12.11.2019 - 05:05
Robert Morris Sapolsky (EUA, 1957) és professor en diversos departaments de la Universitat de Stanford (Biologia, Neurologia i Neurocirurgia), als Estats Units, i un expert reconegut en diverses disciplines, des de la neuroendocrinologia al comportament dels babuïns o l’evolució humana. El seu treball ha rebut molts premis, entre els quals la Beca MacArthur, el Premi Presidencial de Joves Investigadors de la Fundació Nacional per a la Ciència dels EUA, el Premi Sagan de Divulgació Científica i el premi «Emperor Has No Clothes» (“l’emperador va nu”) de la Fundació per a la Llibertat Religiosa per criticar obertament la religió. És l’autor d’un documental que tots hauríem de veure: Stress: Portrait of a killer, d’incomptables articles científics i de molts llibres, incloent-hi Why zebras don’t get ulcers, The trouble with testosterone, A primate’s memoir, Monkeyluv i el seu monogràfic més recent i aclamat, publicat en 2017, Behave: The biology of humans at ourbest and worst.
Molt abans que arribe al costat de la seua dona, la neuropsicòloga Lisa Sapolsky, la llibreria Books Inc. de Palo Alto ja està abarrotada de persones que esperen escoltar-lo. Hi ha cua per a comprar el seu últim llibre, i està plena de gent que discuteix quina de les seues anteriors obres és millor i que diu que és un gran orador. Com Frans de Waal indica en la seua crítica de Behave, pocs llibres de 800 pàgines poden capturar el nostre interès de cap a cap com fa aquest. El llibre en va ple, de dades fascinants organitzades amb elegància, explicades de manera concisa i interessant. Comença descrivint la neurologia que subjau a un moviment simple i arriba a comentar el llunyà origen evolutiu de la nostra propensió a realitzar-lo. I malgrat la seua posició tan assenyada pel que fa a la importància de tots els factors, des dels genètics i epigenètics fins als ambientals, socials i culturals, té suficients opinions controvertides per a mantenir-nos atents en tot moment.
Darwin va dir: «Qui entenga al babuí farà més per la metafísica que Locke» (Notebook, 1838). Per què estudia els babuïns si prefereix els goril·les, i més quan hi ha tant a aprendre dels goril·les?
El meu primer amor, de fa molt molt de temps, va ser el goril·la de muntanya. Tenia vuit anys quan vaig decidir que en el futur faria un estudi de camp sobre ells, i continuava tenint aquesta intenció mentre estudiava primatología en la universitat. Però la realitat es va imposar: per a les qüestions que volia explorar (la relació entre comportament social i fisiologia), estudiar els goril·les no tenia sentit. Necessitava una espècie que no estiguera en perill, que visquera en les sabanes (per a poder disparar-li dards anestèsics) i que visquera en grups socials de cinquanta i cent individus, no de prop d’una dotzena. Així que vaig haver d’estudiar els babuïns. No tots aconsegueixen ser president i no tots aconseguim estudiar els goril·les.
Quines són les raons principals per les quals els acadèmics en dret i filosofia haurien de llegir textos de biologia? Els determinants socials de la salut? Comprendre el comportament criminal?
Per ambdues, però sobretot per a entendre que som organismes biològics, ni més ni menys, i que res del que fem està separat de la nostra biologia. No obstant això, cal destacar que biologia no equival a genètica. Ni a neuroquímica, ni a endocrinologia, ni a evolució, ni a cap enfocament de cap disciplina específica. Per contra, la biologia del nostre comportament reflecteix les interaccions de tots aquests nivells d’anàlisis, així com les seues interaccions amb el món social.
La gent de dret i filosofia tendeix a no llegir textos de biologia perquè ignoren fins quin punt pot ser rellevant i divertida. Com els animaria a llegir biologia?
Probablement el major obstacle a l’ús de la neurociència del segle XXI per part del sistema judicial criminal és el fet que la majoria de juristes són aquells que van decidir en l’institut que odiaven la biologia. Per què tothom hauria de llegir biologia, especialment la biologia del comportament? Perquè, conscientment o inconscientment, tots som biòlegs comportamentals. Emetem opinions biològiques implícites quan som part d’un jurat, quan votem si el govern hauria de gastar més diners per a intentar resoldre un problema social, quan decidim si ens enfadem o no amb el nostre fill adolescent quan actua impulsivament. Ja que en tots aquests casos actuem com a biòlegs comportamentals, podríem educar-nos sobre aquest tema.
Llig l’entrevista completa al web de Mètode
Paula Casal. Investigadora ICREA, codirectora de l’UPF Center for Animal Ethics i presidenta del Projecte Gran Simi Espanya.
