Abel Folk: “Si mai tinc un instint cavernícola miro de reprimir-lo”

Abel Folk (Barcelona, 1959) diu que supera en edat el seu personatge, però que assumeix molt millor el pas del temps. Parlem del Paco, l’empresari que interpreta a la comèdia Vintage, que TV3 ha estrenat aquest estiu i que també es pot trobar al 3Cat. La sèrie es defineix com un viatge cap a la maduresa i un retrat, en clau d’humor, de les masculinitats tòxiques. Per una banda, parla de les inquietuds vitals que apareixen cap als cinquanta anys o seixanta, i per una altra reflecteix amb força realisme el xoc generacional entre els boomers i els joves pel que fa al feminisme, l’educació, la feina o l’ecologisme. Hi parlem de tot plegat, i també sobre com veu l’estat de salut de les produccions en català i, en general, del tracte que rep el món de la cultura.

—Darrerament semblava que TV3 havia jugat fort a favor de les sèries sobre joves. En canvi, Vintage parla del fet de fer-se gran. 
—No sé quines són les motivacions de TV3 per a triar una cosa o una altra, però en general pretén tenir oferta per a tothom, i sobretot per al seu públic objectiu. Han lluitat per aconseguir públic jove últimament, però suposo que el públic majoritari és de gent adulta i fins i tot de certa edat. Sembla que la televisió d’accés obert queda per una franja de població concreta, la resta la mirem a la carta o en plataformes. TV3 escull els projectes que considera millors, i Vintage, sobre el paper, ja tenia molt bona pinta i era molt divertit. És una mica L’estranya parella o El método Kominsky.

—La sèrie tracta també del xoc entre generacions. Com el viu el vostre personatge, en Paco? 
—Ell és un desastre, és terrible, però no ho sap. No s’avergonyeix de com és i pensa que està bé. Jo he conegut molta gent així. Sobretot els qui han rebut una educació que és l’anterior a la de la meva generació. No fan l’esforç de canviar i adaptar-se, o el fan a còpia d’hòsties, com li passa a en Paco. Hi ha gent que se sent obligada a anar cap a un món que no estan convençuts que sigui millor que el que tenien. De fet, hi ha hagut debat a les xarxes amb motiu de les emissions de la sèrie: si el missatge que dóna és correcte o no, com ha de ser l’educació dels fills… Fem servir un recurs de comèdia clàssic: muntar un personatge incorrecte perquè tothom sàpiga què no s’ha de fer, com l’avar de Molière o tants altres. En Paco no és un retrògrad recalcitrant. És un bon home, té bones intencions.

—Dieu que coneixeu gent com en Paco. Entenc, doncs, que no us hi sentiu identificat?
—Sóc als antípodes d’en Paco i per això m’agrada interpretar-lo. Li envejo que no tingui filtres i tingui la poca vergonya de dir i de fer el que li passa pel cap. Ni s’ha plantejat que ha d’adaptar-se als nous temps i ha rebut una educació molt masclista, com la dels meus pares. Va arribar un moment en què el feminisme va fer adonar a aquesta generació que anaven equivocats. La meitat va decidir d’adaptar-s’hi i l’altra meitat, no. “M’han educat així, sóc així i continuaré essent així.” És un error molt greu perquè, quan prens consciència que una cosa que has rebut com a herència és incorrecta, tens l’obligació de lluitar-hi en contra i reprimir aquests impulsos. Si és que mai tinc un instint cavernícola –que potser sí, no ho sé– miro de reprimir-lo. No el deixo sortir perquè he arribat a la conclusió de com m’agradaria que fos aquest món. Això en Paco ni s’ho planteja.

—Per tant, no us agrada aquest discurs del “ja no es pot dir res”, “generació de vidre”, “generació d’ofesos”… 
—Jo intento no dir coses que ofenguin perquè no tinc cap necessitat d’ofendre. Si hi ha algú que se sent ofès per alguna cosa que jo pugui dir, intento no dir-la. Encara que no tingui intenció de ferir. Però entenc que hi ha molts costums heretats, maneres de parlar, maneres de dir, que no tenen mala intenció. En Paco diu “això són mariconades”. No hi ha cap voluntat d’ofendre els homosexuals, però s’ofenen, i per tant no ho hauria de dir. I no entén per què no pot dir-ho, si ho ha dit tota la vida. Com tampoc no entén el homeschooling. Diu que els nens han d’anar a l’escola i punt, no li ha passat pel cap que hi pot haver unes altres opcions.

—Hi ha gent descol·locada perquè algunes coses han canviat molt ràpidament? 
—Sí. Hi ha gent, jove i gran, a qui s’ha d’ajudar a entendre els nous corrents. I també els joves han d’entendre que s’han fet canvis radicals en poc temps i que no tothom els encaixa bé. La sèrie pot ajudar a intentar comprendre i escoltar l’altre.

—Vintage també reflecteix la mala gestió emocional de molts homes, especialment de certa edat. 
—En la meva generació encara passa. Jo estic en un sector laboral força lliurepensador, però que un home de la meva generació mostrés gaires emocions no era benvist: “Ets un figaflor”, “Els homes no ploren, han de ser forts”. Això ha comportat una gran dificultat de comunicació emocional. Dificultat de transmetre afecte, de comunicar-ne i de rebre’l d’una manera relaxada, sobretot entre homes. I amb les dones sempre hi ha hagut malentesos. No hauria de ser difícil de ser amic d’una dona, però en Paco veu una dona atractiva i no pot evitar d’anar-hi a fons, encara que li diguin que no és això. Puc entendre que tot plegat sigui difícil. Quan vaig estudiar, Franco encara era viu. Ens van explicar moltes mentides en el terreny històric, polític, social, literari… Aquella escola tenia una visió del món tremenda, i després veies que el món no era gens ni mica com te l’havien explicat.

