Ada Castells: ’Hem reproduït uns falsos models de maternitat, idealitzada o culpabilitzada, però la realitat és una altra’

El llibre d’Ada Castells s’havia de dir Mare morta, però hi retratava una mare tan viva, tan forta, tan egoista, tan plena de retrets, tan inflexible cap a les seves filles, i en alguns moments tan divertida i emprenedora, en una època de mares sense atributs que no fossin la submissió… No podia dir-se Mare morta i es va acabar dient Mare, només Mare. Però una mare connotada per la imatge d’una oca a la coberta. Una mare oca? ‘Sí, altiva, sí, amb mal geni, sí, divertida, però quan menys t’ho podies esperar’, escriu l’autora dins la novel·la.

Ada Castells ha escrit una novel·la sobre la seva mare i sobre la necessitat d’estimar. Una obra que commou, que és un retorn a la infantesa i una revisió de la relació d’una filla amb la seva mare, fruit de l’amor tan constitutiu com el que segrega, d’una manera instintiva, animal, el vincle.

—És un text dur, perquè exposeu una relació en què es presenta una mare egoista, que no respon als models clàssics de maternitat, que això és molt interessant, però que té punts de crueltat, segons que explica la filla, difícils d’entendre.
—Em vaig llegir la novel·la Tanguy de Michel del Castillo, que explica la història d’un nen que es va criar en un camp de concentració, tan dur com això, i el nen ho vivia amb tota naturalitat. I quan va sortir al món exterior es va adonar que allò no era la normalitat. Doncs jo ho vaig viure així. Jo pensava que totes les mares eren com la meva. Per a mi no va ser dur, era així. De tota manera, jo crec que tots tenim coses dures i conflictives, de les quals sovint ens costa de parlar, perquè és incòmode i perquè som en un món d’Instagram i visca la vida. I focalitzem els moments de les nostres vides que són gratificants. Però la vida en té molts, de moments, i n’hi ha que no són tan agradables. Precisament, la tesi de la novel·la és: malgrat tot, hi ha oportunitat per a la reconciliació, hi ha oportunitat per a l’entesa i per a l’amor. Sobretot quan es tracta d’una mare, d’un pare, d’un germà o d’un gran amic. Gent que et constitueix a la vida. No tenir-los com una espina sinó com una part positiva i amorosa de la teva vida. Això és fonamental.

—Trobar les escletxes que trenquen la uniformitat de la visió d’una mare, que no tan sols pot ser dura i cruel.
—És que també és la mare que et diu: ‘Tu ets la meva benedicció.’ I és la mare que et diverteix i la mare que està orgullosa de tu perquè has escrit una novel·la. I la mare que més agraeixo és la mare que m’ensenya a morir, que mor com la senyora que era. Amb enteresa, totalment convençuda d’allò que havia de fer. I que mor molt bé. I això és una lliçó molt important.

—Als fills de vegades els costa de veure en la mare una persona i una persona polièdrica.
—Sí, els fills tenim aquest egoisme de voler que els pares, sobretot les mares, siguin només per a nosaltres. És una cosa absolutament animal, perquè és la persona que et protegeix, que t’alimenta, que t’educa… I voldries que estigués només per tu i fos aquesta la seva única funció a la vida. I, evidentment, són persones, s’equivoquen, són injustes…  Per tant, n’hi ha que seran més egoistes i n’hi ha que més divertides. I, per una altra banda, els adjectius no van tots a l’una: tots tenim parts positives i negatives. Tots hem conegut el ‘simpàtic malparit’. I crec que si una cosa té la literatura és que ens pot oferir personatges tan complexos, tan polièdrics. Els humans no som plans, no som estereotips, no hi ha bons i dolents. I sort d’això, perquè prendre’ns la vida amb bons i dolents mira on ens ha dut, a uns conflictes socials i polítics que ens donen una insatisfacció molt gran. Aprenem que tots som complexos i que hi ha la possibilitat d’una reconciliació.

