14.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 14.06.2022 - 21:42
A Andorra s’ha obert una via judicial inèdita per a passar comptes de les il·legalitats comeses per la cúpula de la policia espanyola en l’operació Catalunya contra l’independentisme. La batlle Stéphanie Garcia Garcia ha notificat que són investigats per delictes molt greus l’ex-president del govern espanyol Mariano Rajoy, els ex-ministres Cristóbal Montoro i Jorge Fernández Díaz, l’ex-secretari d’estat de Seguretat Francisco Martínez i membres de la cúpula policíaca d’aleshores, com l’ex-director general de la policia Ignacio Cosidó, el comissari Eugenio Pino i la seva mà dreta, l’inspector Bonifacio Díez. La querella que van presentar contra tots l’Institut de Drets Humans d’Andorra i el col·lectiu Drets per un atac a la sobirania andorrana mitjançant les coaccions, les amenaces, l’extorsió i el xantatge ha fet forat. I la comissió rogatòria que ha enviat la batlle a Espanya pot ser un pas endavant per a fer-los seure finalment al banc dels acusats, tot i que encara s’ha fer un bon camí.
Un dels advocats que han impulsat la querella, Agustí Carles, de Drets, en parla en aquesta entrevista, en què repassa de quina manera tan agressiva el govern de Rajoy va pretendre de manipular les autoritats andorranes per als seus propòsits. Perquè, com deia un dels responsables del seu govern, “l’estat espanyol està en guerra”.
—Quan els cridaran a declarar com a investigats?
—Encara no. La batlle fa una cosa més intel·ligent. D’ençà de l’admissió de la querella, el 2020, ha anat recollint la informació que anava sortint del cas Kitchen a Madrid i que nosaltres li anàvem traslladant. I va arribar un moment que va demanar de traduir-ho tot al castellà, perquè ha vist que és el moment d’enviar una comissió rogatòria a Espanya per notificar-los a tots que són investigats, per donar-los còpia de tot i perquè en quinze dies designin un advocat. No els pren declaració encara.
—I quan els citarà?
—Després d’haver practicat un seguit de proves. Per exemple, prendre declaració a testimonis, com Antoni Martí mateix. O Villarejo. Vol fer-ho amb totes les parts personades, que hi hagi els advocats de Rajoy, de Montoro, de tots, i que facin preguntes a Villarejo o a qui sigui. I quan tota aquesta prova s’hagi fet, aleshores ja els prendrà declaració.
—La batlle aniria a Madrid a prendre’ls declaració?
—Sí, en seu judicial.
—Si passen aquests quinze dies i no mouen cap dit, què passa?
—Els adjudicaran un advocat d’ofici i les diligències continuaran.
—Si després els citen a declarar, hi pot haver cap resistència dels querellats, o bé de la justícia espanyola a cooperar?
—No. Si ets citat a declarar i no hi compareixes, l’ordre de citació d’un querellat es pot convertir en una ordre de detenció internacional. Normalment, quan s’ha d’agafar declaració a tanta gent són convocats tots a un mateix lloc, que pot ser l’Audiència espanyola. El fet de no comparèixer pot ser motiu de detenció, sí.
—Però els caldria la cooperació de les autoritats espanyoles.
—Sí, perquè hi ha el tractat de cooperació penal.
—Però amb Celestino Barroso, l’agregat a l’ambaixada espanyola, van frenar la comissió rogatòria, al·legant que tenia immunitat.
—És que Barroso quan actuava a Andorra tenia immunitat diplomàtica. Actuava com a diplomàtic. El primer jutge va demanar que li aixequessin la immunitat i el govern espanyol va dir que no. Fins i tot quan va deixar de ser diplomàtic. La hi poden mantenir indefinidament. De manera que a Barroso no el podran processar i quedarà impune.
—La situació dels altres querellats és diferent?
—Sí.
—I la decisió d’ara és un pas important per a poder processar i jutjar Rajoy, Montoro, Fernández Díaz i companyia a Andorra?
—Sí, a Andorra. Una part del delicte passa a Andorra, i les víctimes són ciutadans andorrans, de manera que la competència a l’hora de jutjar-los se la quedaria Andorra. El judici, si es fes, es faria al Tribunal de Corts.
—Hauria de ser extradit?
—En cas que no hi compareguessin voluntàriament els haurien d’extradir. El conveni europeu d’extradició del 1957 és el vigent i aplicable a tots els països que no són a la UE.
—Els delictes de què podrien ser acusats, quines penes poden implicar?
—S’hauria de concretar finalment quins són els delictes, perquè anem treballant sobre extorsió, coacció, amenaces… Hem de veure la qualificació, i alguns se sobreposen. Però tots són delictes que impliquen uns sis anys de presó, com també el de falsedat de document, que va de sis anys a vuit. I el més greu és el de coacció a òrgans constitucionals, la intimidació al cap de govern i els seus ministres, que pot significar deu anys de presó.
