‘Aquell dia el tinc gravat amb foc’: Adrià Carrasco i Tamara Carrasco, un any d’exili i confinament

Dimecres farà un any del dia que va canviar la vida de la Tamara i l’Adrià. D’alguna manera el malson kafkià d’aquell matí del 10 d’abril de 2018 els uniria, sense conèixer-se de res, sense ni tan sols poder parlar l’un amb l’altre fins al cap del temps. La seqüència, que semblava de ficció però que era ben real, passava de manera paral·lela a Viladecans i a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat): Un timbre que sonava amb insistència, un replà ple de guàrdies civils armats i amb passamuntanyes i un paper que intentava explicar allò que és inexplicable amb les paraules ‘sedició’, ‘rebel·lió’ i ‘terrorisme’.

Llavors les dues històries prendrien camins diferents: Adrià Carrasco va poder escapar-se pel balcó i anar-se’n a l’exili, mentre que Tamara Carrasco va estar dos dies presa a Madrid i posteriorment va ser confinada al seu municipi, Viladecans, per culpa d’unes mesures cautelars que encara són vigents. Malgrat que finalment l’Audiència espanyola ha descartat els càrrecs de rebel·lió, sedició i terrorisme i que l’única acusació que els pesa és la de desordres públics, tots dos membres dels CDR continuen en la mateixa situació i el cas continua encallat. Un any d’exili i confinament per unes accions que no són més que desobediència civil pacífica: l’Adrià és acusat per haver aixecat les barreres d’un peatge i la Tamara per haver organitzat les mobilitzacions.

Ara que s’acosta l’aniversari d’aquell dia fatídic, mantenim amb ells una conversa a tres bandes que no pot ser del tot en persona. Ens trobem amb la Tamara a la llibreria Els nou rals, que assegura que és el ‘Waterloo de Viladecans’, i hi fem una videoconferència amb l’Adrià, que ens ensenya què veu de la seva finestra estant. Avui a Bèlgica, estranyament, el cel és més blau que no pas a Catalunya.

—Què en resta, de la Tamara i l’Adri de fa un any?
—Tamara Carrasco [T.]: En resta ben poc, de la Tamara de fa un any. Crec que una cosa tan forta i tan bèstia et fa canviar per força. Penso que ens ha canviat per bé perquè som més forts, més conscients de tot allò que ens envolta.
—Adrià Carrasco [A.]: En essència sóc el mateix perquè ja sabia que això passava. Aquesta vegada m’ha tocat a mi, però jo ja era conscient que aquestes coses passaven i que la repressió era així. Sabia que l’estat és podrit per dins, però evidentment totes les coses que han passat aquest any m’ho han fet veure més clar.

—Què recordeu d’aquell 10 d’abril?
—T.: Recordo obrir la porta i trobar-me dotze homes amb passamuntanyes i metralletes. És una imatge que no s’oblida. Recordo la imatge del moment que vaig sortir de casa. Hi havia la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra, les càmeres… Va ser un moment molt dur. El meu cap només pensava: ‘Ja se m’emporten’. Aquell dia el tinc gravat amb foc.

—Adrià, i en el teu cas, com va ser?
—A.: Vaig passar molta por. Vaig poder sortir de casa, però fins que no vaig arribar aquí, a Brussel·les, hi va haver moments de molta por i angoixa. Aquell dia el recordo com un film. Van ser escenes que crèiem que només passaven en la ficció.

—Tamara, recordeu la primera vegada que us van parlar de l’altre Carrasco? 
—T.: Va ser el segon dia d’empresonament al calabós de Madrid. Em diuen que hi ha un fugit i que som família. No m’ho podia creure… Llavors va ser quan em van explicar que es deia Carrasco, com jo. Es pensen que tots els Carrasco som independentistes…
—A.: És fort, eh? Perquè, en el fons, es pensaven que hi havia alguna relació familiar entre nosaltres. I això et demostra que anaven molt venuts. Van venir a veure què trobaven i només els importava fer el numeret.

—I quan us vàreu assabentar de l’existència de la Tamara?
—A.: Poques hores després d’haver saltat pel balcó. En un moment donat em vaig poder connectar a internet i vaig veure una notícia. Deia que hi havia una altra noia detinguda a Viladecans. Recordo que encara no n’havia sortit el nom. Sí que deien que era acusada de terrorisme. Allà vaig ser conscient que estàvem fotuts…
—T.: Aquest és el pensament que vam tenir tots dos….

