Ada Ferrer: “Els quaranta anys són el punt de menys satisfacció amb la vida”

Economia de la felicitat? Del benestar? En el món dels indicadors econòmics no tot és el PIB. Sense haver d’anar a Bhutan, els indicadors sobre la percepció que tenim del benestar també poden ser significatius. El cas més clar és Nova Zelanda, però no és l’únic. És allò que en llenguatge més col·loquial s’anomena “economia de la felicitat”. Els primers estudis són de la dècada dels setanta. Al nostre país, fins ara, s’ha estudiat poc. Les poques dades que hi ha són molt genèriques i a remolc de l’estat espanyol. Tot i que l’Idescat inclou les dades del benestar objectiu, ara, per primera vegada, la Generalitat de Catalunya ha dissenyat un nou indicador del benestar percebut; La percepció que cadascú té de com li va la vida pot influir i ser decisiva per a transformar la societat cap a bé.

De tot plegat, en parlem amb Ada Ferrer, pionera d’aquesta mena d’estudi, científica titular a l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC, investigadora en l’àmbit del benestar subjectiu i professora afiliada a la Barcelona School of Economics. Ferrer és assessora del projecte que ara la Generalitat ha engegat. A l’estiu se’n sabran les primeres dades. Com percebrem el benestar? Ara per ara és una incògnita, però Ferrer explica tendències del món i també dades sorprenents que fan pensar i trenquen clixés.

—En els estudis sobre el benestar percebut hi ha algunes dades concretes genèriques, per exemple, sobre quan la gent és més feliç o es mostra més satisfeta amb la vida que té?
—Sí, la felicitat té una forma d’u molt marcada.

—Què voleu dir?
—La gent comença essent feliç i el grau de satisfacció va baixant a mesura que va fent anys fins que arriba als quaranta, quaranta-tres, que és el moment més infeliç. Després, encara que no ho sembli, les dades mostren que la satisfacció torna a pujar, per això diem que la felicitat té forma d’u. És interessant veure que, quan demanes a la gent d’aquesta edat com pensa que se sentirà al cap de cinc anys, normalment respon que estarà pitjor del que realment acabarà estant. Doncs no, és més probable que se sentin més bé. Passa al revés que no es pensa la gent. Als joves, també. Es pensen que com més grans es facin seran més feliços i cada vegada estan pitjor fins que arriben a la quarantena i tornen a pujar.

—I això per què passa?
—Hi ha diferents teories, però em decanto per la que té en compte les expectatives. Tinc un company que, fent-ne una versió simplificada, defineix la felicitat com la diferència entre allò que vols i allò que tens. Per més que la definició sembli simple, explica molta cosa. La satisfacció té relació amb les expectatives. El fet que pensis que estaràs pitjor fa que t’adaptis més a allò que esperes i acabis estant més bé. Allò que esperes és determinant. A seixanta anys, la gent diu: “No està pas tan malament això que tinc.”

—Com més salari, més benestar?
—No es pot simplificar, però els estudis que tenim diuen que hi ha una relació causal entre salari i benestar percebut, que representa una tercera part de la correlació. N’hi ha moltes dades. La resta de la relació ve motivada pel caràcter, per si ets optimista, etc. O sigui que el caràcter acaba influint allò que aconsegueixes, inclòs un salari més alt. Respecte dels salaris, hi ha un aspecte sorprenent.

—Digueu.
—A Suècia van fer una política de transparència respecte dels salaris. Podies anar a internet a buscar el sou que cobrava la gent del teu entorn. I llavors van mirar quin era l’impacte que tenia publicar aquestes dades sobre la felicitat. I es van trobar que aquells que cobraven menys que el seu grup de referència (veïns, gent de la mateixa edat…) eren més infeliços amb aquesta informació. El seu benestar decreixia.

—Sense canviar cap de les seves altres circumstàncies eren més infeliços solament per saber que cobraven menys?
—Sí, sense canviar res, només saber quant cobraven els altres. I això va tenir tant d’impacte que van posar límits a obtenir aquesta informació. Ara no recordo quins, però no ho van posar tant a l’abast. De fet, la major part d’estudis troben aquest impacte negatiu d’allò que guanyen els altres sobre el benestar propi.

