28.08.2018 - 05:10
El pròxim any Mètode arriba al seu número 100. Amb motiu d’aquesta efemèride, recuperarem algunes de les entrevistes i col·laboracions més destacades d’aquest centenar de publicacions. A continuació oferim l’entrevista al biòleg Edward O. Wilson, publicada en el número 41 de Mètode (2004).
A Edward O. Wilson la natura i els éssers vius l’han captivat des que era un infant. No pot imaginar-se res més divertit i apassionant que estudiar la inacabable complexitat de qualsevol dels ecosistemes que habiten la Terra. Fa uns anys, quan encara feia classe a la Universitat de Harvard, recomanava als seus alumnes sortir a passejar pel campus i mirar de tant en tant el terra. “Com si fóreu déus de l’Olimp –els deia en to burlaner la qual cosa no pot ser massa difícil per als estudiants d’aquesta universitat”. Els demanava que no se n’anaren sense ser testimonis, per exemple, d’una batalla entre dues colònies de formigues. “Un grapat de terra de qualsevol dels camins o jardins del campus –deia tot exultant– inclou més d’un miler d’espècies diferents”.
Wilson és professor emèrit a Harvard i curador honorari en entomologia al Museu de Zoologia Comparativa d’aquesta universitat. I està content de no haver de fer classes perquè necessita temps per a escriure –ara més que mai és essencial que els ciutadans del món entenguem fins a quin punt el destí dels esculls de coral i dels boscos tropicals és el destí de tots nosaltres– i per portar endavant la formidable tasca de defensa de la biodiversitat de dues de les organitzacions que encapçala, Conservation International i Nature Conservancy.
El seu llibre Sociobiology va marcar una fita indiscutible en el pensament evolucionista. Tot i que en molts aspectes és un llibre tècnic, és alhora una obra de prou fàcil lectura. Igual com l’Origen de les espècies de Charles Darwin, és un llibre accessible a un ampli espectre de lectors…
M’agrada que ho veja així. [I somriu satisfet].
«Es va dir que qualsevol idea que fera al·lusió a una biologia de la naturalesa humana fomentaria idees racistes o sexistes. Però això, senzillament, no va succeir»
Vostè compagina, doncs, des dels seus inicis la ciència amb la divulgació…
Això és veritat solament en part. De fet, em vaig dedicar quasi exclusivament a la investigació fins que vaig escriure Sociobiology, i aleshores ja tenia 46 anys. Mentre escrivia Sociobiology em vaig adonar que l’havia de fer interessant i comprensible per a científics de camps molt diversos, fins i tot per a científics socials i especialistes en humanitats. Per això em vaig concentrar en el que podria dir una exposició divulgativa dels fets, llenguatge i exemples amb il·lustracions, és a dir, fotos, dibuixos i altres coses per l’estil, que es pogueren entendre com una mena de lingua franca.
Va ser després, quan escrivia On human nature, que vaig decidir fer un llibre per a un ampli espectre de lectors. Ho vaig considerar necessari per la polèmica que Sociobiology aixecava aleshores. S’hi discutia sovint en els mitjans de comunicació, i amb tanta confusió d’idees i punts de vista que vaig pensar que havia d’adreçar-me a un públic ben ampli per tractar els aspectes humans de la sociobiologia. Perquè he d’afegir que la secció de Sociobiology que parlava dels animals, o siga, el noranta per cent del llibre, mai no va aixecar cap polèmica. A la comunitat científica li va encantar. Va ser quan vaig parlar dels éssers humans que em vaig veure embolicat en un esvalot polític i teòric. On human nature va guanyar el premi Pullitzer, i això em va animar a escriure més llibres per a un públic variat. Però, en general, he de dir que no ho faig sovint. La majoria del que escric, tant llibres com articles, van adreçats a científics.
Creu que potser alguns plantejaments d’alguns dels seus deixebles han estat massa sensacionalistes? Pense en l’obra de Richard Dawkins (The Blind Watchmaker, The selfish gene…)
Supose que alguns dels llibres sobre sociobiologia de caràcter divulgatiu han estat sensacionalistes. Alguns dels autors s’han dedicat només a especular, a especular amb la intenció de provocar. Però la major part del que s’ha fet, i sobretot en el cas de Dawkins, és de qualitat… Crec que Dawkins ha estat una figura polèmica per la seua defensa de l’ateisme, per escriure aquests darrers anys en contra de la religió… Però els seus treballs sobre sociobiologia són molt bons.