—Quin ha estat el moment més dur d’aquest any?
[Silenci.]
—T.: Suposo que el dia D, quan vaig sortir de casa meva. Encara no sóc capaç de veure aquell vídeo. No puc, em va fer molt de mal.

—Però us van demanar si us tapaven i vau decidir que no us havíeu d’amagar de res. Vau demostrar una gran fortalesa.
—T.: Una cosa és la imatge que tu dónes cap enfora i una altra què sents per dins. Teníem fins i tot franctiradors! Els veiem. Jo només sentia la meva germana petita que em deia: ‘Tamara, no estàs sola!’ Només pensava que no em podia enfonsar. En aquell moment no.

—Adrià?
—A.: Suposo que el dia 10 d’abril. Un cop et trobes aquí dalt, et preguntes què cony hi fas. Hi ha dies que ets dins la teva realitat però et despertes i de cop no saps on ets o per què ets a Brussel·les. En aquells moments m’explota una mica el cap.
—T.: A mi també m’ha passat. M’he llevat al matí i he fet tranquil·lament la meva rutina com si anés a treballar. De cop m’he adonat que no, que la meva vida ha canviat.
—A.: Sí, a vegades te n’oblides. El cap no pot estar en alerta constant i al final ho normalitzes. És l’única manera de tenir una vida normal.
—T.: Moltes vegades he tingut la sensació de pensar que això no havia passat. ‘M’ho he inventat o ho he somiat…’

—Encara avui us sentiu vigilats?
—T.: Depèn. Personalment, no tant com abans, però quan s’acosta alguna data tornen. Tenen molts diners per a gastar i han de justificar el sou.
—A.: A vegades sí que veig que hi ha gent pel carrer que em mira, però ja no sé si és paranoia meva o que ens segueixen de veritat. Per exemple, quan vaig aturar l’acte de Borrell i em van detenir, el meu advocat de Bèlgica em va dir que la meva detenció no era normal. Va afirmar que algú devia haver fet pressió. És possible que no em vigilin, però segur que sí que més o menys em controlen. Ara, no he notat res evident ni res gaire clar…

—Heu dit que us vigilaven setmanes abans de la detenció.
—T.: Jo no ho vaig notar. Era molt happy flower. Era al meu món i no em vaig adonar de res.
—A.: Nosaltres sí que vam veure coses estranyes. Es veia molt. Però és clar, t’imagines una citació, no tot allò que va passar després. Sabíem que hi havia policies que ens vigilaven.

—La vigilància va arribar també al vostre entorn.
—A.: Després sí. De fet, va ser assetjament, no pas vigilància. A dues de les persones de més confiança les van anar a amenaçar a la feina. Els amenaçaven que si no els deien on era els passaria igual. Els van arribar a dir: El siguiente serás tú. Vamos a por ti. [‘El següent seràs tu, anem darrere teu’.] Van anar a fer mal. No van gens de vergonya ni sensibilitat.

—D’alguna manera us volien trobar, oi? Suposo que eren conscients que us havien deixat escapar i que això era un error.
—A.: No sé fins a quin punt va ser ineptitud…
—T.: És ineptitud. Va ser com Mortadel·lo i Filemó. En el meu cas, es van equivocar de porta i van tirar a terra la de la veïna en lloc de la meva. I l’Adri es va poder escapar pel balcó…

—Però hi havia molta policia…
—T.: Van tenir protocols molt bèsties. Amb la tranquil·litat, ara ens fotem de riure. Però t’ho penses bé i…
—A.: No tenim cap altra que agafar-nos-ho així. I han pagat la porta a la veïna o què?
—T.: Ni idea, perquè no em parla. És normal, li van tirar la porta i la van encanyonar. Ella era amb els nens petits…
—A.: Que fort!
—T.: Llavors a mi em va trucar al timbre. No es van atrevir a tirar a terra dues portes…

—Adrià, què en penseu, del fet que poguéssiu escapar?
—A.: Hem de tenir en compte dues coses. La primera, la ineptitud. I l’altra, que si veus com és preparada qualsevol operació antiterrorista, t’adones que ningú no pica a la porta. No té sentit. Per tant, sabien que no érem més que allò que som: persones de carrer, militants… Tot plegat demostra que és un teatre. Un muntatge policíac més, que obeeix a l’estratègia d’injectar la por. Això és terrorisme d’estat. Fan que tothom qui lluita tingui por.