—Al llibre apareix doblement la relació mare-filla, perquè la filla també es converteix en mare. És aleshores que la perspectiva de la filla, en relació amb la seva mare, s’obre.
—Jo crec que aquest llibre l’hauria escrit d’una manera molt diferent si no hagués estat mare. Quan ets mare, prens de model la teva, de mare, en moltes coses. En el meu cas, la mare és com un antimodel: no vull caure en certes coses. Hi ha un moment que la filla del relat vol clavar una cleca a la seva filla i s’atura, perquè afortunadament podem trencar models que no són positius. Però hi ha moments que et mires al mirall i reconeixes que dius o fas les mateixes coses que la teva mare. Per això, hi havia l’interès de fer aquesta revisió, també per mirar de ser una bona mare.

—Escriure el llibre, us hi ha ajudat, en això?
—El llibre m’ha ajudat en això i també m’ha ajudat a desdramatitzar: aquesta voluntat com a mare de fer-ho tot tan bé, és impossible. Relaxem-nos. Hi ha èpoques de la maternitat molt difícils. Crec que la maternitat no és vista amb l’honestedat amb què s’hauria de mirar. És un ofici molt difícil. El més difícil de tots. I no és prou valorat. Ens hem fixat si fem la truiteta o l’entrepà quan els fills surten de piscina, però no és això. Formes una persona que llançaràs al món i que per tant té molta importància com serà.

—Davant un fet es poden tenir moltes visions. Totes acostumen a ser parcials i esbiaixades. El llibre mostra com pots llegir d’una manera negativa certs fets, fins a un cert moment que descobreixes que són fets que tenen uns valors intrínsecs que també poden ser positius.
—Sí, és allò que es repeteix al llibre, que una germana diu que la mare és un monstre, l’altra que és boja i la tercera germana no pot dir res, perquè ho ha oblidat tot. Són tres maneres: el contraatac, el judici, l’esquivament. I sempre passa això. Però no podem saber per què cadascú és com és. Jo crec que la mare era una gran supervivent i això la va fer ser egoista. I també hi ha un altre aspecte, que és el de la creativitat castrada a una generació de dones, que potser haurien florit en l’art, però estaven condemnades a fer el paper d’esposes i mares. La mare d’aquesta novel·la es refugia fent vestits per a les seves filles. Potser si hagués viscut en una altra època, hauria estat una dissenyadora trencadora. En aquella època només era una dona que cosia.

—Aquests últims anys, que la dona pren una nova centralitat social, immerses en aquesta revolució, el tema de la maternitat i la relació mares i filles s’ha fet molt present en el món de l’art i la creació. És un tema d’interès avui, quan abans se’n parlava poc i malament.
—Hem reproduït uns falsos models de maternitat, idealitzada o culpabilitzada i no quadren, la realitat és una altra. És l’enfrontament humà més intens que hi ha. La persona que més t’ha constituït al món és la teva mare, vulguis o no. Això, és clar, en l’àmbit de l’art, és un desafiament. Perquè l’art busca els conflictes. És una mina.

—I com tot gran tema que afecta les dones…
—Fins ara era bandejat. No era important. La maternitat es reduïa a un fet de casa, de bolquers i xumets. No, és la humanitat! Som mamífers, com deia Lizano.

—És donar la vida.
—I tant. Com diu el tòpic: si ho fessin ells! A totes les universitats s’estudiaria el procés de maternitat com a assignatura obligatòria. I us explico una cosa: vam estar pensant molt el títol. Perquè el títol inicial era Mare morta, que a mi m’agradava molt, però la Isabel Martí [l’editora], amb molt bon criteri em va dir: aquest personatge és molt viu, un personatge ple de vida, no li pots posar mare morta. Però com podíem adjectivar-la, la Raquel? És molt difícil. Vam dir: deixem-hi ‘mare’. Però ens feia por, per evitar caure en el tòpic de la mare marona, la idea que pot associar-se a aquesta paraula sola. Aleshores vam trobar l’oca i així ja s’entenia que ens referíem a una altra cosa.

—Però ara ja s’ha trencat el tòpic.
—Sí, però tampoc no volia caure en l’altre extrem, perquè no és un llibre de reivindicació de la maternitat, no ho és, és una reivindicació de la persona.

