Adrià Pujol Cruells: ‘Fer cultura és combatre, però viure de dir-ho és de poca-solta’

L’escriptor, traductor, antropòleg, i unes quantes coses més, Adrià Pujol Cruells ha publicat una nova novel·la, Míster Folch (Empúries). No es tracta pas de la primera (com erròniament diu la contracoberta del llibre) ni del primer llibre que publica. Abans que aquesta obra, l’autor begurenc, nascut el 1974, ja comptava amb títols com ara: Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona, totes dues a Edicions Sidillà, i també Els barcelonins a Llibres de l’Avenç, La carpeta és blava a Labreu i encara abans de tots aquests, Alteracions a Males Herbes.

El nostre escriptor, un dia, pensava en la presentació que faria a Barcelona de la nova novel·la. Ell, que treballa i pensa moltes hores al dia perquè en necessita poques de son, es va preguntar: Qui podria presentar el llibre que fos essencialment divertit? I va pensar en l’última persona amb qui es podria pensar: el president Quim Torra. Li va preguntar per Twitter i el president Torra li va dir que sí, també per Twitter. Això era abans de la sentència, és clar. Però els esdeveniments polítics, ja ho sabem, van passar davant de la presentació. I de moment, tenim la presentació, que s’havia de fer a la llibreria Calders, postposada de manera indefinida.

‘Twitter és un lloc fabulós, increïblement divertit, interessant. Aprenc una quantitat de coses que no me les acabo. No llegeixo cap diari, mai. No em cal.’ I també explica que ‘ampliar lectors ja no depèn d’una bona promoció sinó d’un bon tweet‘. Adrià Pujol Cruells té un perfil molt actiu a Twitter. Remarca que ens trobem en l’època de Twitter. I quantes hores s’hi passa? Ens diu que depèn de l’època: ‘Com més neguit, més feina i més nervis, més hores a Twitter. Com menys feina i més calma, potser no hi entro.’ I reconeix: ‘Avui, alguns autors o autores som per a molts lectors el paio graciós de Twitter. És una autopromoció. Imprimeix un estil i un to. És una marca.’

A Míster Folch, Adrià Pujol Cruells explica una història de postguerra i franquisme en una Barcelona dominada pel gris. Una història protagonitzada per Míster Folch, un home de vida galdosa que és agraciat per uns poders sobrehumans, atorgats per un déu que és el narrador de la història (sí, ho sap tot) i que tracta de tu a tu el lector, amb una confiança que desarma. A Míster Folch, Pujol Cruells desplega humor i sàtira, crítica social, història i refranyer popular, amb una llengua rica i voluptuosa, amb una literatura que ho és tot menys senzilla. Parlem una bona estona d’aquest nou llibre i del sector literari català.

Prenem la conversa que ja ha començat i parla Pujol Cruells: ‘El país és petit. Corre la brama que jo visc d’escriure. No. Les dues hipoteques les pago treballant d’antropòleg. La qual cosa és normal. O no? Què vol dir viure d’escriure? Doncs escriure llibres i escriure en quatre mitjans diferents, com faig jo, fer conferències, tallers, pròlegs, correccions, traduccions… Treure un llibre és gairebé una anècdota.’

—Fa un temps dèieu: ‘Hem d’estar contents de poder publicar!’ Encara ho peseu?
—Que algú es jugui els calés per tu… T’has de queixar de res? És molt difícil no publicar. Jo ho constato. Hem d’estar contents.

—Indirectament dieu que es publica massa?
—Sempre es publica massa a tot arreu, no només a Catalunya.

—I que una part del que es publica potser no s’hauria de publicar?
—Sí, però dir això, com un automatisme, perquè ho diem tots, ja no explica res.

—Però té a veure amb el mercat, amb una manca de professionalitat dels editors…?
—Escriure està molt bé. Ser editor està molt bé. Ser llibreter encara ho està més. Hi ha un boom. Fa deu anys o dotze que dura. I està bé, és millor fer això que no fer bombes. És millor que es publiqui molt i que molta gent vulgui ser editora i llibretera. Ara, hi ha professionalització de l’escriptor? No, no n’hi ha. I? Què volen, viure d’escriure novel·letes? No, això no pot ser. Stephen King és un escriptor professional. Doncs que es posin a fer de Stephen King si volen viure d’escriure. A veure si poden treballar com ell: deu hores al dia de dilluns a diumenge. Com Simenon o Pedrolo o Josep Pla. En comptes de queixar-nos, també ens podríem felicitar: quantes institucions hi ha al voltant d’aquest món? La Setmana del Llibre en català, 8% més de vendes; Sant Jordi, un èxit… Quin problema hi ha?

—Com analitzeu, doncs, el moment actual del llibre en català?
—Si dic que es troba en molt bon moment, em renyaran, perquè diran que el català es va morint; i si dic que tot és un desastre, diran: té raó, aquest noi. No hi ha sortida a la pregunta.