—Ho vàreu passar d’una manera molt diferent, però segurament sereu els qui millor deveu entendre tot això…
—T.: No… Desgraciadament hi ha moltes persones que poden entendre com ens sentim. Aquest any hem pogut conèixer molts represaliats, tant per l’estat espanyol com per la Generalitat. Ells saben perfectament com ens sentim.
—A.: És veritat que la nostra experiència ens fa ser molt més empàtics. Fa uns quants dies van detenir la Rut i de seguida vam comentar amb la Tamara que hi havíem de fer alguna cosa i estar al seu costat. Ens afecta molt veure la repressió a una altra persona del carrer, que no és ningú. Ens remou per dins…
—T.: Malgrat no conèixer-la, per a nosaltres la Rut sí que és algú.

—Creieu que els represaliats civils encara són molt menys visibles?
—T.: Lluitem per posar-los al mateix nivell que els polítics. No pot ser que el poble s’oblidi de la gent del poble que han represaliat. No anem bé. Si passa això, quina mena de república que construïm? La Rut no té els recursos que tenen els consellers. Precisament per això ens ha de tenir al seu costat. I no solament la Rut, tots els represaliats civils. Si no fem pinya entre nosaltres, fotut.
—A.: Als mitjans sempre els és més fàcil de fer una notícia sobre un polític o algú que ja tenia reconeixement mediàtic. Però, d’una altra banda, he de dir que a Catalunya i a tot l’estat espanyol hi ha gent molt solidària i empàtica que s’ha preocupat per nosaltres. Gent que ens envia cartes. A mi m’arriben xoriços aquí a Bèlgica! [Riuen.] Hi ha gent de puta mare i això no s’ha d’oblidar.
—T.: A mi m’envien ratafia! [Riu.]

—Segurament sou els civils reprimits amb més visibilitat. Us sentiu amb l’obligació de representar tota aquesta gent?
—T.: És fotut perquè nosaltres no hem triat d’estar en aquesta situació. No tenim una professió que ens hagi dut a ser mediàtics o que ens hagi ensenyat a gestionar l’estrès, però ens ha tocat i ho hem d’assumir. Ara hem d’utilitzar aquest petit altaveu per intentar ajudar la resta de companys. Cada setmana hi ha detencions i l’única cosa que pot aturar la repressió és la solidaritat de la gent. Nosaltres sabem millor que ningú com n’és, d’important, la solidaritat. Si jo no hagués tingut el Joan Coma, el Vidal, la Maria Ferrer o el Ramon Piqué no estaria tan forta. Ara nosaltres hem de fer igual. Per això intentem ajudar en tot allò que podem. Al final, tots tenim un petit fil que ens uneix.
—A.: No ho hem triat, però ara molta gent ens escolta i som referents. Això vol dir que podem crear opinió. I moltes vegades la nostra opinió serà alternativa a la tònica global. Per tant, hem de ser conscients que és important allò que diem.

—Ara parlàveu del suport social, però els polítics us han fet costat?
—A.: Depèn de la situació, de qui, de quan…
—T.: Això depèn de la persona. No els posaria tots en el mateix sac.

—Però depèn dels partits? Tal com dieu, sembla que l’esquerra independentista ha estat molt més solidària…
—T.: Sí, totalment. És clar, ara ens trobem amb la paradoxa que tenim persones que abans governaven i que ara són en una presó. De repressió, en sabien ben poc. És més, mentre ells manaven també van reprimir. Per tant, és normal que l’esquerra independentista hagi actuat de manera solidària. Fa anys que en són víctimes…
—A.: En general, he rebut suport de tothom. Aquí a Brussel·les hi ha represaliats amb qui no m’hauria mai imaginat d’ajuntar-m’hi. Però ho veus d’una altra manera pel simple fet de ser represaliats. Al final t’oblides de quin partit és aquella persona.
—T.: Hi ets empàtic com a persona.
—A.: Políticament tinc molt clar qui sóc i què penso, però al cap i a la fi quan tens la persona davant això importa poc…