—Hi apareix també la comunitat protestant, un tema que ja heu tractat en més llibres, i que en aquest era ineludible, perquè la vostra família ho és. És interessant de descobrir com aquestes comunitats religioses petites s’organitzen.
—Els protestants, és cert que als anys setanta es van espavilar molt i van fundar escoles, hospitals, centres de colònies… Eren molt emprenedors. Durant la dictadura els protestants les van passar magres, fins al punt que els primers anys de postguerra van arribar a afusellar pastors. Vull dir que poca broma, era una comunitat perseguida. La comunitat protestant em dóna, per una banda, la possibilitat de parlar d’una comunitat petita i perseguida, que surt al món i, per una altra banda, aquest gran interès que dóna a la paraula escrita, per la lectura de la Bíblia. Això ho he mamat molt de petita, i crec que m’ha conformat molt com a escriptora. I la necessitat d’utilitzar sempre la paraula precisa, de no banalitzar les paraules. Nosaltres no podem parlar de Déu en va. Aquesta restricció dels mots, la disciplina de l’oració diària, la lectura de la Bíblia…, conforma també la Raquel, la mare, i contrasta amb el seu caràcter frívol, de passar-s’ho bé i de visca la Pepa! I aquest contrast el té, el protestantisme llatí, que gairebé no existeix, perquè representa l’1% de la població en aquest país.

—Al primer llibre que vau publicar, El dit de l’àngel, ja us vau centrar en el protestantisme.
—El dit de l’àngel explica per què la meva família és protestant des dels besavis, que vénen de Menorca. Els anglesos, amb la dominació de les Illes Balears, van portar el metodisme a Menorca. Aquests són els més antics, tot i que durant la Reforma, al segle XVI, també n’hi va haver que es van convertir, però la Inquisició els va pelar tots. Per tant, els més antics genuïnament catalans són del segle XVIII, amb la colonització anglesa de Menorca. És una història interessantíssima que vaig explicar a Jaume Vallcorba quan era joveneta. Ell em va dir: d’això n’has de fer un estudi. Però com que jo no sóc de la vena de l’estudi, em vaig posar a escriure i em va sortir una novel·la. I la novel·la és El dit de l’àngel. I no havia tornat mai a aquest tema específicament, perquè no havia tornat mai tant a la família. Jo sabia que era una cosa que tenia pendent, però no em podia precipitar.

—Per què heu tardat tant a tornar a la família?
—Tota la vida m’he documentat per fer aquesta novel·la. I les primeres notes del llibre les vaig prendre quan la meva mare encara era viva. Perquè sabia que tard o d’hora hauria d’escriure sobre ella. És el que deia la Rodoreda: ja tinc la novel·la, ara l’he d’escriure. Però necessitava fer aquest treball de maduració personal. Primer, la meva mare no hi havia de ser i jo havia de passar el dol. La meva mare fa cinc anys que és morta. Després, jo havia de ser mare, mare fins i tot d’una nena adolescent, que és quan el mirall és més conflictiu. És clar, havien de passar coses a la meva vida abans de tornar al fil d’El dit de l’àngel. Ara hi he pogut tornar.

—És el primer llibre que publiqueu a la Campana.
—Sí i n’estic molt contenta. Mentalment, me n’havia d’anar a una altra editorial. Perquè volia marcar un punt d’inflexió. Perquè és un llibre molt important. I a Edicions 62 potser, penso, hauria estat un llibre més del seu catàleg. En canvi, la Campana, que publica tan pocs títols, i Isabel Martí, que sabem que recull molt pocs originals en català, perquè és molt estricta… Que em volgués l’original la Isabel em va donar una seguretat molt bèstia. Una editora molt intel·ligent, que llegeix molt bé i que esgarrapa per defensar els seus llibres, perquè en fa molt pocs. Volia ser a la Campana. I tot va anar molt de pressa.

—Tot i que dieu que és una novel·la que us va sortir a raig, també és una novel·la en què es nota molt de treball d’estil. I en el curs de la novel·la feu referència al procés d’escriptura i al fet de ser escriptora.
—Parlar del procés creatiu ja ho havia fet en algunes altres novel·les, però sempre utilitzant el paper d’un pintor. Els meus personatges han estat pintors. Era parlar del procés creatiu amagant-me una mica. Però en aquesta novel·la, Mare, amagar-se era absurd. És constitutiu de mi ser escriptora i escriure. Havia de ser escriptora la protagonista. I en aquesta novel·la també cal parlar del fet d’escriure com un fet sanador. És molt sanador.

—Escrivint la novel·la, us heu omplert o us heu buidat?
—M’he buidat en el sentit que totes les coses que havia de visualitzar m’han sortit de dins, i m’he omplert també, de fortalesa i de seguretat.