Agustí Alcoberro: “La cacera de bruixes tenia un ampli suport popular”

La caça de bruixes és una qüestió sobre la qual ens han arribat més mites que no pas veritats. Als Països Catalans, la Catalunya Central i Catalunya Nord en van ser els epicentres, i destaca l’absència del fenomen en unes altres zones, com ara el País Valencià. El fet que fos un fenomen local ha dificultat l’accés a documentació, però historiadors com Agustí Alcoberro (Pals, 1958) han pogut estudiar-lo durant anys i extreure’n conclusions més precises. La investigació d’Alcoberro i Pau Castell va formar part de la campanya “No eren bruixes”, que va voler dignificar les més de mil dones executades per bruixeria a Catalunya amb iniciatives com ara una resolució al parlament.

Ara l’historiador i escriptor ha reeditat una novel·la feta fa anys sobre la qüestió: Judici a una bruixa catalana. La història de l’Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII (la Campana). En parlem amb ell al seu despatx de la Universitat de Barcelona, i, com a ex-vice-president de l’ANC, aprofitem per fer-li algunes preguntes sobre la tardor del 2017 i el moment polític actual.

—Per què heu decidit de reeditar ara aquesta novel·la?
—La literatura permet d’endreçar fets reals que a vegades el llenguatge de la història no deixa aprofundir prou. Gràcies a una no-veritat amb versemblança pots construir una veritat. Volia fer una novel·la històrica, i per això el personatge central no és l’Anna Boixadors, sinó l’Esteve Prats. Més enllà del fenomen de la cacera de bruixes, volia construir un conflicte dramàtic sobre el sentit del deute. És un nen que creix sabent que aquesta dona li va salvar la vida i això és darrere la seva evolució quan ella és encausada. Ara el tema pot interessar més que quan la vaig escriure, i he afegit un estudi sobre allò que he fet els darrers anys com a historiador.

—Què heu volgut reflectir en el personatge d’Anna Boixadors?
—Després de dedicar força temps a estudiar processos judicials, acabes veient un seguit d’elements que es repeteixen en les víctimes. L’Anna Boixadors és la síntesi de totes elles: una dona gran, que viu tota sola, que té comportaments estrafolaris, que té una relació estranya amb la comunitat… Per una banda, la marginen i la consideren perillosa, però per una altra li atribueixen uns poders que fan que algunes persones s’hi relacionin d’amagat.

—Aquest era el perfil de les dones acusades de bruixeria?
—En primer lloc, cal destacar que eren dones, s’entén la dona com la protagonista del mal més sofisticat i són el 90% de les persones executades. La majoria eren majors de seixanta anys i normalment eren pobres, analfabetes i vivien totes soles, vídues en molts casos. Entre els qui les acusen també hi ha moltes dones, veïnes de la comunitat.

—Existeix la imatge romàntica de les bruixes com a dones sàvies.
—Des del segle XIX hi ha hagut dues línies d’estudi. Per una banda, els estudiadors de la bruixeria, com ara Jules Michelet, que considerava que era una mena de moviment revolucionari contra la societat. Per una altra, els qui estudiem la cacera de bruixes amb el que podem documentar: que van ser detingudes, torturades i executades. Tot el discurs que els atribueix possibles poders sobrenaturals queda molt al marge d’allò que podem confirmar. En general, es va triar aquelles dones que eren carn de canó. Quan els perseguidors s’equivoquen i van a buscar un tipus de persona d’una altra classe social o realitat, acaben tenint problemes seriosos.

—Per exemple?
—El 1548 Joan Malet, caçador de bruixes, anava pels pobles, sobretot del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Li deien “mestre Malet”, li pagaven quantitats importants, residia en les cases benestants… A Reus, per exemple, van ordenar que tothom es posés a la porta de casa i Malet va anar assenyalant: “aquesta”, “aquesta”, “aquesta”. Eren detingudes i, si es confirmava que eren bruixes, executades. Però comet algun error. Per exemple, en el cas de Montblanc, denuncia la filla de la família més rica, el procediment es capgira i acaba cremat per la Inquisició.

—Era així d’aleatòria, la tria de les bruixes?
—Segurament tenien una certa psicologia i ja veien quines eren les persones amb problemes. La cacera de bruixes, a diferència d’uns altres fenòmens repressius, com ara la persecució de la Inquisició contra el luteranisme, tenia un ampli suport popular. Moltes vegades és la mateixa comunitat que exigeix judicis. Com que no hi havia cap prova de la presència del diable, l’única prova que portava a la sentència era la declaració de l’encausada, a través de la tortura. La tortura al segle XVII era una pràctica perfectament legal, l’escrivà les anotava. És més fàcil documentar la tortura policial al segle XVII que al XXI…

—Formava part del sistema de manera explícita.
—Sí. I hi ha un element particularment pervers: quan la dona ha estat condemnada, li exigeixen que digui dos noms més, si cal una altra vegada a través de la tortura. Això explica per què la cacera de bruixes, en molts pocs anys, es va estendre com una taca d’oli, de poble a poble. A Granollers van ser processades vuit persones, entre les quals un home que tocava el flabiol. No sabíem com havia acabat una d’elles, i ho vam descobrir quan vam localitzar el procés judicial de Castellterçol. En la declaració sota tortura d’aquesta dona, denunciava dues dones de Castellterçol.