—Ara l’Audiència espanyola ja no porta el vostre cas. En quin punt sou?
—T.: En el mateix. Fa uns quants dies ens va arribar resolució de l’Audiència Nacional en què em tornaven a denegar l’aixecament de mesures cautelars. Afirmava que en aquest temps no ha canviat res. Com que no ha canviat res? Si ha canviat tot! M’heu retirat els càrrecs! El problema és que el Jutjat d’Instrucció número 24 de Barcelona i el de Gavà no es posen d’acord en qui ha de portar el cas. Per això han pujat el meu expedient a l’Audiència provincial. Seran ells qui decidiran qui m’haurà de jutjar.
—A.: Arxivar el cas, això s’ha de fer. No s’aguanta per enlloc. Ningú no en té el valor i per això fan tombs pels jutjats d’ençà que l’Audiència Nacional se’n va inhibir al novembre. Va passant de mà en mà, però sembla que no el vol ningú. El meu, concretament, és a Vilanova i a Granollers, que són els jutjats competents perquè és on vaig cometre el suposat delicte. Però de moment encara esperem a veure si s’il·luminen i volen fer alguna cosa. De moment, ningú no se n’ha declarat competent…

—I no hi ha límits o terminis de cap mena?
—T.: És igual. S’ho salten tot!

—Com vau reaccionar en saber que queia el càrrec de terrorisme?
—T.: Aquell dia jo estava molt eufòrica però l’Adri em va anar baixant a la terra.
—A.: No, jo també estava molt content… Però ja m’havia fet a la idea que estaria aquí dalt durant molt de temps. Per això aquesta mena de notícies me les prenc amb calma.
—T.: Jo em desespero més. Ho tinc tot aquí al costat però no puc anar enlloc. Suposo que, com tot, arribarà un límit també. No penso estar en aquesta situació gaire més…

—Què us genera tot plegat?
—T.: Impotència, ràbia… Però ara aquesta ràbia és més serena. Ja no és tant efervescent. Amb el temps aprens a gestionar les emocions. Juguen amb les nostres vides i això és un càstig.
—A.: És clar, d’entrada sí que sents ràbia, desconcert, impotència, però al final ja…. És que fa un any! Pel nostre cap han passat ja dos mil escenaris, mil situacions… I al final la ràbia va desapareixent. Sí que hi ha dies més complicats. Hi ha situacions que et porten al límit. Recordo el dia que es va manifestar Jusapol a Barcelona. Aquell dia no sabia on posar-me. No entenia que permetéssim que aquesta gent es pogués manifestar a Barcelona. A més, la distància és molt frustrant… Jo voldria ser-hi amb la gent, però no puc. A la Tamara li passa igual. No pot sortir de Viladecans. Si la manifestació no és aquí, no hi pots anar.
—T.: I quan han detingut un company? És molt dur. Et passes tota la nit pensant què li faran al calabós. Només fas que pensar com deu estar. Tires de telèfon per intentar saber qui el coneix, què pots fer, si té advocat… No coneixes de res aquella persona, però te’n preocupes com si fos un col·lega del barri.

—Malgrat que hagin caigut els càrrecs de terrorisme, la presó continua essent una possibilitat…
—T.: Sí, és clar. Mireu el cas d’Altsasu. Els van treure el terrorisme però continuen a la presó. Procuro ser una persona positiva, però fins que no arxivin el cas no m’estaré tranquil·la. A més, si a les eleccions espanyoles guanya el feixisme, ho tenim fotut. Si il·legalitzen la CUP, Arran i més grups de l’esquerra independentista, hi haurà una fornada de gent que entrarà a la presó acusada de formar part d’una banda criminal.
—A.: Jo també. Si no baixo, és per evitar el perill de  presó provisional.

—Creieu que és una estratègia habitual? Acusació de terrorisme, rebaixa posterior de càrrecs i una condemna a un any o dos. D’aquesta manera sembla que no hagi estat res, finalment…
—T.: És un patró. És com el cas de la Rut. Amb aquest tema estic negra… S’ha convertit en una veritat incòmoda.
—A.: L’altre dia el president en va piular alguna cosa. Fins i tot ell va afirmar que li han aplicat una mesura desproporcionada.

