Abraham Orriols: “Que et diguin que d’una malaltia n’aprendràs moltes coses és enganyós”

Lluny de les presses que sovint exigeix el periodisme, Abraham Orriols (Berga, 1996) ha conversat durant hores i hores amb Marina Vilalta, la pastora més vella de Catalunya. Explica que no han estat entrevistes, sinó intercanvis entre dues maneres de veure la vida, un enriquiment mutu entre dues generacions allunyadíssimes. D’aquesta experiència, n’ha sorgit Una vida a les muntanyes (Ara Llibres), un llibre que explica la història de Vilalta, però que també conta, a través seu, moltes altres coses. Conversem amb el periodista de TV3, que també ens parla de com va començar a la cadena, de la imatge que sovint la gent té d’ell i de la malaltia neurològica que té i que fa un temps va explicar.

—Des que es va publicar, el llibre es manté entre els més venuts. Quina ha estat la clau de l’èxit?
—Ho rebo amb sorpresa i gratitud. Pensava que aquest llibre es quedaria molt al Ripollès o en el món de la pastura, i ja m’estava bé, però no pensava que funcionés tant en les vendes. Llibres sobre gent famosa n’hi ha molts, però potser no tants sobre gent normal i corrent, sense afany de protagonisme. A les persones ens interessen les persones i, per tant, les seves històries. Per això crec que el llibre genera interès i afecte, i també per això estic convençut que la Marina Vilalta el mereixia.

—Per què ella?
—És singular i extraordinària i també és la pastora en actiu més vella de Catalunya. Alhora també hi ha moltes Marina Vilalta al país, i això que passa al Ripollès podria passar en una altra comarca. Una de les coses més maques que m’han dit és “m’ha recordat la meva àvia, la meva besàvia, la meva tieta…”. La Marina Vilalta és una de tantes, i la intenció és que la gent hi vegi reflectits molts altres pobles de muntanya i moltes altres pastores.

—I moltes altres dones en situacions similars. Al llibre esmenteu la feinada que ha tingut sempre entre el ramat, la família, la cura dels seus, la casa…  
—Una de les coses que em van enganxar més d’ella és que no es dóna importància. Hi ha dos grups de persones, els qui fan veure que són interessants i els qui ho són, i ella és del segon grup. No et parla de tota la potència, la força i el temps esmerçat a tirar endavant una masia, una família, un ramat. Ni de com va haver de gestionar la condescendència, també del seu voltant, quan s’ocupava del ramat. A Catalunya, un ramader de cada quatre és una dona. El sector es comença a desmasculinitzar, però fa setanta anys eren moltes menys.

—Què implicava ser pastora fa dècades?
—Li deien “vols dir que ho podràs fer?”, “no tindràs prou força”. Per a tancar un tracte important li preguntaven “que no ve, el Sebastià?”, el seu marit. Ella no reivindica el paper de la dona, senzillament t’explica què ha fet. I t’adones de la cruesa, de la quantitat de feines que sistemàticament han estat menystingudes. Evidentment els homes també hi han deixat la pell, però ells sí que han estat reivindicats. Ella no et parla de feminisme, de sostenibilitat ni d’ecoansietat, però no li passaria pel cap anar a una gran superfície i comprar una carn plena de plàstic que ve de lluny; compra en una petita explotació ramadera. O fins i tot amb les cançons populars: podria fer el discurs de la importància de preservar-les, però li demanes per què canta i respon: “Perquè m’agrada.” No és de proclames, és de fets consumats.

—Un problema que s’han trobat moltes dones en la seva situació és que no han cotitzat, malgrat haver treballat molt. Ella explica que sempre ha dut el ramat a pasturar per passió, però situacions de precarietat també n’ha viscudes.
—Tota la seva vida s’explica amb l’austeritat, i quaranta ovelles no són una font d’ingressos, són una font de maldecaps. Ella es podria despendre del ramat, no en treu diners, però sense el ramat no podria viure. Prendre-li el ramat, a la Marina Vilalta, és tant com prendre-li la vida. Comença a pasturar a cinc anys, acompanyant el seu pare, i descobreix el món amb les ovelles, els animals dels pobres, com diu. Ara, a noranta-sis anys, els metges li han recomanat que plegui, però diu que ni parlar-ne. Ella parla d’una vida de misèries, de resistència i sacrifici, però també d’amor a les ovelles. Per a ella ser pastora ha estat una elecció.