—Quan comença tot plegat?
—Tot comença el 10 de març del 2015, amb la nota del FinCEN sobre la BPA. Aleshores va començar aquella causa judicial. Durant la investigació va anar declarant gent diversa. L’agost del 2016 li va tocar al senyor Higini Cierco, màxim accionista de BPA. Quan va haver acabat de declarar, va fer una pausa, i va dir: “Senyoria, vull comunicar una cosa a la Batllia molt important. Us vull explicar que nosaltres vam ser extorsionats, hem estat en silenci tot aquest temps i ja no puc més.” Va dir que l’extorsió per part de la policia espanyola havia començat el 2014, quan l’agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola a Andorra, Celestino Barroso, s’hi va posar en contacte… I fou quan va començar tot, quan els van demanar els comptes de polítics catalans i s’hi van negar…
—El començament de l’extorsió fou el maig del 2014 amb la visita de Barroso a Higini Cierco?
—Sí. Barroso li va trucar, i li va dir: “Senyor Cierco, vostè no em coneix, però jo sí. Ens podem veure? Li he de donar un missatge. Hauria de fer cas a una gent de Madrid que li trucarà. Ha de fer cas a l’estat espanyol perquè, si no, els seus bancs es moriran.” Barroso li deia que l’estat espanyol estava en guerra. Cierco va quedar parat i va dir que parlés amb Joan Pau Miquel, conseller delegat, que era càrrec executiu. Va avisar Miquel que hi havia un senyor espanyol que li deia tot això, i el va rebre. Va enregistrar la conversa que va tenir amb Barroso, que va tornar a fer-li l’advertiment, que “havien de col·laborar”. Li va recordar la situació del Banco de Madrid, filial de la BPA, que era inspeccionada aleshores, i que si els ajudaven podrien tancar la inspecció.
—Què els demanaven ben bé?
—Barroso va dir a Miquel que ja li trucaria un tal Félix per trobar-se tots dos a Madrid, i que els havia de fer cabal, que en cas contrari els seus bancs es moririen. “Perquè els americans ja saben com està tot”, li va dir. L’endemà el tal Félix el va convocar a l’Hotel Villa Magna de Madrid. Com que en Joan Pau Miquel era director general de Banco Madrid hi anava sovint. De manera que es van trobar tres vegades. I curiosament hi ha reportatges fotogràfics d’aquelles reunions, fets per la policia espanyola i que recentment els va acabar aportant en Villarejo.
—En Félix era en realitat Marcelino Martín Blas, ex-cap de la unitat d’Afers Interns de la policia espanyola. Què va passar en les reunions?
—Joan Pau Miquel diu que en Martín Blas li va obrir un diari, per no haver de parlar, i allà hi havia escrit a mà: “Volem els comptes d’Artur Mas, Oriol Junqueras, els Pujol i tots els seus familiars, i que ens els lliureu la setmana vinent.” L’amenaça era que si no ho feien els farien tancar els bancs.
—I els els van lliurar?
—Ell diu que mai no va lliurar-los res de BPA. I sembla que els va donar un captura de pantalla de la transferència dels diners dels Pujol que havien rebut des d’Andbank. La famosa deixa.
—No en van tenir prou.
—No. Els van demanar què més tenien, on era la resta de la informació que els demanaven. I Joan Pau Miquel els va dir que no tenien res més. Malgrat les pressions. Després de tot això van trucar a l’advocat Fuster Fabra, que havia estat advocat de policies, per demanar-li si tot plegat anava de debò. Fuster Fabra els va dir que sí, que això era seriós, que era una qüestió d’estat. Els responsables de la BPA es trobaven que no podien donar més informació, que hi havia el secret bancari.
—Fuster Fabra…
—Sí, i encara va tenir la pensada de convidar aquell estiu Cierco al casament d’un nebot seu, i el va col·locar a la mateixa taula que Eugenio Pino i Marcelino Martín Blas amb les mullers respectives. Un casament horrorós, es veu.
—I després?
—Hi va haver silenci. La inspecció de les autoritats espanyoles al Banco Madrid va continuar, fins que el gener de l’any següent, el 2015, va haver-hi la visita oficial de Rajoy a Andorra.
—Una visita important en la vostra causa.
—Sí, es va reunir amb el cap de govern, Antoni Martí. Hi havia també Cristóbal Montoro i el ministre Jordi Cinca. Era important que la visita fos al gener, perquè a Andorra hi havia eleccions el primer de març. Pensem que Rajoy els va dir que si guanyaven les eleccions amb majoria absoluta ho executarien. Els calia la majoria absoluta, necessitaven Martí.