—Alguns independentistes consideren que alguna cosa deu haver fet per ser a la presó.  
—T.: Sí, nosaltres també ho vam haver de sentir per part dels constitucionalistes. Però la Rut, per part dels mateixos independentistes. Jo he sentit cada comentari…
—A.: Si la repressió no és contra la independència, a alguns els és igual. Tenen una solidaritat selectiva.

—Tots dos heu dit sempre que us veieu com els caps de turc per a desmobilitzar el carrer. Creieu que ho han aconseguit?
—A.: Al principi sí que va afectar una mica. Hi va haver una mica de desmobilització i de por. Però l’acció per la qual m’acusen a mi, que és la d’haver aixecat barreres als peatges, es va repetir més tard en onze peatges simultanis. Aquell va ser un dels dies més bèsties que he tingut a Brussel·les. Allò que volien aconseguir amb nosaltres, en el meu cas concret, era criminalitzar aquesta acció. Volien evitar que tornés a passar. I no ho van aconseguir. La gent ho ha tornat a fer i això és una victòria en tota regla.
—T.: A mi això em passa amb les autopistes. Quan veig un tall d’autopista penso: ‘No ho han aconseguit’.
—A.: Però segur que ara hi haurà més d’un que s’ho deurà pensar abans de fer-ho.
—T.: Sí que és veritat. D’alguna manera, l’opinió pública i els polítics han intentat criminalitzar les accions dels CDR. Hi havia les accions d’ANC i Òmnium, que eren les més tranquil·les, i amb tot allò que no en fossin deien que vigiléssim. I això passa precisament perquè no tenen experiència antirepressiva, i en aquest sentit sí que crec ha afectat una mica la nostra detenció. Sobretot al debat que vam tenir tots plegats sobre si cares tapades sí o no.
—A.: Crec que a Catalunya l’opinió majoritària és que les manifestacions han de ser ordenades i cíviques. Per això crec que tenim la responsabilitat de crear opinió en aquest debat.

—Els polítics han criminalitzat la gent que es mobilitza amb la cara tapada?
—T.: Totalment. Precisament he criticat el president Torra i uns quants consellers per aquest motiu. No està bé que parlin de violència quan no n’hi ha. La violència sempre ha vingut del mateix bàndol. Si vosaltres en parleu aquí, de manera indirecta, justifiqueu que els Jordis estiguin a la presó, l’Adrià a Brussel·les i jo tancada a Viladecans. No pot ser. Hi ha gent que fa molt de temps que lluita al carrer. Ells en saben molt més que nosaltres, que, com aquell qui diu, acabem de sortir al carrer. És molt fàcil dir que hem d’anar amb la cara descoberta, que així demostrarem que no volem fer res. Però els fitxers policials de la Policia Nacional espanyola i els Mossos d’Esquadra, què? M’encantaria que m’aixequessin cautelars per tornar a la mobilització a primera fila. Llavors trucaria les meves estimades Beatriz Talegón i Pilar Rahola. Au, boniques, a primera fila a cara descoberta amb mi!
—A.: Aquesta és bona… [Riu.]
—T.: Voler anar amb la cara descoberta o no és una decisió personal. Si vols guardar la teva intimitat, és lícit, tenint en compte la situació en què estem. En quin moment una persona es declara jutge per a anar a un noi de vint anys i abaixar-li el passamuntanyes del coll? En què ens hem convertit? Em fa molt de mal veure aquestes d’imatges per la televisió… Que deixin al jovent protegir-se.
—A.: Com que és un moviment tan transversal, a vegades hi ha gent que no entén aquestes situacions. És una cosa estètica. Es relaciona l’encaputxat amb una persona deshumanitzada que no té valors. I llavors ens trobem escenes que no tenen sentit. No pot ser que la gent que fa anys que surt al carrer intenti fer una barricada per aturar una càrrega de la Brimo i al costat es trobi un altre grup d’independentistes que ho evita. És normal que llavors es produeixi un xoc molt difícil de solucionar. La gent, quan veu un encaputxat, no té en compte que la policia té mitjans audiovisuals infinits per a reprimir-lo posteriorment. Hi ha hagut polítics que han estat molt irresponsables amb aquest tema. No pot ser que Puigdemont digui coses sobre els qui surten amb la cara tapada. Aquesta gent ha sortit al carrer a defensar el seu exili o els presos polítics. Si tu no vols tapar-te la cara, no ho facis, però respecta’m si jo decideixo de protegir-me.

