31.07.2018 - 05:10
Professor emèrit d’Ecologia i Biologia Evolucionista en la Universitat d’Arizona i Ecologista Eminent de la Societat Ecologista d’Amèrica, Michael L. Rosenzweig és conegut pel seu enfocament multiescala a l’estudi de patrons de biodiversitat. El seu llibreSpecies diversity in space and time (Cambridge University Press, 1995) és una gran contribució en aquesta qüestió. A la seua web, afirma: «Res influeix més en la diversitat de les espècies que la quantitat d’àrea disponible per a la vida», i assenyala la influència de l’especiació i de l’extinció a grans escales, tot i que reconeix la importància d’altres factors, com la productivitat, que funcionen a escala més petita. Alhora, Rosenzweig es preocupa activament per la conservació de la biodiversitat i exigeix un nou enfocament que anomena «ecologia de la reconciliació», segons la qual les terres antropitzades haurien de ser més benignes perquè les espècies natives es desenvolupen i cresquen, per així reduir les seues possibilitats d’extinció. És un científic apassionat, que parla amb espurnes als ulls i un somriure a la cara mentre explica una recerca bàsica en el comportament de vol dels colibrís, o a l’hora de demanar una actitud menys agressiva dels humans cap a la natura salvatge.
El seu mentor anterior, Robert MacArthur, va ser un dels fundadors de l’ecologia moderna i la biogeografia. Quins han estat els principals avenços en aquests camps des de les publicacions de MacArthur sobre biogeografia insular i l’ecologia geogràfica?
El primer, descobrir que els sistemes insulars funcionen amb una sèrie de processos a escala intermèdia. Per tal de trobar-ho, calgué observar altres sistemes que funcionen a escales diferents, més grans i més menudes. I hem estat capaços de fer-ho fins a cert punt. Això ha estat un avenç. Això vol dir que podem estudiar la diversitat de llocs molt menuts només mitjançant la distribució d’animals, any rere any, dins del seu període vital.
«Podem estudiar la diversitat de llocs molt menuts només mitjançant la distribució d’animals, any rere any, dins del seu període vital»
I això és a escala petita.
Sí. La dispersió habitual és el mecanisme que necessitem per a trobar explicació als patrons, sobretot a escala tan petita. Les unitats de temps en aquest cas són molt més menudes perquè els animals es mouen més ràpidament, o sembla que ho fagen. També podem calcular-ho a escales on l’evolució és un factor i ens trobem amb el naixement de noves espècies. Pense que això és molt important. En segon lloc, un altre avenç important és que ara tenim una teoria per als valors z o c d’una illa.1 I això és gràcies a la feina que es va fer en tres articles escrits per Wade Leitner, Brian McGill i Ethan White. Cadascun d’ells van prendre un enfocament diferent per a elaborar la teoria de la mida de c. I aquestes matemàtiques estan bé, així que ens trobem en bona forma ara mateix, perquè allò va ser un avanç molt gran.
I de què depén la c?
Depén de la geometria, de l’abundància d’espècies, i del mostratge de l’espècie. Per tant, fou molt important.
Llig l’entrevista completa al web de Mètode
Entrevista realitzada per Francesc Mesquita-Joanes, investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València.