—Per què?
—L’Antoni Martí havia estat rebut a la Moncloa mesos abans, el juliol del 2014. Sabem que l’agost d’aquell any, Rajoy el va tornar a rebre, aquesta vegada a Sanxenxo, a Galícia, a casa seva. El setembre el va tornar a rebre oficialment a la Moncloa. Fou aleshores que Martí va anunciar que havia convidat Rajoy a anar a Andorra. Tot plegat quan feia molt poc de la confessió de Pujol. L’excusa de la visita de Rajoy a Andorra era que havien de signar un conveni sobre la doble imposició entre els dos estats. En la conferència de premsa posterior, les preguntes dels periodistes eren si havien parlat de Pujol, i Rajoy responia: “No hem parlat de persones.” Cert, havien parlat de bancs.
—Per què dieu que Rajoy li va dir a Martí que si aconseguien la majoria absoluta “ho executarien”? Què executarien?
—Entenem que l’estat espanyol ja havia obtingut la informació sobre Pujol. Els havia anat bé. I necessitaven anar més enllà, volien els comptes de Mas i Junqueras. Com que amb la pressió que van fer no la van obtenir, van passar al pla B, que era tancar el banc i aconseguir la informació que volien. Es pensaven que si tancaven Banco Madrid la tindrien, però no van comptar que totes les dades bancàries eren a Andorra, i no a Madrid, perquè la matriu és andorrana.
—Necessitaven entrar a Andorra.
—Com hi entrem?, rumiaven. I van pensar que a través dels americans. S’hi van reunir, els van advertir que en aquell banc andorrà hi havia diners d’origen sospitós, etc. Van voler forçar-ne la intervenció, amb la idea d’accedir al banc de dades tot seguit. Si les autoritats americanes, el FinCEN, feien una nota sobre BPA, calia que les autoritats andorranes anessin per feina. Un govern normal hauria donat un temps al banc perquè fes al·legacions, perquè comencés tota una tramitació. Un banc no es tanca de cop i volta.
—Penseu que hi va haver complicitat d’Antoni Martí i el seu govern amb el govern espanyol?
—O hi va haver complicitat o els van intimidar. Tenim el dubte. Antoni Martí aleshores volia fer un bon tractat amb la UE, i Rajoy els devia prometre ajuda.
—Era una manera de coaccionar-los.
—Els espanyols li devien dir que si els ajudaven els aconseguirien un bon tracte amb la UE. Per això l’ensabonava i el feia anar a la Moncloa. Eren les declaracions que es feien aleshores. I Martí anava venent que Espanya els ajudaria. Però, a canvi, Andorra els havia de fer un favor; els deien que els americans estaven al cas de la situació de la BPA i que si emetien una nota havien de prendre decisions. Pensem que va anar així, havent-ne parlat també amb altres banquers.
—Per això Rajoy volia que Martí guanyés amb majoria?
—Sí. Si obtenien majoria absoluta allò ja es podia fer immediatament. El primer de març, Demòcrates va obtenir la majoria absoluta per un marge de només cent vots. Fixeu-vos-hi: el 8 de gener, la reunió amb Rajoy a Andorra; el primer de març, majoria absoluta i govern; el 10 de març, la nota dels americans, i tot seguit l’execució.
—Antoni Martí és citat com a testimoni a la vostra causa. Pot passar a ser investigat?
—S’escau que els Cierco van presentar simultàniament una altra querella contra Martí i el govern, acusant-los d’estar conxorxats. És una querella paral·lela, que va ser admesa fa tres setmanes. I ens podem trobar que quan vinguin aquí de testimonis diguin que no poden declarar perquè són investigats en l’altra causa.
—L’operació Catalunya no s’ha investigat encara a la justícia espanyola. I a Andorra ara s’ha obert aquesta escletxa.
—Sempre diem que la justícia l’hem d’anar a cercar més enllà dels Pirineus, i aquesta vegada sembla que la trobem als Pirineus. I ara volem continuar en aquesta línia d’aportar informació i de treballar sense forçar res, que siguin els òrgans jurisdiccionals que valorin, i arribarem fins on calgui.
—Voleu afegir-hi res més?
—Sí, que Drets col·labora amb l’Institut de Drets Humans d’Andorra, que va comparèixer en aquesta causa com a acusació popular per defensar la sobirania andorrana, perquè és això que s’ha posat en joc. Això i la imatge d’un país, i la seva plaça bancària, que n’ha sortit molt tocada. La imatge d’Andorra ha estat molt malmesa per una operació política de persecució de l’independentisme i que cercaven desesperadament uns comptes que no han trobat mai. I que ho facin anant a un tercer país, violant-ne la sobirania… Algú haurà de pagar per tot això.
