16.04.2019 - 05:20
El passat 26 d’octubre, l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València va celebrar el vintè aniversari de la seua fundació amb una jornada científica centrada a explorar la intersecció entre biodiversitat i evolució. La jornada, que va reunir la pràctica totalitat dels seus membres en el privilegiat entorn del Jardí Botànic de la Universitat de València, va ser tot un èxit. Particularment remarcable va ser l’obertura d’aquesta jornada, a càrrec de la doctora Hanna Kokko, catedràtica de Biologia Evolutiva en la Universitat de Zuric i una figura destacada de la biologia evolutiva contemporània. Especialitzada en l’aplicació de models matemàtics per a desentranyar la lògica de l’evolució, la doctora Kokko ha realitzat aportacions transcendentals a qüestions centrals en biologia evolutiva, com ara l’evolució i el manteniment del sexe, la cooperació, la interacció entre ecologia i evolució o, més recentment, l’ecologia evolutiva del càncer. Després d’una estimulant sessió matutina, aprofitem la relaxació de la sobretaula per a conversar amb ella sobre els orígens de la seua brillant carrera, l’evolució, el sexe i el càncer, entre altres assumptes.
La seua carrera va començar en el camp de l’enginyeria i la matemàtica aplicada. Què la va portar a la biologia i, especialment, a la biologia evolutiva?
És una història interessant, supose. Sempre m’ha fascinat la biologia. Ja des de menuda m’agradava observar ocells i d’adolescent llegia llibres de Dawkins i coses així, però al mateix temps no arribava a veure que la biologia podia ser un objecte d’estudi matemàtic. Hi tenia traça, per a les matemàtiques, i els llibres de text de biologia de l’institut no connectaven amb aquells temes en absolut. Jo no volia estudiar biologia perquè en la meua imatge mental de la disciplina només hi havia plaques de Petri i cèl·lules viscoses. El que jo volia ser era una física mundialment famosa, així que vaig estudiar física i matemàtiques, i com que les matemàtiques em van agradar més que la física, m’hi vaig centrar. Durant la carrera hi havia un curs de matemàtiques aplicades amb exemples d’economia, medicina, etc., però també incloïa un model biològic de creixement de la població i em vaig dir… ahà! Ja ho tinc. Aquell va ser el moment en què em vaig adonar que podia utilitzar les meues habilitats en biologia i vaig començar a pensar en què estudiar per a la investigació del màster. Vaig enviar correus electrònics a tots els professors de biologia dels departaments d’ecologia o fisiologia. Era quasi Setmana Santa i crec que els fisiòlegs se n’havien anat tots de vacances a esquiar, però els ecòlegs sí que van respondre… Sempre dic mig en broma que per això vaig estudiar ecologia i evolució, encara que trobe que, com fan els bacteris, hauria continuat igualment avant fins a trobar el meu nínxol.
«L’evolució no té a veure amb la supervivència de l’espècie, sinó amb un genotip que reemplaça sense pietat un altre»
Com veu el futur de les matemàtiques en la biologia? El dia de demà, els llibres de text de biologia aniran plens d’equacions?
Probablement no, almenys els llibres escolars. Ni tan sols estic segura que haja de ser així, perquè això faria que alguns veren la disciplina com una matèria poc atractiva. Però m’agrada parlar amb xiquets en edat escolar i dir-los que en realitat la biologia és una disciplina matemàtica, perquè hi ha qui estudia biologia i en arribar a la universitat se sorprèn que les matemàtiques siguen necessàries [en la carrera]. I després hi ha qui vol treballar en matemàtiques, però no aconsegueix veure les oportunitats que ofereix la biologia per a fer-ho. La veritat és que és un camp molt interessant per a la gent que li agrada pensar de manera lògica, i les matemàtiques són sols una part d’això.
En les classes d’ecologia, un se sol trobar amb estudiants que esperen sentir parlar de la conservació de poblacions silvestres, grans mamífers, o com enfrontar–se al canvi climàtic, i se senten decebuts i moltes vegades aclaparats per les matemàtiques. Com aborda aquesta qüestió?
És una pregunta molt àmplia. Això pot semblar políticament incorrecte, però no estic segura que tothom siga igual d’apte [per a les matemàtiques]. D’una banda, hi ha gent a la qual simplement li agraden unes coses més que altres, i d’una altra, jo, per exemple, no tinc traça per a dissenyar experiments, el meu cervell no funciona d’aquesta manera. Però trobe que és important fer que els estudiants entenguen que potser tenen aptituds per treballar amb matemàtiques. I perquè s’interessen per alguna cosa que vaja més enllà dels grans mamífers, cal ser imaginatiu. El dilluns faré una conferència sobre el comensalisme i el mutualisme i portaré a l’aula un tros de formatge. Preguntaré per què l’he portat i probablement em diran que és perquè les vaques són perjudicials per al planeta o alguna cosa així. Però no! Tots aquells processos ocorren en les poblacions microbianes quan es crea el formatge [riu]. Pensem en l’interior de les coses!
Llig l’entrevista completa al web de Mètode
Pau Carazo, investigador Ramón y Cajal de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva la Universitat de València.
Eduardo M. García-Roger, investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Professor contractat doctor del Departament de Microbiologia i Ecologia de la Universitat de València.
