Entrevista a Julià Guillamon, escriptor i crític literari

Tres dies abans del Nadal del 2016, la parella de l’escriptor Julià Guillamon, la Cris, va patir un vessament cerebral. El pronòstic era greu. Va tardar un parell de mesos a sortir del coma i ho va fer molt de mica en mica. El seu periple hospitalari va durar uns set mesos, entre el pas per l’Hospital de Sant Pau de Barcelona i, després, l’Institut Guttmann per a fer teràpia i començar a recuperar la mobilitat. Guillamon va escriure sobre alguns dels moments més durs d’aquest procés en les seves columnes al diari La Vanguardia, on també fa crítica de llibres. Un any després del vessament, va aplegar aquests articles en un petit volum, Travessar la riera (Comanegra, 2017), un objecte literari carregat de gust estètic i sensibilitat, amb fotografies i dibuixos, alguns d’amics que s’han prestat a col·laborar-hi, com America Sanchez i Toni Benages. Aquest volum és un cant d’amor a la seva parella, però també i de manera molt notable, un cant a la creativitat, la imaginació i l’alegria com a bot salvavides per afrontar les adversitats. I és, en darrer terme, un regal en forma d’agraïment a tots els qui els han ajudat.

El fet que el número 96 de Mètode, Narrar la salut, se centri en les relacions entre la literatura i la medicina ens permet parlar d’aquesta novel·la sorgida a partir d’una experiència mèdica intensa viscuda per l’escriptor i la seua parella.

Travessar la riera ve dels set articles que va publicar a La Vanguardia. Són articles que després ha retocat?

Una mica, sí. Amb el tema de tenir dues versions al diari es pot dir que els textos no tenen original. Jo escric en català i després em tradueixo al castellà. Quan et tradueixes veus moltes més coses. A vegades les coses que dius en castellà per resoldre el problema que tens millora el català. I aleshores, millores el català. Sempre els textos estan molt tocats i tenen moltes versions. Quan vaig fer aquest llibre els vaig seguir tocant.

Com surt el primer article?

La Cris va tenir un vessament molt greu. I va tenir problemes de pressions intracranials molt altes. Ara, quan hi ha un vessament, et treuen un os del crani perquè el cervell es pugui expandir. Abans es moria la gent, perquè la sang s’escampava i provocava un col·lapse. El que fan ara és treure’t un tros d’os. El problema de la Cris és que seguia tenint unes pressions molt altes. Van ser uns dies molt angoixants. Podies entrar només unes hores a la UCI. I els metges, que són bastant bèsties, deien: «Si no respon al tractament, si les pressions intracranials no es normalitzen, tindrà una mort cerebral». Estaves moltes hores a l’hospital, et passaven moltes coses pel cap. Eren dies de Nadal. No corria ningú per allà. El cap t’anava a mil i em va anar sortint.

A l’inici d’escriure’ls, hi ha algun punt de pudor, de dubtar si s’estava ensenyant molt?

No. Amb els anys he perdut la vergonya. Sóc molt descarat. En un moment determinat, al diari, vaig començar a escriure articles personals i vaig veure que agradaven. Aquesta era una circumstància especial i em va semblar que valia la pena. Després, immediatament, hi va haver gent que em va dir coses. Hi havia molta gent de l’entorn immediat que estava pendent del tema. O gent que la coneixes però tampoc gaire i que et diu: «Carai, quin article més emocionant». Això també t’anima a fer-ho. És interessant. Per a mi, ha sigut molt important. Quan fas crítica literària tens molt poc retorn. Amb les columnes literàries va començar a haver-hi retorn.

Llig l’entrevista completa en el web de Mètode

Anna Ballbona

Què és Mètode?