN que suposem que està desat en una nevera del Marroc i enviar-lo. Si ho fessin, es tancaria la possibilitat que es-Satti fos viu, però és que continua faltant la quarta persona. És es-Satti? Si es-Satti va morir a Alcanar, qui en va sortir amb la furgoneta poc després de l’explosió?
—Oficialment, es-Satti és enterrat a Alcanar.
—Sí. Amb nou fills, i ningú no n’ha reclamat el cos. I és un imam. Un imam d’Estat Islàmic suposo que ha de tenir un tipus d’enterrament amb tots els honors. Però és d’Estat Islàmic? El van enterrar, ningú no en va reclamar el cos, es va fer en un cementiri cristià. Encara hi ha moltes preguntes sobre es-Satti. És molt estrany que cap dels seus fills, que són majors, no n’hagi reclamat el cos. Tots els nois de Ripoll van ser enterrats per les seves famílies al Marroc.
—I els seus fills?
—La seva filla gran, de qui van obtenir l’ADN, anava rebent diners del seu pare. Que les persones que rebien la transferència no demanessin una pòlissa o una ajuda a algun familiar per a fer el trasllat del cos és inexplicable. I a Estat Islàmic tant li fa? Estat Islàmic va reivindicar els atemptats i els va posar al nivell de l’atemptat de París i sap que el cap de la cèl·lula és enterrat en un cementiri cristià, i això no li preocupa? Tot l’entorn d’es-Satti genera dubtes, no quadra. És que fins i tot vam trobar una carta del seu fill que li deia “Papa, torna amb nosaltres.” I en canvi el deixen allà, i ningú no el reclama? No ho sé, potser creem un mite on no n’hi ha, però totes les proves que van apareixent van fent més gran l’interrogant.
—Treballava per al CNI?
—Quan es-Satti va ser a la presó de Castelló, ell n’era l’imam oficial. Sabem que quan n’estava a punt de sortir va rebre visites del CNI, cosa que queda corroborada pel testimoni del president de la mesquita de Bèlgica. Diu que quan es-Satti hi va anar a treballar va veure que parlava amb els serveis secrets, i que ell mateix li ho havia confessat. Crec que durant el judici ha quedat prou dibuixat que hi havia alguna cosa entre ell i els serveis secrets. Però què era? Un confident? Un integrat? No ho sabem.
—Fins molt poc abans dels atemptats la policia espanyola seguia la pista d’es-Satti. És creïble que l’estat espanyol no els va poder impedir?
—Per a poder respondre això primer cal respondre la pregunta de quin paper tenia es-Satti als serveis secrets. Era confident? S’havia infiltrat per a vigilar aquests joves que no fessin el que volien fer? Si ara mires el seu ordinador veuràs que un any i mig abans dels atemptats ho mirava tot. On és la ciberseguretat? Ho cercava tot: com fabricar una bomba, com tenir cura que els serveis secrets no et controlin l’ordinador… Entrava i sortia cent quaranta vegades de la mateixa pàgina. Ningú no el controlava? La resposta seria que no el controlaven perquè era un d’ells. Ell podia dir que entrava a la xarxa per vigilar. Quin paper hi tenia, als serveis secrets? Com que no ens ho responen, hem de cercar indicis indirectes per a mirar de reconstruir-ho, i saber si el seu objectiu era evitar l’atemptat o cometre’l. I si el volia cometre, per què es va fer enrere en l’últim moment i va fer explotar la casa d’Alcanar abans no passés? Sense saber tot això no es pot respondre la pregunta que em fas.
—Però aleshores són legítimes totes les preguntes que et puguis fer. Fins i tot si l’estat va tenir una passivitat volguda.
—Aquesta possibilitat hi cap. No formarà part del judici, perquè són especulacions que deixem fora. Com que jo no puc preguntar-ho al CNI, em quedo amb proves indirectes i dibuixo un es-Satti amb relacions amb el CNI. Això és clar. Era un d’ells? Treballava per a ells? Era un confident que els passava informació? Això és un niu d’especulacions.
