19.07.2022 - 05:15
Amb dues dècades d’experiència docent en la Universitat Emory (Atlanta, EUA), Lori Marino és la fundadora i directora executiva del Centre Kimmela per a la Defensa dels Animals, així com fundadora i presidenta del Whale Sanctuary Project, un lloc en què els cetacis que viuen als parcs zoològics es poden recuperar de les conseqüències de la captivitat i viure en condicions tan pròximes com siga possible a les del seu hàbitat natural. També és creativa afiliada en el Safina Center de Nova York.
Fa trenta anys que estudia la neuroanatomia de dofins i balenes per demostrar que els cervells dels dofins són tan complexos com els dels grans simis. En 2001, va coescriure amb Diana Reiss el primer estudi que demostrava que els dofins mulars són capaços de reconèixer la seua imatge en un espill. Van emprar el test de Gallup, que consisteix a col·locar una marca al cos d’un xiquet o un animal subreptíciament per comprovar si, en veure’s reflectits en un espill, la seua reacció indica que reconeixen que aquesta marca no és part habitual del seu cos.
Més recentment, ha estudiat amb Bob Jacobs les conseqüències neuronals de la captivitat i ha sigut entrevistada per als documentals Blackfish (2013), Unlocking the cage (2016), Long gone wild (2019) i Seaspiracy: La pesca insostenible (2021).
He admirat la seua investigació durant anys, i per això em va alegrar molt que contactara amb mi en resposta a un article que vaig publicar en The Journal of Animal Ethics juntament amb Peter Singer: «The threat of great ape extinction from Covid-19», en què citava el seu treball. Aquest va ser l’origen d’aquesta entrevista.
Quines van ser les principals dificultats que va trobar en el seu camí per a convertir-se en una experta en cetacis?
No hi hagué mai moltes dificultats. Potser una va ser que hi ha relativament poques persones estudiant el cervell dels cetacis, i em va costar trobar experts i experiències. Potser la part més molesta va ser que l’estudi dels dofins genera en la gent una reacció una mica «woo woo». [Perquè els lectors ho entenguen, «woo woo» és una manera de referir-se a les creences poc convencionals o estranyes, amb poca o gens de base científica, com l’astrologia, la sanació amb cristalls o la clarividència.] En els anys seixanta, John Lilly va ser pioner en l’estudi del cervell dels dofins, però va utilitzar uns quants mètodes poc ètics, com donar-los LSD. Finalment, va acabar arribant més enllà de la ciència i es va endinsar en les aigües de la pseudociència. Quan encara estudiava, vaig fer tot el possible per denunciar els disbarats de Lilly. Les coses ara són diferents, i l’estudi del cervell, la ment i el comportament dels dofins es pren tan de debò com qualsevol altra disciplina científica.
Podria explicar al públic general alguns dels seus descobriments en relació amb els efectes de la captivitat en els cetacis?
Els efectes de la captivitat a llarg termini poden ser pregons, i fins i tot provocar una mort prematura. Hem descobert que l’explicació més vàlida de la deterioració de la qualitat de vida en condicions de captivitat és que l’estrès crònic acaba provocant disfuncions en el sistema immunològic, la qual cosa al seu torn pot desencadenar una atròfia cerebral i augmentar la vulnerabilitat a la infecció. Les tres àrees que més afecten els cetacis que viuen en captivitat són les infeccions oportunistes, els trastorns del comportament i la desregulació social. Per exemple, les balenes en captivitat pateixen infeccions oportunistes freqüents. La causa de mort més comuna és la pneumònia, seguida dels trastorns gàstrics, l’encefalitis, la meningitis i la candidiasi. Aquestes infeccions es produeixen quan el sistema immunològic es veu compromès. Per tant, el predomini en cetacis en captivitat suggereix que els seus sistemes immunològics han patit danys.
