24.07.2018 - 05:15
A pesar d’haver conegut el professor Pierre Legendre en un ambient distès uns dies abans de la nostra entrevista, no podia evitar sentir-me nerviós mentre tocava a la porta de la seua oficina en la Universitat de Mont-real (Canadà). Es tracta d’un dels científics més influents en ecologia quantitativa, conegut sobretot a partir d’un llibre seminal que establia les bases per a l’aplicació de l’estadística a la investigació en ecologia de comunitats, Écologie numérique (Masson/Presses de l’Université du Quebec, 1979), publicat junt amb el seu germà Louis Legendre. Pierre Legendre és un dels científics més citats (amb més de 75.000 citacions, segons Google Scholar) en temes de medi ambient i ecologia, i ha guanyat diversos premis, incloent-hi l’Excellence in Teaching Award i el Career Achievement Award.
En el llibre titulat Cartes a un jove científic (Rosa dels Vents, 2014), Edward O. Wilson anima els joves biòlegs a interessar-se pels mètodes matemàtics, encara que no els atraguen. Està d’acord amb ell?
Sí, per descomptat. La meua primera observació és que, per desgràcia, a molts joves els fan por les matemàtiques. Això probablement és perquè mai els les han ensenyades correctament. S’han ensenyat com un conjunt de regles que un ha de memoritzar i aplicar sense entendre-les, i això és lamentable perquè són justament el contrari. Crec que les matemàtiques són una llengua comuna a totes les ciències perquè descriuen el funcionament del nostre cervell. Hi ha una relació entre la nostra percepció de la naturalesa a través del nostre cervell, els processos lògics que realitzem utilitzant-lo, i la naturalesa, d’un altre costat. Per això, per descomptat, la gent jove que vulga estudiar ciències, i ciències naturals en particular, hauria d’estar molt interessada en les matemàtiques.
«Els estudiants d’ecologia haurien d’entendre els processos ecològics, i ser capaços de moure’s per la naturalesa i veure coses que els turistes no veuen»
Quina va ser la seua experiència ensenyant matemàtiques?
Quan vaig començar a ensenyar matemàtiques en l’institut, va ser tot un repte aconseguir que s’hi interessaren els estudiants. Va ser llavors quan vaig començar a elaborar l’art de «vendre» coses que són difícils, com les matemàtiques, a audiències que tenen un interès menor. Els romans en deien captatio benevolentiae. Més tard, quan vaig arribar a la Universitat de Mont-real, la primera assignatura que vaig haver de donar als estudiants de biologia va ser un curs d’introducció a la bioestadística. Generalment, els estudiants que entren en biologia esperen no haver d’enfrontar-se a un número mai de la vida. Són bastant al·lèrgics a les matemàtiques. Així doncs, ensenyar-los bioestadística es considerava un repte, i jo vaig decidir assumir-lo. Si es dóna un discurs ex cathedra en què es diu a l’alumnat «això és així i simplement heu d’aprendre-ho i aplicar-ho», no els sembla interessant. Per tant, vaig triar l’enfocament oposat i vaig explicar-los el tipus de problemes biològics per als quals el mètode estadístic que estudiaríem en cada classe era útil. I llavors, mentre estava presentant els passos d’aquest raonament, intentava ensenyar-los com aquests ens ajudaven a solucionar qüestions ecològiques o biològiques. Es tracta d’un mètode d’ensenyança orientat a solucionar problemes que s’acompanyava, per descomptat, de treball pràctic amb un ordinador. Això era difícil de fer en 1980 perquè feia classe a un grup gran, de fins i tot 240 estudiants. Fins que arribaven a aquella assignatura, els estudiants mai havien utilitzat ni s’havien acostat a un ordinador. Usar-ne un els permetia entendre com es podien fer càlculs per a bases de dades de grans proporcions, més grans que els petits problemes que havien de resoldre en el treball que feien a casa. Això representava un progrés en comparació amb les formes anteriors d’ensenyar aquesta assignatura.
Ara, els investigadors poden extraure patrons de grans conjunts de dades de comunitats biològiques utilitzant mètodes d’anàlisi molt potents. Però potser no s’adonen del significat ecològic i evolutiu que hi ha darrere d’aquells patrons. Pensa vostè que «la història natural està morint», com afirma Jennifer Frazer en el seu blog de Scientific American?
Per desgràcia, tens raó. Les universitats posen especial èmfasi en les tècniques de laboratori. Hem de promoure la idea que els estudiants d’ecologia haurien d’entendre els processos ecològics, i ser capaços de moure’s per la naturalesa i veure coses que els turistes no veuen, com ara les propietats emergents de les poblacions o les comunitats naturals. Han après sobre els processos que tenen lloc en la naturalesa en cursos d’ecologia, i haurien de poder relacionar-los amb el que veuen quan observen la naturalesa i la seua flora i fauna. Ensenyar-los a reconèixer espècies i el comportament dels animals o les formes de vida vegetal, i a veure el paper que aquestes representen en els ecosistemes, no és un esforç va. És molt important que ho fem. Però si els estudiants no han experimentat mai aquestes coses en la naturalesa, per a ells hi ha una gran bretxa entre la naturalesa, que amb prou feines comprenen, i la teoria que puguen haver après de les classes i els llibres. Mai no seran bons ecòlegs si no tenen experiència de camp personal.
Llig l’entrevista completa al web de Mètode
Entrevista realitzada per Francesc Mesquita-Joanes, investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València.