—Alguna altra dada que no sigui òbvia a primera vista d’aquests estudis sobre el benestar percebut?
—Sí, hi ha diverses qüestions que han aportat molta informació. Per exemple, hi ha gent que pensa que el subsidi d’atur pot arribar a ser contraproduent perquè aleshores la gent no busca feina perquè cobra. Doncs no, en general la gent pateix molt quan és a l’atur, malgrat cobrar. Fins i tot, encara que recuperin la feina, continuen marcats per aquest episodi en què no s’han sentit útils. Aquest és un cas d’informació que ajuda al disseny de les polítiques públiques.

—Hi ha resultats que demostrin que traslladar aquests estudis a la política hagi tingut un impacte positiu en la societat?
—A Nova Zelanda, per exemple, tenen una mena de mandat que diu que qualsevol política pública ha d’analitzar quin impacte tindrà en el benestar subjectiu de les persones. O a Anglaterra, el que seria l’Idescat anglès té un apartat que mesura totes aquestes dades. Em consta que durant la covid l’han fet servir molt.

—Però el benestar de la gent millora?
—Aquesta és la idea, entendre el comportament de la gent i veure quins són els factors més importants. Posar el focus en allò que l’economia és al servei de les persones.

—L’estudi del World Hapiness Report diu que als països nòrdics la gent té la sensació de tenir un benestar alt. A dalt de tot hi ha Finlàndia, Dinamarca, Suècia… Però, en canvi, es diu que no és cert perquè hi ha més suïcidis.
—Els països nòrdics tenen nivells de benestar més alts, la gent té més satisfacció amb la vida que té. Passa que els hiverns són molt llargs. Hi ha molta foscor, això és una cosa química. Les societats amb un nivell més alt de benestar són també més productives socialment i econòmicament, són on hi ha més cohesió social, més confiança en les institucions i entre la gent. Si les coses funcionen bé i la qualitat democràtica és alta, dóna molta seguretat. I això, en si mateix, també implica més desenvolupament econòmic i social.

—Ara també sou directora del World Wellbeing Panel.
—És un panel d’experts que treballen en qüestions de benestar de diferents disciplines. Hi ha sociòlegs, psicòlegs, economistes, etc. Cada dos mesos els fan una pregunta significativa en el context d’aquell moment. Fa molts anys es va demanar per Nadal.

—I què en van dir? Sembla que tots hàgim de ser feliços per força. Hi ha dades sobre això?
—Les dades mostren que, de mitjana, la satisfacció amb la vida (el benestar subjectiu o la felicitat) és més alta durant els períodes de vacances, incloent-hi també els dies de Nadal. Estar acompanyat és molt important pel benestar subjectiu (aquells individus que tenen companyia i poden comptar amb els altres reporten nivells més alts de benestar) i Nadal és una oportunitat per a compartir més temps i, per tant, ser més feliços. Ara, aquells que dediquen Nadal a activitats més materialistes, com ara comprar i gastar-se diners, i no passen temps amb els altres, reporten nivells de felicitat més baixos durant els dies de Nadal que no durant la resta de l’any. De fet, per alguna gent, Nadal comporta un augment d’estrès (hi ha un estudi sobre el creixement de la mortalitat per atacs de cor entre Acció de Gràcies i Cap d’Any a Los Angeles). Però, en general, la gent reporta nivells de satisfacció i felicitat més alts durant Nadal.

—Voleu afegir res?
—Les crisis tenen un impacte molt negatiu sobre el benestar percebut dels individus de tota la societat, no solament per a aquells afectats directament. No només caure en la pobresa (o no tenir feina) té un impacte molt negatiu i durador sobre el benestar percebut, sinó que els individus estan menys satisfets amb la seva vida si viuen en entorns amb més desigualtat, pobresa o atur. El creixement econòmic té un impacte positiu sobre el benestar percebut, però és menor que l’impacte negatiu de les crisis econòmiques. Per tant, els governs haurien de prioritzar un creixement estable, encara que més baix.