—Com formularíeu la pregunta, doncs?
—Creieu que el sector o el llibre en català es troba en condicions de felicitar-se? Sí, es troba en condicions de felicitar-se i de dir que bé que ho fem i ho hem fet. Crec.

—Per tant, és un bon moment.
—És un bon moment, però no amb relació a èpoques daurades o fosques passades. És un bon moment perquè ho és. No ho és amb relació a les estadístiques que diuen que el català es mor; no ho és amb relació al procés; no ho és amb relació al discurs de som una colònia espanyola… Amb relació al llibre català, en català, les editorials estan bé? Sí, fantàstic. Cada tarda s’obre una llibreria a Barcelona. Després hi haurà problemes i alguna llibreria de poble ha de tancar. Ha de tancar, perquè és una llibreria de poble, no pas perquè el sector estigui malament. Amazon és el dimoni! D’acord. Però no trobeu que encallar-se en un discurs alarmista o pseudopessimista o polititzat és de pensament gandul i reduccionista? El sanchezpiñolisme, aquesta cosa ultratremenda d’estar sempre en combat, de pensar que això de fer llibres és un combat… Home, jo també la tinc, la sensació, però no vaig pas amb aquesta bandereta.

—Sou crític amb Albert Sánchez Piñol?
—De fet, a Ctxt.cat li vaig fer una rèplica a tot el que va dir a l’entrevista amb Andreu Barnils a VilaWeb. Ha venut 300.000 llibres de Victus i diu que està en contra del poder? Que no m’aixequi la camisa! És aquesta cantarella de l’escriptor afectat, en guerra, incomprès, que han fet fora de no sé quin diari… Això, jo i sobretot els millennials ja no ho comprem. Vagi-se’n a casa, continuï fent la seva feina, que la fa molt bé, fa uns llibres espectaculars, però no es queixi. L’han fet fora de La Vanguardia? I què esperava? No siguem hipòcrites. És com si jo al diari la Jornada, que va haver de tancar, hagués publicat un article dient que Jordi Pujol era fantàstic, un heroi. Em cardarien fora! És una carta de presentació d’escriptor català, dir que t’han fet fora de… Què volen, un càrrec a l’altra banda?

—No queixar-se no vol dir no combatre.
—L’acte artístic de creació d’un corrector, l’escala més amagada del procés d’un llibre, és clar que combat, perquè fer cultura és combatre, però viure de dir-ho és de poca-solta.

—Sembla que escolti el déu de Míster Folch.
—Tant de bo ningú no sabés qui sóc, perquè els qui em coneixen no poden deixar de pensar en mi, quan llegeixen el llibre. Però si no em coneguessin, com llegirien aquest llibre?

—Suposo que també us llegirà gent que no us coneix.
—Aquests són els bons.

—I no els ho heu fet fàcil.
—No. Prou. Escriure pensant en el lector és bonic, però no sé si cal. El lector no és estúpid. La gent que als anys setanta tenia quaranta anys s’empassava uns llibres infinitament més difícils que aquest Míster Folch. Un lector també es forma a partir d’allò que li dónes. Si només li dónes historietes… T’imagines escriure pensant en un pobre lector? Si tots féssim això, seríem una colla de pedants. Hi ha d’haver de tot.

—No posar-ho fàcil no vol dir que sigui inescrutable. La força del llibre és el to que heu aconseguit donar al narrador, ple d’humor i de sarcasme. No és habitual en la literatura catalana.
—De vegades aquest mena de llibres, que no ocupen la centralitat, arriben a l’aparador per processos molt estranys. És probable que si aquest manuscrit l’hagués presentat un altre senyor que no coneguessin, li haurien dit que no.

—El Grup 62 volia publicar un llibre vostre.
—Sí, i jo estic molt content i agraït. Però hi ha una mica de tot. De llibres així, com Míster Folch, no n’hi ha gaires, però n’hi ha més dels que la gent no es pensa. I no és d’ara, passa des que vam abandonar el llatí. N’hi ha i a tot arreu. I de fet, és un llibre bastant classicot.

—En quin sentit ho dieu?
—Si t’agafes a la tradició que arrenca amb el Renaixement, hi ha moments que pitarreja, perquè aquesta tradició es veu obligada a anar cap a baix, cap a les classes populars, però després torna a pujar amb en Pedrals, que arriba a dalt de tot, hi ha un fil que es pot resseguir perfectament.

—A Josep Pedrals li feu un petit homenatge a la vostra novel·la, citant-lo i recomanant de llegir El furgatori.
—Al final de l’Edat Mitjana això era molt normal i ara, amb les xarxes socials, trobo que torna a fer-se. Un llibre es troba ancorat al seu moment i al seu lloc i el meu moment i el meu lloc és Barcelona i Pedrals. De manera que agafes tota la tradició, la llegeixes, la paeixes i afegeixes una baula més. Però això el lector no necessita saber-ho. Millor que no ho sàpiga.

