Virgínia Martínez: ‘Després de l’1 d’octubre tots teníem a sobre una tristesa terrible’

Dosrius és un dels petits pobles del Maresme que com Canyamars i Sant Cebrià de Vallalta l’1 d’octubre va rebre l’atac desproporcionat de la policia espanyola. Nou persones, entre elles el batlle del poble, van patir lesions i d’altres van quedar traumatitzades per les imatges de violència. El 16 de desembre un grup de veïns de Dosrius va presentar la proposta de crear una associació d’afectats per la violència de l’1 d’octubre. Amb l’intenció d’organitzar-se a escala nacional, els impulsors han obert un compte de correu electrònic (afectats1octubre@gmail.com) perquè qui ho vulgui pugui organitzar-se amb ells. VilaWeb ha parlat amb una de les promotores de l’associació, la Virgínia Martínez (62 anys). Ens explica que no s’imaginava, ni de lluny, aquella violència policíaca que la va frapar.

—Quin és l’objectiu de l’associació?
—El que voldríem és unificar els afectats pels fets de l’1 d’octubre i constituir una associació tan àmplia com sigui possible, no només en l’àmbit local. De moment tenim tres objectius, ja veurem si després se n’afegeixen més. El primer és exigir que es formi la comissió d’investigació del Senat, que el PP, el PSOE i Ciutadans van denegar, perquè s’assumeixin responsabilitats polítiques. L’altre és oferir suport terapèutic en un grup format pel psiquiatre Josep Maria Fàbregas i el psicòleg Ferran Roig, tant per a gent que va veure la violència i la va colpir com per qui la va patir de manera directa. Això se’t queda dins i acaba per passar-te factura. El tercer objectiu és oferir assessorament legal dels advocats de l’associació Drets per a qui vulgui denunciar l’actuació policíaca.

—Com va viure l’1-O?
—El meu home se’n va anar a les sis del matí a l’escola però jo no hi vaig veure la necessitat, no creia que això pogués passar. Cap a quarts de deu vaig anar-hi i quan era allà van arribar les imatges de violència a Canyamars. Després va començar venir a l’escola de Dosrius gent d’allà, que ens explicava el que havia passat. L’escola es va anar omplint, però no sabíem si vindria la policia. Vam decidir que resistiríem una mica, però que tampoc no posaríem en perill la integritat física. Tot això ho vam viure amb una intensitat i uns nervis de nassos.

—Quan va venir la policia?
—Vaig anar a dinar amb la meva mare, que és gran, però el meu marit i el meu fill es van quedar a l’escola. Quan vaig tornar vaig veure que arribaven furgons de policies. Vaig arrencar a córrer però no vaig poder entrar-hi perquè em van aturar a la porta. Estava aterrada veient com es preparaven per intervenir. Els intentava explicar entre plors que allà hi havia molt poca gent, que eren famílies. Vaig entrar en bucle i els repetia que havia d’entrar perquè a dins hi havia el meu fill i el meu home. Vaig començar a plorar i a cridar que nosaltres no havíem fet res. Havia vist a la televisió la contundència i la brutalitat d’altres escoles i ara veia com entraven en esquadra. No sé com explicar-ho, però vaig entrar en pànic. No vaig ser conscient que m’envoltaven i quan un guàrdia civil va decidir que ja en tenia prou em va fer un moviment i em va tirar a terra. Volien prendre’m la bossa per agafar la documentació, però m’hi vaig negar perquè no havia fet res. Van començar a insultar-me, però com no deixava anar la bossa em van deixar estar. No sé si va ser perquè jo cridava i plorava molt fort i la gent retinguda al cap del carrer també va començar a cridar, o perquè ja havien començat a dins. Quan em van deixar hi havia un silenci sepulcral dins de l’escola, però de cop vaig sentir crits.

—Què va pensar llavors?
—Va ser quan em vaig trencar. Em vaig quedar a terra asseguda. El que m’estava imaginant era el meu fill amb el cap obert o arrossegat per terra. Una pel·lícula de terror que em va colpir de tal manera que no vaig poder moure’m d’allà fins que van sortir els policies amb la gent escridassant-los darrere. Quan els vaig veure passar em vaig poder aixecar per buscar el meu fill i el meu home. La meva única dèria era veure què els havia passat. En veure’ls els vaig abraçar i no podia ni parlar. Cap dels dos havia rebut fort, però em vaig enfonsar.

—Com van ser els dies següents?
—Tant a casa com la gent del carrer teníem a sobre una tristesa tremenda. El dia de l’aturada es va organitzar una trobada davant de l’ajuntament perquè tothom que necessités parlar del dia 1 hi anés. La majoria ploràvem mentre explicàvem com ho vam viure, però ens va anar bé, ens vam sentir molt acompanyats. Llavors va començar a venir a donar suport molta gent dels municipis veïns i vam anar al pati de l’escola. Les carreteres s’omplien de la gent que venia, la policia els havien d’aturar perquè no hi cabien més cotxes al poble. ‘No esteu sols’, ens deien. Va fer que ens reconfortés.

—Va ser a partir d’aquí que van voler tirar endavant l’associació?
—No. Uns dies després el conseller Comín va venir a l’ajuntament de Dosrius a presentar en un acte la posada en marxa d’una atenció psicològica amb caràcter d’urgència pels afectats de l’1 d’octubre. Jo hi vaig anar i vaig explicar, bastant alterada i plorant un altre cop, el que havia viscut. A més del conseller hi havia també el doctor Fàbregas, que té una clínica al poble, i es va oferir per a formar a Dosrius un grup terapèutic. La setmana següent ja ens vam començar a reunir.

—Com va funcionar?
—Molt bé. Hi vam assistir veïns i veïnes tant de Canyamars com de Dosrius que van rebre directament o no. Hi havia algunes àvies que de veure com atonyinaven els seus fills o néts no podien dormir. A mesura que la gent ho va superar el grup es va reduir a aquells que estàvem realment tocats. Encara es reuneixen, a mi ara ja m’han donat l’alta, dit d’alguna manera. El grup continuarà fins que la darrera persona estigui bé.

—I des del grup terapèutic heu impulsat l’associació?
—No, la idea no surt d’aquí. En les diferents trobades que hem fet davant de l’ajuntament durant les darreres setmanes hi havia un sentiment d’indignació perquè els diaris deien que el que ens havien fet no era tant. No va ser un fet casual, aquesta gent no va venir i van decidir donar bufetades. Tenien instruccions clares. No pot ser que ningú vulgui investigar-ho. Quan el PSOE, el PP i Ciutadans van vetar la comissió d’investigació al Senat vam creure que no podíem callar i havíem de fer alguna cosa. El 16 de desembre vam presentar la nostra idea amb la intenció d’aglutinar el màxim de gent possible. No volem fer una associació de víctimes, sinó d’afectats. Afectats vam ser tots. Jo vaig preguntar a la gent que va venir a l’acte si algú era igual ara que abans de l’1 d’octubre. Ningú. L’1 d’octubre ens ha marcat a tots, d’una manera o d’una altra. Veurem quina resposta tenim. A partir del 8 de gener ens tornarem a reunir per començar a treballar i constituir l’associació.