—Ningú de la família vol agafar aquest relleu. Com s’ho ha pres?
—No demonitza cap decisió, sap que cadascú ha de fer el seu camí. El fill, la jove i el nét no volen ser pastors. Ells mateixos diuen que quan la Marina se’n vagi desapareixerà el ramat. Perquè un ramat sigui rendible, cal tenir molts més caps de bestiar, i les noves normatives impliquen una paperassa enorme que no poden ni volen assumir. Ni tan sols la llana val res: el preu a què l’acabes venent és el mateix que el cost d’esquilar les ovelles…

—Al llibre dieu “Volem la nevera plena, però ens desentenem de com s’ha d’omplir”. 
—La intenció del llibre és parlar, per mitjà de la vida de la Marina, de la saviesa popular, del sector primari, del despoblament, de la sobirania alimentària… No és igual comprar una carn a dos mil quilòmetres que comprar-la d’un ramader del Ripollès, amb què ajudes a la supervivència d’aquella petita explotació on viu una família. La Marina m’ha ensenyat a fixar-me en coses a què abans potser no donava la importància que tenen, com ara la consciència sobre com omples el rebost. El llibre és fruit de les converses que hem compartit pasturant i s’ha generat una relació personal bonica amb ella i amb la família. Hi continuo pujant molt, l’experiència ha estat un regal.

—Suposo que a setze anys no us imaginàveu que experiències com aquesta fossin la vostra feina, perquè no volíeu ser periodista. Què va passar?
—M’agradava molt la televisió com a format, fins i tot en mirava les audiències, però ho veia molt lluny. Ningú de la meva família no es dedica a la comunicació i jo volia estudiar dret. Fins que vaig haver de posar més opcions a la llista de la selectivitat i vaig acabar matriculant-me a la Facultat de Comunicació Audiovisual i el primer any vaig canviar a periodisme. Va ser molt de rebot perquè tenia la idea que un periodista havia de ser d’una pasta concreta. Després et trobes que pots fer-ho i que t’agrada, i ara penso que quin desastre si hagués estudiat dret, no em sé veure treballant d’una altra cosa.

—De quina pasta pensàveu que eren fets els periodistes?
—Gent molt il·lustrada, molt intel·ligent, amb una molt bona veu i una molt bona presència… Però per a ser un bon periodista fonamentalment cal escoltar i ser respectuós amb la generositat dels altres, ser conscient que tu treballes gràcies a la confiança que els altres et dipositen. Voler escoltar, tenir preguntes, tenir curiositat.

—Com vau viure el debut a TV3 essent tan jove, a vint-i-dos anys? Va tenir molt d’impacte la vostra imatge amb el casc a les barricades del 2019.
—Del primer directe, que va ser aquell mes de maig, uns quants mesos abans de les barricades, me’n recordo perfectament, perquè em tremolava tot i pensava que no me’n sortiria. El primer dia en qualsevol feina que has somiat impacta, i jo quan em preguntaven on volia treballar sempre deia que a TV3. L’enrenou de les protestes sí que va arribar una mica de sobte, perquè acabava de començar, però me’l vaig prendre amb naturalitat, no hi havia el costum de veure periodistes joves a TV3. Ara, afortunadament, en qualsevol franja horària n’hi ha molts més.

—Es van fer moltes bromes sobre la vostra aparença juvenil. Com heu encaixat aquesta etiqueta de “el nen de TV3”? 
—Amb naturalitat, humor, lleugeresa i relativitzant-ho; la majoria de les bromes em feien gràcia. Sempre he tingut l’aparença més jove que no sóc. A la discoteca era l’únic de la colla a qui demanaven el DNI. En aquella situació es feia en una escala més àmplia, però amb bromes respectuoses. És cert, però, que a mesura que passaven els mesos i les bromes es repetien, ja no em feien gràcia i m’atabalava una mica. Però també penso que no és negatiu, no passa res si la gent em recorda com el nen del casc. Si em recordessin per un error probablement em sabria més greu. També em va facilitar que m’arribessin oportunitats de feina: una secció, articles, presentar un acte… He intentat no decebre i demostrar que sóc el del casc, però que puc fer moltes coses.

—Segurament l’aparença de joventut té coses bones i dolentes. A l’hora de fer una entrevista, un reportatge… 
—Ara ja no em passa, però al començament em confonien amb l’estudiant en pràctiques. Ja feia uns quants anys que les havia fet! Ja sé que potser no ho sembla, però tinc vint-i-set anys. Però no crec que em perjudiqui ni em beneficiï…

—Sou un dels reporters més populars, però no ho heu volgut explotar gaire a les xarxes. Per què?
—No m’interessa i no m’agrada, fins i tot em fa vergonya gravar-me amb un mòbil. He tingut propostes de campanyes publicitàries, però no m’hi sé veure. A mi m’agrada el periodisme i em guanyo bé la vida. No ho necessito ni crec que hagi de saciar tanta quantitat d’ego. Tampoc no tinc tantes ganes d’enriquir-me ni de treballar tot el dia. Moltes vegades a les xarxes es fan coses per vanitat i a mi ja m’està bé que siguin un espai personal. També crec que, per la credibilitat de la cadena, no pots fer segons què. M’incomodaria fer una campanya de depilació de celles a les xarxes i l’endemà sortir explicant un incendi. Fas l’una cosa o fas l’altra? És important saber dir que no i saber en què et centres. A vegades pot ser temptador que et paguin diners per penjar un vídeo, però et convé?