—Però això fa que sigui un llibre molt contemporani i, fins i tot, en certs aspectes és un llibre d’avantguarda.
—Sí, però no pots fer avantguarda sinó classiqueges.

—És clar. Perquè amb ‘classiquejar’ voleu dir assumir la tradició.
—És que l’avantguarda de l’estirabot dura dos dies. És com un misto. Els llibres que es nota que volen ser volgudament d’avantguarda, dos dies. En canvi, si li poses uns bons fonaments, aleshores sí que s’aguanten. Que no era avantguarda en Bauçà, en Casasses, en Brossa…? I hi ha novel·letes perdudes vés a saber on que, mare meva, el que jo faig és una broma al seu costat.

—Aquesta feina de recuperar autors d’avantguarda bandejats per la història és una feina valuosa i difícil que fa l’Enric Casasses.
—Cada generació en fa i és lògic que s’oblidin, perquè al final els llibres són consum. Aquest llibre és per a l’ara i aquí, i per a la gent d’aquí. És barroc, avantguardista…

—També us diuen que és barroc, el llibre?
—Sí, tot i que depèn de la trajectòria de cada lector. Aquest llibre no el llegeix igual en Màrius Serra que l’Enric Gomà. I tenen la mateixa edat. En Màrius Serra hi veu l’Oulipo i en Gomà va més enrere, hi veu Pitarra, el Sagarra més burlesc…

—Hi ha també un treball intencionat, meticulós i minuciós de la llengua. Em captiva la varietat d’insults que propina a Míster Folch la seva mare, de petit: carallot, caguerri, pòtol, colló penjat, capat, llufarada, culimerdis, sarnós… Parlem de l’art del renec, a l’altura del capità Haddock.
—És la befa, l’escarni, l’enginy popular. La mare és classe popular. És que la meva àvia parlava així. Va néixer aquí al costat, en una quadra de cavalls i el senyor burgès, l’avi, es va enamorar de la nena dels que tenien cavalls. I la meva àvia, que va ascendir de classe social i es va convertir en la senyora de la finca, no va deixar mai aquell llenguatge. Era una màquina. Tot són homenatges.

—I continuant aquesta línia, hi ha el joc que plantegeu com un repte al voltant dels matisos del color gris: tonalitat groc grisenca dels taps de suro; to del neoprè gastat; el clapejat neoimpressionista de la cendra utilitzada per a emblanquir la roba; el gris embrutit de les monedes de duro; una brillantor agrisada, quasi platejada; gris merengat; gris llom de rata; gris batent-se en retirada vers la groguissor ocular dels que pateixen del fetge; gris ceruli… El color gris és molt important en la novel·la.
—Per això la coberta és tan plena de colors. Vaig escriure una versió anterior, en aquest capítol dels grisos, on déu deia: ‘I que Joaquim Ruyra em perdoni.’ El joc del color gris és un homenatge a aquesta literatura que ja no es fa, o que se’n fa poca o que potser fan els poetes, de recrear-se, de veure si pots arribar a entrar a definir una cosa indefinible com és un color, que és impossible. Perquè el llibre l’escric jo, no pas el meu cervell.

—Què voleu dir?
—Que el cervell és una màquina neuronal que si no la lligues curta, funciona sola. Un exemple: si dic ‘busqueu-me un adjectiu per a la paraula silenci’, direu ‘sepulcral’. Doncs no, fora. És una associació o comparació feta, no l’he feta jo. Per això les comparacions que escric han de ser insòlites. Exemple: una cosa és vermella com les genives d’un hipopòtam. No vermella com una rosa. Fa cinc segles que en la literatura el silenci és sepulcral i la rosa, vermella. Prou! Perquè això és dur-te per llocs comuns. Però hi ha poca gent que tingui el temps, les ganes o la resistència per a fer literatura. Perquè escriure una història és la cosa més fàcil del món. Jo als meus alumnes els dic: d’escriure ja en sabeu. Oi que sabeu parlar? Doncs sabeu escriure. Però fer literatura és una altra cosa, és una feinada.

—Però també tenim autors que a la primera l’encerten, com Josep Maria Espinàs, que no corregeix mai cap frase.
—El mèrit del Josep Maria Espinàs, un mèrit monstruós, i del Joaquim Carbó també, és que per molt que escriguin o hagin escrit, sempre és igual i alhora sempre està ben fet. Com un músic de jazz. I a sobre parlem d’escriptors que ho saben fer senzill. És molt difícil fer-ho senzill. Jo perquè no vull.

—I per què no ho voleu?
—No, jo no vull fer-ho senzill. Jo escric el llibre que m’agradaria llegir. En Màrius Serra em va dir una cosa molt bonica, tot i que no deixa de ser una crítica. Em va dir: ‘No sé si m’ha agradat més quan el llegia o més aviat m’agrada quan el recordo’. Si el Màrius pensa això, dono l’any invertit per bo.