—Què penseu quan us diuen que sou lliures perquè no sou a la presó?
—T.: Em fa molta ràbia. Moltíssima. Em fa molta ràbia quan em diuen que no estic tan malament perquè puc anar a fer un cafè amb els meus amics. No ho entenen. A mi també m’han tret la meva llibertat. La meva presó és més gran, però no puc sortir d’aquí. Quan la meva mare va tenir l’accident, que va estar molt malament, no vaig poder anar-la a veure. Crec que ha estat una jugada molt ben pensada per part del jutge perquè m’ha deixat doblement invisibilitzada.

—No sou ni presa ni exiliada…
—T.: El meu advocat em diu ‘confinada’, ‘desterrada’, ‘exiliada interior’… L’última vegada que es va confinar algú va ser el 1923: Carrasco i Formiguera.
—A.: M’ho dius de veritat? Però no el van afusellar?
—T.: Sí, però prèviament el van tenir confinat durant set mesos. És la meva jurisprudència.
—A.: Creus que tot això és casualitat? També es deia Carrasco…
—T.: A més, la detenció va ser l’endemà de l’aniversari de l’assassinat de Carrasco i Formiguera. Però jo crec que el cap no els dóna per tant, eh?
—A.: Molta casualitat. Però tampoc no ens podem posar conspiranoics…

—I l’exili com és? Últimament hi ha hagut algunes declaracions, com les de Mònica Oltra, que suposo que fan mal…
—A.: Home! Jo, de menjar, menjo bé, eh? Però no, no és cap festa. Si més no el meu. Jo ara ja m’he fet a la idea que visc a Brussel·les. Ja fa nou mesos que hi estic i tinc una vida normal. Evidentment, hi trobo a faltar molta gent, però m’he acostumat a la meva vida aquí. El començament va ser molt més dur, quan no tenia res, ni estabilitat emocional ni material.

—I al començament, quan no podíeu sortir a la llum pública, suposo que era molt més complicat.
—A.: Em sentia molt inútil perquè me n’havia anat però no feia res. Però també em va servir per a tocar de peus de terra. Vaig poder pensar què havia passat i preparar-me bé la resposta. Després vam poder fer la conferència de premsa, entrevistes… Vaig poder anar explicant tot allò que havia passat i em vaig tornar a sentir útil.

—Ara que fa un any de tot plegat, els vostres grups de suport han organitzat uns quants actes. Dissabte es van fer unes jornades antirepressives a Esplugues en què es va donar veu a represaliats de tota mena, no solament independentistes. Per què?
—A.: Hi ha molta gent que és en una situació similar a la nostra. S’han de fer accions grosses per fer córrer la veu. Cal que engrandim aquest teixit de solidaritat. És indispensable.
—T.: La repressió no és només contra els independentistes. Fa molts anys que existeix i n’hi ha a tot arreu i per molts motius. No podem anar d’abanderats de la lluita antirepressiva, perquè hi ha gent que fa molts anys que lluita al carrer. Tots els considerem companys i també formen part dels fonaments d’això que som ara. Hi ha la Maria, en Ramon, en Carles Castellano, la gent del 92 o els del 95… La gent recorda un nom, però dins el cas Pandora, per exemple, hi havia persones, hi havia famílies. A nosaltres ens passarà igual, però ara podem generar opinió i donar-los veu.
—A.: Al final es resumeix en el fet que, quan la lluita té el suport dels mitjans, del govern o de la meitat de la població catalana, la resposta de la repressió és una. Quan són col·lectius anarquistes o ecologistes els qui en són víctimes, la solidaritat acaba en el cercle íntim del represaliat. Això s’ha de combatre.

—I el dia 10 manifestació a Viladecans. Que sigui aquí fa il·lusió?
—T: Sí, per fi podré anar a una manifestació!

—Què diríeu als qui diuen: ‘Ui! Un dimecres a Viladecans?’
—T: Si poden anar a Brussel·les o a Madrid, no poden venir a Viladecans? Que no vinguessin seria lleig. És a un cop de tren…