—Durant el judici el tribunal us ha barrat el pas a determinats camins.
—Sí, en un primer moment estava molt atent a tot això, però després ha deixat que els testimonis parlessin. Ara, l’única cosa que no ha deixat que s’introduís ha estat la venda dels precursors d’explosius. Curiosament això no surt a cap moment durant la instrucció. Tres anys d’investigació de gent especialitzada en terrorisme i mai no s’ha pogut dir que hi va haver un error de seguretat perquè no es podien vendre aquells materials sense cap mena de control. I hi havia una normativa europea que obligava a fer-ho. Quan hem intentat introduir això, el tribunal ho ha impedit.
—L’estat va ser negligent?
—Hi ha una negligència. Per això entenem que hi ha d’haver una responsabilitat per part de l’estat. Però ens han tancat la porta sobre això, i ens vénen a dir que aquí no es jutja l’estat sinó aquestes persones acusades. I encara la sorpresa de quan vam veure què hi havia a l’ordinador de Ioussef Aalla.
—…
—Ell va trobar a la xarxa una ordre ministerial d’Interior del 2015 que deia que en cas d’haver de detenir persones àrabs no s’oblidessin de comprovar si al cotxe hi tenien acetona, i tots els precursors que ells van comprar, perquè servia per a fabricar el TATP, la “mare de Satanàs”. Aquest noi ho va trobar el 2015, i entre ells es deien: “Vigileu això.” Com és que després ningú no en va fer cap control?
—Si anessin per aquí, l’estat espanyol hauria d’indemnitzar les víctimes.
—Sí. Per això cercàvem la responsabilitat de l’estat en aquest procediment. Per això volíem encausar el senyor Nieto, que era el màxim responsable d’haver fet l’ordre interna a totes les policies que vigilessin que tot això es podia comprar. Però la sala ens va dir que no.
—Què demanareu al final del judici?
—El nostre objectiu és fer una relació de proves per a condemnar els tres acusats ara mateix. Entenem que tots tres formaven part d’una organització criminal, d’una organització terrorista. Formaven part de l’engranatge i eren necessaris per a arribar a l’objectiu. I per aquest objectiu, en el nostre cas, va perdre la vida un nen de tres anys, el fill dels nostres clients. I fou per una furgoneta que havia llogat un dels acusats, Driss Oukabir, i dins el vehicle hi havia el passaport de Mohamed Houli, un altre acusat. La furgoneta anava cap a Alcanar a recollir els explosius, però la casa va esclatar, va fer mitja volta i va anar a la Rambla. Volien causar terror i fer mal, i ho van aconseguir.
—Però aneu més enllà.
—Hi ha una segona part de les nostres conclusions en què direm que cal obrir una investigació per acabar de definir qui és la quarta persona, i que pot ser que sigui es-Satti. Aquest és el plantejament que fem. I sobre la responsabilitat de l’estat per la venda dels precursors d’explosius, no descartem d’obrir una nova querella. Si se’ns tanquen totes les portes, tenim legitimitat de cercar responsabilitat penal per aquest forat de seguretat que hi va haver. Veurem si el tribunal accepta d’investigar-ho.
—I si no us fa cas en res d’això?
—Si sobre els dubtes amb es-Satti es negués a investigar, sempre ens queda l’opció d’anar a alguna jurisdicció internacional. Si el tribunal ignorés coses que han quedat en evidència al judici, si hi ha un tancament de l’estat, potser anirem per víctimes internacionals a altres jurisdiccions.
—Això ho podeu fer?
—Sí, és la justícia universal. Si per exemple el teu pare es mor en un país, correspon d’investigar en primer lloc a la justícia d’aquell país. Si aquella justícia no et dóna prou satisfacció, tens la possibilitat al teu país de demanar que s’obri una investigació. Seria una opció que ens quedaria, però primer haurem de veure com la sentència recull tot això que hem anat demostrant.