—Per sort, de mica en mica, la manera d’entendre les dones va canviant.
—Però també llegeixo que els comportaments dels nois joves tornen a ser molt radicals i masclistes. Em preocupa, perquè hi ha com una moda, als videoclips o en la roba, de tornar a cosificar la dona, utilitzar la seva imatge només en una direcció. Pensava que ho havíem superat…

—Creieu que la qüestió del sacrifici i l’actitud davant la feina també implica un xoc generacional? 
—Sí, a la sèrie apareix un individu masculí que renuncia a la seva professió per tenir cura de la família, i en Paco reacciona dient “com que no vol treballar?, “com que quedar-se a casa?”. I a ell li diuen: “És clar, perquè tu no hi vas estar gens, a casa, amb la teva filla.” L’única cosa que dignificava el mascle era la feina. Com més bona feina, bon sou, etc., més home eres. Però en Paco es troba que és a punt de jubilar-se i no sap què farà, té por de la inactivitat, del buit, com passa a molta gent. Són coses transcendents, i jo agraeixo molt a en Juan Cruz, el creador, que ho hagi tocat en clau de comèdia, però amb veritat i sinceritat.

—També hi apareix aquesta sensació que es van morint alguns amics, que s’està a primera línia de la mort. 
—En Paco és un etern jove, creu que està molt bé i molt en forma, fins que veu que gent de la seva generació comença a tenir grans problemes per l’edat, les malalties… Ell és més a prop del final que del principi, però no vol envellir. Això li passa a molta gent. No ens volem fer grans, som eterns adolescents. Doncs no, fes-te gran, no passa res, comporta’t com correspon a la teva franja d’edat. Però per a ell és impossible. Hi ha trobades que el posen davant el mirall de l’edat, i ho paeix molt malament.

—És tan greu? 
—Supero l’edat d’en Paco i no em sembla malament, l’alternativa és pitjor… Has d’anar assumint capacitats limitades, però també té avantatges: experiència, coneixements… O que els teus fills siguin adults, que provoca una relació que no havies tingut abans. Són persones laboralment situades i econòmicament més o menys independents. La relació canvia i és meravellós. Això que passa ara no t’havia passat mai; per tant estic content d’on he arribat i de quina manera.

—Volia acabar demanant-vos per la salut de la producció pròpia a TV3. Com veieu aquest problema de què fa anys que s’alerta? 
—La capacitat de producció en català en general va baixar moltíssim ja fa anys, per pressupostos. No s’ha recuperat de les grans crisis. TV3 ha passat èpoques complicades perquè, a més del pressupost, les direccions anaven cap a llocs que a mi em semblaven poc productius o poc eficaços de cara a la gran cultura. Això sí que crec que s’ha corregit. TV3 intenta oferir una proposta cultural i d’entreteniment diversa amb els recursos que té i que pot satisfer diferents públics. És el que ha de fer una televisió pública, que no pot ser sectorial. Però com que els pressupostos són baixos, la capacitat de producció també ho és. No poden fer grans produccions ni pagar grans sous. Jo si tinc feina en català i a casa, la prioritzo a la feina en castellà, anglès o francès, fora. Ara, quan la feina deixa de ser de qualitat en el terreny empresarial o intel·lectual, no tinc més remei que treballar en altres llocs. Però si continuo tenint possibilitats de treballar a casa i en català, fantàstic. TV3 té l’obligació de mantenir un cert múscul de creació en català, Catalunya ho necessita. Si no existís TV3 no hi hauria producció en català, directament.

—Quan preguntem als actors per les mancances en cultura, sempre acabeu remetent, amb certa resignació, a la qüestió del pressupost. 
—És que encara no s’ha entès que la cultura és necessària perquè és una manera d’explicar al món com som, qui som i on som. D’explicar-nos-ho a nosaltres mateixos. Tenim un sistema educatiu que fa que, quan la gent surt de la universitat, la seva capacitat de creixement espiritual desaparegui. Ningú no ha educat els nostres joves a dedicar una part del seu temps d’oci a consumir cultura. Quan s’acaba la universitat, s’acaba el consum cultural en un 95% de la població. Es dediquen a anar de canyes i al futbol o a llegir i estudiar coses relacionades amb la seva feina. Creixement humanístic no n’hi ha. I això s’ha de fer des de les escoles. S’ha d’educar la gent en la idea que llegir llibres, mirar bones pel·lícules, mirar bons productes televisius o anar al teatre és divertit i et fa avançar.

—És un mal del nostre país? 
—A França o Anglaterra l’educació humanística és molt més àmplia. Les capacitats culturals, tant de fer com de mirar, són enormes. Tothom toca un instrument o va al teatre. Aquí és un sector raquític perquè hi ha relativament poca producció, però també relativament poc consum. Per tant, pocs diners. Necessitem injeccions d’enginy per a fer coses de qualitat que siguin competitives amb la resta del món. Cal dedicar dues dècades a canviar el sistema educatiu. Em costa que els meus fills dediquin temps a coses creatives, l’entorn no hi ajuda. Si dediquéssim ni que fos quinze minuts cada dia a llegir alguna cosa interessant, al final de la vida seríem persones molt cultes.