—De quines xifres parlem?
—A Catalunya tenim processos judicials des del segle XV, molt centrats en el Pirineu. A mitjan del segle XVI tindríem els procediments de Joan Malet i l’etapa més extrema és entre el 1614 i el 1622, amb alguna punta entre el 1627 i el 1629. L’historiador Joan Reglà parlava de quatre-centes executades. Jo vaig publicar un document de la Inquisició del 1621, en ple procediment, que parlava de més de mil. Hi va haver puntes com ara Viladrau, on se’n van executar catorze d’un poble de cinquanta cases.

—Cal situar el fenomen en la coneguda com a Petita Edat de Gel. Què hi té a veure?
—La història és una ciència de present perquè cada generació pregunta al passat allò que li preocupa. La història de la cacera de bruixes ha anat molt vinculada al creixement del feminisme, però la història del clima avui també ens interessa. Parlem de canvi climàtic i sembla que el clima hagi estat estable fina ara, però sempre hi ha hagut canvis. A l’hemisferi nord, identifiquem les darreres dècades del segle XVI i les primeres del XVII amb el període de la Petita Edat de Gel, amb la presència de factors atmosfèrics extrems continuats: temporals, pedregades, grans boires que podrien les collites… A Catalunya, el 1617, l’Any del Diluvi, hi va haver una gran llevantada. Això coincideix amb el moment en què creix la idea de l’existència de la bruixeria com un fenomen universal i dirigit pel dimoni, que ha donat un poder sobrenatural a aquestes dones per a modificar el clima.

—Sovint s’associa la caça de bruixes a l’Església, però no va ser així.
—La cacera de bruixes és un fenomen modern, que comença el segle XV a Catalunya, però també, per exemple, al voltant dels Alps. La gent té una idea que és una cosa medieval, i no. Durant l’Edat Mitjana, el teòleg més reputat era Sant Agustí d’Hipona. Partia del principi que tot allò que passa a la Terra és obra de Déu. Per tant, la bruixeria ha de ser perseguida només en tant que és una mentida, una superstició, hi ha una resposta molt lleu de l’Església. Però a final de l’Edat Mitjana apareix la doctrina de Sant Tomàs d’Aquino, que introdueix la idea de l’existència de la llibertat humana. Diu que a la Terra s’enfronten el bé i el mal, i el cristià pot triar. Sobre aquesta idea que no tot allò que passa a la Terra és obra de Déu, sinó que hi ha coses que són del dimoni, es construeix el concepte de bruixeria, que implica l’existència d’una secta organitzada presidida pel dimoni.

—Com es va estendre aquesta idea?
—Els primers processos coincideixen amb la impremta, una revolució més decisiva que les noves tecnologies. Alguns dels jutges alemanys que fan els primers processos als Alps fan imprimir els textos en què expliquen què han trobat, es converteixen en llibres de lectura i el concepte s’estén entre les classes dirigents alfabetitzades i després entre les classes populars no alfabetitzades. I perquè hi hagi cacera de bruixes cal arribar a aquest segon fenomen. És el poble fanatitzat o convençut d’unes idees el que actua contra les dones que creuen que han provocat una tempesta o han fet emmalaltir un nen.

—Quina posició va prendre la Inquisició?
—Va optar per la via de Sant Agustí. La Inquisició era una arma terrible contra els enemics de la fe –conversos, luterans…–, però contra aquestes dones grans no ho van veure clar…

—Es pot fer algun paral·lelisme amb el present?
—Si poguéssim culpar de la cacera de bruixes la jerarquia de l’Església i les multinacionals del petroli quedaríem molt tranquils, però no. La part més inquietant és que la gent, manipulada i atemorida, pot arribar a fer coses molt bèsties. Si s’ha de buscar un símil, caldria dir que la cacera de bruixes és un fenomen que preludia els totalitarismes contemporanis, que han tingut una part de suport popular, des del comunisme soviètic fins al nazisme o el franquisme.