Les balenes en captivitat també mostren evidències de dany cerebral. Les anomalies de comportament, com les estereotípies, les autolesions i la hiperagressivitat sempre són indicatius de dany cerebral. Les estereotípies són comportaments molt repetitius, com ara nadar en cercles, colpejar-se contra les parets del tanc, cruixir les dents contra superfícies dures, etc. Són degudes a la desregulació dels circuits neuronals del cervell. També s’observa anorèxia i símptomes de depressió com la inactivitat. La inactivitat es pot referir a mantindre’s en la superfície (el que es coneix com a flotació o logging) o fins i tot quedar-se en el fons del tanc o en un racó, amb el cap contra les parets. Finalment, les interaccions socials dels dofins que viuen en tancs d’aigua són notablement anormals i condueixen a agressions que no s’observen en llibertat, així com disfuncions parentals i afectives i altres problemes socials que els provoquen traumes. Aquests traumes es transmeten intergeneracionalment.
En els primats també podem observar alguns d’aquests comportaments. De fet, un gran estudi realitzat per Lucy Birkett i Nicholas Newton-Fisher i publicat en PLOS ONE en 2011 va mostrar que tots els ximpanzés captius, incloent-hi els que viuen en grans recintes amb un entorn variat i ric, mostraven signes de salut mental deteriorada. Un estudi semblant amb cetacis o elefants aportaria conclusions similars?
Sí, de fet, ja tenim proves de malalties mentals en elefants i cetacis en captivitat. Sempre hi haurà diferències individuals, però no puc imaginar que un ésser complex com un elefant o un cetaci no es veja danyat d’alguna manera després d’estar retingut en un entorn empobrit durant molt de temps. L’enriquiment de l’entorn té una eficàcia limitada perquè no pot igualar l’estimulació, el desafiament i la complexitat d’un entorn físic i social natural.
Viure en un tanc d’aigua de grandària limitada necessàriament ha de ser dolent per a la salut física d’una criatura que ha evolucionat per travessar oceans i explorar vastos territoris. És possible que aquest confinament siga fins i tot pitjor per a la salut mental d’espècies particularment intel·ligents com les balenes, els dofins, els elefants i els simis?
Per descomptat. L’estrès psicològic del confinament pot ser fins i tot pitjor que els aspectes físics del tancament, perquè la captivitat limita la gamma de decisions que poden prendre. Limita severament la seua autonomia. L’autonomia és la llibertat per a triar què fer i quan fer-ho. En una gàbia o un tanc, no poden triar-se els individus amb què es conviu, ni què menjar, ni què fer, ni on anar… A més, la intel·ligència comporta una necessitat d’estimulació i desafiament per part d’altres animals, l’entorn, diferents problemes, etc. En parcs zoològics i marins, els entorns són tan pobres i monòtons que l’exploració i els reptes són molt limitats. I això és extremadament estressant per a qualsevol ésser intel·ligent. El personal dels parcs zoològics i marins intenta fer l’entorn més interessant per als animals utilitzant «objectes d’enriquiment» (joguets, per exemple), i, a vegades, aquests poden ajudar temporalment. Però aquest enriquiment és molt lluny de la complexitat d’un entorn natural i els animals tendeixen a avorrir-se prompte.
L’atròfia neuronal és comparable a la muscular?
L’atròfia neuronal és similar a l’atròfia muscular perquè significa que la neurona s’encongeix, connecta menys amb altres neurones o mor. L’atròfia neuronal pot tindre moltes conseqüències cognitives i conductuals depenent del lloc del cervell en què es produïsca. L’atròfia muscular està més limitada a la part específica del cos en què es troba el múscul afectat. Un exemple d’atròfia neuronal serien els efectes de l’estrès crònic en l’hipocamp, la part del cervell encarregada de la memòria, la cognició i el processament de les emocions. Quan s’atrofia aquesta part, els efectes són generalitzats. El mateix ocorre amb el neocòrtex, una altra part del cervell afectada per l’estrès crònic.
Llig ací l’article complet publicat en la Revista Mètode
Paula Casal. Investigadora ICREA, codirectora de la UPF Center for Animal Ethics (Barcelona) i presidenta del Projecte Gran Simi-Espanya.