—Fa temps vau fer públic que teniu una malaltia neurològica que afecta el vostre sistema immunitari. Com va arribar a la vostra vida? 
—És una malaltia neurològica associada als anticossos MOG que apareix per primera vegada el 2016 amb una inflamació a nivell distal i que origina una mielitis, una inflamació de la medul·la. És un episodi cridaner perquè demana hospitalització al Clínic de Barcelona, sobretot per a saber per què passa. S’acaba quan troben el diagnòstic i hi posem solucions, com una cosa que potser no torna a passar.

—Aquest primer brot afecta l’esquena, però el següent la vista.
—Dos anys després comencen a aparèixer les inflamacions del nervi òptic, les neuritis òptiques. Aquí els brots són molt més freqüents. Hi ha gent que en fa un en tota la vida i gent que en fem molts. També hi ha gent a qui se li inflama primer el nervi òptic de l’esquerre, després el dret, o tots dos a la vegada, i gent a qui només ens passa en un, en el meu cas l’esquerre. És una malaltia minoritària, se’n té molt poca informació. Fa uns quants anys ni tan sols me l’haurien diagnosticada, l’haurien agrupada dins el paraigua de l’esclerosi múltiple, però no hi té a veure, més enllà de ser una malaltia neurològica.

—Hi ha tractaments eficaços?
—No s’ha trobat el tractament més eficaç i cada persona respon d’una manera diferent. Jugues contínuament al prova-error, i en el meu cas s’ha allargat molt. He anat fent brots de manera continuada perquè els tractaments no han estat prou eficaços. L’any passat el Clínic va impulsar un tractament pioner a Europa, el CAR-T, que és una modificació genètica de les pròpies cèl·lules. Entro en aquest assaig amb por, però també sentint-me afortunat de tenir una sanitat pública tan pionera, amb un equip tan bèstia com el del Clínic, professionalment i humanament. De moment funciona. A mesura que els mesos avancin sense brots, voldrà dir que ha funcionat.

—Suposo que la incertesa i els efectes secundaris han estat la part més difícil. 
—Sí, els brots no són dolorosos, malgrat que originin pèrdua de visió, però els tractaments sí que ho són, i si no funcionen generen frustració. La meva obsessió és que aquesta malaltia no m’impedeixi fer res, però hi ha moments en què has de cancel·lar els plans. Trobar la tecla eficaç dóna molta pau, ara em sento tranquil, no surto d’un brot amb la por d’entrar en un altre. Ho encaixo bé, però és una motxilla que no voldria tenir. No em vaig centrar gaire en el per què a mi, però sí que penses que t’ho voldries estalviar. Qui no té un all, té una ceba… No em vull presentar com una víctima. Preferiria no tenir la malaltia, però intento que m’afecti tan poc com pugui ser.

—Us ha fet por que us compadissin, el paternalisme…?
—És per això que no ho explicava. Tenia una sensació fatal de vergonya d’estar malalt i també el neguit de ser etiquetat amb “el de l’ull” o “el de la malaltia”. Un familiar em deia “preferiria tenir-ho jo”, però li vaig dir que no m’ho digués mai més, no vull generar aquest sentiment. Normalitat, actitud, optimisme, resistència… I no vull que em defineixi, no vull ser portaveu de res. Ho vull normalitzar i que serveixi com un crit per a la investigació.

—És una de les coses que sovint remarqueu.
—Perquè sembla un tòpic fins que t’hi trobes. Sembla una proclama buida fins que ets a la sala d’espera. Quan veus que les consultes són plenes a vessar t’adones de la importància dels recursos. També quan t’expliquen que fa trenta anys no t’ho haurien pogut diagnosticar i que ara no et saben dir quin és el tractament més eficaç, però que esperen saber-ho gràcies a la investigació. I quan ets en un assaig clínic que es fa amb comptagotes perquè no hi ha prou recursos penses en la gent que no pot accedir-hi. I mentrestant ens distraiem amb polèmiques polítiques absurdes.

—Per acabar, una altra cosa molt important que sovint remarqueu: no romantitzar les malalties. Què vol dir això?
—Que et diguin que aprendràs moltes coses d’una malaltia o d’una situació difícil és enganyós, si més no. No he sortit de l’hospital volent gaudir més de la vida. N’he sortit pensant que quina sort de tenir aquesta sanitat pública i esperant que passessin molts dies abans de tornar-hi. Quina necessitat tenim de romantitzar el sacrifici i els moments difícils? Anar a l’hospital no en té res, d’èpic. S’hi perd el temps, o s’inverteix per a guanyar-ne, però no he tingut cap moment en què hagi pensat que hi aprenc coses o que em fa més bona persona. La malaltia no m’ha ensenyat res més enllà que seria millor no tenir-la.