—Va sorprendre molta gent que el parlament aprovés una resolució per a reparar la memòria d’aquestes dones. Què en penseu?
—La cacera de bruixes a Catalunya s’havia oblidat del tot. Fins i tot molts llocs que tenen tradicions folklòriques relacionades amb la bruixeria no coincideixen amb els llocs sobre els quals tenim documentats processos judicials. Un grup d’historiadors, en què hi som en Pau Castells i jo, hem documentat centenars de casos. Ara correspon a la societat civil de decidir si en vol fer una política de memòria i donar-li presència pública al carrer. És important que hi hagi consciència d’aquests fets perquè no es repeteixin. Seria lògic que tot allò que proposa la resolució –impulsar estudis acadèmics amb perspectiva de gènere, accions divulgatives, instar els ajuntaments a revisar nomenclàtors…– es veiés reflectit en el pressupost.

—Fins ara s’havia investigat poc, la cacera de bruixes?
—Per una banda, la història s’ha construït molt des de paradigmes de tipus polític o econòmic, i aquest no era un element central. I va ser un fenomen sobretot local, pràcticament no hi ha documentació a l’arxiu de la Corona d’Aragó. Han anat sortint textos de llocs diversos fins que s’ha vist que era un fenomen que passava a tot Catalunya i que, dins la monarquia hispànica, passa solament a Catalunya. No hi ha pràcticament processos fora de Catalunya, l’Aragó, el País Basc i Navarra. No n’hi ha a Castella ni a Andalusia, ni tampoc al País Valencià.

—Com s’explica?
—A Catalunya la Inquisició sempre es va veure com un fenomen forà i no tenia el poder legal que li atorgaven les lleis castellanes o els furs de València, ni la capacitat de controlar la societat. També té a veure amb el fet que, perquè hi hagi cacera de bruixes, hi ha d’haver un poble convençut, i en uns altres indrets això no va passar. Als llocs on la Inquisició tenia un control social ampli, com en la major part de la península ibèrica o Itàlia, el fenomen és molt menor, i això trenca molts esquemes…

—També trenca el mite que les cremaven…
—Només podia cremar un tribunal eclesiàstic, la Inquisició. Per això a Joan Malet el van cremar i la major part de bruixes processades per via civil eren penjades a la forca.

—Volíem acabar l’entrevista demanant-vos breument per la situació política, ara que fa cinc anys de la tardor del 2017. Vau encapçalar l’ANC en absència de Jordi Sànchez. Amb retrospectiva, quines conclusions heu extret de tot allò que va passar?
—Em va tocar tot un període trepidant de dirigir l’Assemblea, especialment després que el Jordi presentés la dimissió. Es partia de dos principis que es va constatar que no eren correctes: “No s’atreviran” i “Europa no ho permetrà”. Ara sabem que s’atreviran tantes vegades com calgui i que Europa ho permetrà sempre. El moviment s’ha de reconstruir. La decepció és enorme i generalitzada perquè la gent confiava que el mandat de les urnes i el comportament valent de la població tindrien una correspondència. El moviment va originar una confiança enorme i l’hem perduda, i ens hem de preguntar què ha passat.

—Quins altres errors destacaríeu?
—Els nostres dirigents van pecar d’inexpertesa. Eren massa joves i no preveien allò que va passar. Allò que va passar era molt evident que passaria, no en tenia cap dubte. Fins al 3 d’octubre la iniciativa la portava l’independentisme i, en aquell moment, queda en mans d’Espanya. A partir d’aquí, el que va passar és el mal menor. Si més no el 27 vam fer una cosa que algun dia tindrà valor històric: vam proclamar la independència amb una votació amb una gran majoria.

—Creieu que va ser un encert, encara que no es fes efectiva?
—Evidentment. Té un valor històric incalculable. Des de la perspectiva d’avui, el més important és que l’1 i el 3 d’octubre del 2017 hi ha molta gent que fa el tomb. I el que hem comprovat cinc anys després és que és un tomb mental irreversible. Avui els qui érem independentistes aleshores som els mateixos o més, no hem disminuït. Catalunya continua formant part de l’estat espanyol només pel factor de la violència d’estat, que es manifesta cada dia en termes judicials, policials, de fiscalitat, espionatge… És el nostre gran valor, el capital que hem de saber argumentar.

—Com es pot vehicular tot això en aquest moment?
—Presideixo la Fundació Congrés de Cultura Catalana. La tasca que hem fet és preservar la memòria d’aquell congrés, que va permetre, en el moment de la mort de Franco, repensar el país i tenir un diàleg franc entre la societat civil i l’acadèmia, que aleshores sortia del 1968. Ara ens plantegem seriosament de construir una plataforma prou potent per anar cap a un nou congrés de cultura catalana que es torni a demanar com ha de ser el nostre país. Aquesta pot ser una via per a tornar a començar i fer que aquest capital humà tan enorme tingui capacitat de transformació.