06.08.2019 - 05:20
Mónica Giménez Marqués, química i doctora en Nanociència i Nanotecnologia per la Universitat de València, va ser guardonada el passat 1 de març d’aquest any amb el primer premi de la XIV edició del Premi d’investigació Cientificotècnica d’Algemesí, pel seu article científic sobre l’enginyeria de superfície GraftFast per a la millora de la furtivitat en nanopartícules MOF. Aquest treball el va desenvolupar dins del programa Marie Sklodovska Curie, en Institut Lavoisier de Versailles (ILV). A més, també se li ha atorgat un altre premi uns mesos abans: el Premio Talento Joven de la Comunidad Valenciana. Mónica és actualment Junior Leader de la Fundació La Caixa en l’Institut de Ciència Molecular (ICMol) i col·labora amb el departament de Química Inorgànica, on es dedica a investigar materials híbrids porosos intel·ligents que responen a estímuls i sistemes biestables nanoestructurats.
Ha sigut sempre la química la seua passió o va deixar de banda altres opcions?
M’agrada que em fages aquesta pregunta perquè així, si hi ha alguna persona que està decidint ara la carrera, o l’acaba de decidir, que veja que és una cosa completament normal no saber el que u ha de fer. Jo no tenia ni idea, no tinc antecedents familiars de cap altra persona que haja fet estudis superiors i de xicoteta deia que jo volia fer veterinària perquè m’agradaven els animals però, en realitat, no tenia cap idea de què fer. Quan u fa el batxillerat, s’adona que té una sèrie d’habilitats o que se li donen millor certes assignatures. A mi m’encantava la biologia, la biologia humana… i m’agradava moltíssim la química. Però també m’agradaven les matemàtiques, i un poc menys la física, tot i que se’m donava bé. El cas és que no tenia ni idea i, quan vaig acabar el batxillerat, al selectiu em va eixir molt bé la prova de química, i tot això va fer que jo seleccionara com a primera opció fer química al Campus de Burjassot de la Universitat de València. He de dir que va ser la sort però tot un encert. No obstant això, l’angoixa era clara: no sabia què fer, també m’haguera agradat molt estudiar biologia… De fet, és una cosa que tinc pendent, aprendre més sobre bioquímica. Vaig pensar estudiar una carrera general però que m’agradara: hauria pogut ser farmàcia, ciències de la terra, ciències mediambientals… Però va eixir química, i vaig encertar.
Per què va voler dedicar-se a estudiar al camp de la nanociència, i de la nanotecnologia en particular?
Al final és una suma de casualitats en la vida, però és molt important la capacitat d’obrir-te a anar-te’n fora durant l’últim any de la carrera. Jo vaig fer una beca Erasmus i me’n vaig anar a Holanda. Allí, el grup d’investigació que tenia vinculació amb la Universitat estudiava sobretot la química de coordinació de materials, i ells van ser qui em van iniciar en el món de la investigació. En aquell moment, vaig descobrir una nova jo, que no era la jo d’anar a la biblioteca i estudiar per als exàmens. Vaig descobrir que al laboratori jo era una persona molt vàlida, que tenia molta iniciativa. Per a dedicar-te a la investigació has de tindre una sèrie de requeriments que no són únicament saber estudiar. Tot això em va dur a conèixer a Eugenio Coronado, el professor director de l’Institut de Ciència Molecular (ICMol), ja que, en aquell moment, ell va ser membre d’un tribunal de tesi on jo estava fent l’Erasmus en Holanda. El vaig conèixer en una situació molt atípica, ja que es tractava de la primera tesi doctoral a la que jo assistia, i recorde que mai havia parlat amb un catedràtic més enllà de si el tema de l’examen era aquest o un altre. Però, d’una manera molt cordial i molt amistosa, ell em va proposar que parlàrem sobre les possibilitats que hi havia respecte al meu futur. Quan torní de l’Erasmus vaig vidre ací a l’Institut i se’m va obrir la porta, l’oportunitat, per a fer ací una tesi doctoral. Les coses no estan tan encadenades com la gent pensa, sinó que van sorgint situacions en les quals has d’estar despert i saber respondre, aprofitar-les i saber escoltar què et diu la gent del teu voltant.
Centrant-nos ara en el seu camp d’estudi, què són les nanopartícules MOF?
Els MOF, de les sigles en anglès metal organic frameworks, són uns materials híbrids, constituits per una part orgànica i també per metalls que formen un entramat amb forats o porus, de manera similar a l’estructura d’una esponja. Aquesta combinació entre matèria orgànica i inorgànica li atorga unes característiques especials, ja que combina les propietats d’ambdós sectors. A banda, aquest material es pot preparar en escala nanomètrica, és a dir, sobre 10-9 m, i, en aquest regne tan menut, les propietats de la matèria són completament diferents. Un exemple seria que un objecte nanomètric podria trobar-se flotant per l’aire mentre que el mateix objecte en una escala major, ja no flotaria. Nosaltres podem dur un material a una escala reduïda on presenta altres propietats, cosa que resulta molt útil, per exemple, en el món de la biomedicina o l’electrònica.
Quines són les seues aplicacions actuals i quin impacte tenen respecte a la societat?
Aquests materials porosos, com que tenen cavitats al seu interior, es poden utilitzar per a emmagatzemar molècules o gasos. És a dir, presenten propietats de tipus selectiu: poden separar diferents substàncies de manera que serveixen com una espècie de colador. A nivell mediambiental, es poden utilitzar per eliminar l’excés d’un gas que siga contaminant o tòxic, per exemple, ja que aquesta esponja molecular és capaç d’atrapar selectivament unes substancies que són contaminants respecte a altres que són innòcues i no són dolentes per a l’ésser humà. A banda, en lloc d’emmagatzemar molècules, es podria emmagatzemar gasos que generen energia. L’hidrogen suposa una energia de combustible del futur, i aquesta seria una altra possible aplicació. Les nanopartícules MOF també serveixen per a emmagatzemar medicaments, pel que podrien transportar-los allà on els necessitem dins del nostre organisme, ja siga a un òrgan, a un teixit… Allà on realment són necessaris. Aleshores, les aplicacions biomèdiques són una de les més importants d’aquests materials.
Llig l’entrevista completa al web de Mètode
Lara Juan-Morant, estudiant del Màster en Biodiversitat: Conservació i Evolució (Universitat de València).
